Opinion

Els moviments del poble drus expliquen la complexa guerra siriana

OPINIÓ. Si en un punt estan d'acord els drusos és que pertanyen a un poble distint en el complex món que s'autodefineix com a àrab. És un poble amb una identitat que, al llarg d'una història de més de 1.000 anys, ha anat concretant cada vegada que ha aixecat el cap dintre del seu territori. El president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí, explica la seva visió sobre el paper drus en el conflicte sirià.

Amb el nom de poble drus -tot i que s'ignoren l'origen i el sentit precís d'aquest nom- es coneix un poble majoritàriament musulmà, però no acaba de ser-ho, per més que s'hi proclami, perquè en les seves creences s'hi barregen elements de la fe cristiana i d'altres religions de matriu pagana. No pertany a la branca sunnita, majoritària a Síria, sinó a la minoritària xiita-alauita, propera al poder polític actual. Per a complicar més les coses, els drusos -que sumen al voltant d'un milió de persones- es troben dividits entre els estats de Síria (uns 700.000, quasi el 5% de la població), Líban (uns 250.000) i Israel (uns 100.000). Tenen una presència destacada als Alts del Golan, que pertanyen a Síria però que estan majoritàriament ocupats per Israel: 30.000 drusos hi viuen sota el control sirià i 25.000 sota el control d'Israel.

Si tenim present aquest rerefons, podem entendre millor el significat que tenen les visions dels drusos en l'embrollat conflicte que està commovent Síria. En la província més poblada per ells (Suwayda) es produeixen alguns dels enfrontaments més sagnants entre els addictes al règim i els seus opositors. Aquests aixecaments estan conduïts per una elit d'estudiants i professionals que es proclamen d'esquerres els quals, tanmateix, són poc visibles: no es poden manifestar a la sortida de les mesquites, com fan els sunnites, perquè, en tant que musulmans dissidents, no hi tenen lloc.

Els drusos contestataris s'enfronten a altres drusos -potser la majoria- que segueixen un pacte implícit de no agressió amb el govern. Pacte establert per alguns dels seus dirigents i el cap de l'estat, Bashar Al-Assad. també alauita, quan va començar l'actual guerra civil no declarada. Malgrat aquestes diferències de posició, pràcticament cap drus no desitja que a Síria es repeteixin els enfrontaments que, durant els anys 1975-1990, van protagonitzar, al veí Líban, els xiïtes i sunnites, amb el cost de milers de morts i ferits. No obstant això, molts drusos del Líban insten els seus germans de Síria a revoltar-se contra el dictador sirià. I, al mateix temps, recomanen als soldats drusos que serveixen l'exèrcit regular sirià que s'abstinguin de disparar en les zones habitades pels seus compatriotes, desobeint, si cal, les ordres que rebin en sentit contrari.

Enmig d'aquesta confusió, els drusos continuen sent una peça clau -no l'única- per al futur d'un règim que ha de comptar amb el suport dels no-sunnites. D'aquí que les últimes setmanes Al-Assad emfatitzi la seva cordialitat envers els drusos, fins i tot els qui li són adversaris. D'altra banda, dirigents religiosos dels drusos no es cansen de repetir que la comunitat drusa s'ha de mantenir neutra -amb aquella neutralitat que acostuma a posar-se al costat de qui mana. Tanmateix s'ha de significar per una conducta no violent, ha d'afavorir les reformes i el diàleg, sense armes entremig. Més enllà del que proposa, oficialment, el govern de Bashar Al-Assad. D'aquí, diuen, podrà donar-se la reconciliació i l'anhelada democràcia que garanteixi la justícia social, la llibertat i la dignitat del conjunt de ciutadans. Tanmateix, Walid Jumblatt, un dels caps dels drusos libanesos, acaba de declarar que estem arribant a l'hora decisiva "al si de la comunitat drusa de Síria i del mateix Líban, entre aquells que sostenen el règim sirià i estan disposats a ser-ne uns seus mercenaris i aquells que donen suport al poble siri, al seu combat per a una Síria democràtica i pluralista". Hem de ser-hi a temps, si no volem que tot plegat degeneri, indefectiblement, en "una guerra entre sunnites i alauites, que almenys els drusos tant temen", amb intervencions estrangeres no volgudes.

Davant d'aquesta confusa situació, què aportaria la caiguda de Bashar Al-Assad? Les respostes no són unànimes. Segurament una de les més interessants les donen els drusos del Golan que, des del seu observatori privilegiat, en un context de "quietud" entre Israel i Síria, transmeten aquest missatge: Bashar Al-Assad és un mal menor que convé aguantar. Mentre ell hi sigui, diuen, tindrem el temps necessari per poder explicar al món que Síria està plena de gent no demòcrata, que està amenaçada de la islamització extremista i és víctima d'una propaganda que menteix sobre allò que realment hi està passant. Hi ha, però, qui té més pressa, que advoca per una caiguda del dictador, una caiguda si no immediata sí garantida, realitzada de manera que no perjudiqui el creixement d'uns processos que es decanten, ja de forma accelerada, per a la democratitzar, veritablement, el país.