La frase del títol pot semblar un joc de paraules. En realitat, volen reflectir una realitat i una controvèrsia. En concret, sintetitzen el contingut del dossier que el mes de juny ha publicat la revista francesa L'Express, dossier encapçalat amb aquesta pregunta: "Hom pot salvar la llengua alsaciana?".

De la lectura d'aquest dossier es dedueix que la resposta ha de ser matisada: l'alsacià, dialecte de l'alemany, va desapareixent a poc a poc en les zones rurals i es perd de pressa als centres urbans. Roland Reis, alcalde d'Estrasburg, la capital d'Alsàcia, constata que aquesta davallada és ben patent, "malgrat els esforços de les col·lectivitats, de les associacions, de l'Educació Nacional" per a evitar-la. El seu ensenyament a diverses escoles no és suficient per a canviar la tendència. De manera subliminar, continua pesant, en les mentalitats i en la pràctica, la insistent pedagogia portada a terme pels servidors de l'Estat a favor del francès, com a llengua d'unió de tots els ciutadans i del progrés democràtic republicà, a l'oposat i en detriment dels parlars que són reminiscències d'un passat disgregador i nostàlgic. L'exclusivitat del francès alimenta un complex difós de superioritat, mentre l'ús de l'alsacià fomenta el complexe d'inferioritat. O porta a reduir la llengua a una mera expressió folklòrica.

Aquest fenomen es dóna, d'una manera anàloga, també en els territoris de la República Francesa on es parlen llengües diverses del francès. Amb tot, en el cas d'Alsàcia hi ha una diferència notable. Històricament, Alsàcia, territori fronterer, ha passat repetidament a dependre de França o d'Alemanya, segons han anat marcant les guerres i els acords de pau. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial (1945) és un territori sota el domini francès, un dels trofeus de la victòria de la resistència francesa sobre l'ocupació del règim alemany dels nazis. La llengua francesa hi ha estat presentada com a instrument de substitució del que recordés la presència alemanya, com podria ser el dialecte alsacià alemany, considerat, si més no de fet, un dels signes de la derrota i que, per tant, destinat a desaparèixer. Una visió que, evidentment, no respon a la realitat perquè l'alsacià no té, en ell mateix, un color polític o partidista.

Portes obertes per a l'accés al món cultural alemany

L'evolució interna d'Europa ha afectat positivament les relacions entre França i Alemanya. Avui Alsàcia és menys una regió fronterera, i no únicament perquè les fonteres hagin estat abolides, que una regió que facilita l'obertura de la seva gent al mercats més pròspers i propers d'Alemanya. Són, en efecte, cada dia més els alsacians que van a treballar a Alemanya, al país veí. I, en conseqüència, que poden utilitzar els seus coneixements del dialecte alsacià per a introduir-se, amb menys dificultats, al món de parla alemanya. Tanmateix, encara perdura la idea que no es tracta de recuperar l'alsacià, almenys per a donar aquest pas sinó que allò que cal, en tot cas, és estudiar l'alemany estàndard. De fet, les classes per a aprendre alemany són sempre més nombroses i apreciades. Per a tenir més oportunitats de treball a Alemanya i a les institucions europees, en què l'alemany és una de les llengües preponderants, ubicades a Estrasburg (entre altres, Consell d'Europa, Parlament Europeu, Tribunal de Justícia Europeu).

A la curta o a la llarga, aquesta simpatia envers l'alemany serà benèfica per a la represa de l'alsacià? Ho serà si esdevé prou forta per a treure's del damunt el complex d'inferioritat tants alsacians que encara parlen l'alsacià i per a revaloritzar l'alsacià com a llengua d'identitat col·lectiva: digna de ser recuperada, estudiada i utilitzada en tots els àmbits socials.

De moment, però, la majoria d'alsacians encara no han començat a caminar cap a aquests horitzons. Fins i tot entre molts dels qui es proclamen progressistes, els perdura la convicció que l'alsacià és una llengua que pertany a la riquesa cultural de la República Francesa, però una llengua limitada i que no té res, o ben poc, a veure amb l'alemany, llengua d'un altre país. Ni amb els dialectes que s'assemblen tant a l'alsacià parlats a l'altra banda del pont que separa la ciutat "francesa" de Strasburg de la ciutat "alemanya" de Khel am Rhein.

Actualment, els polítics alsacians no es cansen de repetir que Alsàcia és privilegiada perquè és multilingüe: hi conviuen gent immigrada d'arreu que parlen multitud d'idiomes, però no acostumen a relacionar l'alsacià com a punta de llança del mateix multilingüisme. Algunes vegades el citen, però, amb l'objectiu de subratllar que és una llengua que serveix per a sortir d'Alsàcia, per a anar més fàcilment a Alemanya.

Les escoles bilingües, francès-alsacià, són poques i mal servides. Els responsables de la Regió d'Alsàcia no hi posen l'interès necessari. Normalment es refereixen a l'alsacià i el lloen usant la llengua francesa! Es vanten de dir que, malgrat els mals auguris, encara el 43% dels alsacians (o sigui 600.000 persones) són capaços de comprendre l'alsacià, però obliden de recordar públicament que tan sols 180.000 (un 10%) estan en condicions de parlar-lo correntment. No sembla que siguin prou conscients que el procés d'assimilació perdura i si continués així l'alsacià no tindria futur... Fora que que la resistència dels alsacians fes canviar el rumb de la història i l'alsacià fos més que un trampolí.