Opinion
Sardenya, 2019: guanya la dreta, el sobiranisme continua fora
Hi ha dos motius que expliquen aquest fenomen aparentment contradictori. D’una banda, la folklorització de la cultura sarda —que ha perdut la funció social que tenia i ara serveix per meravellar als forasters— fa que fins i tot els partits italians puguin apel·lar a un imaginari compartit arreu de Sardenya que dissimuli la seva vocació sucursalista. De l’altra, segles de domini estranger —que comencen amb la conquesta catalana— han forjat un marc mental colonialista assumit per la majoria dels sards que els fa inferiors —“pocos, locos y mal unidos”, diuen sovint—, convicció que afebleix qualsevol voluntat emancipadora. La diglòssia que pateix la llengua sarda —reservada a la família, la tradició i la gresca— en favor de la italiana —associada a l’administració, la cultura i la formalitat— és la prova audible d’aquest profund sentiment d’inferioritat.
Així, certs sardistes no fan escarafalls a formar part dels grans partits i coalicions italians, que amplien les opcions de victòria a canvi d’integrar un autonomisme estètic i descafeïnat. En aquest context —particular— s’entén que a la tardor de 2017 el Parlament de Sardenya, tot i una majoria aclaparadora de partits d’àmbit italià, aprovés sengles mocions a favor del referèndum català i l’alliberament de Sànchez i Cuixart.
Un Parlament per als grans
A la qüestió dels marcs mentals, desconcertant per a qui s’ho mira des de Catalunya, cal sumar-hi una polèmica llei electoral (2013) que restringeix la representació dels partits petits i premia el candidat guanyador per garantir l’estabilitat al govern. Així, hom vota d’una banda pel president i de l’altra per un dels partits que es presenten, ja sigui de la coalició que li dóna suport com d’una altra. Per entrar al Parlament —on es reparteixen 60 escons— cal superar el llindar del 10% dels vots si es tracta d’una coalició o del 5% en cas d’un partit sol. Així, encara que un candidat a president guanyi molts vots, si els partits que l’impulsen no arriben al mínim requerit no obtindrà escó. Per contra, els candidat més votat —qui presidirà el govern regional— pot obtenir un premi en escons proporcionalment al percentatge de vots assolit. Aquest sistema, que dificulta l’aparició de noves forces i ofega el debat polític, va impedir l’entrada al parlament de Michela Murgia i els sobiranistes de Sardenya Possible —que li donaven suport— a les eleccions sardes de 2014.
Coalicions, pactes i reivindicacions
A les eleccions d’aquest 24 de febrer s’han presentat 7 candidatures. La més àmplia l’encapçalava Christian Solinas —secretari nacional de l’històric Partit Sard d’Acció (Psd’Az)— aplegant tot l’espai del centre a la dreta, amb el nom de Coalició de Centredreta. L’altra gran coalició, amb l’alcalde de Càller Massimo Zedda al capdavant, comprenia l’espai de centreesquerra. En solitari, Francesco Desogus liderava el Moviment 5 Estrelles (M5S), que va guanyar les italianes a l’illa amb un resultat espectacular. Lluitant per superar el llindar de representació trobem els partits i coalicions sobiranistes: el veterà Mauro Pili —expresident de Sardenya (1999-2004)— encapçalava la llista Sards Lliures, confluència d’Unidos, ProgRes i altres grups sardistes; Paolo Maninchedda liderava el centrista Partit dels Sards i Andrea Murgia representava Autodeterminatzione, partit de caràcter assembleari nascut l’any passat. L’escriptor Vindice Lecis es presentava amb l’esquerrana Esquerra Sarda.
Aquestes eleccions han consolidat l’aliança de Salvini amb el Partit Sard d’Acció, que va blanquejar una Lliga fins llavors odiada a Sardenya
El candidat favorit era Solinas, que ha tingut el suport de Matteo Salvini, president de la Lliga, vicepresident del govern italià i ministre de l’Interior. El leghista ha aconseguit transformar un partit que fins fa pocs anys defensava els interessos de la Padània nordista —difamant sicilians, napolitans i sards— en la dreta xenòfoba, euroescèptica i nacionalista italiana. Així, aquestes eleccions han consolidat l’aliança amb el Partit Sard d’Acció, que va blanquejar una Lliga fins llavors odiada a Sardenya per concórrer junts —amb un resultat sorprenentment bo— a les eleccions italianes de 2018; el pacte va costar als sardistes la seva suspensió de l’Aliança Lliure Europea. Des d’aquell moment, el populisme simpàtic de Salvini ha anat entabanant Sardenya, que segueix la deriva antiimmigració que s’estén perillosament arreu d’Itàlia i Europa. L’altre candidat amb opcions de guanyar era Zedda, gestor qüestionat però que podia cridar al vot útil per aturar la dreta. Pel que fa als partits sobiranistes, un món caracteritzat per la fragmentació i la discontinuïtat, la manca d’una coalició estratègica no feia preveure un resultat gaire prometedor.Als debats polítics recurrents a Sardenya —la connexió amb la península, la manca d’infraestructures, la xarxa sanitària, les bases militars, els residus nuclears o l’atur— s’ha sumat la lluita dels pastors contra el preu de la llet d’ovella (0,6 euros per litre) amb què es produeix l’apreciat formatge pecorino. La protesta, que ha pres forma amb el vessament col·lectiu dels bidons de llet a les places i carrers com a denúncia, s’ha estès ràpidament per l’illa generant una onada de solidaritat cap a un sector que tot i tenir una importància econòmica relativa defineix un sistema de vida propi i arrelat de segles. Salvini va assegurar en campanya que resoldria el problema en 48 hores però la situació no ha viscut cap millora substancial i la crisi persisteix.
Voltes en cercle...
El candidat de la coalició de la dreta, Solinas, ha aconseguit una victòria aclaparadora. El seu partit, el PSd'Az, ha reviscolat amb el 10% dels vots. Els tres partits sobiranistes es queden de nou sense representació parlamentària
Amb el suport d’un Salvini omnipresent en els dies previs a les eleccions, Solinas (47,8%) ha aconseguit una victòria aclaparadora sobre Zedda (32,9%). Pel que fa als partits, l’esfondrament del M5S (9,7%) —que ha perdut 300.000 vots a l’illa en un any— ha suposat un terrabastall polític per a tota Itàlia, on governa. Mentrestant, el Partit Democràtic no remunta la seva davallada (13,4%). Els grans beneficiats són la Lliga (11,3%) —cosa que hauria provocat una riallada d’incredulitat fa uns anys— i un Psd’Az (9,9%) que ha reviscolat amb la seva jugada. Per separat, els tres partits sobiranistes —Partit dels Sards (3,6%), Sards Lliures (2,1%) i Autodeterminatzione (1,8%)— es queden, altre cop, sense representació parlamentària.Sardenya gira a la dreta. Allò esperable és que el nou govern, sostingut per una coalició de partits d’àmbit italià, continuï avantposant l’interès del 'continent' i les elits al benestar els sards
Sardenya gira a la dreta i el sobiranisme tindrà cinc anys més per reflexionar sobre l’estratègia a seguir. Allò esperable és que, durant aquest temps, el nou govern regional, sostingut per una coalició de partits d’àmbit italià, continuï avantposant l’interès del continent i les elits al benestar del conjunt dels sards. Ara bé, caldrà veure si Solinas, que s’ha mogut hàbilment per arribar a la presidència, treu l’orgull del sardisme històric que abandera i s’aplica a defensar els interessos de l’illa. Està per veure, també, quina posició pren vers la llengua sarda —a priori positiva— que ha perdut un temps preciós sota la presidència de Pigliaru (2014—2019). Una política lingüística decidida a la normalització del sard seria el primer pas per capgirar el marc mental que impedeix el creixement del sobiranisme sard i, en definitiva, el progrés de Sardenya.(Aquest article es va publicar en primer lloc al blog de l'autor, Esguard històric.)