Opinion
El BNG i la Galícia del mentrestant
El novembre de 2021, encara amb la pandèmia cuejant, escrivia en aquesta capçalera una crònica de la XVII Assemblea Nacional dels nacionalistes gallecs, que havien passat d’estar en perill de desaparició institucional a adoptar una posició de força. Moltes anàlisis que hem llegit —a xarxes i a mitjans— aquests dies coincideixen en alguns d’aquells punts que destacàvem com a factors de resiliència per a construir la victòria. La cultura militant de base i la implantació territorial, la relació estreta amb el món sindical a través de la Confederació Intersindical Gallega (Confederación Intersindical Galega, CIG) la claredat ideològica i estratègica o el lideratge d’Ana Pontón eren alguns dels factors que posàvem sobre la taula. Aquest ha estat el motor que ha portat el BNG del 8,33% dels suports el 2016 al 31,57% de 2024.
L’esquerra nacional gallega: de les marees a la consolidació del BNG
Les esquerres federalistes d’àmbit estatal, a Galícia, van guanyar un pes específic molt rellevant gràcies a l’èxit de les candidatures anomenades ciutadanes que van obtenir uns resultats excel·lents a les municipals de 2015. Aquell èxit, que els va permetre de participar en els governs municipals de Ferrol, la Corunya i Santiago, feien plausible el debat sobre la necessitat d’articular una força, de caràcter gallec, capaç d’aprofitar aquell moviment social. En aquell moment, al que després seria En Marea li van dir “el partit instrumental” per situar sota el mateix paraigua Podemos, Esquerra Unida, Anova, Equo i altres forces. La història és ben coneguda: els partits d’àmbit estatal no van voler diluir-se a la confluència perquè prioritzaven la seva condició de forces estatals. Van perdre una oportunitat històrica, irrepetible, per fundar un artefacte polític de base militant que operés a Galícia. I el resultat de Podemos i Sumar d’aquest 18 de febrer confirma aquesta errada greu. De tota aquella experiència política, l’única supervivent és la vicepresidenta del Govern espanyol, Yolanda Díaz.
L’autoboicot protagonitzat per les confluències atorgava una segona oportunitat al BNG, que sota el lideratge de Pontón va absorbir electoralment (l’any 2020) bona part dels antics votants d’En Marea. Aquesta operació ha culminat en aquests comicis de 2024. Els nacionalistes gallecs han fet servir la seva bona imatge, l’acord amb Anova, el seu grau de cohesió interna i la polarització amb el Partit Popular per capturar part de la bossa de votants tradicionals del socialisme. Només així s’explica que el BNG hagi trencat el propi sostre electoral i hagi obtingut victòries a municipis com Vigo (37,02%), Redondela (39,91%), Cangas (45,96%) o O Grove (43,46%), entre d’altres. Els municipis on tradicionalment guanya l’esquerra són aquells on el BNG capitalitza millor el seu resultat —el gran símbol, la Vigo d’Abel Caballero.
Els socialistes han protagonitzat la pitjor elecció de la seva història. Des de 2012 que no acaben en segon lloc a les eleccions gallegues i, en aquest punt, semblen haver perdut la possibilitat de presentar-se com a alternativa al PP en l’àmbit autonòmic. Després que Touriño dimitís (2009), han presentat un candidat per elecció: Vázquez (2012), Leiceaga (2016), G. Caballero (2020) i, ara, Besteiro (2024). Els seus enfrontaments interns, que s’expliquen a través d’una baralla orgànica entre nord (la Corunya-Lugo) i sud (Ourense-Pontevedra) els reserven un paper residual aquesta legislatura —malgrat que siguin rellevants a escala provincial i municipal.
El resultat del BNG és un gran salt endavant, però no és un terratrèmol complet perquè té mancances evidents. En primer lloc, malgrat imposar-se a la ciutat més gran de Galícia (Vigo), perd davant el PP a les altres sis ciutats gallegues. Els nacionalistes gallecs obtenen un resultat molt similar al de Vigo, en percentatge, a totes les ciutats atlàntiques: Santiago (36,98%), la Corunya (33,26%), Ferrol (30,69%) o Pontevedra (34,46%). En totes són la segona força més votada darrere del Partit Popular. La seva capacitat d’arrossegar suports és força més baixa a les capitals de l’interior. A Lugo es queden amb un 26,55% dels vots (per un 50,23% dels populars) i a Ourense amb un 27,44% (per un 39,27% dels conservadors).
L’electorat dual de l’esquerra gallega és capaç de votar útil en funció de l’elecció. La majoria d’aquells que van optar pel PSOE i Sumar a les generals de l’estiu de 2023, ara han fet seva la papereta d’Ana Pontón. Serà tasca del BNG fidelitzar i acompanyar aquest votant ocasional, com ha anat fent amb els nous votants que ha sumat elecció rere elecció.
La legislatura vinent, per tant, l’esquerra nacional haurà de treballar millor la seva implantació a la Galícia de l’interior —no tant en l’eix rural-urbà com a les ciutats interiors. A primer cop d’ull, semblaria que encara hi ha un cert marge per créixer.
Què se n’ha fet, del PP galleguista?
La gran novetat d’aquesta campanya ha estat com el Partit Popular ha triat els temes de què volia parlar. Per confrontar amb els nacionalistes gallecs ha optat per plantejar qüestions de caràcter estatal, relacionant el BNG amb altres forces sobiranistes com EH Bildu o ERC, cercant-ne l’estigmatització. Aquesta relació, publicada a quatre columnes a mitjans d’àmbit estatal, no pretenia necessàriament la desmobilització del vot d’esquerres; pretenia mobilitzar el vot de la por. Sembla evident que aquesta campanya ha estat reeixida: si no vols un govern del BNG, ves a votar con sentidiño. Amb seny. Simple i efectiu.
Ara bé, si es tractés d’un combat de boxa, podríem dir que el campió ha revalidat el títol, però ha hagut de suar al quadrilàter. Ha hagut d’amagar el seu candidat dels debats de la SER i de RTVE i ha perdut posicions a feus electorals com Ourense. Malgrat això, la maquinària electoral del Partit Popular gallec ha actuat com de costum. Mobilització electoral i presència arreu. L’elecció gallega demostra el valor de les organitzacions polítiques construïdes a través de persones i de presència real, més enllà dels significants buits i dels grans titulars a mitjans de comunicació. Una lliçó en temps de realitat líquida.
El PP galleguista, anomenat “de la boina”, ha desaparegut. Dècades enrere, aquest sector —preeminentment rural— marcava el missatge públic i oferia un control polític de les províncies de l’interior. El PP a Lugo s’ha deixat un escó, i a Ourense, més de tres punts de percentatge. Unes dades pitjors que les registrades a les províncies atlàntiques. Potser aquest gir ideològic, a poc a poc, pot tenir incidències polítiques.
L’enèsim fracàs de Vox a Galícia sí que confirma l’enorme influència popular del nacionalisme banal, del regionalisme folklòric de Fraga. A aquell país no agraden els experiments extrems trasplantats des de Madrid, com és el cas de la formació de Santiago Abascal. Galícia continuarà sent l’única comunitat autònoma on l’extrema dreta no té representació parlamentària. En primer lloc, per la fortalesa del Partit Popular. Però, també, perquè el debat polític en termes estatals és una novetat al tauler de joc gallec —com comentava abans.
Democracia Ourensana i el populisme localista
Una cosa que sí que acostuma a funcionar, en clau política gallega, són les reivindicacions d’àmbit estrictament local —o provincial. Ho va promoure en un altre moment l’exalcalde de la Corunya Francisco Vázquez, com també ho fa en l’actualitat Abel Caballero a Vigo. Localisme a la màxima potència en contrast amb el poder establert, d’àmbit autonòmic, que de vegades pot fer semblar subversives propostes ben poc progressistes. És aquest el cas de Gonzalo Pérez Jácome, que després d’una carrera política dedicada a sembrar zitzània contra els governs del PP a l’Ajuntament i a la Diputació d’Ourense, ha pactat, per partida doble en totes dues institucions, els governs amb els populars.
El context global, per tant, ens fa pensar en aquella famosa cita de Gramsci sobre el vell món que es mor. Habitem el mentrestant, aquell moment en què l’alternativa al Partit Popular ja sembla ordenada i capaç de posar-lo en problemes, però en què la formació conservadora encara és robusta i resistent, malgrat haver mudat de missatge públic —i de candidat. Enmig d’aquesta situació, s’esfondra el socialisme i sorgeix Democracia Ourensana. Els monstres del clarobscur gramscià.