La majoria absoluta aconseguida pel Partit Popular al Congrés i Senat espanyols, en les últimes eleccions, ha fet proliferar una notable quantitat d'imatges per a representar, d'alguna manera, el sentit d'aquest fenomen. Només en cito una que em sembla prou il·lustrativa: l'Estat espanyol s'ha convertit en un immens i silenciós desert... Una imatge que en suggereix una altra, de llarga tradició bíblica: els veus que clamen en el en l'aridesa del desert ressonen i se senten més.

Sigui com sigui, en aquest desert estem sentint veus que són, si més no, guspires d'esperança. En citaré dues que, ves per on, procedeixen de nacions sense estat. L'una prové del País Valencià, concretament del novell diputat de Compromís, Joan Baldoví, el qual al moment d'explicar davant les Corts el seu vot advers al que representa Mariano Rajoy, no es mossegava la llengua quan, ben alt, clamava, textualment: "Bon dia, senyores i senyors. Deliberadamente he querido comenzar mi discurso con unas palabras en valenciano porque en valenciano pienso, escribo, siento, vivo...". És a dir, allò que en una democràcia normal hauria de ser normal sonava estrany, fins i tot esperpèntic (com li va deixar entendre el mateix Rajoy en la seva contesta). Era, en tot cas, la primera vegada que un valencià es pronunciava així, públicament, en l'àgora del Parlament espanyol. Un fet que el mateix Baldoví reblava amb aquestes paraules: "La meva llengua no l'he utilitzada mai contra res ni contra ningú. He volgut fer-la present perquè aquesta podria ser la legislatura del respecte i la pluralitat envers nosaltres, els altres, aquells que no parlem castellà de forma quotidiana". Unes frases, certament, acompanyades d'una mà estesa, plenes potser d'utopia, de bona voluntat, quan Baldoví sabia prou bé, per experiència, quins pals dóna el Partit Popular, al País Valencià, a tots aquells que gosen defensar-ne la dignitat i la identitat col·lectives. Com ho va recordar tot seguit, en la seva intervenció, davant els seus col·legues parlamentaris, i com ho va negar, amb frases buides, el mateix Rajoy refugiant-se sota l'argument que el Partit Popular té també la majoria absoluta al País Valencià: "La seva intervenció no és acceptable". "La corrupció no es guareix amb els vots", li va replicar senzillament Baldoví.

Un segon exemple: Iñaki Antigüedad, en nom d'Amaiur, d'un grup polític, en aquest cas, basc, d'una altra nació sense estat, també novell a la cambra de diputats, alçava la seva veu, en les mateixa avinentesa, per a demanar no solament a Mariano Rajoy sinó també al conjunt dels diputats, que analitzessin el canvi de cicle que s'havia produït a Euskal Herria, que interpretessin correctament el fet que Amaiur fos el partit basc amb més representació democràtica, que posessin un mínim d'esforç per a entendre que les preguntes i plantejaments de la majoria provinents del País Basc eren si més no innovadors respecte al passat. Mai, en efecte, com a partir d'ara no es diria tan clarament que la independència era l'objectiu final que es proposaven tants bascos. Tanmateix, precisava Antigüedad, "estem aquí amb la intenció d'escoltar i la voluntat de ser escoltats"

Mariano Rajoy, que prèviament havia fet tot el possible per impedir que Amaiur formés un grup parlamentari propi, gràcies a una lectura restrictiva i arbitrària de la normativa vigent, va replicar amb un altisonant menyspreu, recorrent a unes frases de nul contingut democràtic: "Jo a vostè no li dec absolutament res, ni jo ni la societat espanyola". Paraules que, per cert, van rebre un aplaudiment estrepitós per part dels populars. Sense que aquest reacció fos capaç de desestabilitzar-lo, Antigüedad contra replicava que no pretenia exigir deures sinó, simplement, recordar, entre altres coses, això: "Estem condemnats a entendre'ns" i si cal parlar d'ETA hem de tenir ben present que "la pau es fa amb l'enemic, no amb l'amic".

No són, evidentment, els únics exemples que podem citar per a beure una mica d'aigua en el sec desert del Partit Popular. Però són veus amb un profund contingut democràtic que, des de la vitalitat de nacions sense estat, infonen esperança enmig de la greu crisi que estem experimentant tots plegats. De la qual, el Partit Popular vol treure'n profit donant passos enrere, des del punt de vista democràtic, fins al punt de voler recuperar competències de les comunitats autònomes, que anomena ja, més aviat, "regiones españolas".