Opinion
Fraga Iribarne, d'infeliç memòria
<p>Arran de la seva mort, la majoria de mitjans de comunicació amb segell espanyol elogien la personalitat de Manuel Fraga Iribarne, tot i que molts d'ells recorden que era una persona controvertida. Posen, però, particularment, en relleu que era d'una sola peça, que la seva ideologia no va tenir alts i baixos, tan sols va acomodar-se al vaivé dels temps. Segurament tenen raó. Per això sobta que no siguin pocs els comentaristes que s'entretenen a elogiar aquesta figura com si fos una de les més importants per a poder pensar que després de la mort del general Franco, del qual ell va ser-ne un ministre destacat, es va passar a una transició modèlica vers la democràcia, al terme d'una llarga dictadura. Amb pau i tranquil·litat.</p> <p>Al meu entendre, parlar o escriure en aquest sentit, sense matisar res, és oblidar el que el mateix Fraga havia reivindicat sempre: que no es tractava d'un canvi de sistema sinó d'una reforma. Per ell, doncs, el contingut de la paraula 'transició' no era més que una fórmula per a acomodar-se als nous temps. De fet, sota la capa d'una democratització de l'Estat espanyol, les seves intervencions en la redacció de la Constitució espanyola van anar en la perspectiva de conservar allò que Franco no s'havia cansat de repetir: ho deixaré tot lligat i ben lligat. Per exemple, Fraga va ser un dels que més va insistir en què l'exèrcit espanyol fos el garant de la mateixa democràcia (tal com ell l'entenia) per a defensar la unitat indestructible d'Espanya. Sense deixar oberta cap altra alternativa possible. També va ser ell qui, tot i veure la necessitat de la descentralització de l'Estat, més es va oposar al reconeixement, dintre de la Constitució espanyola, de Catalunya o del País Basc com a nacions. Perquè, segons que ell mateix deia, amb raó, a partir d'aquest reconeixement Catalunya o el País Basc podrien reivindicar, legítimament, els drets de les nacions, entre els quals el dret a l'autodeterminació. És veritat que, en contra de la seva opinió, dins de la Constitució espanyola va quedar el mot 'nacionalitats', per a referir-se a les esmentades nacions i a d'altres, però amb el sobreentès -emfatitzava Fraga- que aquest terme no comportava el reconeixement de cap dret especial, que només es referia a uns trets propis d'aquestes 'regions' espanyoles...</p> <p>Podria allargar la llista que il·lustra la coherència de Fraga amb una mentalitat immobilista, reaccionària, en temes que demostren el seu tarannà antidemocràtic. I que, en definitiva, ha estat tan decisiva en les involucions que hem hagut de patir durant els més de trenta anys postfranquistes. O sigui, allò d'infeliç memòria del títol d'aquest article, em sembla molt apropiat. És una manera de retre homenatge a la memòria històrica dels qui cerquen veure-la des de l'òptica de la justícia. Sense que això tregui el meu respecte per una persona que, com qualsevol ésser humà, se'l mereix.</p> <p></p>