News
Nova Caledònia posa a prova la pau amb un tercer referèndum controvertit
Els independentistes han cridat a boicotar la votació després que França hagi descartat ajornar-la malgrat l’impacte social de la covid
Les dues primeres consultes sobre la independència, que es van celebrar el 4 de novembre de 2018 i el 4 d’octubre de 2020, van atorgar la majoria al “no”, però amb una diferència més estreta de l’esperada i que s’ha anat estrenyent encara més. El “no” va baixar del 56,7% al 53,3% el 2020, mentre que el “sí” passava del 43,3% al 46,7%.
En aquesta ocasió, el vot no estarà marcat pels percentatges, sinó per la crida a la no participació dels independentistes. La covid hi ha tingut un paper protagonista, i ara la reacció de les parts i l’escenari que obre el final dels referèndums acordats marcarà el futur d’un territori que no ha solucionat l’encaix territorial ni el procés de descolonització.
Una convocatòria que fa saltar els consensos pels aires
La pandèmia del coronavirus gairebé no havia tingut efecte a l’arxipèlag, però la situació ha canviat dramàticament aquesta tardor. D’ençà de setembre hi ha hagut 276 morts, dels quals un 80% són canacs, la població originària de les illes. En aquest sentit, el senat tradicional canac explica: “És la primera vegada que tenim tantes morts. Estem traumatitzats, hi ha hagut un xoc psicològic”, i ha decretat un dol canac d’un any.
Habitualment el dol és un procés complex de diverses setmanes, amb l’anunci de la notícia, la visita de diversos clans, parlaments, repartiments de béns i cerimònies. Tanmateix, les restriccions han obligat a ajornar el procés, que afecta de manera directa més de 500 famílies i més d’un miler de clans. Per aquest motiu, el senat tradicional ha demanat d’ajornar un any la consulta, perquè considera que “és molt difícil, en aquest període, organitzar una cita tan important com el tercer referèndum”.
Els partits independentistes expliquen que la prioritat de les comunitats serà la de completar les cerimònies de dol pels morts de la covid i que això fa impossible una campanya normal
En aquest sentit, els partits independentistes expliquen que la prioritat de les comunitats serà la de completar les cerimònies i que això fa que sigui impossible que hi hagi una campanya normal, centrada en la idoneïtat de tenir un estat independent. En aquesta situació, davant la negativa de les autoritats franceses d’endarrerir la votació, han fet una crida a no participar-hi.En canvi, els lleialistes creuen que hi ha un intent de treure’n profit i, que, conscients que tenien poques possibilitats de guanyar, els independentistes han preferit de tancar en fals el procés. La líder unionista Sonia Backès afirma que el paper i la popularitat de França s’ha reforçat arran de la crisi sanitària, amb l’enviament de vacunes i 300 sanitaris extres.
Sarah Mohamed-Gaillard, professora d’Història de l’Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals (Inalco) i especialitzada en Nova Caledònia, explica a Nationalia que les parts apliquen raonaments diferents i que això dificulta el diàleg. L’Estat francès i els contraris a la independència utilitzen arguments jurídics, mentre que els favorables a l’estat independent tenen una motivació social i cultural.
En tot cas, la professora assegura que l’actitud actual contrasta fortament amb la preocupació mostrada l’any 2018 pel primer ministre Édouard Philippe, que va remarcar molt que les votacions s’havien de fer en un context en què no pogués haver-hi cap mena de contestació. Un cas que no es compleix ara. De fet, el referèndum del 2020 sí que es va endarrerir el maig de 2020, quan en aquell moment hi havia 18 casos i cap mort. Ara són 12.235 casos i 276 morts, dels quals 12.099 casos i tots els morts han estat a partir d’aquest setembre.
El ministre d’Ultramar francès, Sébastien Lecornu, ha afirmat que és urgent passar pàgina, parlar d’altres problemes que no siguin el futur institucional i “abordar les preocupacions dels neocaledonians”. Per a garantir el referèndum i evitar cap mena de boicot, l’Estat francès ha enviat 2.000 policies i soldats més a Nova Caledònia.
Mohamed-Gaillard diu que les autoritats franceses han prioritzat de tancar la qüestió abans de la campanya de les presidencials franceses
La professora Mohamed-Gaillard diu que les autoritats franceses han prioritzat de tancar la qüestió abans de la campanya de les presidencials franceses, l’abril del 2022, i més després de la creació de l’AUKUS —una aliança militar entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia que arracona França al Pacífic—, que podria haver fet que Nova Caledònia esdevingués un tema central a la campanya electoral. Els partits polítics francesos han provat d’evitar la instrumentalització política i geopolítica de l'arxipèlag d’ençà del 1988, principalment per les repercussions que pot tenir a escala local.I després del referèndum, què?
El calendari marcava que la tercera consulta havia d’anar seguida, fos quin fos el resultat, d’un període transició de 18 mesos, amb el 30 de juny de 2023 com a data límit. En cas d’una victòria del “sí”, aquest temps havia de servir per a redactar una constitució i negociar la relació amb l’Estat francès; en cas de guanyar el “no”, s’havia de cercar un nou estatus permanent per a Nova Caledònia dins de la República Francesa, tenint en compte que l’actual autogovern és transitori. En tots dos casos, la transició acabava amb un nou referèndum, fos per aprovar la constitució de l’estat independent o fos per validar el nou encaix.
Arran de la negativa a endarrerir la votació, el Comitè Estratègic Independentista, que uneix les principals organitzacions polítiques i sindicals independentistes, no només ha decidit de no participar en el referèndum, sinó que de manera irrevocable es desvincula de qualsevol compromís amb el calendari i el període de transició. Els independentistes critiquen que les autoritats franceses volen tancar la qüestió a qualsevol preu pels seus interessos i que no estan disposades a esperar-se nou mesos, encara que això sacsegi el territori.
El doctor Pierre-Christophe Pantz, investigador de la Universitat de Nova Caledònia, explica que això porta ara en un estancament polític, però l’abast encara no és clar: “A Nova Caledònia hi ha hagut moltes sorpreses i s’han assolit acords quan la situació no s’hi prestava, per la qual cosa no es pot descartar un nou acord. A més, els independentistes han dit que volen tornar a la taula de negociació, així que tot és obert”.
En tot cas, Pantz qüestiona que el problema en aquest procés sigui només la data de la votació. Considera que un referèndum binari no aportarà una solució real. D’ençà de 40 anys hi ha dos grans blocs i no hi ha hagut una evolució real entre ells i sense que cap part hagi pogut convèncer l’altra. Així que sigui quin sigui el resultat, l’endemà hi ha una sèrie de problemes que romandran.
El portaveu de Palika, Charles Washetine, el partit de l’actual cap de govern, diu que la decisió de les autoritats franceses “és una provocació política” que “soscava qualsevol possibilitat de diàleg sobre el futur del país. S’assembla a una veritable declaració de guerra contra el poble canac i els ciutadans progressistes del país”. En aquest sentit, un dels líders i signant de l’acord de Nouméa, Victor Tutugoro, ha assegurat que “si la votació es fa el 12 de desembre, no hi serem el 13 per a discutir les conseqüències”.
Les organitzacions independentistes han anunciat que es desvinculen dels calendaris pactats prèviament i prioritzaran la denúncia en institucions internacionals
El professor Yann Bevant, de la Universitat de Nouméa, culpa principalment a la gestió del ministre d’Ultramar francès i creu que “el caos sembla difícilment evitable”. Tot i això, les organitzacions independentistes no faran boicots actius com s’havia fet històricament i prioritzaran la denúncia en institucions internacionals. De fet, l’ambaixador de Papua Nova Guinea a l’ONU ha demanat l’ajornament de la consulta en nom del Grup Melanesi Punta de Llança, que agrupa les Illes Salomó, Papua Nova Guinea, Vanuatu, Fiji i els independentistes canacs, amb Indonèsia com a membre associat.El doctor Pantz detalla que Nova Caledònia es troba en el centre de les qüestions polítiques regionals, principalment en la dinàmica de l’eix indopacífic i del pacte AUKUS. En aquest context, el Grup Melanesi Punta de Llança, que s’ha posicionat clarament a favor de l’ajornament del referèndum, continuarà exercint pressió i maniobrarà per a afavorir una solució, ja que considera que sota cap circumstància no els hi interessa que la situació política es deteriori encara més.
El professor Bevant assegura que el president francès Emmanuel Macron no és conscient de la importància geopolítica i de la fragilitat de la situació i, de fet, parla de “ceguesa francesa”. L’anàlisi que fa és que si es deixa que la situació degeneri en un conflicte armat, aquest tindria ramificacions globals: els xinesos s’hi involucrarien a través de suport i lliurament d’armes i els països anglosaxons, del pacte AUKUS, no permetrien que la Xina guanyés influència a Nova Caledònia. Així que els interessos del poble canac i les aliances de Macron podrien quedar en un segon pla. Tanmateix, assegura que hi havia un marge real per a la negociació, però que “ni els lleialistes, incapaços de sortir de la seva retòrica, ni l’Estat, que no és a l’atura del desafiament, han estat capaços d’aprofitar-ho. El resultat és un bon embolic que tindrà un preu molt alt”.
Bevant encara destaca un altre factor que cada cop tindrà més pes: el canvi climàtic. Nova Caledònia, com la resta de territoris del Pacífic, són les primeres víctimes de l’escalfament global, amb illes que aviat poden desaparèixer: “El cinisme i l’egoisme mostrats pels estats del Nord —que en són els principals responsables— a la Cop26, en particular la Unió Europea i els Estats Units, jugaran paradoxalment a favor de la Xina, un altre gran contaminador, però que no dubtarà a invertir massivament encara que els objectius de sotmetiment siguin evidents”.
Una tendència que fa encara més incert el futur
Ara, amb la no participació d’una part dels votants, el resultat serà indubtablement favorable a romandre a l’estat francès, i de fet, era força probable que en un sol any l’equilibri de forces no hagués canviat gaire. El doctor Pantz explica que el segon referèndum revelava una tendència a favor dels independentistes. Tanmateix, per a guanyar, haurien d’haver mantingut la base electoral del 2020 i haver mobilitzat una part de l’abstenció. Arran dels successos del 2021, amb problemes lligats a la presidència del govern, el document sobre les conseqüències del “sí” i del “no”, així com els efectes de la covid, “tenim la sensació que la dinàmica a favor dels independentistes s’ha aturat, encara que no hi hagi cap enquesta per a confirmar-ho”.
És previsible que la qüestió no quedi ni molt menys resolta, per motius geopolítics, demogràfics, econòmics i climàtics
Hi ha aspectes que fan preveure que la qüestió no quedarà ni molt menys resolta i que la majoria independentista es pot reforçar. Un primer és demogràfic, amb un augment del poble autòcton de l’arxipèlag, el canac, impulsor de la independència, que ara mateix és una minoria a la seva terra. Els canacs són un 41,2% dels habitants de Nova Caledònia: majoria al nord de la Grande Terre (70%), l’illa principal de l’arxipèlag, i a les illes de la Lleialtat (94%), però només una quarta part al sud de la Grande Terre, on es concentra vora tres quartes parts de la població i on hi ha la capital, Nouméa. La relació entre la presència de canacs i el resultat del referèndum del 2020 és evident sobre el mapa:
Les persones que es defineixen com a europees són el segon grup més nombrós i representen una quarta part dels 270.000 habitants de les illes. Es concentren al sud de la Grande Terre i majoritàriament estan en contra de la independència. A més, existeixen altres comunitats d’origen forà, algunes de les quals d’ençà de fa moltes dècades, com els descendents de treballadors indonesis, vietnamites o japonesos, a la vegada que hi ha força mestissatge, que fa difícil de dir amb exactitud quina és la distribució ètnica. Una de les comunitats més importants és la provinent de les illes franceses de Wallis i Futuna, fruit d’una migració econòmica principalment dels 60 i 70 i que ara representa el 8% de la població de Nova Caledònia.
Els canacs es troben més arrelats a la seva terra i tendeixen a romandre-hi, però tot i haver-hi un creixement constant en les darreres dècades, la migració europea ha estat superior a la natalitat durant molt de temps. En canvi, la tendència demogràfica és en els darrers anys favorable als canacs, i com a conseqüència, als partidaris de la independència. Entre 1996 i 2014 els canacs van passar de ser el 44,1% al 39,1% del total dels habitants, tot i guanyar població. En canvi, el 2019 han augmentat fins al 41,2%. Per la seva part, els europeus han perdut pes de manera constant, del 34,1% del 1996 al 24,1% actual.
Grups de població a Nova Caledònia. Evolució / Imatge: Àlex Solano i Seda Hakobyan
Un primer factor que ho explica és que la immigració s’ha reduït dràsticament. Entre 2000 i 2009 van arribar 19.135 europeus a Nova Caledònia, mentre que a la dècada següent (2010-2019), han estat 9.230, o sigui, menys de la meitat. A més, una gran part només hi romanen uns anys. Dels que van venir en la primera dècada de segle, ara només hi resten 5.963: menys d’un terç.
Això es deu en gran part a les crisis econòmiques i l’aturada d’inversions i de la vida econòmica local que han frenat l’arribada d’europeus. De fet, es calcula que fins a un 30% de la població podria marxar si la independència pren una forma que no troben adequada. La viabilitat econòmica és un dels principals debats, ja que el 15% del PIB de Nova Caledònia són transferències franceses, sobretot pels salaris dels funcionaris, fet que comporta que l’arxipèlag tingui un PIB força superior als països veïns, que es van empobrir després de la independència, com Vanuatu o Papua Nova Guinea.
A més, sobre la independència, un estudi sobre el primer referèndum evidencia que la majoria d’europeus van votar “no”, però vora d’un 10% va votar-hi a favor, en especial els més joves nascuts a l’arxipèlag. Encara que no és majoritària, fins i tot una part dels descendents europeus ha adoptat aquesta identitat neocaledoniana, que s’inclou en els que es defineixen al cens com a “altres” i que en certa manera trenca la dinàmica de blocs.
Un procés de descolonització inconclús
Els acords de Matignon-Oudinot de 1988 i posteriorment el de Nouméa de 1998 sorgeixen arran dels Évènements (1984-1988) i canalitzen per vies democràtiques un conflicte entre partidaris i detractors de la independència, que va estar a punt d’esdevenir una guerra civil.
El primer acord, entre independentistes, antiindependentistes i el govern francès preveia un estatus transitori de deu anys, que havia de desenvolupar políticament i econòmicament el territori, tot finalitzant en un referèndum d’autodeterminació. Però es van trobar que en una dècada no s’havien corregit les desigualtats de l’època colonial i la victòria del “no” semblava evident, cosa que feia preveure que una votació només complicaria més les coses. Per això es va signar un segon pacte, el de Nouméa, que situava el referèndum entre el 2014 i el 2018, i en cas de victòria del “no”, es podia repetir el 2020 i el 2022 si ho demanava una tercera part del parlament de Nova Caledònia.
Els progressos en l’àmbit polític han estat importants. En les cinc eleccions des de 1999, els lleialistes han mantingut la majoria, que però ha anat minvant de manera evident. Els partits independentistes han passat de 19 escons a 26 en un període de 20 anys, a dos escons de la majoria absoluta. De fet, enguany han assolit la presidència del govern per primera vegada a la història, arran de l’acord amb el partit Despertar Oceànic (Réveil océanien), que defensa els interessos de la diàspora de Wallis i Futuna. Malgrat que la comunitat vol de manera majoritària la permanència a França, el partit no es va posicionar en els dos primers referèndums, tot i que ara han optat pel “no”, amb matisos i traient importància a la votació, assegurant que Nova Caledònia actualment no té “la capacitat d’assumir la sobirania” i que arran del boicot dels independentistes i la crisi sanitària, fer campanya és “impossible”. “La votació no serà jurídicament impugnable però serà una absurditat política. El resultat no pot ser tingut en compte per a la resta del procés”.
No obstant això, encara hi ha una desigualtat més que evident entre comunitats. Un 90% dels detinguts són canacs —la meitat dels quals menors de 25 anys—, comunitat que té un 20% d’atur (la resta de comunitats, un 3%), grans bosses d’analfabetisme i sous un 30% més baixos i pateix problemes de consum de drogues, d’alcohol i d‘abandonament escolar. Així mateix, els canacs encara queden relegats de càrrecs com jutges, professors, oficials de policia, metges o funcionariat.
El professor Bevant explica que, mentre que l’Estat francès havia entès el procés com la descolonització d’un territori, amb la independència com una de les hipòtesis, els partidaris de l’estat independent parlen de la descolonització d’un poble i, el fet de no respectar el dol i l’ajornament és vist com un menyspreu a la realitat política, social i cultural de l’arxipèlag.
Una de les bases fonamentals de l’acord de Nouméa era el concepte de “destí comú”, que estableix una ciutadania de Nova Caledònia. L’objectiu és que es formi una societat neocaledoniana, amb una identitat diferenciada de la metròpoli. Al principi, els lleialistes s’oposaven frontalment als independentistes, però avui hi ha sectors que opten per un nacionalisme neocaledonià. Tot i això, encara són una minoria els que es defineixen com a neocaledonians i és un procés que, molt segurament, tardarà dècades, si és que mai és reeixit.
De fet, el professor de dret públic Mathias Chauchat afirma que la decisió en aquest referèndum és “la fi del poble neocaledonià”. Els acords de pau eren el reconeixement del dret de la independència del poble canac per una part, i, a canvi, “la compartició del dret a l’autodeterminació amb els altres”. Arran d’això, el fràgil pacte hauria saltat pels aires.