Opinion

La pau inexistent de les indígenes: resistència i participació de les dones originàries a Colòmbia

Mural en una Casa de la Guàrdia del poble nasa, al Cauca.
Mural en una Casa de la Guàrdia del poble nasa, al Cauca. Author: Geya García @ Flickr
La interrelació entre drets col·lectius, drets de les dones i conflictes armats és un dels aspectes més notables i alhora més ignorats de nombrosos conflictes actuals o recents arreu del món. Per aproximar-nos a aquesta realitat, li hem dedicat el quart volum de la Col·lecció Drets Col·lectius. Aquest article, que signa la periodista i investigadora Nora Miralles, és un dels que podreu trobar al volum Dones, drets col·lectius i conflictes armats, juntament amb un marc teòric per entendre la interrelació entre la victimització de les dones i l’obertura d’opcions d’apoderament en el marc dels conflictes armats actuals o recents i articles sobre Txetxènia, el Congo i el Kurdistan.

Les comunitats indígenes de Colòmbia, que tenen més d’un milió de membres segons dades d’ACNUR, han estat una de les poblacions més vulnerables i victimitzades per la violència del conflicte armat colombià. Invisibles, aïllades, podien desaparèixer dels seus resguardos —els seus territoris autònoms— sense que ningú a les ciutats, la Colòmbia que compta, fes grans escarafalls. Es calcula que, del 2003 al 2012, més de mil indígenes van moriri a mans de grups paramilitars, forces de seguretat de l’Estat i, en menor nombre, guerrilles. Encara avui, amb el país teòricament pacificat i les FARC ja sense armes i començant el trànsit a la vida civil, el conflicte pel domini dels territoris que ocupen els indígenes, el 89% del qual és cobejat per empreses mineres, transnacionals o traficants de drogues i d’armes, continua sagnant.

La identitat indígena ha estat un fort component mobilitzador dins del conflicte armat colombià, ja que l’aïllament i l’abandonament estatal a la violència sistemàtica, a més de convertir les poblacions originàries en blancs fàcils pel saqueig de terres i la brutalitat, ha empès aquestes comunitats a buscar formes de garantir els seus drets humans i col·lectius com a subjecte polític i cultural. En aquest exercici unilateral de drets, les comunitats han dut a terme processos de resistència contra la despossessió i el desplaçament forçat que els han enfrontat durament als actors armats que els atacaven. No és casualitat que, dels més de 160 líders socials —homes i dones— assassinats per paramilitars des de la signatura dels acords de pau entre el govern de Santos i les FARC l’estiu passat, la majoria siguin indígenes, afrocolombians i camperols, molts dels quals, dones.

Les dones indígenes han patit violència de gènere sistemàtica i generalitzada, tant en l’àmbit públic i per part d’actors armats, com dins les seves mateixes comunitats, a més de massacres, desaparicions, violacions, feminicidis...

I és que aquesta dualitat entre la victimització, la negació i la vulneració constant de drets humans i col·lectius que pateixen les ètnies prehispàniques de Colòmbia i els processos d’autonomia, autogovern, resistència i apoderament, també es trasllada a les dones. Les seves vides i cossos han patit de forma especialment dura els efectes de l’oblit per part de l’Estat, que ha permès l’empobriment de les comunitats, la manca d’accés a serveis bàsics i sanitaris, la mortalitat maternoinfantil, l’analfabetisme i, en general, ha omès gairebé completament la seva obligació de garantir el dret a la vida, a la pròpia cultura, a l’autogovern, a la dignitat i a la pau d’aquestes poblacions. Les dones i nenes indígenes han patit, també, violència de gènere sistemàtica i generalitzada, tant en l’àmbit públic i per part d’actors armats, com dins les seves mateixes comunitats, a més de massacres, desaparicions, violacions, feminicidis, esclavatge sexual, pèrdua de terres, mètodes de subsistència i alimentació dels infants, trencament de llaços comunitaris, desprotecció i aïllament polític, por i amenaces per forçar-les a deixar de participar políticament.

A més de fer-les visibles com a víctimes, és imprescindible posar en valor les formes en què les dones indígenes s’han organitzat per resistir totes les violències que les travessen i com han defensat els seus drets col·lectius des de les seves cosmovisions pròpies. Veure les dones originàries com a simples receptores de violència és continuar invisibilitzant les seves contribucions a la vida política de les seves comunitats, a la lluita pels seus drets col·lectius com a indígenes i dones, i, també, la seva contribució a l’actual procés de pau entre l’Estat i les FARC, impulsat en gran part pels moviments de dones colombians, dels quals moltes indígenes han format part.

Drets col·lectius dels pobles indígenes i violència sistemàtica

El reconeixement legal dels drets col·lectius dels pobles indígenes no implica la seva garantia, ni comporta la inclusió dels drets i necessitats de les dones, i Colòmbia n’és un cas ben clar

Com veiem en la perspectiva general que obre aquest dossier, el reconeixement legal dels drets col·lectius dels pobles indígenes no implica la seva garantia, ni comporta la inclusió dels drets i necessitats de les dones, i Colòmbia n’és un cas ben clar. Històricament, les 102 comunitats originàries del territori s’han organitzat de forma autònoma per fer front a les escomeses d’un estat governat per la minoria blanca, urbana i rica del país. Situades —majoritàriament— en zones rurals i selvàtiques, aquestes comunitats han estat durant segles totalment invisibles a efectes de veu, de vot (molts dels seus membres no tenen ni cèdula d’identitat) i de ciutadania, fet que ha permès la invisibilitat de moltes de les vulneracions de drets humans i de drets col·lectius indígenes que han patit, aguditzades pel conflicte armat iniciat formalment als anys seixanta del segle passat, però amb arrels a les dècades dels vint i trenta.

Formalment, la situació es va redreçar amb la inclusió, a la Constitució de 1991, del reconeixement de la discriminació històrica de les poblacions indígenes i de la inclusió del “principi de diversitat ètnica i cultural”ii, que protegeix la diversitat cultural de la nació colombiana. El text reconeix, també, el dret col·lectiu a la propietat de la terra, i especifica que l’explotació de recursos en territori indígena es farà sense perjudicar la integritat cultural, social i econòmica de les comunitats. Doncs bé: segons l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia (ONIC), entre 2007 i 2010, quasi vint anys després del canvi constitucional, més de 79.000 indígenes havien estat desplaçats dels seus territoris, passant a ser, en molts casos, pàries d’estrat zero (accés
nul als serveis més bàsics) a les comunes perifèriques de les ciutats grans més properes.

La manca d’inclusió en la Constitució de l’anàlisi de gènere, o de les vulneracions de drets específiques de les dones indígenes, ha impedit visibilitzar les barreres d’accés afegides a la propietat de la terra, o el fet que elles són les més afectades pel desplaçament forçat, amb el qual perden els seus mètodes tradicionals de subsistència i alimentació dels fills i filles, els espais de participació i protecció que els oferia la pròpia comunitat, i havent de fer front al trencament de llaços imprescindibles per a la resistència i l’autodefensa.

Les mancances pel que fa a la integració dels drets de les dones dins dels drets col·lectius i, en concret, dels drets col·lectius indígenes, es posen de relleu sobretot en qüestions com la violència de gènere i sexualiii. El reconeixement del dret del grup indígena a administrar justícia, així com del dret a la participació política dins les seves comunitats, recollit en la Constitució, no considera la situació de discriminació històrica de les dones dins i fora de les comunitats indígenes, ni de quina manera aquesta desigualtat i la coacció permanent de la violència n’impedeixen el lliure desenvolupament. És impossible, doncs, fer una formulació de drets col·lectius mínimament inclusiva sense tenir en compte de forma transversal aquestes experiències.

A la impunitat de les violències sistemàtiques que han patit dins dels seus grups, pròpia de totes les societats patriarcals, s’hi suma la de la violència sexual racista per part de forces estatals o grups vinculats a l’Estat, que ja des de la colonització espanyola han consolidat el domini sobre els territoris a través del control dels cossos de les dones. La batalla sobre el domini dels seus cossos ha estat i és un factor clau a l’hora d’assegurar la reproducció de la comunitat i la seva supervivència, i, en el cas de les dones indígenes d’Amèrica Llatina, també l’extermini de la seva ètnia. Ara ja no són els homes blancs, sinó els seus descendents, encara representants del colonialisme blanc, qui fa ús, explotació i domini de les vides i cossos de les dones i nenes, en paral·lel a l’explotació dels recursos naturals que guarden les terres ancestrals de la comunitat. Més enllà de la violència física, sexual i en forma de desplaçament, aquests grups paramilitars imposen el silenci, l’enclaustrament i la por, eradicant la mobilització, la participació política i les formes de govern de la comunitat, i imposant un poder extern que no només no busca fer efectiva la garantia de drets, sinó que, a més, en suprimeix totalment l’exercici.

El paramilitarisme imposa un ordre moral en les comunitats i ataca amb especial recança aquelles persones que no encaixen en els seus patrons de gènere. Les líders socials, les treballadores sexuals i la comunitat LGTB són un dels seus objectius preferits

El paramilitarisme imposa, a més, un ordre moral en les comunitats i ataca amb especial recança aquelles persones que no encaixen en els seus patrons de gènere. Les líders socials, les treballadores sexuals i la comunitat LGTB són un dels seus objectius preferits. Per exemple, la massacre de 2004 a Bahía Portete, a la península de La Guajira, estava clarament dirigida a silenciar i atemorir les dones wayuu, que complien i compleixen un paper social, polític i cultural determinant en la defensa de la seva comunitativ. Entre els dies 18 i 20 d’abril, un grup d’uns 50 homes uniformats, sota el nom de “Front de Contrainsurgència Wayuu”, van penetrar a la comunitat i van sembrar el terror a través d’assassinats, destrucció d’habitatges i violència sexual. De les sis persones executades, quatre eren dones líders wayuu. Per tant, l’objectiu no era només atemorir una població que els feia nosa, sinó castigar-la pel seu règim de gènere. Aquells anys, a més, es va recollir un augment quantitatiu del nombre d’agressions i vulneracions de drets humans de dones indígenes en el marc del conflicte armat, coincidint amb un paper més actiu d’aquestes en el lideratge de les seves comunitatsv.

Seria, però, poc rigorós atribuir l’autoria de la violència contra les comunitats indígenes únicament a paramilitars i exèrcit. Sovint, aquestes poblacions han quedat atrapades entre foc creuat i, en alguns casos, han estat les guerrilles qui ha exercit violència pública contra les dones indígenes, com en el cas de la massacre del 4 de febrer de 2009 contra el poble awà, que habita la frontera entre Colòmbia i l’Equador, atribuïda a les FARC, i en la qual van morir 11 indígenes, entre ells dues dones embarassadesvi.

Lluites i resistència des del gènere i la identitat indígena

Més enllà de la seva victimització, les formes en què les dones indígenes han resistit la violència del conflicte armat colombià són extremadament diverses. Una de les experiències més interessants és la del poble nasa del Cauca, una regió al sud-oest del país, prop de Cali, que ha estat i és un dels punts més calents de la guerra, però també el bressol de projectes polítics indigenistes i de formes de resistència que van des de l’autoorganització política a la lluita armada, fins a declarar-se territori de pau i enfrontar-se a tots els actors del conflicte.

El pes de les dones a les comunitats indígenes del Cauca és especial pel nivell i la diversitat de la seva participació en la vida pública i política de la comunitat, així com per la consciència de la necessitat d’incorporar els drets de les dones a l’agenda política del moviment d’alliberament o de reclam dels drets col·lectius.

El pes de les dones a les comunitats indígenes del Cauca és especial pel nivell i la diversitat de la seva participació en la vida pública i política de la comunitat, així com per la consciència de la necessitat d’incorporar els drets de les dones a l’agenda del moviment d’alliberament

A partir dels vuitanta del segle passat, si bé algunes dones nasa, com també les dones indígenes d’altres zones, van prendre la decisió —per un ampli ventall de motius— d’unir-se a les FARC-EP, moltes —influenciades pel discurs de Manuel Quintín Lamé, pare del pensament indígena colombià— van integrar les files de l’única guerrilla indígena del país, el Movimiento Armado Quintín Lamé (MAQL), que no era tant un grup armat a l’ús com un projecte comunitari d’autodefensa. Es calcula que les dones, que es van incorporar al MAQL al 1985, van arribar a ser entre un 20 i un 25% dels membres del grupvii. Les dinàmiques del Quintín Lamé, a més, permetien la rotació dels seus membres, que podien combinar la militància armada amb altres tasques comunitàries.

Les quintines eren considerades un recurs molt valuós per a l’organització perquè desenvolupaven amb fluïdesa les tasques de relació i protecció de la comunitat, i podien accedir a espais als quals els homes no podienviii. Tanmateix, i tot i la importància que les comunitats nasa concedien i concedeixen a la participació de les dones en la vida política col·lectiva, les dones trobaven resistències —com en la immensa majoria de les guerrilles— a l’hora d’ocupar càrrecs de responsabilitat, com la comandància d’unitats. Només una d’elles, “Clàudia”, va arribar a ser comandant quintinista.

Amb la desmobilització del MAQL, les nasa que havien impulsat la recuperació de terres als anys setanta, fundant el Consell Regional Indígena del Cauca —la medul·la organitzativa dels i les indígenes del territori— van decidir impulsar un potentíssim procés de resistència comunitària a la violència de la guerra i a la presència de tots els actors armats, amb grans marxes al territori i a les institucions del país, la constitució d’una guàrdia indígena de protecció i accions de resistència civil no-violentaix.

Malauradament, però, les dones de les poblacions originàries i la seva situació constitueixen, avui dia, un indicador clar de les mancances, limitacions i fallides dels actuals Acords de Pau de l’Havana. Malgrat que el document reconeix la necessària protecció dels drets de les comunitats indígenes en el marc del postconflicte, les violacions i assassinats de dones han rebrotat per l’augment de la presència de grups paramilitars, que estan substituint el buit deixat per la retirada de les FARCx.

El compromís de les dones colombianes amb la construcció de la pau ha estat ressenyable, fins al punt que han impulsat de forma definitiva l’acord de pau. Les indígenes continuen fent passes endavant en la seva participació política com a subjecte propi

El compromís de les dones colombianes —camperoles, afros, indígenes— amb la construcció de la pau ha estat ressenyable, fins al punt que han impulsat de forma definitiva l’acord de pau amb les FARC. Gran part del mèrit de l’acord que se signava l’any passat amb la històrica guerrilla és dels milers i milers de dones que han impulsat moviments de pau i de resistència a la violència, des d’organitzacions locals, de base, com l’Asociación de Mujeres de las Independencias, a la perillosíssima Comuna 13 de Medellín, però també des de col·lectius com la Ruta Pacífica de las Mujeres, l’Organización Femenina Popular o l’Associación Nacional de Mujeres Campesinas, Indígenas y Negras, que al seu torn han estat un dels blancs preferits dels grups paramilitars. Això no va ser, però, motiu suficient per fer seure les dones a la taula durant els primers dos anys de converses entre l’Estat colombià i les FARC, fins i tot tenint en compte les especificitats d’aquest grup armat, que havia arribat a acollir entre les seves files quasi un 30% de dones. No va ser fins que la pressió dels moviments de dones, amb el suport de l’ONU Dones, que el govern i les FARC van accedir a crear una subcomissió de gènere —no vinculant— que dotés de perspectiva de gènere els acords de pau de forma integral.

Si la relació entre les comunitats indígenes i guerrilles com les FARC i l’ELN no ha estat exempta de polèmica, la fi del conflicte armat entre Estat i FARC ha millorat en alguns casos la situació d’aquestes poblacions, però en molts altres l’ha empitjorat, especialment a zones on l’Estat no tenia presència i el grup que actuava en certa manera com a estructura estatal garantint certs drets bàsics eren les FARC. Cert és, però, que les indígenes continuen fent passes endavant en la seva participació política com a subjecte propi i, fa només unes setmanes, dones de deu pobles indígenes diferents han creat el primer consell de dones indígenes de Colòmbia i del món, segons diuen, per “reivindicar els seus drets fora de l’estructura del patriarcat i aturar la violència interna i externa a les seves poblacions”xi.

NOTES

i LOZANO MANCERA, N.“Homicidios de indígenas, 2003-2012: instrumento de apropiación violenta de la tierra”. Forensis 2012. Datos para la vida. Bogotà: Instituto de Medicina Legal y Ciencias Forenses, 2012.
 
ii Consulteu l’article 7 de la Constitució de Colòmbia de 1991, Principis Fonamentals [en línia] https://goo.gl/5ake90 [Consulta: 6 setembre 2017]
 
iii BENAVIDES, Q.; GÓMEZ, A.; GÓMEZ, C. [et al.]. Mujeres en conflicto. Violencia sexual y paramilitarismo. Bogotà: Corporación Sisma Mujer, 2009. [publicació en el marc del projecte “Memoria histórica de las mujeres: reconstrucción de la verdad, la justicia y la convivencia en el contexto de la desmovilización de los grupos paramilitares en Colombia”]
 
iv COMISIÓN NACIONAL DE REPARACIÓN Y RECONCILIACIÓN. GRUPO DE MEMORIA HISTÓRICA. SÁNCHEZ, G. Gonzalo (coord.) La masacre de Bahía Portete: mujeres wayuu en la mira [en línia]. Bogotà: Taurus Pensamiento, 2010. https://goo.gl/utfdhv [Consulta: 6 setembre 2017]
 
v RESTREPO, Olga Luz. “La violencia contra los pueblos indígenas también tiene sexo” [en línia]. Boletín de Actualidad Ètnica, Fundación Hemera. (10 setembre 2004) Mujeres en Red. El Periódico Feminista. https://goo.gl/RXnjkW [Consulta: 6 setembre 2017]
 
vi MONTOYA, Daniel. “La masacre contra los Awá cumple siete años sin que las FARC la reconozcan” [en línia]. (4 febrer 2016) ¡Pacifista! https://goo.gl/tNedN2 [Consulta: 6 setembre 2017]
 
vii LONDOÑO, Luz María; NIETO, Yoana Fernanda. Mujeres no contadas. Procesos de Desmovilización y Retorno a la Vida Civil de Mujeres Excombatientes en Colombia, 1990-2003. Bogotà: La Carreta editores, 2006
 
viiiVegeu nota vii.
 
ix CENTRO DE MEMORIA HISTÓRICA. Nuestra vida ha sido nuestra lucha”. Resistencia y memoria en el Cauca indígena. Bogotà: Taurus, 2012
 
x “Indigenous women and Colombia’s peace process” [en línia]. Accord (juny 2017) Conciliation Resources. https://goo.gl/rCN927 [Consulta: 6 setembre 2017]
 
xi “Colombia: mujeres indígenas crean la primera agrupación para reivindicar sus derechos” [en línia]. (28 juliol 2017) Noticias de América Latina y del Caribe https://goo.gl/Vn3nZk [Consulta: 6 setembre 2017]