Les motivacions de la presa de posició del govern brasiler han estat prou greus: Casaldàliga (imatge a l'esquerra; fotografia de la prelatura de São Felix do Araguaia) estava rebent amenaçades de mort de latifundistes terratinents (fazendeiros) perquè, per enèsima vegada, havia denunciat la seva injusta usurpació violent i fraudulent de les terres habitades pel poble indígena xavante. És veritat que des de feia quaranta anys que el prelat es declarava, constantment, ferm defensor dels drets dels pobles indígenes de l'Amazones, on s'ubica la seva diòcesi, i sempre amb l'oposició dels qui foragitaven per la força aquests pobles del seu hàbitat tradicional, a fi d'explotar a benefici propi els recursos naturals que els permetien viure i desenvolupar-se. I també és veritat que, durant aquests mateixos anys, repetidament, Casaldàliga havia estat amenaçat de mort, no solament per la seva aferrissada defensa dels drets del poble xavante sinó també d'altres pobles igualment perseguits en la immensa àrea amazònica.

Ara, però, les amenaces prenien un caràcter més greu si cap perquè els latifundistes terratinents i molts empresaris es veien obligats a deixar les terres manllevades injustament en acabar-se els terminis que el govern del Brasil els havia fixat per tal que els esmentats pobles poguessin reprendre les seves terres. Als ulls de "ocupants" el principal "culpable" d'aquesta aplicació d'una decisió del govern brasiler, presa ja fa més de deu anys, era el bisbe Casaldàliga, cara visible de la resistència popular, figura influent i emblemàtica en la lluita d'alliberament dels pobles oprimits, molt crítica envers la política indigenista oficial. La venjança contra ell havia de ser taxativa, contundent, fatal...

Casaldàliga està rebent mostres de simpatia i solidaritat no tan sols dels pobles afectats sinó també d'associacions i entitats adherides a la lluita d'aquests pobles i, més enllà, favorables a la promoció dels drets humans. Tanmateix sorprèn, positivament, que el Consell Indigenista Missioner (organisme dependent de la Conferència Episcopal del Brasil) s'hagi posat, de forma clara i oberta, al costat del bisbe Casaldàliga, quan fins ara havia estat molt poc sensible envers les seves actituds, en el sentit que se li retreia de fer "política" (fora de l'ordre establert) i sintonitzava amb la teologia de l'alliberament, condemnada pel Vaticà. Ara Casaldàliga era com "descobert" i fins i tot admirat per la seva fidelitat impertèrrita al missatge salvador, i per tant, alliberador, de l'Evangeli, per la seva actitud de donar generosament la paraula, l'exemple i la vida, a uns pobles que, perquè volen viure dignament, són amenaçats de mort.

Mentrestant, el bisbe Casaldàliga, en consonància amb allò que havia dit sempre, no estarà tranquil fins que, també en les terres reconquerides pels pobles dits indígenes, no es tanqui la ferida dels delictes que pesen sobre tantes persones oprimides, perquè són "diferents" d'ençà de la colonització i des de la seva exclusió del progrés experimentat per altres sectors de la societat brasilera.