News

El poble udmurt malda per mantenir la seva cultura al bell mig de Rússia

La llengua udmurta, parenta del finès, pateix la pressió assimiladora de l’Estat · Activistes i professors es mobilitzen per donar un futur a l’idioma · La cerca de les arrels ha portat algunes persones a recuperar l’antiga religió udmurta

ca= Un home i la seva mare abandonen el museu nacional udmurt a la capital, Ijevsk.
ca= Un home i la seva mare abandonen el museu nacional udmurt a la capital, Ijevsk. Author: Àlex Bustos
Al centre d’Euràsia, al cor de Rússia, hi viu el poble udmurt des de fa segles. La seva llar, lluny del mar i de les fronteres amb altres estats, actualment és una república de la Federació Russa de la mida d’Extremadura, situada entre el Volga i els Urals. Amb una cultura en regressió, alguns activistes miren de reviscolar-ne la llengua o l’antiga religió.


Aquest país boscós i poc poblat és conegut dins de la Federació Russa per ser un important centre productor d’armament ja des del segle XIX, però especialment des de la creació del fusell AK-47: aquí es va elaborar el primer model d’aquesta arma que va ser la insígnia de l’exèrcit soviètic. Actualment la indústria armamentística hi manté part de la seva producció.

El museu del kalaixnikov. Udmúrtia és des de fa dècades un important productor d'armes a Rússia: aquí es va crear el famós AK-47. / Imatge: Àlex Bustos


Més enllà d’això, el que fa diferent aquesta part de la Federació Russa és el poble udmurt, d’origen uràlic. Com moltes altres llengües i cultures indígenes del vast estat euroasiàtic, la udmurta també corre perill de desaparèixer. El 10 de setembre del 2019, Albert Razin, un professor universitari i activista en defensa de la cultura local, es va immolar a la porta del Parlament de la República d’Udmúrtia per protestar contra la “desaparició de les llengües indígenes de Rússia”.

Adoració de la natura

Un dels motius que va portar Razin a immolar-se va ser el canvi de les lleis russes el 2018, que van treure pes a la llengua local dins del sistema educatiu, en relegar-la a una assignatura opcional. Sobre aquest canvi, el president rus Vladímir Putin va afirmar que “obligar a una persona [a aprendre una llengua] que no és la seva llengua materna és inadmissible, igual com reduir el nivell i les hores d’ensenyament del rus. El rus és la nostra carcassa espiritual del nostre país multinacional”.

Aquests canvis van provocar descontentament en diferents pobles de Rússia com els calmucs, els baixkirs, els txuvaixos, els buriats o els mateixos udmurts, que temen que això signifiqui una desaparició gradual de les seves cultures. Els canvis a la Constitució russa de 2020 van ser una passa més enllà en la russificació: el nou document reconeix el rus com la llengua de l’ètnia “creadora” de l’estat, implicant que l’ètnia russa és la més real.

L’udmurt, malgrat que és una de les 35 llengües oficials de Rússia, es troba “seriosament en perill” segons l’Atles de la UNESCO sobre llengües en risc de desaparició. La mateixa UNESCO estima que 463.000 persones el parlen, basant-se en dades de 2002, tot i que el cens rus de 2010 va rebaixar la xifra fins a les 325.000. Actualment viuen prop d’un milió i mig de persones en tota la república.

Andrei Perevoztxikov, activista per la conservació de la seva llengua i xaman de la religió reviscolada del poble udmurt, o Udmurt Vos, opina que “això es deu als processos globals que [fan que la gent] abandoni els pobles perquè és més fàcil trobar feina a la ciutat”. Afegeix que, malgrat que “als pobles la gent es comunica activament en udmurt”, el nombre de parlants decreix cada any. Els llocs preferits per a migrar solen ser grans ciutats com Moscou i Sant Petersburg.

“Convertir l’udmurt en una llengua opcional a les escoles provoca que per als centres educatius sigui més difícil tenir materials” en aquest idioma, explica Perevoztxikov. Afegeix que als anys 90 “s’ensenyava més activament l’idioma i hi havia més recursos”.

A més de la seva cultura, el poble udmurt també té la seva pròpia religió, que va reviure després de la caiguda de la Unió Soviètica amb el renaixement de les creences religioses al país. Pocs udmurts —prop del 2%— són creients d’aquesta fe, que es caracteritza per deïficar la natura, el sol i altres fenòmens naturals. Algunes figures de la religió són Inmar, Kyldysin i Kuaz.

L'escut de la República d'Udmúrtia té l'origen en tradicions locals. Són destacats els símbols solars que hi apareixen, importants en les creences del poble udmurt / Imatge: Àlex Bustos.


Aquest conjunt de creences, com les defineix Perevoztxikov, forma part de la vida d’unes poques persones que han recuperat part de les seves arrels. Actualment existeix un sincretisme entre l’Udmurt Vos i el cristianisme ortodox, la religió majoritària al conjunt de la Federació Russa.

Una de les bases de la creença és “celebrar cerimònies o festes en boscos sagrats que encara es conserven en alguns llocs d’Udmúrtia”, explica el xaman. Lamenta que l’Estat rus “no dóna suport, i fins i tot diria que obstaculitza”, el manteniment de les tradicions dels pobles de Rússia.

El futur de l’udmurt

Tot i la davallada de parlants de l’udmurt, Dmitri Iefrémov, professor de la Universitat d’Ijevsk — la capital, Ij en udmurt—, explica amb optimisme que alguns joves participen en activitats de foment de la llengua, especialment a les ciutats grans. Si bé admet que a la capital es parla poc, valora positivament la difusió per xarxes socials que en fan els més joves.

Una de les paradoxes actuals a Udmúrtia és que, segons explica aquest professor universitari, la gent dels pobles cada cop parla menys udmurt, mentre que a les ciutats la gent jove veu amb bons ulls dir expressions udmurtes: està de moda. Iefrémov conclou que tot i aquest augment de l’interès, no n’hi ha prou, ja que cada cop menys gent jove parla i entén l’idioma.

Per a consolidar la llengua, el professor universitari assegura que és important ensenyar-la des de la infantesa “perquè si l’udmurt es perd al parvulari, és molt, molt difícil recuperar-lo de nou”.

Des d’Ijevsk es mira amb certa enveja els tàtars, un altre poble del país. Iefrémov argumenta: “Sempre han estat un exemple per a nosaltres, on la gent parla la llengua tàtara a tot arreu. Això es veu al carrer, o en algun tipus d’institució administrativa o en algun altre edifici o esdeveniment: la gent es comunica en tàtar, molta gent el parla”. Aquest idioma d’origen turquès és la segona llengua nacional més parlada a Rússia, amb 4 milions de parlants.

Tot i la pèrdua d’interès general, hi ha estrangers que van a Udmúrtia a aprendre l’idioma, que forma la família finouràlica amb el finès, l’hongarès, l’estonià i altres llengües dins de Rússia. Segons Iefrémov, qui aprèn la llengua udmurta a la universitat local acostumen a ser estudiants de Filologia o de Pedagogia, així com estudiants estrangers. Alguns, explica, fins i tot arriben a parlar-la sense accent, i quan enraonen amb nadius, aquests no s’adonen de la procedència del seu interlocutor. Els anys sense pandèmia, quan poden anar a la república sense problemes, la universitat els porta als pobles perquè puguin practicar amb gent local, ja que l’idioma s’hi parla més que no pas a la capital.

“De vegades, la gent gran amb qui parlen es demana: ‘Per què el meu nét o la meva néta no estudia la llengua udmurta, i en canvi els estrangers la coneixen tan bé i vénen a estudiar-la des de tan lluny, a milers de quilòmetres de distància?’”, comenta Iefrémov.

D’altra banda, Perevoztxikov es reafirma en la necessitat d’una major presència de l’udmurt en la vida diària per a conservar-lo. Posa l’exemple de la senyalització a la via pública: “Els noms dels carrers s’haurien de duplicar [en rus i udmurt]”, assegura. També posa l’èmfasi en els mitjans de comunicació, ja que dels deu mitjans de comunicació udmurts més llegits, únicament un es pot llegir en la llengua local.

Un factor important que juga contra la conservació de les cultures minoritzades a Rússia és el fet que, a diferència de cultures com la catalana o la corsa, no hi ha projectes polítics d’abast que les promoguin o les defensin. “Desgraciadament això no existeix aquí”, afirma Perevoztxikov. Això és extensible a altres cultures com la calmuca, la tàtara o la baixkíria.