Opinion

El reconeixement del genocidi armeni és imprescindible per a no matar les víctimes dos cops

El monument en memòria del genocidi il·lumina el cel de la capital d'Armènia, Erevan, cada 24 d'abril.
El monument en memòria del genocidi il·lumina el cel de la capital d'Armènia, Erevan, cada 24 d'abril. Author: Govern d\'Armènia
“Honrem la seva història. Reconeixem el seu dolor. Afirmem la seva història”. El president nord-americà Joe Biden ha qualificat de genocidi la massacre de la població armènia en mans de l’Imperi otomà, una declaració sense precedents d’un màxim mandatari de la Casa Blanca. El pas de Biden pot portar més estats a sumar-se a aquesta acció de memòria i, poc a poc, anar reparant una ferida que encara marca la vida de milions d’armenis arreu del món, un segle després.

El genocidi de què parla Biden va consistir en l’extermini d’un milió i mig d’armenis, assiris i grecs, els quals van ser deportats de les seves terres, del que actualment és Turquia. Malgrat que les autoritats turques ho engloben en el context de la Primera Guerra Mundial, hi ha consens entre els historiadors, i és evident que la massacre va ser resultat d’una neteja ètnica, planificada i premeditada, amb camps de concentració, rutes de la mort i accions coordinades, com ara l’arrest i assassinat de 700 dirigents i intel·lectuals a Istanbul el 24 d’abril de 1915, els quals eren els únics amb capacitat d’organitzar una resistència.

El reconeixement del dolor

Els experts diuen que el reconeixement té poc impacte legal, però té una gran importància en l’aspecte moral i de reparació. El fet que el genocidi hagi estat sistemàticament negat per Turquia, i fins i tot perseguida i censurada qualsevol mena de reclamació, significa un nou patiment pels que han sobreviscut i per als descendents.

Els experts diuen que el reconeixement té poc impacte legal, però una gran importància en l’aspecte moral i de reparació. El fet que el genocidi hagi estat negat per Turquia significa un nou patiment per a supervivients i descendents: encara ara, tots els armenis recorden un familiar que hi va morir o hi va patir

Encara ara, tots els armenis recorden un familiar que va morir o va patir durant el genocidi. Només cal explicar que si actualment la República d’Armènia té dos milions i mig d’habitants, hi ha vuit milions d’armenis a fora —la majoria, descendents de persones fugides arran del genocidi—, i el fil que els uneix als seus avantpassats i a la resta d’armenis, per una part sí que és la història i la llengua, però també hi ha aquest patiment: un dolor i uns fantasmes presents a les famílies des de ben petits.

A més, gran part dels llocs més simbòlics pel poble armeni, com ara el mont Ararat o el llac Van, es troben a l’altra banda de la frontera, en territori turc. De la mateixa manera que passa amb els kurds, hi ha hagut una política planificada per part de les autoritats turques d’eliminar qualsevol rastre d’una cultura present durant segles en aquelles terres. S’han enderrocat centenars d’esglésies, s’ha volgut ocultar el passat substituint el nom de localitats i s’han destruït tombes per esborrar el nom i la presència de la gent que hi va viure.

De fet, quan una persona arriba avui a Erevan, la capital d’Armènia, el primer que veu és el mont Ararat, omnipresent des de gairebé tot el país. No nomes perquè es veu des de tot arreu, sinó que també hi és pertot, present en la denominació de tota mena de productes, negocis, clubs esportius i qualsevol cosa que ens puguem imaginar. És el lloc simbòlic més important per als armenis i actualment és molt difícil de visitar, ja que la frontera entre els dos estats es troba tancada. També a l’altra banda de la frontera es veu a simple vista una antiga capital armènia, Ani, anomenada en temps remots “la ciutat de les mil i una esglésies i portes” i que tenia dins de les seves muralles, fa un mil·lenni, més de 100.000 habitants. Actualment està en estat ruïnós, descuidada i cada cop més deteriorada. De fet, encara avui són constants les notícies sobre la destrucció, esfondrament o vandalització de tot el patrimoni cultural armeni, al qual se li ha donat una història i orígens diferents. Qualsevol cosa, menys reconèixer que és armeni.

Tots els armenis tenen una història pròpia: familiars que van ser assassinats, raptats o salvats miraculosament. La meva família també en té. Un dels meus besavis, l’avi patern de la meva mare, quan tenia un any de vida, va haver de fugir de la ciutat de Van amb pares i germans. El van vestir de nena, perforant-li les orelles i posant-l’hi arracades, perquè els nois eren assassinats sistemàticament. Així és com es va poder salvar. La família va poder arribar a l’actual Armènia. No va tenir la mateixa sort una de les germanes grans, que va ser raptada durant la fugida i mai se n’ha sabut res més. Fins a l’últim moment de les seves vides, tots els germans i descendents la van buscar, sense trobar-ne mai cap informació.

Tots els armenis tenen una història pròpia: familiars assassinats, raptats o salvats miraculosament. La meva família també. Un dels rebesavis es va salvar perquè a un oligarca turc li va agradar com cantava. En canvi, les seves mare i germana van ser violades i mortes

Un dels rebesavis es va salvar de morir perquè a un oligarca turc li va agradar com cantava. En canvi, les seves mare i germana van ser violades i mortes davant dels seus ulls. En relació amb aquests successos, encara avui se silencia i s’oculta la violència a la qual van ser sotmeses les dones, com si fos un tabú. Fins i tot, ni les mateixes institucions armènies ni les víctimes han volgut tornar a tractar el tema, tot i que això poc a poc comença a canviar. Ara fa uns deu anys, la cineasta d’origen armeni Suzanne Khardalian presentava a l’Uruguai un documental que explica la història de la seva àvia, Grandma’s Tattoos (“Els tatuatges de la meva àvia”). A través d'un relat personal, exposa la història de milers de dones armènies, víctimes de violència sexual i psicològica per part dels otomans. Van ser esclavitzades i després oblidades per part de tothom. Només els tatuatges a les seves mans recorden el que va passar: les dones, cada cop que eren violades, eren tatuades pels seus repressors per a distingir-les de la resta de la població. L’àvia de la protagonista tenia desenes d’aquests tatuatges. Les dones armènies no només van haver de patir sexualment, sinó que en moltes ocasions eren venudes als oligarques locals: així en violaven els drets i identitat, les feien canviar de religió, les obligaven a oblidar, fins i tot, la seva història.

Per tant, no reconèixer aquesta actuació i totes les conseqüències, per nosaltres causa dolor. És un intent de manipular i censurar la memòria. Quan neguen que van cometre un genocidi contra el poble armeni, generen en els supervivents i els seus descendents més patiment i una violència doble. No reconèixer aquests fets és matar-los dos cops.

El fet que els EUA reconeguin el genocidi armeni, i ho facin ara, és important. Són encara l’estat més influent. El reconeixement arriba en un moment en el qual els armenis han vist com el món els tornava a girar l’esquena, fent cas omís a les seves crides durant la guerra de l’Artsakh

El fet que els Estats Units reconeguin el genocidi armeni, i ho facin ara, és important. Són encara avui en dia l’estat més influent i el que modela i domina les relacions internacionals. El reconeixement arriba en un moment en el qual els armenis han vist com el món els tornava a ignorar i girar-los l’esquena, fent cas omís a les seves crides durant la recent guerra de l’Artsakh. Una dictadura com és l’Azerbaidjan, estat germà de Turquia, ha fet veritables neteges ètniques mentre el món s’ho mirava impassible. La declaració de Biden, sense una gran força i gratuïta en termes pràctics, tanmateix ajuda a fer-nos creure que el món no ha oblidat del tot els armenis.

Tot i que molts armenis mantenen l’esperança, és poc probable que hi hagi una compensació econòmica, com sí que va ocórrer amb el poble jueu, o que es restableixin les antigues fronteres. No ajuda el fet que hi hagi una presència mínima d’armenis i que, cada cop més, els pocs que queden es desplacin a Armènia davant l’augment de la por i la intolerància que pateixen dia a dia. Molts armenis de Turquia, de fet, no saben ni que ho són ni coneixen el seu passat.

Els armenis, més enllà de les vides, van perdre propietats i estalvis, sense rebre mai una compensació ni cap mena de reparació. Negocis, escoles, esglésies, cementiris, orfenats, hospitals i més, tot va passar a mans de l’Estat turc. Per posar un exemple, el patriarcat armeni de Constantinoble va notificar que van passar d’haver-hi 1.634 esglésies abans del genocidi a només 38 després. La confiscació es va fer de manera planificada, eliminant la documentació o demanant la presència de persones que havien mort o no podien tornar, declarant posteriorment el bé com a abandonat i subhastant-lo amb la presència vetada d’armenis.

A més, tots i que molts armenis mantenen l’esperança, no es coneix cap mecanisme internacional adequat per aquest cas. Existeixen instàncies per a compensar els danys causats en casos individuals, però no hi ha un tribunal que dirimeixi conflictes entre estats si no hi ha consentiment de les dues parts.

Un reconeixement cada cop més ampli

El genocidi i les seves víctimes van estar oblidades durant dècades per part de les institucions soviètiques i, fins i tot, per una diàspora que llavors maldava per sobreviure i establir-se als nous orígens, carregant amb els recents records de les atrocitats que havien patit.

El primer reconeixement arriba des de l’Uruguai, el 1965, en gran part perquè el 0,5% de la seva població té origen armeni. Juntament amb altres països de Llatinoamèrica, l’Uruguai va ser un lloc d’acollida, tenint en compte que tant Europa com l’Orient Pròxim es trobaven immersos en la guerra. Posteriorment França, Alemanya o el Canadà es van sumar a l’Uruguai en reconèixer el genocidi, així com el Parlament Europeu ho va fer el 1987 i l’Associació Internacional d’Estudis sobre Genocidis una dècada més tard.

La llista de països que han reconegut el genocidi ha anat augmentant: l’Uruguai, França, Alemanya, el Canadà... També els parlaments català, basc i balear, però no el de l’Estat espanyol

La llista de països que han reconegut el genocidi ha anat augmentant. Entre ells, els parlaments català, basc i balear, però no el de l’Estat espanyol. No cal anar gaire lluny: nomes fa falta veure el recent tuit de Javier Solana per entendre com PP i PSOE prioritzen determinats interessos per davant de qualsevol dret o causa justa. El 2018 el Congrés espanyol va tornar a rebutjar una moció, presentada per ERC, que demanava el reconeixement del genocidi armeni, la tercera vegada en deu anys. Com diu el periodista Llibert Ferri, les demandes armènies tenen una cosa en comú amb Catalunya: “Els sectors polítics més reticents o contraris a les reivindicacions catalanes són també els que més els costa reconèixer el genocidi”. En tots els casos el PSOE s’ha abstingut, cosa que n’ha evitat el reconeixement, i el PP hi ha votat en contra. Un exercici de realpolitik per a no incomodar a Turquia. I sembla clar que, si s’imposen els interessos econòmics i polítics, sempre guanyarà l’estat més poderós.

El reconeixement nord-americà pot ser un nou pas, que porti més estats a sumar-se a aquesta acció i, poc a poc, anar reparant el que els armenis coneixen com a Gran Crim (Metz Yeghern en armeni), una ferida oberta que encara marca la vida de milions d’armenis arreu del món i que no cessarà fins que no sentin que s’ha fet justícia.