Opinion

Europa, Espanya i l’apologia del diàleg

El projecte europeu sempre s’ha presentat, a través dels seus canals oficials, com el principal garant de la convivència entre els europeus i europees. Bàsicament, el que els eurofederalistes afirmen —sovint sense explicitar-ho— és que si no hi ha guerres a Europa (sempre s’obliden dels Balcans) és gràcies a la Unió Europea. Al darrer discurs sobre l’Estat de la Unió, Jean Claude Juncker afirmava que la idea de “mai més una guerra” encara és l’eix fonamental del projecte europeu. Tot i que segurament podríem trobar més causes per explicar aquest llarg període de pau als principals països d’Europa, podríem acceptar l’eslògan europeista com a veritable. L’assoliment d’unes institucions comunes per a la governança política i econòmica de la Unió són un element important per posar pel davant la col·laboració a l’enfrontament. De vegades, però, la competència esdevé interna —al si de les institucions de la UE—, però en tot cas té lloc de manera pacífica.


Ara bé, el projecte de la Unió Europea en matèria territorial és una joguina trencada. En primer lloc perquè ha estat incapaç de capil·laritzar el seu poder —i els seus projectes— fins a l’àmbit regional. Ras i curt: el club d’Estats continua sent un club d’Estats. L’ampliació de funcions de la Comissió i del Parlament engegada després de l’aprovació del Tractat de Lisboa va ser un miratge; la crisi econòmica va engreixar la importància de les cimeres de caps d’Estat i de Govern i d’institucions informals com ara l’Eurogrup. Paradoxalment, la idea d’Europa dels pobles, de les llengües, filosòficament més oberta i no només limitada a la suma d’Estats, resta al marge del corpus principal de l'europeisme oficial.

La qüestió econòmica i social ha estat un gran motiu d’escissió dins la Unió Europea durant els anys més crítics de la crisi financera —no cal recordar el cas de Grècia. Fins i tot abrandats europeistes van demanar crear una Europea de dues velocitats.

L’absència de projecte de futur i d’una agenda clara també afecta al projecte ideològic. La UE podria esdevenir un referent de la lluita antifeixista i de defensa de les democràcies occidentals, però tampoc. La tolerància reiterada amb les polítiques xenòfobes de governs com l’hongarès, l’eslovac o el romanès o la manca d’acció real davant els esdeveniments a Polònia han creat el context perfecte per l’explosió de l’ultradreta al continent. Paradoxalment, l’Eurocambra prohibeix actes públics de l’independentisme mentre no persegueix cap dels moviments d’ultradreta que realitzen conferències al si de la institució.

Davant de totes aquestes renúncies la Unió Europea ha reivindicat una idea. Senzilla però potent, tanmateix. El diàleg. Amb una petita cerca a Google (“dialogue+Europe”) podem trobar molts resultats relacionats. Entre ells, un think tank/lobby amb presència a vuit països anomenat Dialogue on Europe, la plataforma de la Comissió Europea Citizens’ Dialogues o fins i tot l’espai web de Coca-Cola per a afers europeus. La idea de diàleg serveix per a descriure, doncs, l’acció de tots els tipus d’actors que actuen davant les institucions comunitàries.

El cas català no ha estat una excepció en aquesta apologia del diàleg. Quan les grans manifestacions del moviment independentista palesaven que alguna cosa important passava a Catalunya, els portaveus europeus rebutjaven manifestar-se sobre la qüestió. Barnier o Schulz deien, ja els anys 2012 o 2013, que tota solució havia de donar-se en el marc institucional espanyol. Amb respecte a la llei, esclar. Què havien de dir?

La violència policial de l’1-O ho va fer canviar tot una mica. Llavors tothom a Europa va parlar de diàleg, que és el que passa quan els líders europeus no saben ben bé què dir

La violència policial de l’1-O ho va fer canviar tot una mica. Llavors tothom a Europa va parlar de diàleg, que és el que passa quan els líders europeus no saben ben bé què dir. El comodí perfecte. El primer d’octubre de 2017, després de veure les càrregues policials per televisió, el primer ministre belga, Charles Michel —entre d’altres—, va demanar diàleg. També ho va demanar el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que a més va convidar a dialogar a “Madrid i Barcelona”. Recordem que el seu amic Rajoy encara habitava a la Moncloa. El mes de maig de 2018, el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va reincidir en la necessitat del diàleg.

L’aplicació de l’article 155 va segar l’autogovern català i va permetre la persecució, empresonament i exili dels líders independentistes. L’acció del govern Rajoy no anava en consonància amb el que demanava la comunitat internacional —diàleg— i, encara avui, hi ha veus conspiradores que expliquen la seva sortida del govern per la seva mala gestió de l’afer català.

La moció de censura presentada i guanyada per Pedro Sánchez aprofita el context internacional per situar el nou executiu com a un actor favorable al diàleg. Deia Sánchez al segon debat d’investidura que el diàleg seria la seva forma de fer política; amb tots els grups parlamentaris i amb tots els governs autonòmics. Fent menció específica de Catalunya, el socialista afirmava que calia normalitzar les relacions i “iniciar el diàleg entre el Govern d’Espanya i el nou Govern de Catalunya”. Aquestes paraules són del 31 de maig de 2018 i no haurà passat ni un any que tornarem a les urnes.

Aquest ús indiscriminat de conceptes com “la llei” o “el diàleg” deriva d’una voluntat tàctica. Quan les institucions de la Unió Europea cridaven al diàleg, demanaven implícitament que les reivindicacions del poble de Catalunya deixessin pas a una taula de negociació que el govern Rajoy es negava a engegar. Aquestes paraules, doncs, contribuïen a una rendició sense contrapartides ni condicions.

En comptes d’actuar com a facilitador real de diàleg —de manera i discreta i velada—, els governants de la UE s’han dedicat a menystenir les mobilitzacions catalanes parlant de diàleg i de llei. D’aquesta manera, s’han convertit en un instrument més al servei del posicionament polític de l’Estat. Cal afegir que el discurs general sobre la Unió Europea dels polítics independentistes ha estat un pèl innocent en molts sentits.

I l’esquerra espanyola?

No hi ha una proposta tancada que resumeixi la posició de l’esquerra espanyola sobre el projecte de futur que defensen per vertebrar territorialment l’Estat espanyol. S’assumeix una no-posició estratègica, derivada d’un no-acord

L’arribada al govern de Pedro Sánchez constituïa, per tant, una oportunitat pel diàleg. Ara bé, hi ha raons per pensar que l’esquerra espanyola actua en clau tàctica quan parla de diàleg. I és que fa anys que aquest espai polític ha renunciat a dibuixar una proposta en clau territorial. Hores d’ara no hi ha una proposta tancada —a nivell teòric— que resumeixi la posició de l’esquerra espanyola sobre el projecte de futur que defensen per vertebrar territorialment l’Estat espanyol. Dins del PSOE, Esquerra Unida i Podem hi ha diferents sensibilitats, barones, poders interns i interessos que entren en contradicció quan es tracta aquesta qüestió. Per tant, s’assumeix una no-posició estratègica, derivada d’un no-acord intern. Un exemple d’aquesta renúncia és que Podemos posava com a condició per a la investidura de Sánchez, l’any 2016, la celebració d’un referèndum a Catalunya. Aquesta proposta, a dia d’avui, no forma part de l’agenda política del partit de Pablo Iglesias —o, almenys, ha perdut rellevància.

En l’actualitat, el socialisme català i espanyol són lluny de liderar cap mena de proposta coherent per a Catalunya. Cal reconèixer que ho han intentat en diferents ocasions, però és necessari constatar també un gir important a la seva trajectòria. La posició socialista històricament havia reunit dues característiques: el respecte per l’autogovern català i, més important, la reforma federal de l’Estat. Els esdeveniments i l’avenç de les posicions independentistes han ressituat el PSOE en el bàndol de l’unionisme estàndard. Una regressió (i reacció) conservadora que l’ha portat a donar suport a la suspensió de l’autogovern (votada al Senat a través del 155), allunyant-se definitivament del dret a decidir de Catalunya.

A més a més, en l’actualitat hi ha un context d’esgotament del model territorial que històricament havia funcionat a l’Estat espanyol. El cafè per a tothom s’esgota quan la sentència sobre l’Estatut de Catalunya destrueix la possibilitat constitucional d’un Estat veritablement asimètric —malgrat que la proposta estatutària era percebuda com a insuficient per una part de la societat catalana. En canvi, al Madrid polític, el procés de renovació estatutària era seguit amb paternalisme i escepticisme. La sentència va certificar el que primer havien confirmat els polítics en seu parlamentària, passant el ribot: l’Estat no estava disposat a arribar més enllà.

El PSOE té incentius per no voler assemblar-se al PP, però també en té per no semblar que cedeix davant l’independentisme. Aquesta paradoxa dibuixa la posició Sánchez: que sembli que dialoga però que no sembli que cedeix

Avui en dia, la bilateralitat ja no és atractiva perquè no és substantiva: no hi ha res sobre la taula. El diàleg no va acompanyat de propostes veritablement rellevants, sinó que només escenifica una certa voluntat de diferenciar-se dels enemics polítics. El PSOE té incentius per no voler assemblar-se al PP, però també en té per no semblar que cedeix davant l’independentisme. Aquesta simple paradoxa dibuixa la posició Sánchez: que sembli que dialoga però que no sembli que cedeix. I aquest serà el seu eix de campanya.

Un pacte entre catalans?

Sovint la Unió Europea i les posicions de l’esquerra espanyola han coincidit en un aspecte: cal un pacte entre catalans que solucioni l’atzucac català. Aquesta frase, poc desenvolupada, representa la centralitat política a Catalunya perquè, al cap i a la fi, el sobiranisme sempre ha defensar que és el poble català qui ha de triar el seu futur. El lema de la manifestació contra la sentència de l’Estatut (a la que va acudir José Montilla) era explícit: “Som una nació. Nosaltres decidim”.

La judicialització de la qüestió catalana, en canvi, xoca contra aquesta idea de “pacte entre catalans”. De fet, tot el procés judicial constitueix un atac furibund contra el diàleg. L’anomenada Causa Especial 20907/2017 és la mostra més clara de la manca de voluntat de negociació real per part de l’Estat. Que un europeista i pacifista d’acreditada trajectòria com Raül Romeva hagi de comparèixer davant del Tribunal Suprem per defensar-se d’una acusació per rebel·lió és un fracàs del sistema polític espanyol.

La Unió Europea, amb el judici a les televisions i diaris d’arreu del món, ja no pot sortir a demanar diàleg o respecte a la llei. Si ho fes, quedaria en evidència, perquè és obvi que la llei s’està aplicant —com a mínim— amb desproporció i que el diàleg es posa en mans de qui té interessos canviants. L’esquerra espanyola, per la seva banda, està condicionada per l’agressivitat i el nacionalisme creixent de les forces de dretes i paralitzada per la seva pròpia manca de projecte territorial genuí.

La invocació negociadora recollida als discursos públics ha de donar pas a un nou escenari real, on tots dos actors assumeixin un nou rol en aquest conflicte

Personalment trobo a faltar que la Unió Europea i l’esquerra espanyola ressuscitin l’apologia del diàleg de què han fet bandera durant tot el procés independentista. La invocació negociadora recollida als discursos públics ha de donar pas a un nou escenari real, on tots dos actors assumeixin un nou rol en aquest conflicte.

El resultat de tot plegat és certament preocupant. Un grup d’activistes, líders polítics, pacifistes, europeistes, objectors de consciència, professors d’universitat i tantes altres coses estan sent processats per complir un mandat electoral. I, precisament, tot allò que demanava la UE (llei i diàleg) és el que es troba més a faltar. I justícia, també justícia.