Opinion
Eleccions a Israel, entre el nacionalisme religiós i el nacionalisme ‘laic’
Israel és un estat amb una població de 8.972.000 persones, de les quals 6.668.000 (74,3%) són classificades per l’estat com a jueves; 1.878.000 (20,9%) com a àrabs, i 426.000 com a altres (bahai’s, armènies, assíries...). Així marca les diferències entre el que l’Estat considera com a nacionals jueus i els altres ciutadans de l’estat, en atorgar als primers certs privilegis. A més, Israel governa sobre una població de 2.798.494 palestins a Cisjordània mitjançant ordres militars —superiors a qualsevol legislació de l’Autoritat Nacional Palestina— i posant sota setge 1.943.398 palestins a la Franja de Gaza. Un setge stricto sensu en què l’Estat israelià controla tot el que entra i surt del territori.
Tot apunta que en aquestes eleccions anem cap a una polarització forta. Per una banda una coalició al voltant del Likud —dreta conservadora sionista—, el partit de Benjamin Netanyahu, qui, fugint endavant de les acusacions continuades de corrupció que l’assetgen, s’alia amb la nova formació extremista Poder Jueu (Otzma Yehudit) així com amb altres de l’ultradreta religiosa com La Llar Jueva —amb qui ja governa— i Tkuma, partits minoritaris als quals podria estar disposat a donar els ministeris d’Educació i Cultura. Poder Jueu és el partit dels deixebles del rabí Meir Kahane (1932-1990), que pretén obertament la neteja ètnica complerta de tots els àrabs no jueus dels territoris d’Israel i Cisjordània, i que té el seu origen en el grup polític anomenat Kach, considerat organització terrorista als EUA.
L’altra coalició possible és la conformada al voltant de l’aliança Blanca i Blava, formada per partits autoanomenats de “centre laic i liberal”: Resiliència d’Israel (Hosen Le Israel) de l’excap d’Estat militar Benny Gantz, i Yesh Atid, de l’expresentador de televisió Yair Lapid. L’aliança incorpora també uns altres dos generals i excaps d’Estat militars: Moshe Ya’alon i Gabi Ashkenazi, que representarien el nacionalisme laic i militarista sionista.
Tenim, doncs, un enfrontament entre el nacionalisme religiós desfermat des de la victòria israeliana de 1967 a la Guerra dels Sis Dies, i el nacionalisme laic que va conformar el sionisme i l’Estat d’Israel fins als anys 70. Cap dels dos qüestionen la situació de divisió i discriminacions diverses que pateix quasi la meitat de la població — la classificada com a no jueva— que habita els territoris que, d’una manera o altra, controla Israel. Ambdós grups competeixen per defensar un estat fort i militar davant dels palestins, uns des del nacionalisme ultrareligiós i els altres des del nacionalisme laic militarista sionista.
Un cop més, les principals forces polítiques d’Israel no es plantegen cap sortida al conflicte que pateix aquell territori des de 1947-48. O sí: continuar la colonització i la segregació, amb la seva política de fets consumats, com la construcció continuada de colònies a Cisjordània, que s’han multiplicat per sis des de l’inici del procés de pau.
Al mateix temps, però, aquesta polarització pot desaparèixer en qualsevol moment: el general Gantz ja va oferir la possibilitat d’un acord amb Netanyahu, encara que la filtració de vídeos sexuals del telèfon del general —suposadament obtinguda des de l’Iran i de la qual gent propera a l’aliança Blanca i Blava fa responsable l’entorn de Netanyahu— ho fa molt difícil en aquest moment. La raó d’estat, tanmateix, sempre està per sobre d’aquestes martingales.
Els espais de la població ‘palestina del 48’ i del col·lectiu jueu religiós
A banda de la població jueva laica —a la qual s’adreça sobretot el missatge de l’aliança Blanca i Blava— hi ha uns altres dos grans grups socials a tenir en compte. Un, les comunitats de palestins del 48 —els 1.878.000 ciutadans anomenats “àrabs israelians” per l’Estat, un 21% de la població— i els jueus religiosos, quasi un terç de la població considerada jueva per l’Estat, i en constant creixement atesa la seva alta natalitat.
Entre els partits àrabs, s’ha trencat la Llista Conjunta que es va presentar a les últimes eleccions i que els havia convertit en la tercera força a la Knesset o Parlament d’Israel, amb 13 diputats. Les forces al voltant de Hadash —antics comunistes i principal força de la coalició— no han volgut reeditar la coalició amb Balad —nacionalistes palestins d’esquerra— i només aniran plegats amb Ta’al, d’Ahmed Tibi. Això farà que Balad vagi amb la Llista Àrab Unida, cosa que fa més difícil que puguin superar el llindar del 3,25% per poder tenir representació a la Knesset. La llista Hadash-Ta’al tindria entre 6 i 8 diputats segons les enquestes, i la coalició Balad-Llista Àrab Unida es quedaria amb 4 si supera el llindar. La suma d’ambdós, en tot cas, quedaria per sota dels 13 escons actuals. La representació de la minoria palestina previsiblement restarà dividida i debilitada, i un cop més marginada per l’acord tàcit de les forces polítiques sionistes perquè no participin dels governs de l’Estat.
Pel que fa als jueus religiosos, tenen els seus partits específics, encara que molts d’ells podrien votar també al Likud. Aquest grup està dividit principalment entre el col·lectiu de tradició asquenazita-haredim, al voltant del partit Judaisme Unit de la Torà, i els de tradició sefardita-haredim (majoritàriament originaris de països àrabs i islàmics), al voltant del Shas. Aquests dos partits funcionen amb una forta relació clientelar amb les diferents organitzacions socials d’aquestes comunitats, i s’uniran a una o altra coalició de govern en funció dels interessos que puguin assolir.
Per últim, haurem de veure què passa amb el nou partit Nova Dreta, de la polèmica ministra de Justícia Ayelet Shaked i de Naftali Bennett, que van trencar amb La Llar Jueva. Aquesta nova formació pretén trencar la dualitat entre laics i religiosos a Israel des d’un nacionalisme sionista radical i el liberalisme econòmic. Les enquestes els donen entre 5 i 7 escons. També es dóna per segura l’entrada a la Knesset de Zehut, sionistes liberals llibertaris —en l’accepció nord-americana del terme, libertarians— que podrien irrompre amb entre 4 i 6 escons si superen el llindar del 3,25% dels vots. Aquestes dues formacions podrien unir-se tant a l’aliança Blanca i Blava com a la coalició al voltant del Likud.
S’aferma un cop més la idea que l’expansionisme colonitzador sionista i les polítiques consumades d’agressió constant a les comunitats palestines no pararan, ans el contrari. Un cop més, i potser cada cop amb més força, s’enfronten el sionisme laic i el religiós per tal de competir a veure qui seria més militarista i dur amb els palestins. El racisme és una constant, ara no només contra els palestins, sinó també contra les comunitats de migrats africans, que han patit atacs per part de masses enfervorides d’ultranacionalistes sionistes.
Només de moment és el Tribunal Suprem qui manté les aparences de joc polític veritablement obert i la possibilitat de participar electoralment a la minoria palestina. El 7 de març, el Comitè Electoral Central havia vetat la participació a les eleccions del partit Balad i d’Ofer Cassif, l’únic candidat de la llista de Hadash-Ta’al reconegut com a jueu. El veto va arribar després que diversos partits de la dreta i l’extrema dreta israeliana haguessin acusat el Balad i Cassif d’oposar-se a Israel com un Estat jueu, de donar suport al terrorisme i al conflicte armat contra Israel, i d’incitar a racisme. La decisió va ser apel·lada davant del Tribunal Suprem, que el 17 de març va donar la raó a Balad i a Ofer Cassif, i podran participar de les eleccions. En canvi sí que ha vetat la participació del líder obertament racista de Poder Jueu, Michael Ben Ari, sobre qui el Comitè Electoral Central no havia dit res. Israel s’inscriu, doncs, dins el fenomen global neofeixista i autoritari.