News
De nou, cal saber qui som per construir una pàtria
“No, no, no m’hi puc casar; ella és peul i jo soc bobo”, diu en Milogo —un burkinabé (1) del poble bobo—, entre riures. El poble bobo és originari de la ciutat de Bobo-Dioulasso, a l’oest de Burkina Faso, i és un dels 65 que conviuen en aquest país al cor de l’Àfrica Occidental. En canvi, els peuls, d’origen desconegut per als historiadors, són el poble nòmada per excel·lència i estan presents a tot el Sahel i també a les zones costaneres del golf de Guinea. Històricament, els bobos eren agricultors, i els peuls, nòmades i transhumants. Un fet que els duia al conflicte i a la disputa eterna. Avui en dia, però, poden conviure a les mateixes viles, tenint en compte, però, que a cada poble se li demanen unes tasques concretes. “El meu pare té vaques, sembla un peul!”, diu en Milogo, que parla la llengua pròpia de la regió on viu, el dyula; la seva llengua materna, el bobo, i la llengua de l’escola i l’antiga colònia, el francès.
Sankara, el primer patriota?
El líder revolucionari i president del llavors anomenat Alt Volta (1), Thomas Sankara, va escriure i va deixar gravat en l’imaginari col·lectiu la divisa més important del país: “La pàtria o la mort, vencerem”. El 4 d’octubre de 1984, en un dels seus discursos més emblemàtics a l’ONU, va recordar: “Vinc a saludar-vos de part d’un país de 274.000 quilòmetres quadrats, on set milions d’infants, dones i homes, rebutgen d’ara endavant morir d’ignorància, de gana i de set”. Sankara, assassinat el 1987, va aconseguir vacunar en poques setmanes 2,5 milions d’infants contra la meningitis, la febre groga i el xarampió, gràcies a uns “comandos” populars. També va crear els Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), una organització política de base amb l'objectiu d’apropar les seves polítiques a la gent i recollir-ne les idees, i va canviar el nom colonial per Burkina Faso, que significa “la pàtria dels homes íntegres”, en les llengües més parlades: el moore i dyula.
36 anys després de la seva mort i en un context marcat per la guerra contra el terrorisme gihadista, l’actual president de la transició burkinabé, Ibrahim Traoré, ha apel·lat a Sankara en molts dels seus discursos públics. A més, el 15 d’octubre, commemoració de l’assassinat del capità Sankara, va fer oficial el canvi de nom d’una de les avingudes més importants de la capital del país, Ouagadougou, anomenada fins ara Charles de Gaulle, pel d’avinguda Thomas Sankara. “Mateu Sankara i milers de Sankaras naixeran”, va dir en un dels seus últims discursos. És el mateix que durant el cop d’estat del 30 de setembre em va dir un jove burkinabé que va sortir a donar suport a l’actual president de la transició. Thomas Sankara ha passat durant els 27 anys de govern de Blaise Campaoré a l’ombra o reservat en l’àmbit privat. Després de la insurrecció de 2014, Sankara s’ha erigit, de nou, com el referent que va assentar les bases de la nació burkinabé més enllà dels símbols com la bandera, l’himne o el nom del país. “Les referències de Sankara en la joventut burkinabé no estan basades en la memòria directa d’ell, sinó en la imaginació creativa”, escriu l’investigador Lassane Ouedraogo. Fins i tot quan Ibrahim Traoré va ocupar el poder, els missatges que corrien per grups de WhatsApp eren comparacions que intentaven relacionar Traoré amb Sankara, ja que en ambdós casos tenien el grau de capità i només 34 anys.
Avui, fins i tot els carrers s’han omplert de pancartes amb lemes com “La sobirania és innegociable” o “Cap sacrifici és suficient per Burkina Faso”, amb imatges de militars en acció. “La Burkina multiètnica és viable si l’ètnia no és manipulada, instrumentalitzada o ignorada”, escrivia el 1998 el periodista d’investigació Norbert Zongo a L’Indépendant. En aquesta línia, una de les accions que Sankara va dur a terme va ser l’expropiació de totes les terres per a descentralitzar les propietats, històricament sota el control del reialme Mossi (poble majoritari al país), construït a finals del segle XII i representant pel rei dels mossis, el Mogho Naba, que avui encara exerceix com a autoritat tradicional.
Cartell nacionalista amb el lema “Per Burkina Faso, cap sacrifici és suficient”, a Bobo-Dioulasso. / Imatge: Èlia BorràsNo obstant això, en un país amb 65 pobles diferents, cadascun amb la seva pròpia llengua i organització social, a què i a qui pot identificar “la pàtria”?
Ser francès dins la pell negra
“Quan parlem de pàtria, parlem de patrimoni, i és això el que ens ha d’ajudar a construir la nació: reconèixer i apropiar-se de tot allò que som els africans”, explica el doctor en Història i fundador del grup de recerca Centre Africà de Recerca per una Pràctica Cultural del Desenvolupament (CAD), Doti Bruno Sanou. “Hem de recol·lectar els nostres costums, la nostra pròpia espiritualitat: aquesta serà la base de la nostra nació”. Doti Bruno s’expressa amb calma des del seu despatx de Bobo-Dioulasso, a l’oest de Burkina Faso, des d’on reivindica la història des d’una perspectiva africana: “Necessitem que la gent pugui entendre que França ha practicat durant anys l’assimilació i ha aconseguit que els que ells anomenaven indígenes esdevinguessin francesos dins la pell negra”.
Per exemple, Doti Bruno destaca que els problemes intercomunitaris actuals són conflictes del passat que reneixen: “Durant el primer període colonial, el poble peul eren els auxiliars i treballadors dels colons, ja que anaven ben vestits. En canvi, la resta, que vestien amb fulles i escorces d’arbre, eren vistos com a indígenes que s’havien de civilitzar”. Així, la colònia va instal·lar sistemes administratius impropis de l’organització africana, com els chefs du canton, que volien imitar l’estructura tradicional però imposant un sistema geogràfic i amb uns poders propis de l’administració colonial. Unes figures que avui encara tenen poder. Doti també destaca que durant l’època de l’esclavitud van ser els peuls no musulmans expulsats de l’Imperi Macina (1819-1862) liderat per Sékou Amadou que es van instal·lar a l’oest de Burkina Faso i van contribuir al comerç d’esclaus negres a Amèrica a mitjans dels segle XIX, així com el poble marka, que conduïen els esclaus al mercat. Al llibre L’ethnie au Burkina Faso. Amalgames et dérives, el periodista i assagista burkinabé Serge Atiana Oulon explica com durant el període precolonial es crea la idea “d’estranger” i “autòcton” dins del mateix país i entre burkinabés. Tot i que hi ha reglaments que regeixen la convivència entre agricultors i pastors, creant itineraris de transhumància o implementant zones de pastures, Oulon es queixa que les autoritats no tenen capacitat per fer aplicar la llei. Segons el ministeri de Justícia, Drets Humans i Promoció Cívica, el 50% dels conflictes intercomunitaris a Burkina Faso tenen a veure amb la relació de pertinença i ocupació de terres entre agricultors i ramaders.
El riure com a matriu cultural
Un dels mecanismes socials per superar les èpoques de conflicte entre pobles és a través de l’humor i l’anomenada relació “d’aliança de broma”, o parenté à plaisanterie, decretada Patrimoni Immaterial de la UNESCO i present també a Mali i Níger. Es tracta d’un codi social basat en l’humor, el riure i el reconeixement mutu entre pobles. Per exemple, quan un peul li diu a un bobo: “Ets el meu esclau, vine aquí”, es tracta d’una relació real durant temps passats. Actualment, però, el bobo li contesta: “No, ets tu el meu esclau, esclau!”, i les dues persones riuen. “‘L’aliança de broma’ teatralitza els conflictes del passat i buscar pacificar i calmar el cor entre ètnies”, explica Doti Bruno.
“El nostre problema, a l’Àfrica, és que no tenim matriu cultural”, sentencia Bruno. Una de les persones que més ha estudiat aquesta “aliança de broma”, un tret cultural del qual no es coneix l’origen, és el cardenal Anselm Titiama Sanou (87 anys), membre de les comissions de pau durant el genocidi de Ruanda, del qual guarda unes fletxes de Kigali al seu despatx, o de la creació del nou estat del Sudan del Sud, i conegut de l’arquebisbe Desmond Tutu i del líder panafricanista Nelson Mandela.
“‘L’aliança de broma’ no és una relació de persona a persona, sinó una estructura social”, diu Titiama Sanou. És fàcil veure aquestes relacions en el dia a dia. Per exemple, un bissa (poble de la regió centre-oest) es troba un gurunsi (regió centre-est). El bissa li pregunta al gurunsi l’adreça d’un lloc, però abans l’insulta i li diu que té els ulls molt vermells, que potser no s’hi veu del tot bé i li dona 200 francs (30 cèntims d’euro) per dir-li que el té comprat i que és el seu esclau. És just en aquest punt final en què, en comptes de clavar-li un cop de puny, el gurunsi li contesta: “Ahhhhh, ets un bissa! Però si ets tu el meu esclau: vés amb compte, que estàs al país dels gurunsis”. La conversa es destensa i es redueix al mínim la distància entre desconeguts. “Es tracta d’una estructura cultural en què trobem a on i de què riure i per tant és un aspecte del projecte cultural africà”, apunta Titiama Sanou.
Anselm Titiama Sanou. / Imatge: Êlia Borràs.Una de les preocupacions que han acompanyat Sanou al llarg de la vida no només ha estat facilitar els diàlegs interculturals i interreligiosos, sinó reconèixer i conèixer què significa ser africà. “Per arribar a la pau al Sudan, abans va caldre arribar a la reconciliació amb un mateix”, explica amb un fil de veu. I reconeix que el gran problema és que els africans “interpreten les seves pròpies fórmules amb la lògica occidental”.
Així, el riure i l’humor esdevenen per al pensador Sanou un signe propi de l’humanisme africà i una institució que mostra de què, de qui i per què l’africà riu en segons quines circumstàncies.
La terra, la mare dels conflictes
Titiama Sanou diu que va néixer a la ciutat de Sya, com es deia Bobo-Dioulasso en l’època precolonial. És un home propi del segle XX que recorda com a moments de xoc el Maig del 68 o la celebració del Concili Vaticà II. Va tenir problemes amb la mateixa Església per vestir-se amb vestits tradicionals africans i ara aprèn a ser un cardenal jubilat. “La mare de tots els conflictes és l’espai vital i la terra”, diu, i en la conversa repeteix: “Cal trobar el temps humà per desitjar bon dia al veí, ser amable, reconèixer l’altre”. Així és com ha dedicat part de la seva vida al diàleg i a la recerca d’un mateix. “Vols, també, que et digui la data de la meva mort?”, entona després de repassar els moments claus de la seva vida i acte seguit riu, riu i torna a riure. Seguim?, i fa silenci. “Ara és el nostre país que viu això”, expressa sense dubtar, referint-se al conflicte actual. “El nostre país no té ni una sola fàbrica de producció d’armes. A mi em preguntes d’on prové el terrorisme?”, admet Sanou sense moure ni una pestanya. Des del 2015 que aquest país sahelià viu una espiral de violència a causa de la presència de grups terroristes aliats o bé amb Al-Qaeda o Estat Islàmic i l’acció de grups criminals i de contraban pel desert del Sàhara. La resposta del govern ha sigut la de crear les milícies populars anomenades Voluntaris de Defensa de la Pàtria, que són ciutadans que han rebut una formació i una arma, i l’allistament massiu de joves a l’exèrcit i la compra d’armes a nous actors internacionals com son Rússia o Turquia. Des de llavors, almenys 10.000 persones han perdut la vida i 2 milions de persones, la majoria infants segons dades de l’ONU, han hagut de fugir de casa seva i ara viuen amb famílies d’acollida o en tendes de campanya de color blau amb el logo de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats.
“No sé com expressar-ho en francès”
“En francès em costa molt explicar-te això”, diu en Milogo. Segons ell, algú està maleint la seva moto, i per això ha tingut ja diversos accidents. Una idea que, en dyula o bobo, no només té molt de sentit, sinó que hi troba les paraules concretes.
“Primer de tot, cap estat es pot desenvolupar amb la llengua d’un altre”, afirma Doti Bruno. “Dins les nostres llengües hi ha el coneixement i també els mètodes per al propi desenvolupament”. Tot i això, la llengua oficial a Burkina Faso és el francès, que també és l’idioma vehicular de l’administració i l’escola. A part, cada regió té una llengua pròpia predominant: al nord el peul, al centre el moore —que és la llengua del poble majoritari, els mossis— i a l’oest el dyula, que és una llengua parlada a diferents països d’Àfrica Occidental. Això significa que la majoria de persones parlen com a mínim tres llengües: la pròpia materna, la de la seva regió i la imposada per la colònia.
El doctor Doti Bruno explica que les llengües també han servit com a pràctica per a la cohesió social. Per exemple: l’objectiu dels caçadors quan sortien en brousse (2) no era només caçar animals, sinó fer recerca sobre plantes medicinals. “Si els nostres fills aprenen la llengua materna, voldran anar al poble a conèixer els seus familiars i parlar amb la gent gran. Així, encara que hagin estat educats en francès, buscaran la manera de desenvolupar la seva pròpia llengua i els seus coneixements en altres àmbits”.
A més a més, el misteri de la comunicació a l’Àfrica també es troba en les llengües secretes de cada poble. Un mètode de comunicació que els mes joves aprenen durant els processos d’iniciació de l’edat infantil a l’edat adulta. Aquesta parla secreta no només no pot ser transferida a una persona d’un altre grup, sinó que només es pot utilitzar en funerals, celebracions o en moments de presa de decisions entre la comunitat.
“A l’Àfrica, quan un vell mor, una biblioteca es crema”, escrivia l’intel·lectual malià Amadou Hampâté Bâ. I no només una biblioteca, sinó una manera concreta de viure i de fer. Com el burkinabé Yacouba Sawadogo, un agricultor que va aconseguir frenar l'avanç del desert al seu poble, al nord de Burkina Faso, gràcies a la tècnica ancestral del zaï, pròpia dels països sahelians.
(1) Sobre els termes Alt Volta i burkinabé: Alt Volta va ser el nom que la colònia francesa va donar a l’actual Burkina Faso. El líder revolucionari Thomas Sankara va canviar el nom al país el 1984. Burkina, en llengua moore, significa "íntegre". Faso, en llengua dyula, significa "pàtria". La terminació é prové de la llengua peul, que no distingeix el plural del singular. Trencant amb la llengua colonial, Sankara va unir els pobles predominants al país per donar-li un nou nom. Tot i que no està acceptat en la majoria dels mitjans de comunicació, jo utilitzo el gentilici burkinabé, ja que explica molt millor l'amalgama de pobles del continent.
(2) A l’origen significa “formació on predominen els arbustos i mates de fulla perenne”. Però, en el llenguatge colonial africà, brousse designa les zones allunyades de les ciutats o pobles que, en general, no han estat cultivades i que connoten la idea de terra salvatge, d’animals salvatges. Definició extreta de la traducció de Goretti López i Helena Reig del llibre Amkul·lel, el nen ful, d’Amadou Hampâté Bâ (Editorial Límits, 1996, per a l’edició en català).