Patronatges, mares i superació

Viure a Istanbul quan emigres de Síria amb els fills petits i no parles turc

26.10.202111.45h Anna Montraveta Riu

Roba estesa dels carrers del costat del Yusra Community Center. Autor/a: Anna Montraveta Riu

سالمة يا سلامة
رحنا و جينا بالسلامة

Sans i estalvis, oh Salama,
vam sortir i tornem en pau.

Dalida

Mouen les espatlles endavant i endarrere, els malucs de costat a costat, amb cops secs, i la ululació àrab omple el dolmuş. El bus petit il·luminat amb llums de neó blaves i vermelles porta set dones sirianes de retorn cap a la gran ciutat d’Istanbul. Ara una treu la coca-cola de la bossa; l’altra, els festucs; i la de més enllà, els confits. De cop, se sent el soroll d’un telèfon i el caos envaeix l’espai, la música s’atura i es fa un silenci que ni la respiració gosa tallar-lo. És el marit d’una, que té pressa perquè torni a casa i li demana: “On passes? Quan et queda per arribar?”.

Dotze hores abans, a les 9 del matí, ens trobem al Yusra Community Centre per agafar el dolmuş que ens portarà d’excursió. Per arribar al Yusra agafo un autobús que em deixa a la parada més propera del centre. Davant, hi ha una gran pancarta amb la cara del president Erdoğan en la qual hi ha escrit: “Al nostre estimat president, que ha cuidat la nostra mesquita d’Hagia Sophia, li adrecem els nostres agraïments”.

Al voltant de la mesquita de Fatih, a prop d’on s’ubica el centre, viu una de les comunitats sirianes més grans de la ciutat. La majoria dels sirians d’Istanbul son àrabs, tot i que també hi ha petites comunitats de cristians siríacs, kurds i turcomans. Els restaurants dels carrers adjacents són de xauarma i, quan et pares a escoltar, sents fonemes aràbics en totes les converses. Una amiga em diu que, ella, parlant turc s’hi sent estranya. Del barri del costat, Aksaray, n’hi diuen la petita Síria. Oficialment hi ha mig milió de refugiats sirians a Istanbul, però l’alcalde de la ciutat, Ekrem İmamoğlu, diu que la xifra real podria superar el milió.

Tot i la gran comunitat siriana que hi ha a Istanbul, l’opinió pública tant del país com de la ciutat no és favorable a l’acollida dels refugiats. Segons un estudi del think tank German Marshall Fund, el 70% dels turcs volen que els sirians tornin al seu país. Viatjant per Turquia vaig conèixer el propietari d’un hotel de la ciutat d’Urfa, al sud-est, que deia que “els sirians són bruts i incomoden les dones; jo entenc que se’ls faci fora, amb violència”. Molts turcs es queixen de l’arribada massiva dels refugiats sirians i els assenyalen, perquè creuen que són els culpables que pugin els lloguers i baixin els sous. La raó principal de l’augment dels lloguers i la disminució dels sous és que Turquia fa anys que està sotmesa a una crisi econòmica, i l’atur i la inflació creixen cada dia. És veritat que el país ha acollit més de la meitat de refugiats sirians que escapaven de la guerra —3,6 milions segons l’ACNUR— però menys de l’1 per cent ha rebut la nacionalitat turca i molts formen part de l’economia submergida, treballen de manera il·legal i cobren menys que els companys turcs.

Arribo a una placeta, al mig del barri de Fatih, per anar a buscar el petit autobús que ens portarà d’excursió. Al darrere, l’actual mesquita de Kariye, antiga església bizantina de Sant Salvador de Cora. Al davant, restes de la muralla que protegia la vella i bella Constantinoble. Un edifici de tres plantes fet de maons acull el Yusra Community Center, un espai comunitari per a famílies refugiades. La Shahla, l’encarregada d’organitzar l’excursió, el va construir fa cinc anys, quan va emigrar de l’Índia amb 49 anys amb l’objectiu de col·laborar amb la crisi dels refugiats sirians. La Shahla és filla d’un col·lectiu minoritari però alhora nombrós al seu país, una família musulmana de l’Índia. Va estudiar comunicació audiovisual als Estats Units, amb la voluntat de crear documentals independents que defensessin els drets de les dones índies. Frustrada de la poca rebuda per part dels mitjans indis enfocats al Bollywood, va decidir construir un centre de dia pels infants sense llar de Mumbai. Va ser quan va veure la crisi dels refugiats sirians a les notícies que va decidir emigrar a Turquia per treballar-hi tant com fos possible. A Istanbul va conèixer el Basil i l’Osman, els dos arribats de Síria, que li van donar un cop de mà. L’Osman ha aconseguit arribar al Canadà i al Basil li agradaria anar a viure als Estats Units, però de moment s’ha de conformar de viure a dins del centre.

Cada matí el Basil i la Shahla donen la benvinguda a una colla de nens de menys de sis anys que arriben amb dibuixos i flors, preparats per aprendre l’àrab i el turc. Algunes de les seves mares treballen al centre, cuinant per a tots els infants o cosint sota el paraigua d’Inshirah, una empresa social dins del mateix centre que té l’objectiu de recollir teixit de segona mà per a transformar-lo en objectes que substitueixin l’ús del plàstic. Elaboren productes tan originals com tapes de roba per cobrir les sobres de menjar, esponges per rentar els plats, furoshikis o farcells per anar a fer pícnics. La Shahla va decidir de crear Inshirah per poder oferir oportunitats laborals a les dones que acabaven d’arribar a la ciutat i que no parlaven un borrall de turc. Per moltes, és la seva primera feina. És el cas de la Rabab, que va estudiar per a ser infermera a Síria però no va poder exercir perquè el seu marit no li ho permetia. El 2012 va emigrar a Turquia, on va viure durant un temps en un camp de refugiats. Després d’arribar a Istanbul i per raons econòmiques el seu marit va acceptar que acabés treballant a Inshirah. Al centre és on s’han conegut totes les que van a l’excursió. A Istanbul, més enllà del marit i el fills, es tenen a elles entre elles.

Un cop arribo al centre em trobo amb les altres i esperem l’autobús per anar cap a Sapanca a passar el dia. L’autobús no surt puntual perquè la Rabab arriba tard:

- Quan vam plantejar aquest viatge el seu marit no la volia deixar venir, vam haver-li de trucar entre totes i suplicar-li perquè acabés acceptant.

Ho explica la Shahla. Té por que, al final, no la deixi venir.

- Hi ha algun marit més que s’hagi oposat a l’excursió?

- Sí, el d’una de les professores. No l’ha deixada venir. No ho entenc; els ingressos que ella porta a casa són de Yusra i no pot participar en una activitat que fem de manera excepcional?

És el primer cop que decideixen passar un dia a fora totes plegades. N’han estat parlant tota la setmana: l’Azhar fins i tot s’ha comprat un jersei nou. La Rabab arriba i arrenquem.

La Zafira porta plates de pizzes individuals amb salsa de tomàquet i blat de moro. És una de les cuineres de Yusra, li encanta cuinar, però encara li agrada més la decoració que posa al voltant del menjar per als vídeos del seu canal de Youtube, on té més de 1.000 seguidors. Per celebrar el miler va organitzar una festa amb llums, espelmes i un pastís amb la forma del logotip de la plataforma audiovisual. En el seu mòbil hi guarda fotografies del seu fill amb els outfits amb els quals el vesteix cada dia i de tots els membres de la seva família, que es van quedar a Síria. És la més gran de quatre germans, tres noies i un noi, que fa de soldat. La seva germana de 20 anys té tres fills i la de 17 està a punt de casar-se. A totes les fotografies porten un hijab de color negre. La Zafira el porta de colors diferents, té 26 anys i diu que no vol tenir més fills, que amb un en té prou i que és molt difícil educar-los si no tens la família a prop.

- I a la teva parella, com la vas conèixer?

- Ens van presentar les famílies. No ens coneixíem abans, però vaig tenir molta sort amb el que em va tocar.

La primera cita de l’Azhar va seguir el mateix patró que la de la Zafira. Tant l’Azhar com el seu marit són de Damasc. La mare d’ell va anar a veure-la a casa per demanar-li: “Què és el que t’agrada? Què és el que no? Tens ganes d’estudiar? Com pases els teus dies?”. Després de passar l’entrevista va decidir que era una bona esposa per al seu fill, es van comprometre i al cap de sis mesos es van casar. Ella tenia 19 anys quan el país ja estava en flames. Un any després va tenir el primer fill. Diu que no té fotos del casament, que es van cremar totes quan li van bombardejar la casa. Treu el mòbil per ensenyar-me un vídeo de propaganda dels White Helmets on es veu el seu home, que formava part d’aquesta organització siriana. En una escena hi surt ell i la seva filla, de dos anys, a casa, quan encara estava de peu. L’Azhar explica:

- Sé que els meus fills sempre es recordaran de Síria. Han vist massa escenes dures. Sempre els quedarà la imatge gravada de les morts.

- Ha de ser molt difícil ser mare i pujar els teus fills, i més en situacions com en una guerra.

- Ho és, però també és molt bonic.

El dia que vam tenir aquesta conversa estàvem al centre i vam acabar mirant vídeos de parts. Cada una, al seu torn, explicava la seva experiència en tant que mares. Tots els seus parts van ser sense epidural. Tenen entre 25 i 30 anys i la guerra no va permetre que poguessin cursar la universitat, aquelles que en tenien l’oportunitat. Per exemple, a l’Azhar li hauria agradat estudiar per ser psicòloga i a la Suraya per ser advocada. A Inshirah han hagut d’aprendre de zero a cosir i la Shahla els ensenya anglès i turc, miren pel·lícules i debaten sobre el canvi climàtic i les injustícies socials.

Una prestatgeria del taller d'Inshirah. Imatge: Anna Montraveta Riu

Al costat del llac de Sapanca, l’indret escollit per a l’excursió, a 136 quilòmetres d’Istanbul, hi ha un parc d’aventures. Un circuit rodeja el parc. Les jaquetes fins als peus i els mocadors blancs, negres i rosa pastel contrasten amb el groc de l’arnés. Mosquetó, impuls, la Zafira fent-se selfies i gravant el paisatge fent justícia al seu paper d’influencer i l’Azhar cridant enduta pel vertigen del primer cop que et llances amb tirolina.

Al parc també pots conduir els buggies per dins el bosc, endins, endins, ple de bassals de la pluja, seguint per una carretera asfaltada que et porta a un mirador. La Suraya s’asseu a davant, té ganes de conduir, però les altres no se’n refien, perquè no ho ha fet mai, cap d’elles no ha conduït mai. S’ha de conformar a fer de copilot i aprofita per fer una videotrucada amb les seves tres filles per capturar el moment. Vesteix Nike, s’interessa per la roba i, per això, s’encarrega de redissenyar roba de segona mà que arriba al centre. De camises d’home en fa minifaldilles. Porta collarets a sota el vel i quan treballa mou els peus al ritme de Buray, menys quan sona el muetzí: en aquell moment en el taller de costura regna el silenci.

La ciutat de Sapanca mira al llac, on diuen que hi viu un monstre. Al vespre, quan el sol s’està ponent, les gavines agafen el protagonisme i voltegen per sobre l’aigua, que cada cop es veu més daurada. Què lliures. La Suraya i l’Azhar juguen a la setmana imaginària i es persegueixen estirant-se la jaqueta. La Zafira corre aixecant les rodes de davant del cotxet del nebot de la Dunya, una altra de les membres de l’entitat que també ha vingut a l’excursió. Sembla que feia dies que no tenien llibertat, diu la Shahla, o potser no n’han tingut mai, afegeix.

Em pregunto com era la seva vida a Síria. Un dia al centre, una setmana després de l’Eid, una de les festes principals del calendari musulmà, la Suraya i la Rabab explicaven que aquest any la celebració de l’Eid s’havia reduït a menjar i descansar, que la Covic-19 no les havia permès fer gran cosa.

- I què hi fèieu, a Síria?

- Síria çok güzel! (Molt bonica!) Feiem moltes coses!

(Treuen el traductor àrab-espanyol.)

- Sortíem a visitar la ciutat. Fèiem jocs per la ciutat. Fèiem galetes. Ens trobàvem tota la família.

- Aquest any vaig estar a Egipte durant l’Eid i molta gent també sortia al carrer a celebrar-ho, hi heu estat mai?

- No. I si no fos per la guerra, mai no hauríem sortit de Síria.

- Us agrada Istanbul?

- No. Jo vull anar al Canadà. (Diu la Suraya)

- Jo als Països Baixos. (Explica la Rabab)

- No voleu tornar mai a Síria si ja no hi ha guerra?

- No, mai, encara que ja no hi hagi guerra. Està tota destruïda.

L’Azhar, en canvi, diu que sí que es vol quedar a Istanbul, que li agrada i que la fa sentir lliure i feliç.

El dia de l’excursió, la Rabab, d’un tros més lluny, se les mira. Porta la jaqueta llarga negra, de conjunt amb el mocador, i s’ha mantingut apartada durant tot el dia, ella que és l’encarregada del taller de costura i la que va ensenyar a cosir a totes les altres. Quan ella va començar, ara fa tres anys, tampoc en sabia de cosir i al seu marit no li feia cap gràcia que treballés a Inshirah, però les necessitats econòmiques van pressionar-lo fins a fer veure que ho acceptava. Un dia la Rabab va arribar al centre amb la cella plena de sang ferida pels cops d’una sivella de cinturó.

- I què va passar després?

Li demano, a la Shahla.

- Ens vam fer passar per advocades i el vam amenaçar dient-li que si continuava el deportarien a Síria; així vam aconseguir que parés.

El 44% de les persones refugiades del món són dones, com la Rabab, la Suraya, l’Azhar o la la Zafira. Ni la Convenció de Ginebra (1951), que regula l’estatut del refugiat, ni els processos d’asil no compten amb espais segurs d’expressió per a elles, que estan sotmeses a més violències i marcades pel fet de ser dones. Fadela Novak-Irons, representant del l’Alt Comissionat de les Nacionals Unides per als Refugiats (UNHCR), diu que n’hi ha que demanen l’estatut de refugiades per a fugir de la violència; algunes ho aconsegueixen i d’altres se l’emporten amb elles al nou país.

L’únic organisme que ha posat la qüestió de la violència masclista envers les refugiades al centre és el Conveni d’Istanbul, a través de processos de prevenció de la violència i de sanció dels agressors. El Conveni va ser firmat l’any 2013 per 47 estats; el primer d’ells va ser Turquia. La nit del 20 de març de 2021, Erdoğan i el seu equip van decidir sortir-ne. El govern argumenta que el tractat atempta contra els valors de la família tradicional. Numan Kurtulmuş, antic primer ministre de Turquia diu: “Hi ha dues qüestions en aquesta convenció que no aprovem. La primera és la qüestió de gènere i l’altra, la d’orientació sexual. També hi ha altres qüestions, però aquestes dues han estat els conceptes que han donat l’oportunitat a les persones LGBT i als elements marginals a refugiar-s’hi”. Els col·lectius feministes, enfadats, no es cansen de sortir al carrer, però la resposta del govern és la preparació d’una nova convenció, la d’Ankara.

Fotografia al taller d'Inshirah feta per celebrar el 8 de març, el dia Internacional de les Dones. Imatge: Anna Montraveta Riu

Aquest matí la Rabab ha arribat tard, perquè com que no sabia l’hora exacta de tornada a casa, el seu marit no la deixava sortir. A l’hora de marxar un altre cop cap a Istanbul, quan el sol ja s’ha post rere el llac de Sapanca, puja a l’autobús, s’asseu a darrere i es posa a plorar en silenci. Al mig de la festa, quan les altres se n’adonen, se li apropen per fer-li companyia i una abraçada. De cop, se sent el soroll d’un telèfon i el caos envaeix l’espai, la música s’atura i es fa un silenci que ni la respiració gosa tallar-lo. És el marit de la Rabab: “On passes? Quan et queda per arribar?”.