Opinion

Colpits també amb 'Charlie Hebdo'

OPINIÓ. "Veiem en aquest cas la repetició de tants fanatismes d'encuny religiós que s'han anat succeint al llarg de la història. La Inquisició n'ha estat un d'ells. Desgraciadament, el fanatisme no s'acaba en el terreny religiós. Arriba molt més enllà". Una reflexió sobre la matança a la redacció del setmanari francès, per part d'Aureli Argemí*

La reacció que s'aixecat arreu del món per a condemnar els atacs mortífers als responsables del setmanari francès Charlie Hebdo s'està expressant, sobretot, amb unes paraules de solidaritat resumides amb la frase "Jo sóc Charlie Hebdo". Per a dir que ens sentim concernits, en primera persona, per uns afusellaments a escriptors i dissenyadors que practicaven la llibertat d'expressió i de creences. Uns drets humans fonamentals.

El crim no té cap justificació. Però sí unes explicacions. Aquest crim, en tot cas, només pot ser fruit d'unes actituds marcades pel fanatisme, unes actituds que van molt més enllà de la simple consideració que són conseqüència de la maldat d'uns determinats individus. Que també ho són. El fanatisme en aquest cas, com els mateixos criminals ho confessaren a crits, estava impregnat per la presumpta defensa del bon nom del profeta Mahoma, profanat, segons ells, per Charlie Hebdo. En el fons, el gest de matar pretenia manifestar la defensa de l'única Veritat, de la qual Mahoma n'és el Profeta, en contra dels qui la negaven o se'n burlaven. Era un acte de guerra no limitat a Charlie Hebdo, sinó extensible a tots aquells que no s'adhereixen a una determinada fe religiosa, tal com, als seus ulls, obligatòriament tothom hauria d'acceptar. En aquest sentit, la intervenció dels criminals és vist, per ells mateixos i pels qui els segueixen o els envien, com una gest heroic, una victòria del Bé sobre el Mal, un gest destinat a imposar una creença per a negar-ne totes les altres, per a extirpar la llibertat d'expressió, font d'opinions que malbaraten l'única fe possible.

Veiem en aquest cas la repetició de tants fanatismes d'encuny religiós que s'han anat succeint al llarg de la història. La Inquisició n'ha estat un d'ells.

Pobles víctimes del fanatisme

Desgraciadament, el fanatisme no s'acaba en el terreny religiós. Arriba molt més enllà. Enguany commemorem el centenari de la massacre del poble armeni, objecte de persecució per ser divers dels altres pobles. La diversitat, en aquest cas com en tants d'altres, és no solament mal vista pels qui creuen en la unitat que exclou la diferència, sinó també pels qui davant la realitat del pluralisme lingüístic i cultural se senten empesos a liquidar-lo. Amb les armes o amb polítiques d'intolerància amarades del fanatisme. En nom d'una idea del Bé que tan sols tenen ells i del Mal que tenen els altres i que, en honor a la Veritat, decideixen d'exterminar-lo.

Constatem cada dia com aquesta degradació de la ment humana es manifesta, amb una especial malignitat, en aquells pobles que, per la seva condició de trobar-se en una situació que els obliga a viure minoritzats, a ser víctimes de la injustícia i punts de mira del fanatisme. Els kurds, els palestins, els amazics, els indígenes d'Amèrica i d'altres continents...són avui la cara negativa d'uns drets humans ideals que en ells són perseguits sovint fins a l'extrem.

No són pocs els casos de les persones i grups que pel sol fet de defensar la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de decidir el propi destí, són condemnats per aquells que s'han erigit en abanderats del que, segons ells, és l'única pàtria possible. D'exemples a casa nostra no en falten.

L'horror del que passa ara amb Charlie Hebdo ens exigeix, crec, a reflexionar profundament per tal que tots plegats diguem prou a qualsevol fanatisme que pugui fer niu dintre nostre, a qualsevol intolerància, a qualsevol menyspreu de l'altre.

*Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN