Dossier
Pakrat Estukyan: “A Turquia persisteix una gran atmosfera antiarmènia”
Lara Villalón: Com a turc-armeni i periodista que treballa a Turquia, com veu la situació al país després de les eleccions presidencials d’enguany?
Pakrat Estukyan: Com a armeni, tots els moments que he viscut a Turquia han estat moments difícils. No dic que ara mateix sigui més difícil: sempre ha estat difícil. Al contrari, crec que els armenis d’ara vivim una mica millor. Si considero la nostra relació amb l’Estat, no passem per un dels pitjors moments. Però sí que crec que a Turquia persisteix una gran atmosfera antiarmènia en la societat. Ho hem vist durant la guerra de l’Azerbaidjan a l’Artsakh, amb les expressions de nacionalisme.
Com a periodista, en canvi, crec que estem sota molta pressió. Constantment s’inicien judicis contra nosaltres pels nostres articles. Per exemple, jo tinc un cas judicial per una cosa que vaig dir en un article. Em van denunciar per propaganda terrorista perquè vaig emprar la paraula “guerrilla” per a referir-me a les Unitats de Protecció Popular (YPG) a Síria. Les autoritats els consideren un grup terrorista. El cas continua obert i no sé com acabarà. Amb aquesta mena de denúncies poden condemnar-te a dos o tres anys de presó, és una cosa molt habitual. Fer periodisme a Turquia comporta aquest tipus de risc, per això crec que estem en un moment difícil.
L. V.: El govern li ha concedit el carnet de premsa a vostè o a algú de la redacció?
P. E.: No, ningú el té. L’Estat no l’ha concedit a cap dels periodistes d’aquesta redacció. No el dona a mitjans considerats opositors o crítics amb el govern. Això m’inclou a mi com a editor en cap, però també a tots els reporters, fotògrafs... ningú el té.
Exemplar actual del diari Agos, publicat en turc. / Imatge: L. V.L. V.: En aquest clima que descriu, com ha afectat la seva comunitat el fet de prohibir les protestes al carrer?
P. E.: Ha afectat molt, és el resultat d’un règim opressor al país. Segons la llei, qualsevol persona o grup pot protestar al carrer per qualsevol qüestió. En teoria, no necessitem ni tan sols un permís per a fer-ho, però l’Estat reprimeix les protestes i no les permet. Aquesta confrontació afecta molt la societat, que té menys tendència a sortir per la pressió que hi ha al carrer. Si hi ha cinc persones reunides en l’espai públic amb un cartell, hi ha 50 policies envoltant-les. Les posa dins el furgó policial i se les emporta. Després hi ha la possibilitat de ser acusat de coses que no han passat.
L. V.: Vostè va néixer a Istanbul. D’on són els seus pares i avis?
P. E.: Els meus pares també van néixer a Istanbul. Jo vaig néixer al barri de Rumelihisari i quan tenia tres anys ens vam traslladar a Pangaltı, on viuen la majoria d’armenis d’Istanbul. Els meus avis van arribar a Istanbul als anys vint del segle XX, després del genocidi. Venien del que anomenem Armènia Occidental, oficialment considerada la part oriental de l’Anatòlia turca: Sivas, Erzincan, Karahısar, Tokat.
L. V.: Qüestions com la fugida dels seus avis de la regió, o l’opressió que van patir, es van parlar obertament a la llar, o eren tabú?
P. E.: Sempre s’ha tractat de forma molt oberta, aquesta qüestió. Des que vaig néixer parlem armeni a casa i turc al carrer: aquesta diferència ens ha marcat. Crec que som dels pocs que parlem d’aquestes qüestions tan obertament, també en el nostre setmanari. En aquest sentit, tenim pocs representants públics de la nostra identitat, com l’exdiputat del Partit Popular per la Igualtat i la Democràcia (HEDEP, abans conegut com a HDP) Garo Paylan o el periodista Hayko Bağdat. També alguns activistes a l’estranger.
L. V.: La major part de la comunitat armènia d’Istanbul viu al barri de Pangaltı, i fins i tot la redacció del diari està en aquesta zona. En quin tipus d’espais es troba la comunitat?
P. E.: La comunitat al voltant de l’església és molt forta: no només en l’àmbit religiós, sinó també en el social. Tenim molts llaços amb l’església, però també ens veiem al barri. És un barri petit, ens coneixem tots, ens veiem al carrer i als cafès.
L. V.: Fa quatre anys el govern va intentar intervenir en l’elecció del patriarca de l’Església armènia, una figura molt important per a la vostra comunitat en l’àmbit religiós, social i cultural. Va imposar un nou patriarca mentre l’anterior, Mesrob Mutafyan, estava malalt. Quan Mutafyan va morir-se, va intentar limitar les condicions de les eleccions del nou líder. Com veu actualment les relacions entre l’Església armènia i l’Estat turc?
P. E.: Les relacions entre el govern i la comunitat armènia a Turquia sempre han estat semblants a les d’un cap i un treballador. Com un professor i un estudiant, mai ha estat una relació d’igualtat. A Turquia, la comunitat armènia és percebuda principalment com una comunitat religiosa, i té un líder religiós i espiritual anomenat patriarca. És un rol vitalici i quan es mor, un nou patriarca ha de ser triat. L’Estat va voler imposar les seves condicions per a triar-lo. En el passat se’ns va permetre dur-ho a terme segons les nostres tradicions, però el govern aquesta vegada va intentar imposar els seus propis candidats i condicions, limitant què es podia fer i qui es podia presentar. No obstant això, no va guanyar el candidat del govern.
L. V.: Fa uns dies va ser alliberat per “bona conducta” Ogün Samast, l’autor de l’assassinat del periodista turc-armeni Hrant Dink (1954-2007). A Samast li quedaven per complir uns tres anys i una altra condemna afegida per atacs dins de la presó. Els advocats de Dink van assenyalar que es tracta d’una espècie “d’amnistia secreta”. Per què creu que ha estat alliberat ara?
P. E.: És una cosa que s’esperava des de fa temps; s’havia sol·licitat diverses vegades. De fet, se suposava que havia de passar d’aquí a uns mesos. No sé per què ha passat ara, però no ens ha sorprès.
L. V.: En l’assassinat de Dink hi havia membres de la policia implicats i encara es desconeix l’abast de la implicació d’altres actors estatals. Per què creu que Dink es va convertir en un objectiu?
P. E.: Dink ja havia estat jutjat per escriure sobre el genocidi armeni. Va ser un intel·lectual que va lluitar per la reconciliació entre turcs i armenis. Dink va posar sobre la taula qüestions molt importants a Turquia sobre les relacions entre turcs i armenis al país. Tenia una visió conciliadora i crec que aquesta mirada va ser considerat un perill per a l’Estat. Per això es va convertir en un objectiu.
Exemplars antics del diari Agos, en armeni. / Imatge: L. V.L. V.: Vostè ha escrit molt sobre l’exili de la població del Karabakh, o Artsakh, després de l’últim atac de l’Azerbaidjan. El que ocorre a Armènia en aquell enclavament afecta els armenis que viuen a Turquia?
P. E.: Ens afecta molt: no només a nosaltres, també als armenis que viuen a Armènia. Fa uns anys, Armènia va permetre tenir doble nacionalitat i molts armenis de la diàspora van aconseguir la ciutadania. Per exemple, jo la tinc. Altres armenis rics es van comprar una casa a Armènia i per a ells és molt rellevant que els dos països tinguin bones relacions, per a poder anar-hi habitualment, connectar i créixer. És semblant a la relació que tenen els turcs amb Alemanya, on molta gent té família per la migració laboral de fa dècades. Ens interessa tenir bones relacions amb aquest país i estar connectats.
És absurd que ara, si volguessis anar en cotxe a l’Azerbaidjan, el més natural seria travessar Armènia, però no es pot. Les relacions estan en un punt molt estancat i és curiós perquè en el seu moment Turquia va reconèixer alhora Armènia, l’Azerbaidjan i Geòrgia com a estats. La relació amb els tres estats s’ha desenvolupat de forma molt diferent.
L. V.: Vostè sempre ha mostrat un suport públic a l’esquerra kurda. Va firmar la declaració de pau el 2015 durant les operacions de l’Estat en províncies de majoria kurda i també ha col·laborat en diverses ocasions amb mitjans de comunicació kurds. Creu que les dues comunitats s’haurien d’apropar en l’àmbit polític?
P. E.: Sí, però crec que també ens hauríem d’apropar als anglesos, italians, ucraïnesos o japonesos, més enllà de les fronteres. Les diferències entre nosaltres són de classe. Penso sovint en l’eslògan del moviment Wall Street, de ser el 99% contra l’1%. Aquest mateix 1% existeix als Estats Units igual que existeix a Turquia, Armènia o l’Índia. Hem de crear ponts entre nosaltres.
Amb el suport de:
