Aureli Argemí, president del CIEMEN

El dia 1 de febrer de 2009, va ser clausurada l'edició d'enguany del Fòrum Social Mundial (FSM), que ha tingut lloc a Belém do Pará, en les terres brasileres de l'Amazònia. És impossible en poques línies sintetitzar el que es va dir i discutir en les gairebé dues mil conferències, seminaris, col·loquis... que van vertebrar la trobada de les aproximadament 150.000 persones que van acudir al FSM. Tan sols em fixaré ara en una de les activitats que s'hi van fer, valorada, per diversos observadors qualificats, com una de les més innovadores, suggestives i ben organitzades. Em refereixo a les activitats que ompliren les carpes que formaven l'"Espai pels drets col·lectius dels pobles". És a dir, el conjunt de taules rodones i punts d'informació i intercanvi que va promoure el CIEMEN, en col·laboració amb diversos membres de la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa (CONSEU), de la qual el mateix CIEMEN en forma part, i que obtingueren el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de la Xunta de Galícia.

A l'hora de la clausura del FSM, els membres del CIEMEN allí presents bé podien pensar: "Finalment ens n'hem sortit!". Perquè fins aquest moment mai, en la història del FSM, s'havia aconseguit situar en l'Agenda del mateix FSM la qüestió dels drets col·lectius dels pobles. Sempre els responsables de les successives edicions del FSM havien considerat que el "nostre" tema era poc interessant i, fins i tot, marginal, estret de mires o confusionari. Ara, per fi, aquest tema es convertia en una de les claus per a omplir buits innecessaris i concretar millor els objectius del mateix FSM. Quedava ben clar que per a garantir el futur transformador del FSM -un altre món possible-, calia desenvolupar el principi que els drets col·lectius dels pobles són no únicament reals sinó també determinants per a comprendre i assumir, en la seva plenitud i en les seves implicacions, els drets humans individuals, base i eix centrals del que el FSM vol ser.

Haver arribat a aquesta meta, significava recollir el fruit d'una tasca pedagògica que, des del llançament del FSM, el 2001, algunes entitats, entre les quals ha despuntat el CIEMEN, hem anat conreant. Una tasca perseverant, emparada per la confiança en la solidesa de les raons que justifiquen la defensa dels drets col·lectius dels pobles en tant que indissociables dels drets humans individuals.

Per a copsar bé la transcendència d'aquesta conclusió de cara a la solució de tants problemes candents en el nostre món, em permeto recordar que si no prenem els drets humans col·lectius dels pobles com una de les pautes imprescindibles per a trobar el desllorigador ensopegarem o ens trobarem frenats, com a màxim, a mig camí. Això que ha estat sempre una cosa òbvia per nosaltres, no ho és encara per molta gent. Perquè domina la doctrina que els drets humans s'aturen en la persona presa, exclusivament, en la seva dimensió individual. O sigui, serien només els drets humans individuals els qui sustenten la identitat i la dignitat de cada persona i justifiquen qualsevol opció democràtica. La creença d'aquesta exclusivitat és tan forta que fins i tot hi ha qui, a més de negar o posar en dubte l'existència, pròpiament dita, dels drets col·lectius, es declaren contraris, sobretot, dels qui defensen els drets col·lectius dels pobles. Segons els qui opinen així, el terme poble seria un mer concepte o una mera categoria abstracte que, com a tals, no poden ser subjectes de cap dret humà. En aquest sentit, l'internacionalment reconegut dret dels pobles a l'autodeterminació, per exemple, seria equiparable a un dret quan de debò reflecteixi el consens d'una suma de persones que, individualment, es posen d'acord per a atribuir-se'l i, eventualment, per a exercir-lo a fi de desenvolupar-se conjuntament i organitzar-se com els plagui. Tot en sintonia amb l'anomenat dret internacional, confeccionat pels Governs constituïts. Amb la precisió que són aquests els qui s'atribueixen els poders de distribuir als qui ells vulguin les facultats de decidir, en els camps i nivells que els poders estatals fixin. Posicionar-se en contra d'aquestes usurpacions suposa, precisament, reconèixer la personalitat col·lectiva dels pobles a autodefinir-se i a autoproclamar-se subjectes de tots els drets, comprenent-hi, evidentment, el dret a la seva autodeterminació.

En poques paraules: en la sessió del FSM 2009 hem arribat a capgirar els plantejaments que sobre els drets humans acostumen a seguir tant els anomenats conservadors com els qui es diuen progressistes. L'aportació dels participants en l'Espai pels drets col·lectius dels pobles ha consistit en fer emergir en el terreny del FSM, que s'estén per tot el planeta, el principi que els drets humans individuals no poden ser ni entesos ni ser plenament desenvolupats si els pobles als quals cada persona pertany no són respectats per tothom, en especial per les instàncies internacionals i pels altres pobles. Els drets individuals i els drets col·lectius s'entrellacen dialècticament i mútuament es vitalitzen. Els drets, posem pel cas, a la meva llengua i cultura, per més que siguin reconeguts, no poden acomplir-se del tot si el poble amb el qual m'identifico es troba en condicions d'inferiorització o de dependència, no és sobirà o compta tan sols amb poders limitats, com ho són els dels pobles reclosos en sistemes autònoms o semblants. En aquestes condicions, sempre la meva llengua i la meva cultura restaran, més o menys, minoritzades. Es trobaran subjectes a les limitacions imposades per un Estat que s'atribueix el dret d'envair, amb la llengua i la cultura que ha triat, tot el territori que administra, deixant en un segon pla, fins i tot en el seu propi espai, la meva llengua i cultura. Això arriba a passar en els "millors" casos, quan la meva llengua i la meva cultura gaudeixen d'una legislació aparentment protectora, com ho és la que estableix el bilingüisme institucionalitzat. D'exemples anàlegs als que acabo de citar n'hi ha a dojo. Cada un d'ells corrobora el convenciment que un altre món no és possible -un món de pau justa, de convivència democràtica, etc.- si no és reconeguda com cal la personalitat jurídica col·lectiva, amb els drets que li corresponen, de cada un dels pobles que formen el mosaic de la família humana. Altrament, s'alimenten les estructures i polítiques, normalment sostingudes pels Estats, que els divideixen o els afronten. És a partir d'aquesta acceptació global, universalitzada, que els drets humans individuals són garantits plenament i arreu. I, per coherència, ja poden ser invocats per a sembrar conflictes.

Val a dir que la introducció d'aquesta qüestió en els debats del FSM va ser exitosa en bona mesura gràcies a la participació de representants dels pobles indígenes o autòctons, facilitada per la circumstància que Belém do Pará es troba en el "seu" territori. Aquests representants se sentien satisfets de constatar que els drets col·lectius per als quals havien lluitat durant segles eren entesos, d'una manera molt explícita, pels membres de les nacions sense Estat d'arreu que havien anat al FSM. I, a la vegada, els mateixos indígenes o autòctons se sentien orgullosos de mostrar resultats significatius de la seva lluita. Entre ells, el text de la "Declaració sobre els drets dels pobles indígenes", aprovada per l'ONU el 2007; una declaració que, malgrat les seves limitacions, afirma clarament l'existència dels drets col·lectius dels pobles, començant pel dret universal a l'autodeterminació, i dels subjectes d'aquests drets, els pobles considerats en ells mateixos. Drets i pobles que no es poden confondre amb les funcions dels Estats i que, per tant, obliguen els Estats, en tot cas, a facilitar la realització d'aquests drets col·lectius i el reconeixement dels seus subjectes, els pobles.

Per a acabar, unes respostes a una pregunta: quines conseqüències tindrà pels drets col·lectius dels pobles aquesta sessió del FSM? S'ha donat un pas endavant vers la millor comprensió dels drets col·lectius dels pobles, i s'ha estès la presa de consciència social sobre la importància que té el reconeixement dels drets col·lectius dels pobles per a resoldre en termes de pau duradora i justa tantes guerres que ens envolten avui i que tenen l'origen en la negació o limitació arbitrària d'aquests drets.

I una altra conseqüència ja tangible: en vistes a enfortir els lligams i la cooperació entre els pobles pioners en la defensa dels drets col·lectius -les nacions sense Estat i els Pobles indígenes o autòctons- i contribuir amb més vigor i eficàcia en la construcció d'un altre món possible, des de la seva experiència i reflexió, els participants en l'"Espai pels drets col·lectius dels pobles" i les entitats que representaven, han decidit crear una xarxa mundial. Una xarxa l'organització, el funcionament i els objectius immediats de la qual s'aniran concretant els propers mesos.