Opinion

Sense drets no hi ha llengües, i hem entrat en fase crítica

Les llengües amenaçades (punts al mapa) es concentren sobretot allà on hi ha més diversitat lingüística, al voltant de la línia equatorial.
Les llengües amenaçades (punts al mapa) es concentren sobretot allà on hi ha més diversitat lingüística, al voltant de la línia equatorial.
El fenomen de la mort de les llengües no és gens nou. De llengües n’han mort sempre, des dels primers testimonis conservats de l’edat antiga. Degut a relacions jeràrquiques de poder, han deixat de parlar-se llengües que antany havien estat molt importants, com el sumeri, que va ser substituït per l’accadi, alhora substituït més tard per l’arameu. El que sí que és nou és la reducció accelerada de la diversitat lingüística a escala mundial.


Els experts afirmen que des de l’arribada de Colom a Amèrica, la diversitat lingüística s’ha reduït un 50% en cinc segles. De les llengües parlades avui dia, s’afirma que entre un 50% i un 90% no arribaran al segle XXII. L’entrada d’Europa al món modern i l’arribada dels seus imperis a Amèrica és el tret de sortida a aquesta nova tendència, que sistematitza, difon i amplifica els processos de substitució lingüística al món.

L’entrada d’Europa al món modern i l’arribada dels seus imperis a Amèrica és el tret de sortida a una tendència que sistematitza, difon i amplifica els processos de substitució lingüística

Durant l’edat moderna, a Europa, es donen diversos processos que acabaran definint l’homogeneïtzació mundial com a política central de les potències occidentals: la formació de l’estat modern i, amb el nacionalisme, l’aparició de l’estat-nació. La construcció dels estats nacionals, que encara dura avui dia, planteja l’homogeneïtzació lingüística i cultural dels ciutadans de l’estat com a imprescindible per al funcionament d’aquest.
Internacionalment, aquestes potències europees es convertiran en imperis colonials. L’imperialisme i el colonialisme, vigents encara avui, imposaran la visió europea sobre el món i acabaran preconitzant el model d’estat-nació a la resta de continents. Aquesta visió occidental que exigeix l’homogeneïtzació ja ha començat a ser fatídica per a la diversitat lingüística a Àsia i Amèrica, i en menor mesura a Àfrica.

En estats com Mèxic o el Brasil, l’establiment d’estats nacionals es conjumina amb ideologies encara colonials i imperialistes que atempten contra les pròpies comunitats indígenes. A la Xina, el model “un estat-una llengua” està provocant atacs contra els drets lingüístics que esdevenen indistingibles d’atacs contra els drets humans, amb l’exemple dels camps de reeducació per a uigurs al Xinjiang, o Turquestan Oriental. Les bases ideològiques establertes a l’edat moderna, doncs, continuen plenament vigents avui dia i són amplificades pel fenomen contemporani de la globalització.

La llengua és l’element cultural més sobresortint que defineix identitats col·lectives i l’eina vehicular de cultura per excel·lència. Així, esdevé un dels objectius principals de l’atac a la diversitat per part del sistema capitalista organitzat en estats-nació.

La unitat nacional és vital per a la consolidació del mercat nacional —l’estat com a unitat econòmica i financera bàsica del sistema capitalista. Tota llengua i cultura diferents a aquella adoptada per l’estat són vistes com un perill a aquesta unitat i es mira d’eliminar-les. La llengua és l’element cultural més sobresortint que defineix identitats col·lectives, i és també l’element més visible i l’eina vehicular de cultura per excel·lència. Així, esdevé un dels objectius principals de l’atac a la diversitat per part del sistema capitalista organitzat en estats-nació.

Un procés amb ritmes diferents

La intensitat i l’èxit amb què els estats nacionals i els organismes internacionals han atacat la diversitat lingüística depèn de molts factors. Allí on els estats nacionals s’han format abans, la repressió ha estat més llarga. Les ideologies lingüístiques de les diferents àrees del món també hi tenen incidència.

A Europa, amb les notables excepcions de Bèlgica i Suïssa, l’estat i el projecte nacional que l’acompanya són assumits com a propis per les poblacions europees, que en bona part accepten la premissa “un estat-una llengua”, assumint així la ideologia lingüística monolingüe dominant. Els estats europeus han obtingut èxits dispars en la imposició de la llengua única. França és potser l’estat més reeixit, contraposat a casos com el d’Espanya, definit sovint com un estat-nació fallit pel fort contrapès de Catalunya i el País Basc contra el projecte nacional de matriu castellana.

A escala global les àrees tradicionalment més multilingües, com l’Àfrica subsahariana i algunes zones d’Àsia, amb estats més recents i menys consolidats, resisteixen millor aquests atacs que en llocs amb una mentalitat més monolingüe, com l’Amèrica del Nord o Europa. Aquest aspecte és important perquè la major part de la diversitat lingüística actual es concentra en territoris d’estats africans i asiàtics, que malgrat que són hostils a aquestes llengües, no han tingut encara la capacitat per esborrar-les.

(En el mapa que encapçala l'article es mostra la diversitat lingüística en els diferents territoris. Podem veure com hi ha àrees amb una concentració molt més alta de llengües: son les àrees amb més diversitat lingüística les que concentren més llengües amenaçades. Font: Endangered languages project.)

Vigència actual de l’atac contra la diversitat i els drets lingüístics

Els mecanismes per a exercir aquesta opressió contra la diversitat lingüística són diversos i van des de l’obligació de conèixer la llengua estatal fins a la creació de contextos on s’imposa l’ús d’aquesta nova llengua (administració, productes només en llengua estatal, moviments de població tant autòctona com forana). Podem observar les vulneracions dels drets lingüístics dels parlants de llengües minoritzades, en quatre aspectes:

El monopoli estatal de la violència li ha permès d’exercir-lo per vulnerar drets lingüístics (i humans). Havent vist els exemples dels camps de reeducació de la Xina, també cal mencionar casos de democràcies liberals reconegudes: el Canadà i Austràlia fins als anys 70 es van dedicar a segrestar infants fills de poblacions nadiues per a salvar-los i ensenyar-los la llengua de la civilització.

Observem les vulneracions dels drets lingüístics dels parlants de llengües minoritzades en àmbits com el monopoli estatal de la violència, les lleis, el menyspreu i el mercat

El nivell legal és el més tangible de tots. Encara avui hi ha lleis que mantenen la imposició de llengües estatals sobre comunitats de parlants d’altres llengües. Aquesta imposició té moltes afectacions i vulnera els drets dels parlants a l’hora de relacionar-se amb l’administració i en tot allò que se’n deriva. Aquesta qüestió, lluny d’estar millorant, es manté o empitjora. Una mostra d’aquests fets és l’informe anual que publica la Plataforma per la Llengua que recull tota la nova legislació que imposa el castellà a Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears, garantida pel precepte de la Constitució espanyola que obliga de conèixer el castellà a tots els ciutadans (article 3.1). Ho podem veure també en l’impediment de posar el nom en bretó a un nounat perquè amenaça la unitat del país a França.

En molt pocs casos, a escala europea, trobem un blindatge real a nivell legal dels drets dels parlants de llengües no estatals: Bèlgica o el cas suec a Finlàndia. I tot plegat passa malgrat que la mateixa legislació en pràcticament tots els estats considera que cal protegir i cuidar el patrimoni cultural que representen les llengües.

La vulneració s’acompanya de discursos favorables a la nova llengua i menyspreatius cap a les llengües no estatals, com mostra aquest anunci de la televisió pública italiana de principis del segle XXI. Això respon a la voluntat de l’estat de promoure ideologies i actituds lingüístiques monolingüistes, que converteixen la pròpia població en element que vulnera drets lingüístics de comunitats de parlants de llengües minoritzades. Aquest fenomen és especialment patent en figures d’autoritat, que aprofiten la situació per a impedir el normal ús de llengües minoritzades en altres persones, com podem veure en aquest recull de casos.

Finalment, el mercat i les institucions supraestatals, en el context de la globalització, actuen també vulnerant drets lingüístics dels parlants de llengües menys parlades o més desprotegides legalment. Això passa sobretot en el comerç, un dels exemples clars del qual és l’etiquetatge, que quan depèn de les grans empreses, aquestes obvien les llengües petites. Ho mostra aquest estudi sobre l’etiquetatge en supermercats a Catalunya. No és només l’estat qui ataca, sinó també el mercat.
Podem veure que, per tant, estigui millor o pitjor la situació d’una llengua, encara que s’aturi la repressió més visible i ferotge, les vulneracions persisteixen.

Resistències contra la reducció de la diversitat lingüística i la vulneració de drets lingüístics: la resposta internacional

La resposta internacional a aquesta vulneració de drets ha estat minsa i insuficient: els drets lingüístics encara disten molt de ser reconeguts i respectats

La resposta internacional a aquesta vulneració de drets ha estat minsa i insuficient. Per començar, la principal institució internacional, les Nacions Unides, va promulgar la primera Declaració Universal, la dels Drets Humans, el 1948, i més endavant n’ha promulgat d’altres, però mai no ha donat suport a una declaració dels Drets Lingüístics.

La UNESCO ha fet diverses accions per la diversitat lingüística. Va promulgar una Declaració Universal sobre Diversitat Cultural (2001), tot i que la llengua amb prou feines hi apareix. També va publicar el Llibre Vermell de les Llengües Amenaçades, projecte que va ser actualitzat el 2009 amb la publicació en línia de l’Atles Interactiu UNESCO de les llengües del món en perill. La UNESCO també ha donat suport a la Declaració de Friburg sobre els Drets Culturals (2007), que inclou, entre d’altres, el dret a ser educat en la llengua pròpia. Aquests projectes, si bé són importants per entendre la magnitud de la desaparició de la diversitat, no han anat acompanyats de projectes de reversió o prevenció.

La Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996) és el text més important en matèria de drets lingüístics a escala internacional. Va estar impulsada pel PEN Internacional, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) i una seixantena d’ONG, amb el suport també de la UNESCO. D’aquesta declaració se’n deriva el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics (2016).
De fet, el PEN Internacional, associació d’escriptors, traductors, editors i correctors, és una gran institució que està realitzant molts esforços per promoure els drets lingüístics a escala internacional, especialment de comunitats indígenes. És de destacar el Manifest de Girona pels Drets Lingüístics (2011).

Per últim, a escala europea, cal fer esment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, impulsada pel Consell d’Europa l’any 1992, que pretenia garantir els drets dels parlants de llengües regionals i minoritàries. Aquesta carta, que no ha estat ratificada per tots els estats, i que per tant no és d’obligat compliment per a tots els estats europeus, topa amb les limitacions dels marcs legals estatals, que mantenen la minorització. A més, es queda curta a l’hora de revertir la situació de moltes llengües.

El fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen avui dia desapareixeran en el transcurs del segle no ha creat cap alarma social a escala internacional

Tot i que és ben real el problema d’organitzacions supraestatals per immiscir-se en les polítiques dels estats-nació, la realitat és que els drets lingüístics encara disten molt de ser reconeguts i respectats internacionalment. Temes com l’emergència climàtica, les onades migratòries o l’extinció d’espècies, o també el dret a la vida, el treball o l’educació, ocupen pàgines i minuts de les seccions internacionals, però el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen avui dia desapareixeran en el transcurs del present segle no ha creat cap alarma social a escala internacional.

La resposta local

Localment, la defensa dels drets lingüístics dels parlants molts cops recau en moviments socials i activistes lingüístics, a més d’algunes institucions —sempre d’escala local o regional. Això succeeix per la poca implicació en la defensa dels drets lingüístics de les institucions internacionals, tant europees com mundials, com hem vist, i per la inacció o hostilitat de les institucions estatals.

Les institucions locals i regionals de les àrees amb llengües com el gallec, el gal·lès o el frisó, entre d’altres, tenen departaments o serveis de política lingüística i de protecció dels drets dels parlants. Aquest intent de protecció, però, esdevé parcialment ineficaç per culpa la legislació estatal que dóna supremacia a les llengües dominants i només pot actuar en casos molt concrets.

En aquest àmbit és interessant parlar de les Gaeltacht, zones d’Irlanda on hi havia una majoria de parlants de gaèlic i on, teòricament, l’estat de la República d’Irlanda garantia tots els drets als parlants de gaèlic irlandès. Malgrat aquest reconeixement, des de la independència d’Irlanda les Gaeltacht només han anat retrocedint.

L’actuació dels governs locals i regionals, en els casos de les llengües en situació més precària, molts cops cau, a més, en un folklorisme que no acaba garantint cap dret lingüístic als parlants i es reclou simplement en element simbòlics —com la senyalització bilingüe municipal o el nom d’algunes institucions. És el cas del caixubi o el mirandès, per exemple.

A escala local, l’actor més important en defensa dels drets lingüístics és la societat civil organitzada. Per a moltes llengües, aquestes actuacions són crucials

Encara a escala local, l’actor més important en defensa dels drets lingüístics és la societat civil organitzada. Associacions i organitzacions denuncien situacions o simplement generen allò que el mercat i l’estat no els proporciona: llibres, ràdios, escoles, classes de llengua, etc. Malgrat que per a moltes llengües aquestes actuacions són crucials per a mantenir una certa vitalitat, difícilment arribaran mai a revertir la situació general de la llengua. Estan limitades pel fet que molts cops tenen un finançament molt petit i funcionen a base de voluntariat o de professionalització molt petita. A més, es troben traves administratives per a desenvolupar les seves activitats.
N’hi ha diverses a Europa, i moltes estan coordinades. És el cas, per exemple, de les escoles immersives en llengües minoritzades a l’estat francès Ikastola a Iparralde, Diwan a Bretanya, Bressola a la Catalunya del Nord o Calandretas a Occitània. També és el cas d’algunes associacions que busquen la promoció de la llengua en un sentit més ampli, com Cymdeithas yr Iaith, a Gal·les o la Plataforma per la Llengua als territoris de parla catalana.

El període crític de la reducció de la diversitat

Mentre no es pugui canviar el sistema capitalista que duu a l’homogeneïtzació lingüística i cultural, les resistències locals mitjançant xarxes d’activistes i el suport institucional seran només pegats en un vaixell que s’enfonsa del qual molt poques llengües se salvaran

La reducció de la diversitat lingüística està passant per una època crítica. De la mateixa manera que amb el canvi climàtic, si no s’actua amb celeritat i efectivitat, podem perdre irreversiblement la major part del nostre patrimoni lingüístic. La consolidació i defensa dels drets lingüístics, que passa per ser promoguts i divulgats a tot el món, és imprescindible per a revertir els processos de substitució lingüística i mantenir-ne la diversitat. Mentre no es pugui canviar el sistema capitalista que duu inexorablement a l’homogeneïtzació lingüística i cultural, les resistències locals mitjançant xarxes d’activistes i tot el suport institucional que es pugui aconseguir dels estats nacionals seran només pegats en un vaixell que s’enfonsa acceleradament del qual molt poques llengües se salvaran.


Amb el suport de: