Dels 308 escons de què consta la Cambra dels Comuns del Parlament del Canadà, 75 corresponen al Quebec. En les eleccions anteriors, del 2008, l'únic partit que s'hi va presentar, com a sobiranista del Quebec, fou el Bloc Quebequès (BQ). És un partit que tan sols el trobem en les circumscripcions federals quebequeses, perquè el seu primer objectiu és promoure la secessió del Quebec. En aquelles eleccions van obtenir 49 diputats dels 75 possibles, és a dir la majoria. Amb aquests resultats van seguir fidelment, des de la seva fundació el 1991, la seva ja tradició de ser sempre majoritaris dins del Quebec.

En les últimes eleccions al conjunt del Canadà, celebrades el passat 2 de maig, el BQ només va obtenir 4 escons, el pitjor resultat de la seva història. Una veritable desfeta. Com era d'esperar, els seus dirigents, a més de posar molts d'ells els seus càrrecs a disposició del partit, no es cansen de preguntar-se per quines raons s'ha arribat a aquest punt tan baix.

Una de les primeres reflexions, en veu alta, al respecte, està relacionada amb el fet que els electors quebequesos han preferit votar el Nou Partit Demòcrata (NPD), un partit d'identitat si més no ambigua pel que fa a a la seva ideologia i a la identitat quebequesa, si bé es proclama afí a la socialdemocràcia i favorable a un Canadà amb un federalisme "asimètric", que posa l'accent en el Quebec "divers". Aquest partit ha aconseguit al Canada 102 escons, i 58 -una majoria esclatant- al Quebec.

Una de les causes del triomf de l'NPD la trobem, segurament, en la seva estratègia de canalitzar el descontentament general davant la política federal del Canadà, sigui quin sigui el signe dels partits que dirigeixen des de sempre l'Estat. En definitiva, l'NPD s'ha alçat com una bandera triomfant enfront d'una política que dóna voltes sobre ella mateixa i no aporta respostes vàlides o prou convincents als reptes del món globalitzat en el qual vivim. És a dir, l'NPD ha sabut expressar una opció que alguns observadors defineixen de tipus antisistema i que suscita moltes simpaties sobretot entre els joves que miren "cap a l'esquerra". Tot i així, els mateixos observadors afegeixen que es tracta d'un fenomen una mica "surrealista" o efímer, perquè una bona colla dels candidats del NPD que han estat elegits al Quebec són uns solemnes desconeguts (alguns d'ells viuen fora del Quebec), no parlen francès i no tenen programes polítics de signe quebequès prou clars, al contrari dels qui pertanyen al PQ. Potser una bona part de l'èxit del NPD s'ha de relacionar amb el carisma del seu líder, Jack Layton, que ha sabut presentar la seva pròpia imatge com la d'un home malalt de càncer però coratjós per a parlar "d'esperança contra tota esperança".

Un gegant que dorm

Pel que fa a la desfeta del BQ, Denis Saint-Martin, un dels seus líders, ha recollit les veus dels militants més optimistes i ha afirmat que els resultats catastròfics del BQ no signifiquen que "l'independentisme s'hagi mort" sinó que és un gegant que dorm. Alguns electors han vist l'NPD com a últim recurs, però si aquest partit no arriba a convèncer a mig termini, aquest fracàs repercutirà molt positivament en bé dels sobiranistes, pensen al BQ.

Unes opinions, les de Denis Saint-Martin, que contrasten amb les del cap del BQ, Gilles Duceppe, el qual, després d'haver perdut l'escó i haver donat la dimissió en la direcció del partit, ha confessat que era absolutament necessària una renovació, de cara a reorientar-se en un sentit més independent, sense estar condicionat per les aliances possibles amb els liberals o conservadors del Canadà. Ben mirat -explica el líder caigut-, als dos partits canadencs hegemònics, ara els quebequesos, en aquestes eleccions, els han "tancat les portes als nassos" (els han donat al Quebec únicament 6 escons, als conservadors, i 7 als liberals). Ara toca treballar amb l'NPD -afegia Gilles Duceppe- per a intentar d'atreure'l i portar-lo a prendre posició a favor del "reconeixement concret de la nostra nació".

Renovació del discurs sense perdre context

Però, evidentment, amb aquesta aproximació no n'hi ha prou. Els dirigents del BQ recorden que la seva formació posseeix una personalitat pròpia, ara una mica desdibuixada, i ha de reivindicar-se millor ell mateix, més enllà de les aliances, per a sortir-se enfortit i més aclarit de la situació actual. Per això, diuen, ha de renovar el seu discurs, en termes ben entenedors sobretot pels joves.

Ara bé, els líders del BQ consideren que no han de perdre de vista quin és el context, la base i l'horitzó de les seves propostes. Poc abans de les eleccions, Simon-Pierre Savard-Tremblay, president del Fòrum de la Joventut del BQ, ho definia així: "El Quebec constitueix una nació global i aquest país, encara incomplet, no es podrà acomplir si no és a través del seu acabament [...]. L'Estat canadenc ha de deixar el país quebequès, senzillament perquè no és seu. El govern central bombardeja les opcions democràtiques del Quebec, en nom d'un ordre constitucional que li ha estat imposat i que mai no ha acceptat oficialment, de manera que els quebequesos són estrangers al seu propi territori". Ens trobem dintre d'un "sistema implacable en què el poble quebequès només pot ser-ne espectador [...]. El règim canadenc és un obstacle per al desenvolupament nacional del Quebec. Les polítiques i els programes que aquest règim pot produir tan sols són instruments per a enfonsar-nos sempre més en un estatut que ens vol fer ser minoritaris". "El règim canadenc", conclou Savard-Tremblay, "priva el Quebec dels mitjans per a decidir ell mateix allò que vol per a ell mateix".

Gilles Duceppe ha dit, en nombroses ocasions, que Ottawa no farà res per a considerar el Quebec en un pla d'igualtat. El Quebec n'ha de treure les conseqüències, segons el punt de vista de Duceppe: que no gasti ni malmeti més energies per a intentar d'arrancar al Canadà respecte i consideració. El seu poble és, en aquest sistema, una minoria a la qual Stephen Harper (cap de govern conservador del Canadà) ha etiquetat com a "nació en un Canadà unit". No, deia Savard-Tremblay: l'Estat canadenc "és present com mai al Quebec. La seva lògica és la provincialització, la folklorització i el multiculuralisme propi dels guetos".

Projectar-se cap al futur significa no acontentar-se, explicava Savard-Tremblay, amb "mitges mesures. El futur del Canada, de totes maneres, es dissenya sense el Quebec. Cal, per tant, dissenyar el futur del Quebec sense el Canadà. El repte no consisteix tant en fer sortir el Quebec del Canadà com fer sortir el Canadà del Quebec. Perquè cada dia que passem en aquest règim és un dia que perdem. [...] L'únic mitjà per a acabar la construcció del Quebec i per a protegir la seva identitat és trencar amb Ottawa, és aconseguir la independència. Es tracta d'una qüestió de dignitat fonamental, de poder entrar en la història". Cal, en conseqüència, actuar "per amor i passió, tenint present que només hi ha un sol indret en el món en què, com deia René Lévesque, podem sentir-nos plenament nosaltres mateixos".