Mandela es ben mereix les lloances. No solament per haver posat contra les cordes el racisme practicat al seu país, l'Àfrica del Sud, sinó també per la seva manera, pel seu estil, d'afrontar-lo. Un exemple, en aquest aspecte, també, per a tot el món. Ha servit, si més no, per a desvetllar consciències i per a percebre millor de quines formes el racisme s'infiltrava i ha continuat infiltrant-se al moll de l'os de la societat. Ja en la mateixa Sud-àfrica on, com assenyalàvem en un article de Nationalia, el racisme s'ha reproduït fins i tot entre els negres que han aconseguit introduir-se en l'anomenada classe mitjana i els altres, la gran majoria, que es mantenen en la pobresa.

La immigració víctima de racisme

Les grans xifres demostren que el progrés econòmic és un fet innegable avui al nostre món, si el prenem sense baixar a tants casos concrets que el minimitzen. És un progrés minat a la base per una crisi econòmica generalitzada que afecta, principalment, com sempre, la classe obrera però que s'estén ja a altres classes i té, com a una de les víctimes més visibles, el sector social que representa -almenys dins l'anomenada societat del benestar- la immigració. Un fenomen que ha anat desenvolupant-se, com mai, els últims anys arreu del món i que ha pres formes que van des de les fugides massives de gent famolenca de les pròpies terres a gent enlluernada per les promeses de la societat anomenada del benestar, passant pels qui s'escapen de règims racistes.

És, precisament, a la immigració que des de les tribunes d'aquesta societat del benestar surten avui veus i gestos de caràcter racista, culpant-la de ser un fre per a la represa, en temps de crisi, de l'economia, de ser ara un element sobrer, quan fins fa ben poc era promoguda i instrumentalitzada per a possibilitar el progrés econòmic. Tot, evidentment, segons els cànons del capitalisme i neoliberalisme dominants.

Els immigrats, en definitiva, esdevenen el fitó d'odis incontrolats, en especial quan en els estats més democràtics s'aproven lleis que, oficialment, els protegeixen. En aquest context són freqüents les lamentacions d'una part dels ciutadans que diuen sentir-se desprotegits davant les polítiques que, al seu entendre, acaben privilegiant els immigrats i clandestins, malgrat que -diuen aquestes veus- alguns d'ells siguin violadors de l'ordre establert i gens respectuosos envers la societat que els ha acollit. D'aquí que, fruit d'aquesta visió, tants immigrats siguin l'objecte d'actituds discriminatòries, clarament racistes, en camps tan diversos com són certs mitjans de comunicació i certes escoles freqüentades per fills de famílies benestants.

El diferent cap de turc del racisme

El racisme es revesteix encara d'un refús al que és considerat per una presumpta opinió pública com a diferent. Aquest és el cas, per exemple, de les persones gais o lesbianes, jutjades com a desviades i, per tant, punibles d'alguna manera. Ni que sigui amb preses de posició que afavoreixin la seva exclusió del que se'n diu la normalitat social i que maldin per a justificar la xenofòbia i la intolerància aplicables a les esmentades persones.

Hom nota que, últimament també, ha davallat -fins a extrems molt perillosos- el respecte degut a les diferents creences religioses. Són notícia dia sí i dia també els enfrontaments entre els qui, en nom de la pròpia religió, s'erigeixen en justiciers d'altres que no creuen com ells. Si bé aquest fenomen no és d'avui -existeix des de temps immemorials-, actualment són molts els exemples que proven com la convivència entre gent de confessions religioses distintes ha decaigut. Fins al punt que aquests dies, posem per cas, hi ha una lluita aferrissada entre la minoria musulmana de la República Centreafricana, que deté el poder polític, i la majoria cristiana. A més, són ben notòries les guerres obertes entre les diferents faccions de musulmans (xiïtes, sunnites...) en estats de confessió islàmica o teòricament inspirats en aquesta religió. Iran, Iraq, Aràbia Saudita...

Continuen també arreu els enfrontaments per raons de raça quan -en principi almenys- el nom de raça ja hagi desaparegut, en molts indrets, del vocabulari polític. Paral·lelament el racisme s'ha fet més evident en la discriminació i humiliació que sofreixen encara en, molts indrets, les dones pel sol fet de ser de sexe diferent, malgrat que les lleis sobre la igualtat de sexes figura en la majoria de legislacions dels països que es proclamen demòcrates.

La llista dels comportaments racistes és inacabable. Només voldria posar de relleu que el racisme és un verí que contamina les relacions humanes allà, sobretot, on la diferència és més palesa. Ho constatem, cada dia, en el món de les nacions sense estat, discriminades, prohibides, en la gran majoria d'estats nació. Els ciutadans que hi pertanyen són víctimes, entre d'altres coses, de lleis que s'han aprovat en seus dites democràtiques per a evitar, en el fons, el racisme o per a revestir-lo de colors atractius. Acostumen a ser lleis limitadores de les llibertats o que impedeixen d'exercir-les a tots aquells que, injustament, són privats col·lectivament de la pròpia sobirania i dels drets inherents a la pròpia identitat de ser ciutadans d'un poble distint. Nationalia en dóna constantment notícia.

Per a concloure: Mandela va guanyar una batalla, ens ha indicat un camí per a superar el racisme, però la metzina es belluga, s'expandeix, penetra en parlaments dits democràtics i... en algunes organitzacions creades per a combatre el mateix racisme! La victòria és llunyana o s'allunya cada dia més?