Des de fa uns mesos ha tornat a les primeres planes dels diaris i dels altres mitjans de comunicació el "problema" dels gitanos. He escrit expressament "ha tornat" perquè la qüestió no és nova. Ni molt menys. Fa anys, segles, que és un tema d'actualitat reiterada. Per moltes raons, però, en definitiva, per tres principals: perquè la seva manera de fer, la seva cultura, té unes peculiaritats que no han estat ni enteses ni acceptades per bona part de la societat, ja que s'aparten dels esquemes mentals que s'han anat implantant a Europa; perquè la seva vida, caracteritzada tradicionalment pel nomadisme, resulta incòmoda o, fins i tot, molesta, per la gran majoria dels europeus, avui sedentaris, i perquè els casos de delinqüència que tenen origen en alguna comunitat gitana s'han magnificat i han arribat a generalitzar-se: els gitanos són lladres i malfactors. Aquests tres prejudicis són latents sempre, però a vegades emergeixen, sobretot quan hi ha una crisi econòmica i una pujada significativa del nombre d'aturats, mals que afecten la gran majoria de la societat i que els governs es veuen incapaços de resoldre. És el que està passant ara a molts llocs, d'una manera més vistosa avui a la República Francesa.

Els gitanos, en un context d'inseguretat pronunciada que és un dels efectes de la crisi econòmica, es converteixen en caps de turc. O en una mena d'espantalls del que pot succeir a tants immigrats desproveïts de treball: la seva expulsió, sense contemplacions, del país d'acollida. Amb l'agreujant que els gitanos normalment ja sobreviuen marginats, sovint en el país on ja no són estrictament immigrats, més del 86% són pobres, tenen mala premsa... i hi ha ben poca gent disposada a defensar-los.

En aquest context, les decisions polítiques prenen, fàcilment, el lloc que pertocaria als tribunals. La deportació més o menys massiva és molt més eficaç i expeditiva que no pas esperar que els jutges es pronunciïn per a condemnar o no, amb penes variables d'acord amb la gravetat dels casos concrets, cada un dels presumptes delinqüents. D'aquí a la formació de la imatge dels gitanos com a poble indesitjable o com als dolents de la pel·lícula, per principi, només hi ha un pas. I d'aquí que també tan sols hi hagi un pas a convertir la justícia en objecte de menyspreu i de cos inútil, privat de les funcions per les quals van ser creats els tribunals independents. Qui, en definitiva, en surt perdent de tot això és la democràcia. O sigui, la dignitat de la mateixa societat, tan fàcilment manipulable i manipulada, dignitat que hauria d'estar garantida pels poders legislatius, executius i judicials.

Molts es pregunten ja què n'hem de fer, com si fossin càrregues insuportables, dels 10 o 12 milions de gitanos (o roms o zíngars) que circulen per la Unió Europea. Seria imperdonable que s'hagués de ressuscitar, en el poble gitano, la imatge i la realitat de la deportació dels jueus o dels moros de tan trista memòria. En una Europa que es vanta ara, com un bé envejable, d'haver abolit les fronteres internes i d'haver donat, consegüentment, llibertat de circulació. Com també seria injustificable que es continués ignorant que el poble gitano està privat, com poca gent, dels mitjans necessaris per a accedir a l'educació, tenint present la seva pròpia llengua i cultura, i al que contribueix al benestar de la societat, des dels llocs de treball fins a la seva qualificació, passant per la seva inserció en habitatges dignes. En definitiva, cal portar endavant una política que no es fundi i limiti en fer obres d'almoina envers els "pobres gitanos pobres" sinó que serveixi de plataforma per a l'alliberament social del poble gitano amb totes les seves variants.

Aureli Argemí, president del CIEMEN