Opinion

Entre l’entusiasme i l’oposició: relat d’un viatge al Friül i Trieste per explicar el referèndum català

Author: Nationalia sobre fotografia de ProtoplasmaKid @ Wikipedia
El referèndum que proposa el govern català, amb el suport de la societat civil i de la majoria dels representants elegits pel poble català, és un repte per a tots aquells que volen una nova Europa, una Europa que respecti plenament els drets individuals i col·lectius, no una Europa que els exclogui i reprimeixi. La diplomàcia pública catalana també és la de les entitats de la societat civil. I com a fundador i president emèrit del CIEMEN, acabo de tornar d’un viatge pel Friül i la ciutat de Trieste, aquest 13 de juny, per explicar el referèndum de l’1 d’octubre a partits, entitats, periodistes i acadèmics friülans, vènets i italians. Aquest és el relat de les reaccions de les persones amb qui m’he entrevistat, que m’han escoltat i que han (re)interpretat la seva visió del referèndum català i dels seus propis països.

1. Em trobo amb representants d’associacions autonomistes del Friül i del Vènet a Pordenone: Identitat i Innovació, Moviment Autonomista Friülà, Cijavedal di Cordenons, Front Friülà, Fogolar Furlan del Vènet Oriental i Associació Vèneta Paolo Sarpi, a invitació del professor de Dret Públic Guglielmo Cevolin, en nom del Grup Estudis Històrics i Socials de Pordenone i de LiMes Club. Després d’haver escoltat les meves explicacions sobre el procés que ha portat a la decisió de convocar un referèndum per part del govern català, alguns dels presents s’han preguntat si l’esgotament del règim autonòmic al qual han arribat els catalans pot ser una prova que les autonomies, també les italianes, no són una solució per a les nacions sense estat, com és el Friül, i, per tant, si en principi, les autonomies tenen una data de caducitat. O sigui: el referèndum dels catalans els porta al record que, al seu origen, la creació de les autonomies semblava la millor manera de vertebrar els estats, com l’espanyol i l’italià, que necessitaven donar cabuda democràtica a la pluralitat de les seves identitats internes (les seves diverses nacions, llengües, cultures, tradicions...).

L’alternativa proposada pels catalans —la independència—, dins de l’Estat italià no atreu suficientment, fins i tot entre les nacions sense estat

Si hagués de sintetitzar les reaccions dels oients de la meva conferència, ho faria de la següent manera. Per ells —com per mi— l’experiència ha demostrat que els estats han refusat que les autonomies es desenvolupessin com l’exercici d’un dret que pertany a les diverses comunitats, i les han convertides en formes de descentralització dels estats, d’acord amb el seu deure de mantenir i fomentar la unitat de tota la societat que administren. Ara bé: a Itàlia, expliquen, en la mentalitat de la majoria de la gent, és millor tenir autonomies que no pas abandonar-les. Així ho va demostrar el resultat del recent referèndum sobre la reforma de la Constitució que les reduïa al mínim: el “no” a la reforma va triomfar. Tanmateix, l’alternativa proposada pels catalans —la independència—, dins de l’Estat italià no atreu suficientment, fins i tot entre les nacions sense estat: els partits que hi serien favorables no tenen prou força, són testimonials. Veurem els resultats del referèndum a Catalunya i, potser, ens ajudaran a fer un nou plantejament sobre la independència de les nacions sense estat a Itàlia. O, potser, abans caldrà esgotar, durant una anys més, totes les possibilitats que dóna encara el règim autonòmic italià. En tot cas, hom no voldria que la independència catalana es convertís en un mer miratge pels qui la veuen amb simpatia. Segurament el referèndum català senyala un horitzó optimista també pel conjunt d’Europa, però no deixa de ser percebut com una utopia per la majoria dels qui han escoltat les meves paraules favorables al referèndum català i a la resposta del “sí”.

2. Un dels oients que va intervenir, membre del Moviment Autonomista Friülà, va dir que, almenys de moment, l’exemple de Catalunya no és exportable al Friül. Com Catalunya, el Friül té una llengua pròpia, una cultura en relació a la qual es reconeixen com a tals els friülans, una història... Però —recorda aquest oient— el Friül no té institucions autonòmiques pròpies. De fet, el Friül forma part d’una regió composta (Friül-Venècia Júlia) que té com a capital i seu institucional una ciutat cosmopolita, Trieste, de cultura eslovena entre d’altres, desenvolupada modernament sota els auspicis de l’Imperi austrohongarès i, per contrast, després de la caiguda de l’imperi convertida en una ciutat italianitzada com poques.

D’altra banda —continua l’oient— al Friül no hi ha una voluntat política expressada en algun partit que tingui prou consistència i representativitat. Tots els partits nacionalistes són avui testimonials. Alguns, que havien tingut una remarcable presència, com el Moviment Friül, han estat absorbits per la Lliga Nord, que ha arribat a manipular-los per a servir una causa marcada per la xenofòbia i l’antieuropeisme. Finalment —recorda— el Friül no disposa d’una massa popular que es mobilitzi per la causa friülana. Tanmateix, recentment, els friülans van votar, en referèndum, contra la reforma constitucional que preveia la rebaixa del poder de les autonomies. En canvi, no van tenir prou força per a impedir la centralització de la regió del Friül-Venècia Júlia, a la qual pertanyen, una centralització feta des del govern autònom amb seu a Trieste que ha comportat la supressió de les províncies, en les quals es mantenien algunes de les institucions públiques pròpiament friülanes.

L’endemà, precisament el president de la província d’Udine, Pietro Fontanini, en l’audiència que va concedir-me va expressar-me la seva simpatia pel referèndum català i em va confessar que està preparant una denúncia davant dels tribunals en el sentit que mentre la regió està suprimint la província d’Udine, els resultats del referèndum sobre la reforma constitucional mantenen les províncies.

3. Els dos representants de l’Associació Vèneta Paolo Sarpi van manifestar-se completament favorables al referèndum català. Per ells, és un exemple. No encara un exemple a seguir immediatament, diuen, per manca de prou consens social. De moment, estan preparant un referèndum per a abans de finals d’any, a fi de poder reformar l’estatut d’autonomia del Vènet en la línia del concert econòmic que tenen els bascos. Creuen que tindran un gran èxit. Amb tot, temen que sigui una victòria ambivalent: la nova situació podria tenir tant d’èxit, calculen, que doni a la població prou motius de satisfacció fins al punt que, a semblança dels bascos, quedi en suspens, sine die, un referèndum posterior d’independència.

4. El representant del Moviment Autonomista Friülà va dir-me que, davant la negativa reiterada del govern espanyol de pactar amb els catalans el referèndum, ell creia que seria millor que els catalans s’esperessin. Si més no, opinava, per a donar una bona imatge de comportament democràtic davant del món. Temia que trencar les cartes, per més raó que tinguin els catalans, seria mal vist o mal interpretat per la majoria de l’opinió pública europea. Un dia hi haurà canvis de govern a Espanya, aventurava, i qui sap si el nou govern donarà el permís que ara és negat. Per ara —excusava— són ben pocs els que, fora de Catalunya, saben que els catalans han esgotat la paciència. Així que, per al bé dels catalans, en particular perquè les enquestes no els garanteixen la majoria del “sí” que voldrien els favorables a la independència, des de fora caldria fer-los arribar la veu que el curs de la història està al seu costat però que no ha arribat, objectivament, l’hora de fer el salt. L’autonomista friülà, finalment, em transmetia que seria una catàstrofe per tothom que creu en el curs de la història en el sentit que anem cap a l’emancipació de tots els pobles, que els catalans es precipitessin i, si perdessin, ens frustressin a tots plegats.

“Que els catalans no perdin la gosadia i el coratge: el seu pas és un salt en el sentit democràtic per a tots els pobles d’Europa!”, va exclamar un oient

5. Un representant del Grup Estudis Històrics va manifestar que ell esperava que la majoria dels catalans no es fessin enrere davant del fet que el referèndum no és legal segons el govern espanyol. Esperava que els catalans hagin entès ben bé que les lleis són el reflex jurídic i polític del que la societat practica. Si els catalans practiquen el referèndum hi haurà una llei que l’empari, sempre i quan l’Estat espanyol vulgui ser una democràcia homologable. Per a posar en relleu el que aquest representant volia dir, va posar com exemple el vot de les dones. La llei que els reconeixia el dret de votar va venir després de moltes lluites i manifestacions legítimes, si bé sovint perseguides en nom de la llei votada democràticament en vigor. El referèndum català, que segons el membre del Grup Estudis Històrics ara és mal vist per les institucions europees, serà ben vist per les mateixes institucions una vegada celebrat. “Que els catalans no perdin la gosadia i el coratge: el seu pas és un salt en el sentit democràtic per a tots els pobles d’Europa!”, va exclamar.

A més, aquest representant considerava legítim que si el Parlament de Catalunya, després d’haver constatat la impossibilitat de fer el referèndum, declarava la independència en nom del poble que representa legalment, la comunitat internacional no es podria fer la sorda: amb més o menys rapidesa —argumentava— donaria la raó al Parlament de Catalunya perquè aquest havia exercit legítimament i legal, de manera cívica i democràtica, un dret de tots els pobles, el dret a l’autodeterminació. Per la seva banda, opinava, el Parlament de Catalunya, ja en un procés constituent, caldria que convoqués al més aviat possible el poble català a refrendar la declaració d’independència.

Finalment, un altre dels presents va afegir que ell creia que si aquest escenari no es podia moure del terreny de les paraules, a causa de la intervenció violenta de l’Estat espanyol i del suport que aquest tenia d’altres estats promptes a impedir que els mots es convertissin en fets, no per això el Parlament de Catalunya havia de quedar-se paralitzat. El seu pronunciament, sigui com sigui, obria les úniques portes per tal que les institucions internacionals reaccionessin i els seus responsables prenguessin actituds favorables a les decisions democràtiques preses pel Parlament de Catalunya. Aquestes actituds, opinava, farien canviar de parer els estats contraris. A la curta o a la llarga, deia, el mateix govern espanyol es rendiria davant de la raó dels catalans. És aquest el camí per on han transitat les independències que s’han donat els últims anys, considerava.

6. En el curs de la llarga intervenció (gairebé una hora) que vaig tenir a Radio Spazio 103 (la primera ràdio en llengua friülana) Sergio Cecotti, exalcalde d’Udine i expresident de la regió del Friül-Venècia Júlia, em va recordar que ell havia participat a les Jornades Internacionals del CIEMEN, a la dècada de 1980, i que li havia quedat imprès el discurs que jo mateix hi havia fet sobre el futur de les nacions sense estat en una nova Europa, l’Europa dels Pobles o de les Nacions, encara in fieri. Una nova Europa que va en retard, del qual en són culpables els estats constituïts, que han traït la idea primitiva que van sembrar els fundadors de la nova Europa segons els quals aquesta seria la dels ciutadans i dels seus respectius pobles o no seria.

Tanmateix, Cecotti manifestava de manera optimista que la meva idea —i de tanta altra gent— s’ha convertit en una bandera atractiva que anuncia la victòria dels pobles, davant d’una Europa dels Estats que, avui més que mai, es troba tocada pel fracàs o, almenys, es troba en profunda crisi d’identitat. L’Europa dels Estats —deia— no té futur. No solament no representa la nova Europa somniada pels seus fundadors sinó s’erigeix com l’Europa de les divisions i confrontacions que, al llarg de la història europea, tantes desgràcies havien ocasionat. Les bones paraules de la unitat europea que pronuncien els governs estatals —lamentava Cecotti— amaguen les lluites per a les hegemonies d’uns estats enfront d’uns altres.

L’exalcalde d'Udine i expresident del Friül-Venècia Júlia situa el proper referèndum català en l’òrbita de la veritable nova Europa. És, diu, una prova clara del desastre que és l’Europa dels Estats, capaç de prohibir, mitjançant un d’aquests Estats, l'exercici d'un dret democràtic

L’exalcalde i expresident —ho va ser com a candidat de la Lliga Nord, abans de donar-se’n de baixa per desacord amb la direcció i formar el seu propi partit, Convergència pel Friül, de caràcter liberal, autonomista i ecologista— situava el proper referèndum català en l’òrbita de la veritable nova Europa. És, diu Cecotti, una prova clara del desastre que és l’Europa dels Estats, capaç de prohibir, de perseguir, mitjançant un d’aquests Estats, l’espanyol en concret, un referèndum d’autodeterminació, l’exercici d’un dret democràtic, d’un dels principals drets democràtics del qual en deriven molts d’altres. En tot cas, vaticinava Cecotti, l’Europa dels Estats disposada a impedir el referèndum català serà jutjada per la història com una prova de la seva inconsistència democràtica. Per sort —diu—, la persecució, les amenaces als catalans perquè volen fer un referèndum d’autodeterminació els catalans les sabran convertir en alternativa d’alliberament i d’esperança per tots els europeus.

7. En el transcurs de la discussió que es va fer al Circolo della Stampa de Trieste, un periodista —que no va especificar per a quin mitjà treballava— i membre d’aquesta entitat va recordar que, en general, la premsa italiana no s’havia pronunciat a favor del referèndum dels catalans, i aquest posicionament era el reflex del que pensa sobre aquest tema la gran majoria dels italians: per sort —deia ell— els moviments independentistes que van sorgir a Itàlia els anys ja passats s’han convertit en un mal somni. El món, argumentava, no va en la direcció que voldrien els catalans amb el referèndum que proposen. Al cap i a la fi, assegurava, aquest referèndum prové d’una gent que, majoritàriament, viu bé: ve a ser un gest insolidari, propi dels egoistes. I, a la vegada, és la negativa a acceptar la realitat de l’Estat espanyol el qual, després d’haver-se deslliurat d’una dictadura, ara viu com un Estat democràtic homologable amb tots els altres Estats d’una Europa abocada al progrés. Tant que ha costat construir uns Estats ben units internament i ben oberts envers els altres —lamentava el periodista— i ara vénen els catalans a voler crear una nova divisió, a ser factors d’una fragmentació que només pot portar a augmentar els conflictes si s’escampa com una taca d’oli que faci malbé una Europa ja consolidada.

El periodista, d’altra banda, es demanava què volen de més els catalans, si ja disposen d’autonomia dins de l’Estat espanyol, mitjançant la qual la seva llengua i la seva cultura són plenament respectades, prou millor del que ho fan tantes altres autonomies que hi ha dins d’Europa? Si els catalans volen, a més, separar-se d’Espanya i esdevenir un nou Estat, no hi tenen cap dret, afirmava, perquè una part dels ciutadans d’un Estat no pot decidir el que la majoria de ciutadans d’aquest Estat no vol. El govern espanyol fa ben fet d’impedir-ho i cal donar-li suport, atès que els mals exemples —concloïa— són perjudicials pels qui vam votar a favor de la unitat d’Europa.