Opinion
A Turquia, dones i queers volen tota la ciutat, i no només guetos
Turquia va celebrar el 31 de març passat les 16es eleccions municipals de la seva història. En un article publicat uns dies abans de les eleccions a Nationalia, havíem afirmat que estàvem davant d’un possible canvi de governs municipals que podrien ser una oportunitat d’esperança dels diferents fronts d’oposició a l’AKP. Ara podem confirmar que l’hegemonia del règim de palau d’Erdoğan ha estat soscavada, especialment després de perdre el control dels ajuntaments de les grans ciutats del país —especialment d’Istanbul i Ankara, en les quals l’AKP va governar més de vint-i-cinc anys sense interrupció. De l’altra banda, en la mateixa peça vam escriure que les diferents formacions de base comunitària eren totalment crítiques amb la gestió municipal de tots els partits, sobretot quant a la urbanització capitalista i la gentrificació. En aquest article volem compartir algunes crítiques i reivindicacions pel que fa a les polítiques municipals en termes de vulneració dels drets col·lectius com el de les dones i les persones LGBTI+.
La participació política de les dones a la governança municipal és una qüestió extensament debatuda tant en espais acadèmics com de la militància política feminista. En ambdós espais es defensa la idea de protegir i promoure els drets dels col·lectius desfavorits i vulnerables a l’espai urbà i es reivindica que es planifiquin els serveis municipals en el marc de ciutats pels drets humans i en clau de gènere. Aquests debats tenen dos eixos principals: d’una banda es problematitza la baixa participació de les dones a la política que ocupen càrrecs municipals; i, de l’altra banda, es demana la reformulació de les polítiques i dels serveis municipals perquè abordin les desigualtats de gènere i no promoguin la reproducció dels rols de gènere assignats a les dones.
La conjuntura quant a la primera qüestió és fàcil d’exposar tan sols compartint un parell de dades. Després de les eleccions municipals de 2014, la representativitat de les dones alcaldesses va ser de només un 2,93% del total d’alcaldes; i de les dones regidores, un 10,72% del nombre total dels alcaldes i regidors a Turquia. Les dades mostren una situació molt similar després de les eleccions de 31 de març de 2019: en les 1.389 alcaldies elegides, només hi ha 45 alcaldesses, el 3,24%. A més, la Comissió Superior Electoral de Turquia (YSK) no admet el sistema de coalcaldies (un home i una dona exercint alhora el càrrec) del Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Tot i així, l’HDP és el partit que té més dones alcaldesses després de les eleccions del març 2019.
Paral·lelament, els altres partits, quan preparen les llistes electorals, tenen la pràctica de proposar la candidatura d’una dona com a cap de llista només als municipis i districtes on quasi tenen la certesa de no ser votats. Ho fan només per aplicar les quotes de gènere, perquè la lògica patriarcal i classista del poder fa prioritzar exclusivament el capital material i el network de les candidatures als càrrecs polítics a la major part del país. De la mateixa manera, mentre que s’exigeix que les dones candidates tinguin estudis superiors i es fa màrqueting amb les seves carreres professionals, no es busquen les mateixes virtuts en els candidats a alcalde —com també assenyala l’informe “Dones en ajuntaments, ajuntaments per a dones”, publicat el 2017 (i). D’acord amb aquest estudi, cal desenvolupar tres estratègies bàsiques perquè la governança municipal de Turquia superi el seu caràcter masculí: desemmascarar i suprimir el caràcter patriarcal de la política, crear espais polítics alternatius, i compartir i difondre les experiències de dones amb experiència política significativa.
A més a més, la governança municipal feminista és una de les reivindicacions principals de les organitzacions de base comunitària. Es tracta de repensar els serveis municipals amb la finalitat de transformar la divisió sexual de gènere, per proporcionar facilitats i recursos a les dones en termes de transport urbà, escola bressol i allotjament social-municipal. Les dones també reivindiquen que les ofertes de cursos i de formacions dels ajuntaments tinguin l’objectiu d’alterar els rols de gènere, de manera que se suprimeixi la falsa premissa que les dones només poden estar interessades en cursos de costura i cuina. Així, es reivindica que el fet de rescatar del patriarcat el temps, recursos i capacitats de les dones també ha de ser una qüestió de governança municipal. El llibre Ciutats sense dones. Polítiques i pressupostos municipals en clau de gènere (ii) es basa en un treball ampli de recerca dut a terme a deu ciutats de Turquia durant l’any 2013, entre les quals hi ha cinc que tenen el compromís de ser amables per a les dones dins del programa de Nacions Unides Women Friendly Cities. L’estudi, realitzat per set investigadors feministes, opta per un marc d’anàlisi sobre els pressupostos sensibles a la desigualtat de gènere, amb la finalitat de millorar el benestar de les dones. Aquest estudi busca els senyals de discriminació de gènere a través de l’observació dels pressupostos municipals, i ressalta que la major part dels ajuntaments ni tan sols recullen dades i indicadors que puguin ajudar a mesurar la discriminació de gènere a escala urbana, i —encara pitjor— que la major part dels governs municipals no consideren que sigui rellevant recollir i sistematitzar aquestes dades. A més, aquesta negligència patriarcal no varia entre les ciutats que participen al programa de Nacions Unides i les que no.
D’acord amb els resultats d’aquest estudi, les dones poden tenir benestar a l’espai urbà si es poden guanyar la vida, si troben un lloc on vendre els seus productes; si poden transmetre les seves demandes, beneficiar-se d’ajust públics, disposar un lloc on es cuida els seus fills —de manera que elles no quedin excloses d’educació i del mercat treball— i, finalment, si poden transitar pels carrers sense sentir ni inseguretat ni por. Així doncs, considerar les diferents dimensions del benestar per a les dones i els homes és vital per a l’efectivitat dels processos de disseny i implementació de polítiques públiques municipals. Consegüentment, com ressalten les autores del Ciutats sense dones, els govern locals de Turquia haurien de començar a disposar d’eines i mètodes de mesurament per entendre el nivell de benestar dels beneficiaris dels seus serveis amb l’enfocament de gènere basat en benestar.
En darrer lloc, cal recordar que la repressió estatal al territori kurd —més concretament el procés de la destitució de càrrecs electes del Partit de Regions Democràtiques (BDP) iniciat el setembre de 2016— va causar, en primer lloc, la violació del dret a la participació política tant de les dones alcaldesses com de les ciutadanes que les van votar. Durant aquest procés, es va destituir coalcaldes de 94 ajuntaments del territori kurd i els serveis a les dones d’aquests municipis van ser un dels més afectats. La ideologia de l’islam polític de l’AKP també es va manifestar en la supressió de les directrius polítiques adreçades a les dones, les cooperatives i els tallers creats per les dones, els serveis d’esport, els cursos d’idiomes i les escoles bressol per a dones —els quals van ser tots reemplaçats per cursos d’Alcorà, de costura i de cuina.
En relació amb aquests fets, convé subratllar una crítica que hem sentit a diferents companyes kurdes que viuen al territori. D’acord amb aquests testimonis, les tuteles judicials van poder clausurar diferents cooperatives creades per dones kurdes perquè havien sigut constituïdes com a entitats vinculades als ajuntaments. Segons les companyes, aquest fet va ser un error, ja que es coneix bé la repressió de l’Estat turc sobre les institucions polítiques kurdes. D’altra banda, també és sabut que la majoria dels ajuntaments encapçalats pel BDP van reproduir les lògiques de la urbanització capitalista a les ciutats que van governar —o més ben dit: no van implementar mesures suficients per fer front al model del capitalisme urbà. Per això, últimament, en els municipis en els quals governa l’HDP s’està obrint el debat sobre el deure dels ajuntaments quant a repartir sòls urbans entre les dones del territori kurd perquè puguin exercir-hi el seu dret a l’habitatge, semblant a la reivindicació de la distribució del sòl rural entre els camperols sense terra L’HDP és l’únic partit polític que va presentar una declaració electoral de dones, que reivindicava el dret de dones a governar els seus municipis enllaçant-ho amb la protesta contra la planificació i distribució de l’aprofitament urbanístic capitalista-patriarcal, que també aprofundeix les diferències de classe. No obstant això, s’han alçat veus crítiques tant dins del moviment d'alliberament de les dones kurdes com en algun article d'opinió dels mitjans de comunicació kurds. Aquestes critiques són bàsicament relacionades amb la praxi municipal dels antics governs perquè no van aprofitar els seus períodes del mandat per implementar polítiques que emparin les dones kurdes empobrides enmig del conflicte que perdura des de fa gairebé 40 anys.
Un altre àmbit en el qual hi ha una demanda molt clara en relació amb les polítiques municipals dels ajuntaments és dins del moviment LGBTI+ de Turquia, que compta amb més de 20 organitzacions i està organitzat tant als campus universitaris com a ciutats de totes les regions. Les organitzacions principals del moviment —com ara l’Associació Kaos GL, fundada l’any 1994 a Ankara, l’Associació Lambda Istanbul, fundada el 1993, o l’Associació d’Estudis sobre Polítiques Socials, Identitat de Gènere i Orientació Sexual (SPoD) fundada el 2011— treballen activament perquè les ciutats també pertanyin a les persones LGBTI+. Des de 2018, Kaos GL organitza cada any una escola d’activisme en el marc del seu Programa de Capacitació per a Activistes i Organitzacions LGBTI+. La segona edició d’aquesta escola va estar centrada exclusivament en la governança local basada en els drets humans per compartir les demandes de les persones LGBTI+ en l’àmbit del govern local. De la mateixa manera, aquesta associació va preparar una sèrie d’articles i de reportatges que exposaven les crítiques i demandes de les persones del col·lectiu abans de les últimes eleccions municipals del país (iii). D’acord amb els testimonis dels reportatges, les reivindicacions principals són: viure en ciutats on no hi hagi perill d’atacs d’odi; poder confiar en els governs locals quan es troben en una circumstància de discriminació; que hi hagi ofertes d’habitatge sota control municipal a favor dels grups desafavorits per tal que, d’aquesta manera, els ajuntaments mostrin la seva responsabilitat per actuar contra la discriminació que es troben les persones no heterosexuals quan volen llogar un habitatge; que s’estableixin Unitats d’Igualtat en tots els ajuntaments del país i que aquestes unitats cooperin amb les entitats LGBTI+; que els ajuntaments organitzin formacions sobre els drets humans de les persones LGBTI+ per als equips municipals i que els càrrecs electes municipals admetin que s’han d’implementar polítiques per transformar l’exclusió estructural tant del col·lectiu LGBTI+ com de les persones treballadores i persones beneficiàries; i que els ajuntaments estableixin espais de refugi contra la violència homòfoba.
En termes de representació política, el moviment reivindica amb una atenció especial el compromís de les candidatures a alcaldies pel que fa a la defensa dels drets humans de les persones LGBTI+ —la qual cosa es va formalitzar mitjançant el Protocol de Municipis Favorables a les Persones LGBTI+ abans de les últimes eleccions municipals (iv). El protocol, preparat per l’Associació SPoD i l’Associació LGBTI Joves (Genç LGBTİ Derneği, en turc), el van signar i hi van donar suport 21 entitats de la societat civil de Turquia. El document tenia la finalitat de recordar a les administracions locals la seva responsabilitat perquè es garanteixin els drets de les persones LGBTI+. El protocol va ser signat per 28 candidats i candidates a l’alcaldia d’un conjunt de 8.257, els quals formaven part d’un llistat de partits entre els quals el Partit Democràtic dels Pobles (HDP) i el Partit Comunista de Turquia (TKP) són els principals. Finalment, només quatre persones d’aquestes 28 van ser elegides com a alcaldes de les ciutats d’Izmir i Tunceli (també coneguda com a Dersim), del districte de Şişli d’Istanbul i del municipi de Mazgirt Akpazar de Tunceli. En relació amb el rebuig de la majoria dels candidats a signar el protocol, senzillament ens trobem davant d’una manifestació més d’homofòbia institucional. Per donar un exemple, recordem la crítica del president Recep Tayyip Erdoğan contra el programa municipal de Mustafa Bozbey —candidat a l’alcaldia d’un municipi de Bursa per la seva voluntat d’implementar polítiques a favor del col·lectiu LGBTI+: “Els lligams amb els valors de la nostra nació estan tan trencats que l’ajuntament d’un municipi d’una de les nostres ciutats metropolitanes governat pel CHP (El Partit Republicà del Poble) és capaç d’establir una quota a favor de les homosexuals en l’elecció dels comitès de barri”, va dir el president turc durant una trobada de caps de barri el novembre de 2017.
En conclusió, les elits polítiques turques continuen construint la imatge del ciutadà turc com a home heterosexual que viu la seva vida d’acord amb els valors de la seva nació. Els i les que no compleixen aquest perfil estan en lluita per deconstruir aquest ideari de ciutadà nacional —que està determinat per un model de gènere determinat— i per ser reconeguts com a subjectes polítics.
NOTES
(i) Ulaş Bayraktar., «Tesev İyi Yönetişim Raporları. Belediyelerde Kadın, Kadınlar İçin Belediye». 2017 http://tesev.org.tr/wp-content/uploads/2017/09/BelediyelerdeKadinRaporTR1.pdf
(ii) Günlük-Şenesen, G., Yücel, Y., Önal, A. Y., Ergüneş, N., & Yakut-Çakar, B. «Kadınsız Kentler.Toplumsal Cinsiyet Açısından Belediyelerin Politika ve Bütçeleri» İstanbul Bilgi Üniversitesi Yayınları. 2017.
(iii) Els reportatges estan publicats en la pàgina web de l’associació KAOS-GL https://kaosgl.org/sayfa.php?id=27573
(iv) Vegeu la versió anglesa del protocol a https://lgbtinewsturkey.com/2014/03/09/spod-lgbti-friendly-municipality-protocol/