Opinion
Pel poble maori, el retorn d'uns cranis més que un fet de crònica
<p>El 1831, aquests exploradors les traslladaren a França per a ser exhibides com una mena de trofeu. I era un acte de comiat perquè, finalitzada aquesta mostra, els cranis serien restituïts al poble maori, a la "terra del gran núvol blanc" (el nom donat avui pels maoris a Nova Zelanda), en compliment d'una ordre donada pel govern francès.</p> <p>Aparentment la notícia té poca transcendència. En realitat s'ha tractat d'un esdeveniment significatiu. Per diversos conceptes: perquè els cranis tatuats expressen, pels maoris, una mena de llenguatge que conté, segurament, certes definicions de la personalitat d'uns éssers humans que mereixen una distinció, en sentit positiu, com a herois, o, en sentit negatiu, com a enemics. Es tracta d'un llenguatge mistèric, que demana potser una iniciació, exigible sobretot en aquells que formen part del poble maori. Per tant, el retorn d'uns cranis "exiliats" és el restabliment d'un lligam dels maoris amb els seus avantpassats. El retorn és també un esdeveniment perquè els representants del poble francès manifesten, amb el seu gest, un reconeixement no tan sols de l'espoliació injusta realitzada en un país foraster sinó també d'un dels drets del mateix poble maori, de poder enterrar els seus morts a casa seva. Dos aspectes d'un reconeixement que podria ser exemplar, exportable, posem pel cas, a tants altres museus europeus que guarden sense escrúpols béns que pertanyen a pobles estrangers i, molt sovint, oficialment no reconeguts.</p> <p>De fet, els visitants de l'esmentada exposició podien trobar escrits informatius sobre qui són els maoris, més enllà dels tòpics lligats al rugby, l'esport més apreciat pels neozelandesos, a l'himne i a les danses que en reprodueixen imatges poètiques o tòpics relacionats amb als noms d'estils dels tatuatges avui de moda arreu del món. Els visitants del museu Quai Branly podien, igualment, trobar referències a les reivindicacions actuals dels maoris que, evidentment, no es limiten a la recuperació d'uns cranis.</p> <p>Una de les reivindicacions principals és que el govern central arribi a fer un cens que doni uns resultats fidedignes, que reveli exactament quants maoris hi ha a Nova Zelanda (hom diu ara, aproximadament, que són més o menys el 15% de la població, en segon lloc després dels procedents d'Europa, el 68%). Una altra reivindicació és que la llengua maori, tot i ser declarada cooficial des de fa vint-i-cinc anys, sigui més respectada i promoguda. Segons les estadístiques més optimistes, en aquests moments parlen la llengua maori de forma constant, no esporàdica, només un 4,1% de la població. Encara una altra reivindicació important: malgrat que l'Estat ha assignat uns territoris reconeguts com pròpiament maoris, el govern no s'està portant a terme una política cultural i ecològica que ho demostri prou. Tres reivindicacions, entre moltes d'altres, que exigeixen respostes clares i són expressades periòdicament amb manifestacions al carrer. En tot cas, els maoris no volen ser tractats com a una curiositat folklòrica ni tampoc estan disposats a continuar estant a la mercè dels tics dels descendents dels colonitzadors britànics que els porten a mirar-los i tractar-los des de una presumpta superioritat.</p> <p></p>