News

La pandèmia al Wallmapu: “Se’ns ha prohibit part important de la tradició maputxe”

A Mapuche flag in Santiago.
A Mapuche flag in Santiago. Author: Sergio Sebastian @ Flickr
Quan al Wallmapu, el territori del sud de Xile on habita el poble maputxe, a finals de 2019, va florir el coligüe, una planta autòctona i emblemàtica de la zona, les autoritats tradicionals maputxes ja van advertir que s’acostaven temps difícils. La florida sobtada d’aquesta planta, que anuncia l’arribada de crisis i catàstrofes, segons la tradició indígena, sumada a una sèrie d’eclipsis de lluna i de sol, que representen un mal auguri i la victòria de la foscor sobre la llum, presagiava l’arribada d’un període complex. Així ho van interpretar les autoritats ancestrals aleshores i així ho ha acceptat i assumit també el conjunt de les comunitats, que han vist com, des de fa quasi dos anys, la pandèmia de la covid altera el seu dia a dia.


No és el primer cop que els maputxes entren en contacte amb una pandèmia. A partir de la colonització espanyola, primer, i l’ocupació de l’Estat xilè, després —durant els segles XIX i XX—, aquest poble ha estat en contacte amb diverses epidèmies com el còlera, el tifus o la verola. “Les epidèmies i pandèmies, per als pobles indígenes, són considerades com a malalties exògenes perquè es produeixen a través del contacte amb els colonitzadors espanyols, que les van portar fins al continent americà. Són malalties que importa el huinca [“home blanc” en mapudungun, la llengua maputxe], el colonitzador, i els maputxes han conviscut amb elles durant diverses etapes”, explica Andrés Cuyul, doctorand en Ciències en Salut Col·lectiva (Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic), membre del Departament de Salut Pública de la Universitat de la Frontera (Temuco) i treballador de l’Hospital de Makewe, a la localitat de Padre de Las Casas, regió de l’Araucània.

El que aquesta pandèmia ha posat de manifest, però, ha estat la poca atenció de l’Estat xilè en la gestió de la pandèmia des d’una perspectiva més intercultural i atenta amb els diversos pobles originaris que conviuen al país; la falta de diàleg entre les autoritats sanitàries i aquests pobles, i la soledat amb què les comunitats han afrontat la crisi sanitària.

Monoculturalisme” estatal

Andrés Cuyul considera que ha estat evident “la inexistència d’estratègies i accions preventives que tinguin en compte les formes de vida indígenes”, des de les relacions socials a la traducció de pautes i indicacions al mapudungun, per exemple. La crisi sanitària ha mostrat, “encara més”, recalca, el que la mateixa organització maputxe anomena “pandèmia de la monoculturalitat”, en què una matriu cultural dominant s’imposa sobre una altra sense atendre formes de ser i estar culturalment diverses.

José Quidel és doctor en Antropologia Social i lonko (autoritat ancestral) de la comunitat d’Itinento (Padre Las Casas). Segons ell, la monoculturalitat ha estat un dels inconvenients principals per a la gestió de la pandèmia al seu territori: “Nosaltres tenim una realitat diferent, parlem una altra llengua i la nostra gent gran no entén l’espanyol més elaborat i tècnic. Les famílies no han tingut un accés adequat i igualitari a la informació. No hi havia textos en mapudungun a les campanyes de ràdio i televisió, ni imatges que retratessin la nostra realitat. Tot estava enfocat en la urbanitat”, lamenta.

L’informe “Coronavirus y wigka küxan: la percepción mapuche de la pandemia”, elaborat per l’antropòleg de la Universitat Complutense de Madrid Jesús Antona Bustos, qüestiona que “les mesures de confinament i distanciament social dins de les unitats domèstiques ubicades al camp siguin la principal solució per a prevenir la covid a les comunitats maputxe de l’Araucània”. Segons l’acadèmic, una millora en condicions de l’habitatge, el sanejament i la dotació d’infraestructures i recursos sanitaris “serien mesures més contundents per a frenar la pandèmia” al territori. En el document també afirma que les comunitats han assumit “amb resignació” les mesures sanitàries i restriccions dictades per les autoritats, “però denuncien l’autoritarisme de l’Estat i la falta de voluntat intercultural per a afrontar el problema en termes pluriculturals i amb la participació dels mateixos maputxes”.

De fet, segons Cuyul, el poble maputxe ha seguit i ha respectat la campanya de vacunació per “una espècie de domesticació biomèdica i immunitària a les comunitats, per les restriccions imposades per l’autoritat sanitària als no vacunats”, però no perquè estigui realment convençut que la injecció els protegirà contra la covid. “No és que no es vulgui entendre [la importància de vacunar-se], però ningú ha pensat en els missatges preventius que necessitaven els pobles indígenes en relació amb aquest tema i la seva forma de vida”, explica.

El Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que Xile va ratificar el 2008, estableix el dret a consulta indígena, és a dir, a posar en marxa eines de participació per a dissenyar i implementar les polítiques que afectin els pobles originaris. El text també afirma que els serveis de salut hauran de tenir en compte “les seves condicions econòmiques, geogràfiques, socials i culturals, així com els mètodes de prevenció, pràctiques curatives i medicaments tradicionals”. Segons experts i membres de la comunitat, però, aquest conveni no ha passat de ser més que paper mullat: el dret a consulta indígena quasi mai es posa en pràctica i les pràctiques de salut dels pobles originaris no s’han considerat durant l’emergència.

A més, tot i que des de l’any 2016, la norma 820 del Ministeri de Salut, pensada per a millorar els estàndards d’informació de salut, inclou la variable “pobles indígenes”, no s’ha avançat en aquest aspecte i durant la pandèmia ha quedat pendent: “No tenim un recompte ni estadístic ni xifres clares de quanta gent de les nostres comunitats s’han contagiat o han mort per la pandèmia perquè les dades no desglossen les comunitats indígenes”, apunta José Quidel.

Notícies frívoles”

La superficialitat amb què el poble maputxe acusa el tracte de l’Estat s’estén també al quart poder: els mitjans de comunicació. Les comunitats critiquen que se les retrati a partir de tòpics, sense fonts que permetin entendre la seva realitat complexa i diversa. Durant la crisi de la covid, la premsa xilena ha basat pràcticament totes les informacions sobre el Wallmapu en els episodis de violència als territoris. “El periodisme que aborda temes maputxes no té cap contingut de fons: tot són notícies frívoles, basades en els esdeveniments diaris, sense investigació profunda”, lamenta José Quidel. Segons ell, la informació se centra en les situacions de violència, “però sense cap preocupació d’entendre què passa, i encara menys, relacionat amb la pandèmia. Ens veuen com a terroristes”, es queixa.

La crisi sanitària no ha frenat les accions de violència que es viuen al Wallmapu. Segons l’estudi “La protesta maputxe durant la pandèmia” de la Universitat Alberto Hurtado, la pandèmia va desmobilitzar les protestes iniciades l’octubre de 2019 en diverses ciutats de Xile, però el moviment maputxe s’ha mantingut actiu. L’antropòleg Jesús Antona assegura que, els sectors indígenes “més bel·ligerants” observen les mesures de confinament i distanciament social “dins la dialèctica del conflicte i de les estratègies repressives i immobilitzadores” que el Govern i l’Estat exerceix en contra seva.

El llavors president xilè Sebastián Piñera va decidir militaritzar la zona a l’octubre per l’augment de les accions de violència al territori. Des d’aleshores, tant el govern com el Congrés han apostat per mantenir l’estat d’excepció a la zona “per greu alteració de l’ordre públic”, però els incendis, cremes de camions i de finques privades no han cessat. De fet, la setmana del 17 de gener es van registrar quatre morts per tirotejos. Segons el governador de l’Araucània, Luciano Rivas, “fins ara, no hi havia registre de quatre assassinats en una mateixa setmana”. Però tant analistes com autoritats locals desvinculen aquest augment de la violència de la pandèmia: “No hi trobo relació ni amb la pandèmia ni amb el confinament”, opina José Quidel.

Impacte a les comunitats

L´última enquesta Casen, que dibuixa la caracterització socioeconòmica xilena, revelava que el nivell de pobresa entre els pobles indígenes de Xile és del 13,2%, mentre que en la població no indígena és del 10,5%. La pandèmia ha accentuat la vulnerabilitat de les comunitats, que han vist com el seu modus vivendi s’alterava d’un dia per l’altre sense tenir un pla B per a la supervivència: “Com a poble, estem en una situació bastant marginal dins del país. A la nostra regió, estem entre els més empobrits i, per tant, els efectes de la pandèmia han estat més devastadors per a nosaltres”, afirma Quidel.

Anita Paillamil Antiqueo és mestra artesana i presidenta de l’Associació de Dones Teixidores Wallontu Witral, que agrupa unes 80 teixidores: “Per a moltes famílies ha estat dramàtic perquè s’han cancel·lat moltes fires i també hem tingut problemes amb els encàrrecs i els lliuraments a domicili”, recorda. A part de l’impacte productiu i econòmic, Paillamil parla dels efectes en els seus costums i rituals, en què són fonamentals les relacions de reciprocitat i de trobada amb la comunitat: “D’un dia per l’altre se’ns prohibeix trobar-nos amb els nostres pars i compartir un plat de menjar o un mate, de treballar de manera col·lectiva, ajudar-nos i visitar-nos, i això és part important de la nostra tradició, que se’ns ha prohibit. Tampoc vam poder celebrar l’arribada de l’any nou maputxe, que és una festa rellevant del nostre calendari”.

“El missatge preventiu que es lliura es basa en no relacionar-se, però des del punt de vista de la cosmovisió maputxe això significa tallar els vincles de solidaritat i reciprocitat de la qual depèn la vida maputxe en comunitat. Aquest aspecte ha tingut efectes importants en la salut mental”, explica Andrés Cuyul. Com a aspectes que han permès la supervivència, Paillamil destaca que la majoria de les famílies viuen de la terra que cultiven, i per tant, no han passat gana: “Criem i cultivem per a l’autoconsum”, afirma. Cuyul destaca com a positiu “l’efecte d’autoatenció al procés de curació d’un problema de salut”. Segons ell, “a través d’aquest fenomen, s’ha activat la memòria col·lectiva i les xarxes de solidaritat per buscar recursos herbolaris que previnguin la malaltia i, així, s’ha enfortit la vinculació amb els sabers ancestrals, l’entorn natural i el territori”.

Resposta en l’autogestió

Davant la falta de resposta estatal per pal·liar els efectes de la pandèmia i les seves conseqüències i, alhora, respectar la forma de vida dels territoris, les comunitats indígenes han optat per aplicar l’autogestió i l’autoprotecció. S’han elaborat missatges propis de prevenció i enfortiment del sistema immunitari; s’ha augmentat el control de la gent gran als centres de salut gestionats per associacions maputxes; s’ha fomentat el lliurament d’aliments i s’han implementat talls de camins per a crear barreres sanitàries autogestionades, entre altres accions. A Tirúa, per exemple, a la regió del Biobío, diverses organitzacions socials, religioses, gremials i municipals van gestionar la instal·lació de barreres sanitàries preventives durant quatre mesos en diversos punts d’entrada al territori. Controlaven el flux vehicular per evitar l’ingrés de persones possiblement contagiades de covid i frenar la sortida cap a zones altament contaminades.

“Des de l’organització hem buscat ajuda i col·laboració per a comprar matèria prima perquè les dones puguin seguir teixint, perquè aquesta situació les ha deixat sense gaires ànims. Moltes no podien avançar”, explica Anita Paillamil. “En els pitjors moments de la pandèmia hem buscat a la gent que treballa en medicina i ens hem reunit amb la comunitat per a advertir-los de què es tractava la pandèmia”, afegeix José Quidel. L’antropòleg també explica que s’han preocupat de traduir textos, gravar àudios i elaborar publicacions per a les xarxes socials per tal que els missatges arribin a tots els membres de la comunitat: “Hem hagut d’explicar, per exemple, que no es pot compartir la bombeta de mate, una activitat molt associada a les nostres relacions socials i culturals, i així anar canviant alguns hàbits durant un temps”, afegeix. Un temps que, tot i que no se sap quant més durarà, esperen que —diu Quidel— “aviat els permeti reprendre costums, pràctiques culturals i activitats relacionades amb la naturalesa i els seu propi món”.


Amb el suport de: