El genocidi del poble armeni (que tingué el seu punt àlgid el 1915), periòdicament, ens retorna com una qüestió d'actualitat. Ara el tema ha reaparegut al Parlament francès, després d'un llarg període de silenci, arran de l'aprovació de la Llei sobre el genocidi armeni. Ens porta a fixar l'atenció no tan sols a un fet històric de transcendència que mereix ser recordat, de manera reiterada, sinó també com un fet la negació pública del qual es converteix en una mena de pecat tan greu que hauria de ser castigat amb dures penes. Senzillament perquè, als ulls dels qui defensen la dignitat i la memòria històrica del poble armeni, el negacionisme d'un crim de lesa humanitat perpetua l'atac mortal a centenars de milers de persones innocents. D'un col·lectiu minoritari, com es deia aleshores, per més que afectés la majoria de tot un poble.

Mentre els parlamentaris francesos han aprovat una llei que combat l'esmentat negacionisme, el govern turc, que se sent aludit en tant que successor dels presumptes assassins d'armenis, reacciona, seguint ja un seu costum, amb vehemència. Interpreta la presa de posició institucional francesa com la reiteració d'una ofensa intolerable. Fins al punt de posar en joc les seves relacions diplomàtiques amb la República Francesa. En definitiva, el govern turc respon a la gosadia francesa tot afirmant que els turcs no tingueren res a veure amb un genocidi que, segons ells, pròpiament no va existir. No voler creure això equival a negar el respecte i la dignitat que tothom té; les dels turcs, naturalment, compresos. A més, per a reblar el clau, ara el govern turc contraataca dient que els francesos no són ningú, amb prou autoritat, per a condemnar un país estranger, quan a les seves espatlles existeixen un reguitzell de genocidis perpetrats durant l'època del colonialisme. Per exemple, el portat a terme a Algèria després de la Segona Guerra Mundial.

Davant d'una situació tan enrevessada, ens podem demanar de què serveix remoure les aigües, fixar de nou l'atenció política en uns esdeveniments que si bé clamen al cel ja formen part del passat. Per què reobrir ferides? Senzillament perquè desitgen tancar-les, guarir-les, segons que afirmen els qui s'han responsabilitzat de recordar de generació en generació una massacre sempre viva. Un anhel que quedarà en suspens mentre els turcs no donin senyals de voler reparar el mal comès pels seus avantpassats.

Resulta difícil preveure un acabament serè i just d'aquesta guerra larvada. Hom parla de crear les condicions per a poder arribar a la meta del perdó entre totes les parts implicades. No sembla, però, que aquest sigui el camí. El perdó sona com l'expressió d'unes dimissions forçades per la banda de qui ha de perdonar o com un reconeixement de superioritat per la banda de qui és perdonat. En tot cas -apunten els experts- el perdó hauria de ser la porta per a accedir a la reconciliació. La reconciliació implica la disponibilitat, per part de qui viu en conflicte, a nivell individual o col·lectiu, d'acceptar la pregunta sobre un suposat mal, una pregunta que no pretén tancar-se en una resposta que imposi fer oblidar. La reconciliació pretén construir ponts per tal que hi passin noves relacions de convivència, entre iguals però diferents. Aquestes relacions es consolidaran a mesura que facin emergir la voluntat compartida de viure en democràcia: com més demòcrates siguin els interlocutors més possible serà la pau. Paradoxalment, les mancances de cultura democràtica i de reconeixement de les distintes nacions, d'Armènia, per exemple, mantenen vives les incomprensions, els sentiments d'odi i de venjança. Com passa, també, posem pel cas, quan surten a la palestra les causes i els efectes de la guerra civil espanyola del 1936-1939.

A banda del fet que el tema de la reconciliació continua com una assignatura pendent en molts indrets del nostre planeta, podem demanar-nos per quins motius ha aflorat, precisament aquests dies, dins de la República Francesa la manca de reconciliació entre els turcs i els armenis. No s'ha reprès la qüestió com si fos un argument per a impedir l'entrada de Turquia a la Unió Europea i, anant més enllà, com una manera indirecta de donar suport al president Nicolas Sarkozy que fa bandera d'aquest impediment en la seva campanya per a ser reelegit? Tothom sap que si Turquia no admet el genocidi armeni no podrà ser membre de la Unió Europea. Sibil·linament, doncs, els diputats francesos vénen a transmetre a Turquia que és ella mateixa la qui es tanca la porta europea que no es cansa de trucar! O sigui, l'objectiu polític que la llei francesa sobre el negacionisme perseguiria no seria tant que els turcs reconeguin la massacre com treure's Turquia del damunt europeu.

Aquesta és una versió per a explicar la urgència d'una llei que poc té a veure amb l'actualitat. Sigui com sigui, la llei contra el negacionisme seria negativa si frenés la recerca històrica i si multipliqués les traves a la societat turca per a evolucionar. Fóra positiva si nodrís el discurs de la veritat, de la reconciliació i de la defensa dels drets humans que alimenten la democràcia i combaten els nacionalismes excloents.