El que estan publicant aquests dies alguns mitjans de comunicació espanyols (ABC, Libertad Digital) sobre el pretès cop d'Estat que prepara l'Assemblea Nacional Catalana (o, com diu l'editorial d'avui d'El País, usant un llenguatge aparentment més suau, "un cop de mà") no és pas una novetat. Segueix, o millor dit, repeteix un esquema, una lògica, que ja vam conèixer els qui vam iniciar i llançar al carrer la Crida a la Solidaritat, ara fa exactament trenta-tres anys.

Ja aleshores els diaris espanyols van apuntar la seva artilleria cap a una sèrie de persones que no pensaven, segons ells, en altra cosa que en destruir Espanya, tot seguint les línies marcades per ETA, entre altres moviments dits terroristes. Encara fa poc, l'ABC, un diari que es té per prestigiós, llançava els seus dards contra uns quants noms i cognoms que, a parer seu, havien inspirat la creació de l'ANC i que ara hi ocupaven llocs de rereguarda. persones que tenien uns precedents marcats per la violència. Concretament a mi se m'acusava de ser un proetarra, ignorant la meva trajectòria lligada sempre a cercar, també en el cas del País Basc, vies per a construir la pau. A l'ABC, no sé per quins motius, sembla que li interessava que els seus lectors confonguessin la meva tasca de mediador amb la de destructor de gent presumptament pacífica, i la meva militància en la defensa dels drets dels pobles com si fos la d'un tocat per les dèries pròpies de criminals.

Aquesta diguem-ne argumentació malsana i condemnable, potser fruit d'aquella dita "calumnia que alguna cosa queda", es reprodueix ara amb els atacs a l'ANC, un moviment popular, segurament el més important avui a Catalunya, que des del primer moment ha defensat drets humans bàsics com és el dret a l'autodeterminació dels pobles -aplicable al poble català-, amb una actuació impecablement cívica i democràtica. Una actuació que no admet cap retret i que no s'ha cansat de demostrar-ho, malgrat les provocacions, preveient ja també que els disconformes amb aquest moviment popular i transversal un dia l'atacarien per ser violent i antidemocràtic.

Precisament el sentit democràtic de l'ANC es pot mesurar, per exemple, en les seves propostes, en el seu "full de ruta". Un full de ruta discutible si es vol, però que sempre se situa en el camp de les propostes i, de cap manera, en el de la substitució. L'ANC té molt clar quin és el seu paper dintre de la societat i quin paper tenen les institucions representades pels qui són elegits pel poble. Són a aquests últims a qui correspon posar en pràctica el que lliurement decideixin els parlamentaris catalans escollits per i per al poble sobirà.

Pel que llegim i escoltem en alguns mitjans de comunicació espanyols, la posició de l'ANC, clarament favorable a la independència, és perillosa, si no digna de criminalització. Començant per la seva presidenta, com si fos la dolenta de la pel·lícula, quan és la transmissora, sempre amb estil assenyat, calmat i cívic, del que han decidit majoritàriament els socis de l'ANC.

No crec que es pugui invocar el dret a la llibertat d'expressió en aquesta propaganda contra l'ANC, perquè les presumptes informacions que llegim i escoltem dels esmentats mitjans no passen de ser expressions menyspreables d'intoxicació de l'opinió pública. En el fons, és això el que els deu interessar més. Altrament, abans de llançar calúmnies i condemnes gratuïtes, haurien d'haver-se informat directament amb els acusats. A mi, posem pel cas, mai no m'han consultat els qui han decidit, pel seu compte, embrutar el meu nom. Això ja diu prou amb quins periodistes ens les hem d'heure.

Si hagués de recomanar alguna cosa a l'ANC, i en especial als seus dirigents, seria que no perdessin la paciència, la calma, que dintre del possible evitessin d'entrar en la polèmica amb els qui intenten destruir-los, amb els qui estan confonent la defensa d'uns drets, adoptant mètodes pacífics i democràtics, amb l'odi que els tenen. Un odi expressat d'una manera que, segurament, és fruit de la manca de cultura democràtica que encara impera en els hereus del franquisme. L'ANC no pot oblidar que el mètode seguit pels esmentats desinformadors és ja un clàssic, que l'escalada dels atacs anirà in crescendo. Fins al dia que arribarem al cim!

Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN i cofundador de la Crida a la Solidaritat