Opinion

Bautista Álvarez, patriota gallec

S'ha mort, a 84 anys, l'històric líder del nacionalisme gallec Bautista Álvarez, fundador de la Unió del Poble Gallec (UPG) i dirigent del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Figura imprescindible del nacionalisme gallec durant el franquisme i després, us oferim, traduït al català, aquest article que la professora i exdiputada del BNG María Pilar García Negro ha publicat al setmanari gallec Sermos.

Veníem del cementiri de Santo Amaro, a la Corunya, de retre l’homenatge degut a la memòria de Pedro Galán Galvete. Tal dia com avui, 16 de setembre, de 1936, va ser trobat mort a A Corveira (Culleredo) per lleteres que anaven a la Corunya per vendre el seu producte. Mort de mort violenta, per ser nacionalista gallec, per defensar la seva nació, perquè Galícia cobrés consciència de si. Dinou anys de vida trucada per la barbàrie espanyolista. Va ser al final d’aquest acte, organitzat pel BNG de la Corunya, quan Roberto Vilameá ens va comunicar la notícia del traspàs de Bautista Álvarez, fundador de la Unió del Poble Gallec, patriota exemplar, amic, constructor ferm i perseverant del nacionalisme gallec contemporani.

No tenim l’ànim necessari per trobar les paraules de reconeixement, de gratitud, d’homenatge merescut a un camarada, a un company, que en temps de la més crua inclemència política i social, en plena dictadura, va decidir de dedicar tota la seva vida a crear consciència gallega, a fer cert el principi d’autoorganització, a alçar la veu independent i lliure per a aconseguir que Galícia existís per si mateixa.

Paraules que continuen comprometent el nostre treball com a nacionalistes avui, i que cobren un altre valor si tenim en compte el punt de partida. Fa setanta anys, quan Bautista en tenia catorze, estudiant al Seminari d’Ourense, ja llavors lector voraç, començava a llegir, a la biblioteca d’aquest centre, menys subjecta a la censura imperant, revistes de l’emigració gallega a l’Argentina. Així s’assabenta que Galícia va votar un Estatut l’any 1936, de qui va ser Castelao, del moviment nacionalista gallec actiu abans de la fatídica data del començament de la guerra civil espanyola. Va començar a plorar: allò era una revelació, una autèntica epifania. Des d’aquella data, la seva vida va quedar consagrada a la descoberta i a la significació de Galícia, a estripar el mutisme imposat, el desconeixement de nosaltres, l’automenyspreu inoculat com a virus mortal en la nostra societat. Tasca hercúlia, perquè a diferència de bascos i catalans, la fractura que a nosaltres, gallegues i gallecs, se’ns va imposar va ser molt més profunda i greu. Sense suport social, amb milers de morts, paseados i represaliats no reconeguts, aguantant tots els menyspreus de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, la xenofòbia tradicional i la renovada, amb contactes nuls o ocasionals amb l’exili, amb la dissolució programada del nacionalisme gallec a l’interior del país... Aquest és el panorama previ a la creació del grup Brais Pinto a Madrid, a l’activitat cultural gallega al Club d’Amics de la Unesco en aquesta capital, i a la fundació, finalment, de la Unió del Poble Gallec el 1964. Pecat mortal per als aniquiladors de Galícia: reconèixer que som un poble amb història pròpia i reconeixible com a tal; afirmar els nostres drets com a nació; dur-los a la pràctica política en tots els àmbits; afirmar, sense complexos i amb la creació d’idees i d’alternatives des de nosaltres mateixos, que no som individus de Protectorat, que no només no necessitem la tutela espanyola, sinó que la combatem.

Un pensament tal i una actuació tal van merèixer, és clar, tots els càstigs possibles en el règim anterior i també en l’actual. Bautista ho va pagar amb successives detencions, tortures, empresonament, proscripció. ¿Com no recordar la despossessió il·legal i il·legítima dels drets com a diputats en actiu al Parlament gallec d’ell mateix, de Lois Diéguez i de Claudio López Garrido, la supressió aberrant de tres escons en la Cambra gallega, tres escons que només es devien al vot corresponent del poble gallec que va donar suport a les candidatures del Bloc Nacional-Popular Gallec / Partit Socialista Gallec? Ho podem recordar amb les seves pròpies paraules, les de la sessió del ple de 23 de novembre de 1982: “...malgrat tots els entrebancs que se li han posat al nacionalisme gallec, el Bloc-PSG ha tingut accés a la Cambra autonòmica, i com que hi ha tingut accés, calia parar-li un parany, calia desqualificar-los políticament, fent-los jurar una Constitució que no entra dins del seu programa (perquè, molts cops, hem dit que ens calia superar el marc autonòmic i el marc constitucional perquè aquest programa tingués virtualitat). A uns diputats que pertanyem a una formació política va ser ostentar, abanderar, l’oposició a la Constitució espanyola quan es va sotmetre a referèndum l’any 1978, i que igualment va abanderar el ‘no’ a l’Estatut d’Autonomia, quan aquest va ser sotmès a consulta del poble gallec. Es tractava de desqualificar-nos o d’invalidar-nos en la nostra funció parlamentària”.

Heus aquí allò més íntim —ahir igual que avui— de la pregonada democràcia a l’espanyola: la que manté el forrellat de la norma i, si aquesta encara no és suficient, no té inconvenient a alterar-la per a destruir la veu gallega.

Companyes i companys, amigues i amics, comparec avui aquí sense més títols que l’encàrrec que em van fer el 2004 els meus coreligionaris per constituir la fundació que va dur el seu nom i que va néixer justament l’any que se’n complien 40 de la Unió del Poble Gallec, l’únic partit d’obediència gallega fidel als seus orígens, al seu nom i amb continuïtat acreditada des de fa 53 anys. Veus molt més autoritzades que no pas la meva, en allò polític i personal, comunicarien amb molta més eficàcia, veritat i bellesa la vera effigies de Bautista Álvarez. Permeteu-me tan sols que, en nom d’elles, usurpi un dret de paraula que només aspira a reconèixer en tot el seu valor la contribució al nacionalisme gallec d’una persona que va consagrar la seva biografia a la causa de la dignitat, de la llibertat i dels drets de Galícia, a alçar un patriotisme ferm i sense claudicacions, a compondre, en definitiva, una altra imatge del gallec polític, del nacionalisme lliurat a una missió que encara ens necessita a totes i tots, si no volem que la nació sucumbeixi a la marea espanyola i global.

Vam editar tres volums de les seves obres escollides: convido tothom a tornar a llegir-los, com a aliment ben complet per al nostre coneixement i les nostres conviccions. El 2004, vam publicar igualment l’opuscle Bautista Álvarez. 40 anos da UPG, 40 perguntas. D’ell és aquesta afirmació de la màxima actualitat: "... allò irrenunciable és allò que constitueix l’essència mateixa del nacionalisme: la defensa de la identitat nacional i del dret a l’autodeterminació. No es poden substituir aquests objectius, en la teoria o en la pràctica, per d’altres succedanis”. En això estem. A Bautista li agradava molt una metàfora que va prendre de l’escriptora Marica Campo: els tripulants d’un vaixell que, per navegar ràpidament, van soltant llast per avançar cada cop més de pressa; en aquest afany, també van llençar per la borda els aliments, així es van morir de gana. Nosaltres prou que ens adonem que val treballar sense pausa, però sabent —com ell sabia— en quina direcció naveguem, amb quin fi i amb quina càrrega insubstituïble. La seva memòria i el seu exemple ens ajudaran en la travessa que encara té moltes singladures que complir.

Bautista Álvarez, descansa en pau.

Visca Galícia lliure, visca la pàtria gallega!

(Traducció del gallec amb autorització de Sermos, on es va publicar originalment l'article.)