News
“Algèria és sunnita i àrab. Tota la resta és inconstitucional”: crònica en tres actes de la resistència de la Cabília
Desinteressat per afegir la identitat, cultura o llengua a la raó de ser algeriana, el poder nega sistemàticament des de fa anys qualsevol pretensió diferenciadora d’allò que va establir l’FNL a la guerra de descolonització. Qualsevol desmarcatge d’aquests tres pilars és assenyalat com a antipatriòtic i subversiu. Qualsevol que gosi qüestionar-li-ho pot anar a parar a presó.
1. Tota metxa necessita una flama
Arab Aknine condueix tranquil el seu cotxe vetust. Les carreteres que serpentegen i porten als pobles no estan ben asfaltades. Qualsevol cop de volant pot acabar a la vall, uns centenars de metres més avall. Malgrat això, el trànsit és intens, aquí els pobles no són dormitoris de les grans urbs. Aquí als pobles la gent viu i fa vida. Arab és professor de la universitat de Tizi Ouzou, la capital de la Cabília algeriana. “Els joves amazics s’han adonat que l’urbs, Alger o fins i tot Tizi, no els ajuda a construir-se un futur. Hi ha un retorn, un èxode a l’inrevés a les muntanyes. Recuperen les terres dels avantpassats. Construeixen granges i conreen horts. S’han adonat que no poden ser ells mateixos, amb el seu idioma, la seva cultura i les seves creences, en una ciutat com Alger. L’estat nega qualsevol altra identitat que no sigui l’àrab oficial. Molt menys tolera algerians que no siguin musulmans sunnites. Aquí a les muntanyes de Djurjura la gent torna a respirar i a ser feliç”.
L’estampa és preciosa. Unes muntanyes encara amb grans geleres s’aixequen bruscament des d’uns pujols saturats de verds. Entre els turons i les muntanyes una cresta pedregosa recorre el paisatge de nord a sud i d’est a oest. Damunt d’aquestes cresteries, desenes de pobles fan equilibris impossibles des de fa centenars d’anys per no caure vall avall. Viuen així des de fa gairebé 500 anys, des que les invasions àrabs provinents de l’oest van empènyer els pobladors amazics a refugiar-se a les cresteries i canviar radicalment l’arquitectura dels poblats. Dels cims estant, veien venir l’invasor àrab per les valls. Així se sentien més protegits. Gràcies a això, en aquesta regió la cultura, creença i l’idioma amazics han romàs gairebé com en l’època anterior a la invasió.
Arab Aknine a la parcel·la heretada dels seus avis on pretén crear un hort i tornar a ser autosuficient, com els seus avantpassats. / Imatge: Andoni Lubaki.Arab atura el cotxe i es calça unes botes de goma per, amb el soroll d’un riu cabalós que baixa embravit des de les geleres dels fons, endinsar-se més tard en una parcel·la. “Hem viscut d’esquenes no només a la nostra cultura sinó a la nostra pròpia terra. Aquesta és la terra dels meus avis i he decidit predicar amb l’exemple i cultivar-la. Cal predicar amb l’’exemple”, explica Arab mentre mostra orgullós la seva horta. “Com ha d’estimar-se un nen la seva terra si, ja a l’escola, fins a la fonètica que s’imposa és l’àrab, que és totalment diferent a l’amaziga?”.
“Les noves generacions que no van viure l’època colonial ni la descolonització van veure el govern algerià com un enemic del poble amazic”
Arab sap bé de què parla. La cultura amaziga ha estat un leitmotiv continu en la seva vida i és considerat per molts com un guia ideològic. Va ser ell qui, l’any 1980, va organitzar una trobada per commemorar el treball del cantant cabilenc Mouloud Mammeri. “La policia va carregar des del principi. No van voler que se celebrés. No tenien l’excusa del gihadisme, perquè encara no havia sorgit, ja que això va ser anterior. La gent es va sentir humiliada i atacada. Les manifestacions es van succeir als carrers de Tizi [Ouzou]. Milers de persones van venir com van poder des de llogarrets a diversos quilòmetres. Les càrregues policials van ser brutals. Va haver-hi centenars de detinguts i molts van denunciar tortures i fins i tot alguna dona va dir haver estat violada a comissaria. Això va succeir al març del 80 i s’ha conegut com la ‘primera primavera amaziga’. Les noves generacions que no van viure l’època colonial ni la descolonització van veure el govern algerià com un enemic del poble amazic. Aquest fet va crear consciència i molts dels partits cabilencs i d’identitat cultural amaziga es van veure reforçats. Molts m’han volgut assenyalar com a ideòleg d’un moviment amazic identitari modern. M’ha sortit car el fet d’haver organitzat allò, ja que he estat assenyalat cada vegada que un moviment estudiantil aixecava la veu contra les forces opressores. Sense voler, vaig encendre la metxa d’una cosa més gran, però no crec que jo en sigui culpable. La metxa era el malestar del poble davant de tanta repressió, jo vaig encendre la flama sense voler però podria haver estat qualsevol altre esdeveniment. Sigui com sigui, la resposta de l’estat hauria estat la mateixa, la violència. Des de llavors no ha sabut donar cap altra resposta cada vegada que els amazics demanem, no ja independència o autonomia, sinó respecte per la nostra identitat. L’estat algerià és un estat feixista àrab. Qualsevol estat feixista reprimeix per naturalesa altres identitats”, explica Arab mentre dóna un llarg treball a un vi algerià cabilenc. “És un vi excel·lent”, diu.2. L’estat monoidentitari
Hocine Azem demana una cervesa ben freda al cambrer. Les reunions dels activistes amazics es desenvolupen en bars on es permet la venda i consum d’alcohol. A la Cabília són molts els locals d’aquest tipus, on la policia no entra ni els delators del poder tenen orelles. “Aquí tots són amazics i la majoria de treballadors són també de la causa”, explica Hocine. Als seus 48 anys, Hocine és un dels líders més coneguts de la Cabília. El govern el té en la seva llista negra. 46 detencions en cinc anys. Prohibició de treballar de funcionari. Amonesta a qui el contracta. Viu de la bona voluntat dels seguidors, que saben que és llur veu quan tothom calla. Dins del bar, al qual només s’accedeix si ets conegut, i que està protegit per un pany gruixut, són diverses les persones que se li acosten. L’abracen i li donen una mica de diners perquè continuï amb la seva tasca. Tots estan agraïts. “Tanmert, tanmert” (“gràcies”, en amazic). “No tinc sou. El meu partit està proscrit i no puc tenir ni tan sols una feina digna”, explica mentre fa un gran glop a la cervesa. Beure alcohol a la Cabília és també una manera de ser rebel davant el poder establert. Algèria és sunnita i àrab. Tota la resta és inconstitucional.
Hocine Azem al bar on serveixen alcohol a Tizi Ouzou, lluny de la mirada de la policia algeriana i dels serveis secrets de l’Estat. / Imatge: Andoni LubakiA Algèria hi ha una infinitat de petits grups culturals, polítics i de diversa índole que reivindiquen la identitat amaziga. Des de l’any 2001 un grup creat per una petita elit intel·lectual anomenat MAK ha aglutinat la majoria de veus que demanaven un reconeixement especial dins l’estat. Des dels seus inicis i fins al 2013, “MAK” va significar “Moviment Autonomista de la Cabília”. Les seves manifestacions eren multitudinàries a Tizi. Gairebé sempre acabaven amb algun detingut. Des de 2013, el MAK va passar a denominar-se “Moviment per l’Autodeterminació de la Cabília”. Van considerar després de diverses reunions que el dret de l’autodeterminació era més important que l’autonomia, en considerar Algèria un estat colonialista. “Tots els funcionaris que treballen a la Cabília són àrabs enviats pel poder d’Alger. No hi ha espai per a un amazic, molt menys per a una llengua, l’amaziga, que només adorna alguns cartells. Però és pura façana. Una excusa del poder per dir que reconeix el meu poble. Pura façana”, reconeix Hocine.
“No reconeixem Algèria com a país sobirà ja que no reconeix la Cabília com a país colonitzat. Encara que els seus habitants van ser punta de llança en la independència dels anys 60, el poder ha volgut treure’ns del mig”
No obstant això, el canvi d’ideologia del MAK a partir de l’any 2013 va crear grans bretxes entre els seus militants històrics. Si bé una gran majoria va dona suport al canvi, d’altres que al principi van estar dins de les files del partit van trencar la disciplina i van crear l’RPK, Rassemblement pour la Kabylie per les sigles en francès (“Agrupament”, “Concentració”, en català) . El partit és l’únic que és legal a Algèria d’entre els que reivindiquen una identitat diferent a l’àrab. “És un partit que s’ha aliat amb el poder, apareix freqüentment en els mitjans. La seva aparició a la premsa fa creure als habitants del país que no hi ha un altre moviment. És un partit cortina per poder tapar la resta de moviments legítims”, explica Hocine, que ocupa diversos llocs en els moviments identitaris amazics. És vicepresident del Consell Mundial Amazic, organització internacional no adherida a cap país per reivindicar la identitat amaziga. També ocupa el càrrec de vicepresident de la Unió Republicana de la Cabília (URK). “No reconeixem Algèria com a país sobirà ja que no reconeix la Cabília com a país colonitzat. Encara que els seus habitants van ser punta de llança en la independència dels anys 60, el poder ha volgut treure’ns del mig. Hi ha amazics al poder algerià, però treballen contra el seu propi poble”, diu Hocine.El president d’aquest partit polític il·legal és Bouaziz Ait Chebib. “És el partit que més seguidors aglutina des de la desintegració del MAK. El partit RPK no ha pogut ni aconseguir el 10% dels seguidors que tenia el MAK al seu moment. Nosaltres fins i tot hem aconseguit superar les expectatives. Som més que no érem el 2013. No hi ha afiliats oficials en ser un partit no només il·legal sinó també perseguit. Això i la mentalitat oberta envers els amazics de diferents sensibilitats socials o religioses ha fet que avui dia siguem el partit amb més seguidors. Tenim cristians catòlics, protestants, musulmans sunnites i ibadites en les nostres files. Si bé la majoria som ateus o agnòstics, hi ha plena tolerància. Som amazics davant de tot, i la resta no són fets diferenciadors”, declara Bouaziz. L’entrevista, al contrari que en el cas d’Hocine, se celebra a la casa d’un cristià. “Ser cristià amazic és tenir l’estat i la societat àrab en contra teva. Mai he sentit el rebuig del meu poble per tenir creences religioses diferents. Amb els àrabs però sobretot amb els àrabs que són funcionaris de l’estat és continu l’atropellament dels meus drets. Sóc activista de la URK, he hagut d’entrar de nit en cotxe en pobles on la policia tenia acordonades totes les entrades per a celebrar una reunió. Sabia que si m’agafaven tindria problemes, tant pel fet de ser amazic com cristià. He estat detingut diverses vegades i sé de què parlo”. Aquest cristià amazic es diu Djamel Benzid i no amaga públicament ni la seva religió ni la seva identitat. “Sóc enginyer en una companyia de gas. Diguem que ocupo una posició privilegiada en la societat però la pressió a la qual estic sotmès és tremenda. La meva dona és musulmana, jo sóc cristià. Els meus fills tenen noms cristians a casa i musulmans al carrer. Ni la meva dona ni jo els pressionem perquè escullin una religió. Serà la seva decisió quan l’hagin de prendre. Però la identitat amaziga la tenen per les dues parts. Saben perfectament que no són àrabs”, explica Djamel. “És tan gran la pressió del govern que tothom sap a Tizi [Ouzou] que els assassins dels quatre pares blancs el 27 de desembre de 1994 va ser obra del govern. El GIA se’n va desmarcar ràpidament. Mai hi va haver detinguts si bé l’atemptat es va perpetrar a escassos 200 metres de la comissaria central de la ciutat. El poder ha volgut assenyalar la Cabília com a terrorista, falsejant atemptats, deixant que determinats grups actuessin aquí, quan no els creava o cometia ell mateix els atemptats. El GIA, el terrorisme en general, ha estat l’excusa perfecta per a Alger per atacar una identitat i una manera de reivindicar pacifista. Vol fer veure a l’opinió pública que aquí hi ha un problema de violència endèmica. L’única violència que hem sentit és la del poder”, afegeix Djamel abans de resar davant la taula curulla de menjar casolà de la seva llar a Tizi.
L’activista cristià de la URK allarga el braç per tocar el crucifix a casa seva, a Tizi Ouzou. / Imatge: Andoni Lubaki3. ‘Pouvoir assassin’
Són milers els espectadors que s’amunteguen a l’estadi de Bugia. Davant d’ells, una dona amb el vestit regional amazic parla amb la veu entretallada. Li tremola el pols gairebé tant com la veu. És la dona de Lounès Matoub, cantautor cabilenc misteriosament assassinat el 1998. L’estrèpit del principi es converteix en una silenci reverencial. Tothom escolta la vídua de la veu de la Cabília. El Govern Provisional de la Cabília (GPK) fa anys que denuncia que l’assassinat de Lounès Matoub no va ser un atemptat del Grup Islàmic Armat (GIA). Ferhat Mehenni és el líder d’aquest govern en l’exili que és la veu a l’exterior de la Cabília i ambaixador de la causa amaziga algeriana. En diverses de les seves declaracions públiques ha assenyalat que “Lounès no interessava al GIA. El GIA no guanyava res amb la seva desaparició. Només el govern algerià aconseguia rèdit del seu assassinat. Van jutjar dos innocents, dos caps de turc”.
El dia que Lounès Matoub va rebre els trets que li van provocar la mort, la seva dona i unes altres dues acompanyants anaven amb ell al cotxe. En el judici, cap dels testimonis va reconèixer els qui van ser acusats de l’homicidi. “Eren uns altres”, assegura Hocine quan se li pregunta. “Aquell dia no hi havia control on acostumava a estar. No hi havia policies a les carreteres com de costum. Tothom sap que va ser el poder qui va matar a Lounes. Era un perill per al makhzen [paraula àrab que designa el poder no democràtic que actua a l’ombra]. Estava aconseguint que els amazics ens aixequéssim. Hi havia algú que cantava en la nostra llengua reivindicant independència, amb al·lusions clares al poder. Ell sabia que corria aquest perill. Però sabia que seria el poder qui actuaria, no els islamistes. I així va ser. Avui tothom sap qui va ser, tot i que no s’han jutjat als veritables culpables”, explica Hocine Azem.
Nadia Matoub s’acomiada amb un “tanmert” sonor i fort. El que era silenci esdevé una veu estrepitosa que fa que les parets tremolin. L’estadi, posat dempeus, agita les banderes amazigues, i a una sola veu coreja “Pouvoir assassin, pouvoir assassin!”
Nadia Matoub, la vídua de Lounès, any rere any rep l’afecte dels seus. La seva intervenció en el concert anual en memòria del seu marit és una de les més emotives i esperades. És per això que el silenci entre paraula i paraula d’aquesta dona és una cosa gairebé sagrada. Ningú parla, ningú tus, els nens deixen de moure’s sense haver-los de dir res. Una pantalla contigua projecta imatges del seu marit en un concert. Amb veu entretallada i visiblement emocionada, tot i els 21 anys de l’assassinat, no fa al·lusions directes al govern i la seva culpabilitat. El concert també s’ha convertit en una mena de manifestació no declarada per les últimes morts de les quals els amazics acusen l’Estat algerià, com la de Kamel Eddine Fekhar. Aquest activista va morir també en estranyes circumstàncies el maig d’aquest mateix any quan es trobava empresonat per protestar en contra del govern i les seves polítiques cap a les minories del país.Nadia s’acomiada de tothom amb un “tanmert” sonor i fort. El que era silenci esdevé una veu estrepitosa que fa que les parets de l’estadi tremolin. L’estadi, posat dempeus, agita les banderes amazigues, i a una sola veu coreja “Pouvoir assassin, pouvoir assassin!” (“Poder assassí, poder assassí!”).