News
El Kurdistan del Sud vota en un referèndum d’autodeterminació carregat d’incerteses
El govern autònom cerca un “sí” majoritari per poder negociar la independència · L’Iraq, Turquia i l’Iran rebutgen la votació
Un estudi d’opinió aquest agost apuntava a una victòria del “sí” amb més del doble de vots que el “no”. Els vots favorables a la independència, segons el mateix estudi, serien superiors als contraris en totes les províncies on es farà la votació, que seran aquelles que formen part oficialment del Govern Autònom del Kurdistan (KRG) més aquelles que es troben sota el control de les forces armades kurdes —els peixmergues— i que el govern iraquià no reconeix com a kurdes. Aquests darrers territoris inclouen la regió de Kirkuk —rica en petroli— i la de Sinjar —territori del poble iazidita.
El referèndum està convocat pel govern kurd amb el suport del Parlament autònom del Kurdistan del Sud, que el 15 de setembre va aprovar-lo, després de dos anys de tenir les sessions parlamentàries aturades. Els dos grans partits històrics del Kurdistan del Sud (PDK i UPK) van votar-hi a favor, però dues forces de l’oposició (els socialdemòcrates de Gorran i el Grup Islàmic del Kurdistan) van boicotar la sessió.
Gorran volia que el referèndum s’ajornés perquè, diu el partit, no es reuneixen les condicions necessàries per a dur-lo a terme. La formació —escindida de l’UPK el 2009— afirma que la decisió d’organitzar-lo fora dels límits oficials del Kurdistan pot conduir a la guerra, en les zones sota disputa, contra l’exèrcit iraquià o contra les milícies xiïtes que li donen suport. Aquest eventual conflicte és donat per segur pels peixmergues consultats per Middle East Eye en aquest article.
No és el primer referèndum d’independència que celebra el Kurdistan. El 2005 se’n va fer un altre, en què el 98,9% dels votants van triar la papereta del “sí”. El referèndum, però, estava organitzat per entitats de la societat civil, i no va comportar ni la independència ni cap reconeixement internacional. Aquest cop són el govern kurd, el PDK i l’UPK qui l’impulsen.
L’executiu kurd considera que s’ha acabat el temps d’esperar que l’Iraq funcioni com un estat democràtic i federal i de negociar amb Bagdad la celebració d’un referèndum acordat. L’argument del govern autònom és que l’Iraq ha acabat sent un “estat fallit” que no compleix amb les seves obligacions de finançar l’autonomia kurda i que és incapaç de complir les seves promeses de pluralisme, abocat al control per part de la majoria àrab, sigui xiïta —com passa ara— o sunnita —en temps de Saddam Hussein. L’executiu kurd diu que el referèndum li atorgarà “el mandat” per poder negociar la independència amb Bagdad.
Els sobiranistes kurds argumenten que totes les experiències autonòmiques dins dels estats sorgits del mapa posterior a la Primera Guerra Mundial han fracassat. En alguns casos, amb desenllaços tràgics, com la repressió que va seguir a la fi de la República de Mahabad, a l’Iran, o el genocidi perpetrat per les forces iraquianes contra el poble kurd a la dècada de 1980, després d’haver-los anul·lat l’autonomia. Aquesta història continuada d’incompliments i massacres, diuen, justifica la proclamació d’un estat kurd propi.
Crítiques, oposicions i dubtes
Però el referèndum no té garantit el reconeixement ni l’aplicació dels resultats. Començant per l’estat matriu, l’Iraq, que considera que la votació és il·legal, i continuant pels dos veïns poderosos al nord i l’est —Turquia i l’Iran, amb milions de kurds dins de les pròpies fronteres— que s’hi oposen. També Washington —aliat principal del govern autònom kurd— rebutja la votació, tot i que en aquest cas s’ofereix per facilitar una mediació entre Erbil i Bagdad que pogués conduir a un referèndum pactat en una data posterior. Ahir mateix, Ankara, Teheran i Bagdad van anunciar “contramesures” si el referèndum era finalment celebrat.
D’altra banda, el moviment kurd d’esquerres al voltant del KCK considera que el referèndum no és pas l’instrument que durà el poble kurd a la llibertat, sinó que és fruit dels “interessos particulars” de la classe dirigent del PDK. Aquest moviment —del qual el PKK és segurament l'organització més coneguda— aposta per la construcció d’un model alternatiu al dels estats-nació, anomenat “confederalisme democràtic”. El KCK, en qualsevol cas, no s’ha manifestat en contra en cap moment de l’autogovern del poble kurd, tot el contrari: simplement discrepa de l’instrument per implementar-lo.
Barzani sí que compta amb un suport regional: Israel. El primer ministre Benjamin Netanyahu diu que dóna suport als “esforços legítims” del poble kurd “d’aconseguir el seu propi estat”. Israel i el govern autònom kurd mantenen vincles econòmics, polítics i militars des de la dècada de 1990. En el costat de les bones notícies per al govern autònom kurd també hi ha la posició de Rússia, que ha mostrat una actitud ambivalent i no ha rebutjat pas el referèndum.
Un altre reguitzell de crítiques prové dels partits representatius dels pobles no kurds. Barzani ha afirmat que l’Estat kurd independent serà multiètnic i multireligiós, “no pas un estat-nació kurd”, sinó una “nació del Kurdistan també per als no kurds, una pàtria per a tothom”. Però no tothom ho creu. No només hi ha un rebuig ampli entre els àrabs. També entre turcmans i assiris s’alcen veus que assenyalen que, en el fons, el projecte de la independència és només pensat per als kurds, i denuncien que la dirigència del PDK ha aprofitat els anys d’autonomia per arrabassar-los terres i negar-los drets fonamentals.
Un dels punts de fricció més importants amb els turcmans és la ciutat de Kirkuk. El Front Turcman Iraquià rebutja que la ciutat —on viuen milers de turcmans— sigui inclosa dins de les fronteres kurdes i que s’hi celebri el referèndum.
En la seva darrera anàlisi sobre el Kurdistan, el Crisis Group veu força dificultats perquè el govern kurd pugui fer efectiva la independència, entre les quals cita les divisions internes entre els kurds i la determinació de Turquia i l’Iran d’impedir-la: el govern turc, escriu l’analista Maria Fantappie, podria ofegar els kurds econòmicament, i l’iranià, exacerbar-ne els conflictes interns.
Les divisions internes kurdes —sempre alimentades pels estats de l’entorn— reapareixen a la superfície cíclicament, i tenen molt a veure amb la lluita pel poder entre el PDK i l’UPK, amb el moviment kurd d’esquerres com a actor destacat en determinats escenaris. Un d’ells és la zona de Sinjar, de majoria iazidita i parcialment controlada per la milícia YBS —aliada del PKK—, on aquest agost el moviment kurd d’esquerres va presentar el projecte per a una “autonomia democràtica” que segons els seus impulsors no necessàriament ha de formar part de l’autogovern sud-kurd. Les condicions per celebrar-hi el referèndum són molt precàries.
Un altre article que Fantappie signa conjuntament a Foreign Affairs amb Cale Salih —a qui Nationalia va entrevistar ara fa dos anys— recorda que el Kurdistan del Sud necessita enfortir les seves institucions —Parlament, ministeri dels Peixmergues— “més que no pas els politburós” dels partits polítics. I que el govern faria bé de diversificar l’economia sud-kurda, per no dependre tant del petroli i de les inversions estrangeres “que generen dependència de poders forans”.
El fet que el Kurdistan del Sud no tingui sortida al mar l’obliga a exportar els seus hidrocarburs a través de tercers països. Dues són, principalment, les seves opcions: els oleoductes i gasoductes que travessen l’Iraq fins al golf Pèrsic, o bé els que passen pel Kurdistan del Nord, dins de la República de Turquia, i que arriben a la mar Mediterrània.