Dossier
‘Chanels’, campanes i creativitat
Viure a Istanbul quan ets armènia i t’agradaria ser periodista, però et fa por la repressió
Hatırlamaktan ibaret
Hatıralar nihayet
Tesellisi çok zor sözün
Només és recordar,
records finalment.
Les paraules són tan difícils de controlar.
Sezen Aksu
Hatıralar nihayet
Tesellisi çok zor sözün
Només és recordar,
records finalment.
Les paraules són tan difícils de controlar.
Sezen Aksu
En una de les assignatures que cursàvem a la Universitat de Galatasaray, la Talia feia un reportatge amb la seva amiga Eylül sobre les conseqüències psicològiques que la covid havia causat als joves d’Istanbul. Després de saber que jo hi era d’Erasmus, la Talia i la seva amiga em van oferir ajuda per si mai la necessitava, i em van dir que si volia anar a fer un cafè algun dia m’ensenyarien alguns dels seus racons preferits d’Istanbul. Les dues havien cursat un Erasmus l’any anterior i la nostàlgia les portava a l’empatia.
La Talia havia viscut tot l’any a París. Passejar per Saint Germain, beure una copa de vi davant de la Torre Eiffel i anar de compres als Camps Elisis eren algunes de les seves activitats preferides. El dia que ens vam trobar a Istanbul em va proposar beure un cafè a Nisantası, els “Champs Elysées d’Istanbul”, com ella anomena el barri. “C’est chic, c’est plaisant”.
Jaume Bartolí, antic subdirector de la secció d’Internacional de TV3, el descriu en un número de la revista Altaïr dedicat a Istanbul: “Atureu-vos i mireu al vostre voltant: haureu arribat al barri de Nisantası. El que hi veieu us farà pensar que Atatürk va aconseguir el seu objectiu. Als baixos dels blocs de pisos s’encadenen les botigues de marques famoses, floristeries, galeries d’art, perruqueries modernes… Senyores amb sabates de taló parlen animadament a les terrasses de les cafeteries, servides per cambrers impecables, molts cops amb jaqué. Són dones amb maneres elegants, amb vestits jaqueta i roba de marca. Dones de casa i executives, algunes; treballadores de bancs o oficines, d’altres. Soles o amb companys de feina. Al carrer els homes porten americana i corbata. Mocadors al cap? Potser els portaran les venedores ambulants de flors. Nisantası és el barri de l’alta burgesia de tota la vida”.
Un valor afegit del barri és que s’hi ubica l’immoble Pamuk, residència històrica de la família Pamuk (que en turc significa “cotó”, nom donat per la blancor de la pell dels membres de la família). L’edifici, construït el 1951, era la versió moderna de l’antiga gran residència familiar de pedra que va ser utilitzada per a construir-hi una escola. El nou edifici, de quatre plantes, que albergava tota la família, comptava amb pianos, fotografies de totes les generacions, porcellana xinesa a les prestatgeries, ornaments de nacre, coberteria d’argent, gerres amb aigua de rosa i altres objectes exòtics que contrastaven l’orient i l’occident. Orhan Pamuk, fill de la família, ho explica en el llibre que porta per títol Istanbul. La inspiració de la Talia, el seu escriptor preferit. Pamuk, que va guanyar el premi Nobel de Literatura el 2006, narra en les seves obres la ciutat d’Istanbul de la seva infància i joventut, una Istanbul decadent i emmirallada en la grandesa del passat, quan era la protagonista de l’Imperi otomà.
El somni de la Talia és publicar un llibre d’històries. És per això que estudia Comunicació. Tot i que l’ideal per ella seria estudiar Periodisme, la manca de llibertat del país l’ha portada a estudiar Publicitat. Ha passat de llegir diaris turcs a informar-se amb mitjans com Le Figaro o Le Monde. Just quan ens vam trobar vam començar a parlar de política, i en veure que hi havia una gravadora sobre la taula em va dir:
- Espero que no ho hagis gravat, tot això! Que encara ens posarien a la presó!
El llibre Istanbul, de l'Orhan Pamuk, l'escriptor preferit de la Talia. / Imatge: Anna Montraveta RiuEl mateix dia va venir amb la Serena, una de les seves amigues d’infància. Al centre de Nisantası vam beure un cafè amb llet i vam menjar un pastís de iogurt i llimona. Les dues amb texans i samarretes bàsiques: la Talia, blanca i la Serena, negra. La Talia i la Serena es van conèixer a l’escola de primària francesa, la Galatasaray, en la qual van entrar a través d’un sorteig. A l’institut Galatasaray, també francès, van seguir juntes els estudis. L’institut es troba al mig d’Istiklal, un dels carrers principals de la ciutat. La Talia va poder continuar a la universitat que porta el mateix nom gràcies a les seves bones notes. La Universitat de Galatasaray va ser creada el 1992 després d’un acord bilateral francoturc. Quan es van fundar, l’objectiu de les escoles Galatasaray era formar funcionaris d’alt nivell que seguissin els valors de la República i s’emmirallessin en una educació occidental que portés a la modernització del país.
La Serena descriu la Talia com a “persona d’estiu”, “persona a qui li agrada riure” i “somniadora”. Diu que poden parlar hores dels somnis de totes dues. Els estius de la Talia són a l’illa de Kınalıada, una de les illes Príncep, districte d’Istanbul en forma de nou illes. Porten aquest nom perquè durant l’Imperi bizantí eren refugi de prínceps i membres de la reialesa que s’hi exiliaven. Antigament també eren la segona residència de moltes famílies que formaven part de les minories religioses del país, com la de la Talia, que pertany a la comunitat armènia.
Fotografia triada per la Talia com a resposta a la pregunta: "Quina és la part del cos que et defineix més?". / Imatge: TaliaAmb el Tractat de Lausana el 24 de juliol del 1923, després de la Primera Guerra Mundial i amb la creació de la República de Turquia, es van determinar que les minories oficials del país serien les no musulmanes: la grega, la jueva i l’armènia. L’expert turc en història Baskin Oran defensa que la Societat de Nacions, arran del tractat de Lausana, va definir les minories “segons criteris racials, lingüístics i religiosos; els grups que van rebre aquesta definició van tenir no només els mateixos drets que la majoria sinó que també altres drets que no s’aplicaven forçosament a la majoria (com construir les seves pròpies escoles o practicar les llengües pròpies)”. Els armenis tenen 16 centres educatius, tots a Istanbul. Actualment el conjunt de minories oficials religioses representen el 0,1% de la societat turca.
La Talia se’n sent part, de la comunitat armènia. És creient cristiana i practicant. Participa a les festes tradicionals i li agrada anar a les esglésies armènies d’Istanbul. Els armenis són un dels pobles més antics de l’Àsia Menor: el primer regne armeni data dels anys 600 aC. L’any 301 dC va esdevenir el primer estat cristià de la història, i encara conserva una branca pròpia de la religió, l’església apostòlica armènia. Actualment el 99% dels armenis que queden a Turquia viuen a Istanbul. La Serena, que prové d’una família musulmana sunnita, deia que, ella, d’armenis, no en coneix gaires:
- No he conegut gaires armenis, només tu i els teus amics. Des de l’exterior jo puc dir que els armenis donen molta importància a l’educació. També puc dir que sou lliures, no sou conservadors.
- Ens agrada menjar als restaurants. Tenim molts plats típics com els mezze armenis, que són un tipus d’aperitius. Tenim molta tradició familiar. Parlem l’armeni; jo no el sé escriure, però sí que el parlo. L’he après a casa, com el turc. Per tant, tinc dues llengües maternes: el turc i l’armeni. L’utilitzem amb la meva germana quan no volem que els altres entenguin el que diem. Per fer safareig. Hi ha escoles armènies també, jo hi vaig anar a la guarderia.
- Per què llavors vas passar a la Galatasaray i no vas continuar en una escola armènia?
- Abans eren escoles molt modernes i molt bones, però ara, amb el temps, no són prou per a rebre una bona educació. A les escoles turques aprenc turc i com que visc a Istanbul és millor per a la meva educació. Aprenc francès també. Les escoles armènies són més conservadores i tradicionals. La guarderia és ideal, perquè hi aprens la llengua armènia i la cultura.
- Ens agrada menjar als restaurants. Tenim molts plats típics com els mezze armenis, que són un tipus d’aperitius. Tenim molta tradició familiar. Parlem l’armeni; jo no el sé escriure, però sí que el parlo. L’he après a casa, com el turc. Per tant, tinc dues llengües maternes: el turc i l’armeni. L’utilitzem amb la meva germana quan no volem que els altres entenguin el que diem. Per fer safareig. Hi ha escoles armènies també, jo hi vaig anar a la guarderia.
- Per què llavors vas passar a la Galatasaray i no vas continuar en una escola armènia?
- Abans eren escoles molt modernes i molt bones, però ara, amb el temps, no són prou per a rebre una bona educació. A les escoles turques aprenc turc i com que visc a Istanbul és millor per a la meva educació. Aprenc francès també. Les escoles armènies són més conservadores i tradicionals. La guarderia és ideal, perquè hi aprens la llengua armènia i la cultura.
Per més que les escoles armènies, que són totes privades, tinguin la funció de fer perdurar la llengua i la cultura armènies, depenen del Ministeri d’Educació de Turquia, que és qui decideix els professors i els continguts dels cursos.
La Talia recalca que no s’han de confondre els armenis d’Istanbul amb el país d’Armènia, del qual no se sent tan pròxima com de Turquia. L’únic que comparteixen amb el país és l’origen, que és la regió d’Anatòlia, i la religió. Fins i tot la llengua és diferent. Diu que mai no s’ha sentit discriminada pel fet de ser armènia, i tot i que pensa que hi deu haver persones conservadores a Turquia a qui no els deuen agradar els armenis, ella no n’ha trobat cap. Tot i així, és innegable la repressió que ha patit la comunitat durant la història del país. Un exemple és el genocidi armeni del 1915, l’existència del qual encara és motiu de debat a Turquia. A escala internacional, en canvi, hi ha consens sobre la seva existència i conseqüències. Es calcula que la població armènia va passar d’un 7% a Turquia el 1914 a un 0,5% el 1927. El 24 d’abril de 2021, dia en què els armenis d’arreu del món recorden el genocidi, Joe Biden va anunciar públicament la possibilitat que els Estats Units reconeguessin el genocidi armeni. De moment, hi ha 31 països al món que ho fan. Erdoğan, després de les paraules de Biden, va anunciar que la seva declaració havia provocat una “ferida profunda” en les relacions entre els Estats Units i Turquia.
- El genocidi armeni encara és tabú a Turquia. Tu penses que n’hem de parlar a l’escola o als mitjans? Ha de ser un tema present a l’opinió pública?
- Em moriré amb aquestes preguntes! [Riu.] És difícil. El genocidi és un tema molt dolorós per a tots els armenis. Jo no estic còmoda quan parlo d’aquest tema. Parlar-ne a Turquia és impossible, perquè no saps com pensa la gent i per un armeni és dolorós, perquè els nostres avis ho van viure. Per mi, el tema no és acceptar o no la seva existència; el que és important és acceptar-ne el dolor. Tots els armenis en parlen amb la seva família. Tot i que no crec que sigui un tipus de tema que s’hagi de parlar a l’escola; no és necessari. És històric i penso que no hem de parlar una vegada i una altra del que va passar. Això no vol dir que ho haguem d’oblidar, però hem de deixar aquest tema en un costat per a continuar. No està bé parlar i debatre de si va existir o no. No són temes divertits. Els armenis han viscut moltes coses, però ja s’ha acabat.
- Em moriré amb aquestes preguntes! [Riu.] És difícil. El genocidi és un tema molt dolorós per a tots els armenis. Jo no estic còmoda quan parlo d’aquest tema. Parlar-ne a Turquia és impossible, perquè no saps com pensa la gent i per un armeni és dolorós, perquè els nostres avis ho van viure. Per mi, el tema no és acceptar o no la seva existència; el que és important és acceptar-ne el dolor. Tots els armenis en parlen amb la seva família. Tot i que no crec que sigui un tipus de tema que s’hagi de parlar a l’escola; no és necessari. És històric i penso que no hem de parlar una vegada i una altra del que va passar. Això no vol dir que ho haguem d’oblidar, però hem de deixar aquest tema en un costat per a continuar. No està bé parlar i debatre de si va existir o no. No són temes divertits. Els armenis han viscut moltes coses, però ja s’ha acabat.
Hira Kaynar, estudiosa del genocidi, apunta a la invisibilització en la qual es refugien els armenis, mostrant la seva identitat només dins els espais privats, com les cases o les esglésies. En la seva investigació que porta per títol “La construcció commemorativa del genocidi armeni en un context de negació”, explica també que tot i que el sistema judicial reconeix els drets de les minories, aquests no existeixen a la realitat. Per exemple, la construcció d’esglésies armènies o la pràctica de la religió fora dels llocs de culte està prohibida. A més, segons l’Associació d’Armenis de Dersim, a la zona centreoriental de Turquia, hi ha entre 200.000 i 500.000 armenis al país convertits, turquificats o kurdificats que amaguen la seva identitat.
Un dels grans referents de la causa armènia va ser Hrank Dink, fundador del mitjà Agos, publicat setmanalment a Istanbul i escrit en armeni i en turc. El periodista, ferm defensor de la llibertat d’expressió, va ser condemnat en diverses ocasions per parlar del genocidi armeni i ser crític amb el nacionalisme turc. El 19 de gener del 2007, mentre tornava a casa des de la redacció d’Agos, va ser assassinat per un jove nacionalista turc de 17 anys.
- Creus que el fet de ser dona i armènia és una doble opressió a Turquia?
- No. Personalment, com a dona no veig cap diferència de ser armènia o turca.
- I com a dona, on la veus aquesta opressió?
- Al vespre, quan estic tota sola al carrer.
- No. Personalment, com a dona no veig cap diferència de ser armènia o turca.
- I com a dona, on la veus aquesta opressió?
- Al vespre, quan estic tota sola al carrer.
La Serena afegeix:
- Jo, quan estic sola de nit, tinc por per culpa de totes les informacions que m’arriben i notícies que veig sobre aquest tema. L’any passat hi va haver moltíssims feminicidis a Turquia, i això condiciona la meva vida. Tot i que no vull acceptar canviar la meva vida i quedar-me a casa. No he triat sentir això i no ho accepto perquè, si ho faig, no seré feliç.
La Talia diu que se li fa difícil descriure les dones d’Istanbul, que a voltes les veu molt conservadores i altres vegades molt poderoses i amb moltes ganes de lluitar per ser lliures; tanmateix tenen en comú la pressió social a què estan sotmeses. Veu Istanbul com una ciutat viva, lliure, divertida, però també tradicional i tancada.
- I tenen relació les diferents dones que descrius?
- Jo penso que no, que no hi ha ni relació ni sororitat.
- Jo penso que no, que no hi ha ni relació ni sororitat.
La Serena pensa el contrari:
- Jo penso que sí. Hi ha organitzacions de dones i considero que hi ha solidaritat entre elles.
- Sí que és veritat que hi ha organitzacions, però he dit que no perquè hi ha una confrontació entre les dones a Istanbul. Una dona conservadora pot jutjar una dona més lliure; hi ha prejudicis i critiques entre les dones. Ara bé, com has dit tu, Serena, és veritat que hi ha organitzacions.
- Potser hi ha judicis i critiques, però no pas tants! Crec també que a causa de la violència que hi ha contra les dones, els nostres punts de vista han canviat. Jo vull creure això, que han canviat una mica.
- Potser sí. És optimista pensar així. Sí que és veritat que cada cop hi ha més dones que militen als col·lectius contra els feminicidis.
- Sí que és veritat que hi ha organitzacions, però he dit que no perquè hi ha una confrontació entre les dones a Istanbul. Una dona conservadora pot jutjar una dona més lliure; hi ha prejudicis i critiques entre les dones. Ara bé, com has dit tu, Serena, és veritat que hi ha organitzacions.
- Potser hi ha judicis i critiques, però no pas tants! Crec també que a causa de la violència que hi ha contra les dones, els nostres punts de vista han canviat. Jo vull creure això, que han canviat una mica.
- Potser sí. És optimista pensar així. Sí que és veritat que cada cop hi ha més dones que militen als col·lectius contra els feminicidis.
En canvi, totes dues estan d’acord que la solució per a capgirar la situació és el canvi de govern. Pensen que és així com la societat canviarà i serà possible aturar tota la violència que hi ha envers les dones. Abans de marxar i que em convidin a berenar justificant que sóc jo la convidada a Istanbul, parlem de com s’imaginen en un futur. Les polítiques del govern actual són tan contràries als seus ideals que la Serena té clar que, si el govern no canvia, no podrà continuar vivint a Istanbul. Per la Talia, “Istanbul és la meva vida, en una paraula” i diu que ni les polítiques de l’AKP poden aconseguir que es plantegi anar-se’n.