News
Kosovo, moltes esperances però poques sortides
Les eleccions al país balcànic apunten a una majoria àmplia per als nacionalistes de Vetëvendosje · El partit denuncia la corrupció i vol reformar el sistema judicial, alhora que propugna no fer concessions en el diàleg amb Sèrbia
Per a donar resposta a aquestes preguntes cal entendre l’ascens de VV com a partit, que s’explica en el fracàs de tots els actors que han participat en la lluita d’alliberament i en el procés de democratització i reconeixement internacional de Kosovo, així com el marge magre de què disposarà VV per a reformar un sistema que, per a una esmena així, necessita un consens polític ampli. VV carrega amb moltes esperances, però té poques sortides.
L’ascens de VV s’explica en el fracàs de tots els actors que han participat en la lluita d’alliberament i en el procés de democratització i reconeixement internacional de Kosovo
Des que va concloure la guerra el 1999, el Parlament i la Presidència han estat dominats pels partits sorgits dels líders de la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK) —els Ramush Haradinaj i Hashim Thaçi, entre d’altres—, i per la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), formació hereva d’Ibrahim Rugova, estendard de la resistència pacífica contra Sèrbia. Aquest procés polític, a més, ha estat dirigit per la comunitat internacional: la Missió Interina de l’ONU a Kosovo (UNMIK) va governar-hi fins a la independència de 2008 i, posteriorment, la Missió de la UE per l’Estat de Dret (EULEX) va intervenir el país amb poders amplis per a esmenar-ne el sistema judicial. Tots han fracassat: Kosovo ocupa el lloc 104 en l’Índex de Corrupció elaborat per Transparència Internacional; en un problema comú als Balcans, més del 30% de la població resideix de forma temporal o permanent fora de país; i a més, no només no arriba el reconeixement internacional, sinó que encara s’espera la liberalització de visats turístics a la UE.Primer en contra de la presència de la comunitat internacional i del procés de diàleg amb Sèrbia —d’aquí l’eslògan “Jo Negotiata, Vetëvendosje" (“No a la negociació, autodeterminació”)— i després apuntant als corruptes polítics locals, VV s’ha caracteritzat des de la seva fundació el 2005 per un discurs nacionalista i panalbanesista i per una resistència activa, de vegades agressiva, als carrers de les ciutats principals de país. Els seus membres més destacats han afrontat processos judicials per les seves accions de protesta. Alguns, com el mateix Kurti, han estat condemnats. Malgrat la campanya pública de desprestigi de l’establishment, el 2017 VV va arribar al 27,49% dels vots i es va convertir en primera força política. No obstant això, va acabar a l’oposició.
Kosovo, país de governs inestables que des de la independència mai acaben els seus mandats, va tenir de nou eleccions el 2019. VV hi va obtenir el 26,27% dels vots. Va ser, de nou, primera força. Després de negociacions àrdues, va formar govern amb la LDK. L’aliança amb un dels representants del vell sistema va durar 51 dies: en plena pandèmia, després d’una moció de censura, una coalició dirigida per la LDK va formar un nou executiu. Mesos després, a instàncies d’una denúncia interposada per VV, la justícia va anul·lar el resultat de la moció: un dels diputats que hi va donar suport tenia una condemna recent, i la Constitució no permet que al Parlament hi seguin persones sentenciades els últims tres anys. De nou, eleccions.
VV va formar govern amb la LDK el 2019. L’aliança amb un dels representants del vell sistema va durar 51 dies
Si en l’última cita electoral els tres primers partits (VV, LDK i PDK) havien quedat igualats, les enquestes ara donen a VV com a favorit clar i vaticinen una caiguda d’uns 10 punts del PDK i la LDK. És a dir, la societat vol intentar-ho amb VV. “La gent vol transparència en el govern i treball, vol desempallegar-se del lideratge cleptocràtic dels darrers 20 anys i vol que Kurti lideri el país. Tampoc cal oblidar a Vjosa Osmani [desafecta de la LDK i ara coalitzada amb VV]. Aquesta nova generació de polítics contraris a la corrupció haurà de lluitar contra la propaganda de la LDK i el PDK, i no serà fàcil acabar amb el sistema clientelar”, explica Arben Hajrullahu, professor associat del departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Pristina i membre del Center for Political Courage.“Esperem tenir més de 60 escons [el Parlament en té en disputa 120] i ens dirigim cap a un govern constitucional, i les minories en seran part. Li parlo dels bosníacs, turcs, romanís, egipcis, ashkalis, també dels partits serbis que no siguin la Llista Sèrbia [controlada per Belgrad i que obté els 10 diputats que corresponen a la comunitat sèrbia]”, reconeix Sami Kurteshi, membre de VV, en ser preguntat per una possible coalició.
“Són unes eleccions estranyes en què només dubtem si VV superarà el 51%. Sóc escèptic: hi ha un sistema proporcional que afavoreix els partits petits i, a més, hi ha 20 escons reservats a les minories. VV està mobilitzant molt bé la diàspora i hi ha 100.000 votants registrats, i el 70% serà seu, però crec que li caldrà formar una aliança amb Haradinaj [exlíder militar de l’UÇK i posteriorment, com a polític, exemple de pragmatisme] i amb els partits de les minories. Ja van cooperar quan eren oposició i es discutia l’aprovació de l’acord de demarcació territorial amb Montenegro. No obstant això, aquesta coalició seria un problema per VV: hauria de justificar la seva col·laboració amb un dels partits més corruptes de Kosovo”, considera Gëzim Krasniqi, expert en nacionalisme i sociologia política de la Universitat d’Edimburg.
En aquest últim any inestable, la cirereta del caos polític ha estat la decisió de la Junta Electoral de desestimar la candidatura a diputat d’Albin Kurti i d’altres membres de diverses formacions. Kurti va ser sentenciat el 2018 per un atac al Parlament, i la Constitució prohibeix que els diputats tinguin sentències condemnatòries en els últims tres anys. L’ombra de la inhabilitació marcarà l’inici del seu mandat, tot i que, com remarca Hajrullahu, “a l’octubre farà tres anys des del veredicte”. A més, afegeix Kurteshi, “les lleis d’inhabilitació del primer ministre i dels diputats són diferents i no li cal ser elegit diputat per a optar al càrrec”.
Com si no n’hi hagués prou amb aquesta polèmica, sembla que la tensió continuarà creixent fins arribar al seu cim en l’elecció del president. “VV potser no aconseguirà els dos terços de diputats necessaris per a elegir president i iniciar el procés parlamentari, i llavors hi hauria noves eleccions i un altre any de campanya amb votacions al setembre o octubre, o que se solapin amb les municipals de novembre. Tot el procés depèn de la voluntat de VV de formar un govern de majoria estable amb un altre partit, però es queda curt per als vots a la presidència, a banda que Vjosa Osmani [la seva candidata] és una figura polaritzant”, analitza Krasniqi. “Les reformes de gran magnitud necessiten dos terços dels diputats i, alhora, dos terços de la minories, i no sé com VV aconseguirà aquest suport, que també es necessita per a reformar la justícia”, insisteix.
Tots els camins semblen conduir a un executiu liderat per Kurti. Sens dubte, tindrà dificultats a complir les seves ambicioses promeses de reforma
Atesa la majoria que pronostiquen les enquestes, i malgrat aquests inconvenients, tots els camins semblen conduir cap a un executiu dirigit de manera directa o indirecta per Kurti, un líder que projecta la seva imatge més enllà de Kosovo. No en va, malgrat el procés evident de pragmatització de l’últim lustre, VV és l’únic exemple als Balcans —i gairebé al món— en què la decepció social ha conquerit el Parlament. Li manca arribar al poder efectiu. Quan ho faci, sens dubte tindrà dificultats a complir les seves ambicioses promeses electorals: en principi, li caldria mantenir durant dues legislatures pel cap baix un poder gairebé absolut, perquè quatre anys són insuficients per a les reformes estructurals que proposa, i el marge escàs que té amb els seus rivals podria fer-ne de nou dependent. I després, és un mal antecedent que ni la UNMIK, ni l’EULEX, ni cap govern kosovar hagin pogut redreçar la justícia o afrontar amb decisió el diàleg amb Sèrbia.Els albanokosovars, en elegir VV, semblen més interessats a arranjar la casa per dins i crear ocupació i oportunitats abans que a solucionar el conflicte amb Sèrbia. Les dues causes estan unides, perquè la integració global és essencial per al desenvolupament intern, però el procés de diàleg amb Sèrbia s’escapa, potser, del seu control: és un laberint amb ingerències internacionals que, potser, es resoldrà sense tenir en compte el desig de la societat, com es pot dir que ha passat recentment amb l’acord entre Macedònia del Nord i Grècia.
El diàleg amb Sèrbia
La posició de VV respecte del diàleg amb Sèrbia és la de no oferir res a canvi del reconeixement. Representa la línia dura kosovar
Paral·lelament amb les reformes internes, el líder kosovar haurà de bregar amb la pressió internacional en el procés de diàleg amb Sèrbia. Els polítics que han dominat Kosovo han demostrat ser connivents amb els desitjos dels garants internacionals, sobretot amb els EUA, i possiblement sigui més fàcil d’imposar qualsevol acord si ells són al poder. Des de 1999, aquests polítics han acceptat d’estar tutelats per la comunitat internacional, cedir territori a Montenegro, legitimar el Tribunal Penal Internacional per a jutjar els crims de la guerra i la postguerra de Kosovo... tot, a canvi d’una integració internacional que encara no ha arribat. Amb VV, en canvi, aquesta ingerència serà més complicada: la posició del partit de Kurti respecte del diàleg amb Sèrbia és la de no oferir res a canvi del reconeixement. Representa la línia dura kosovar, i el més probable és que es mantingui l’statu quo, com sempre, encara que aquesta vegada sense acostaments grandiloqüents.“La primera cosa és reformar la justícia. Configurarem un bon grup d’experts per al diàleg amb Sèrbia, però no serà l’única cosa que es discutirà a Kosovo. Hem de crear una societat on la gent sigui feliç i no n’hagi de fugir. Amb una societat forta, Sèrbia no podrà fer res. Miri què ha passat amb l’acord que van signar a Washington, que no tenia res a veure amb Kosovo sinó amb l’ambaixada a Jerusalem i els drets LGTBI. Amb els governs que hem tingut, Sèrbia ha pogut fer el que volia, però amb VV no serà així”, assevera Kurteshi, que va ser el primer Defensor del Poble a Kosovo. “No sóc optimista. La comunitat internacional està cansada i travessem una pandèmia. Kurti no té interès immediat en el procés amb Sèrbia i Vucic vol eleccions el 2022. De moment, no hi ha temps per obtenir avenços importants”, comenta Krasniqi.
Per a obtenir el reconeixement internacional —l’objectiu principal de la política exterior de Pristina— el proper primer ministre kosovar farà servir les opcions que ja tothom coneix a la regió: mantenir l’statu quo i confiar que el temps apropi el reconeixement, és a dir, apostar per l’immobilisme, o bé que la comunitat internacional, a canvi d’una inversió econòmica important, aconsegueixi un reconeixement de facto serbi que permeti a Pristina la integració en les entitats internacionals amb una fórmula, suggereix el Crisis Group, com la que va tenir lloc al segle passat amb les relacions entre la República Federal d’Alemanya i la República Democràtica Alemanya; donar als serbis una gran autonomia coneguda com a Associació de Municipis Serbis (AMS) a canvi del reconeixement explícit, o bé acceptar l’intercanvi de territoris entre la vall de Presevo i el nord de Mitrovicë que van estar negociant el president serbi Aleksandar Vucic i l’expresident kosovar Hashim Thaçi i, per tant, reconèixer les noves fronteres que s’establirien.
“Els compromisos amb Sèrbia han de conduir al reconeixement. Però aquest acord no pot incloure una força interna que debiliti Kosovo [es refereix a l’autonomia dels municipis serbis]. Bòsnia és un Estat disfuncional per causa dels acords de Dayton. No m’agrada l’AMS, estic en contra d’aquest acord. Si nosaltres acceptem que els serbis han de romandre a Kosovo —cosa amb què estic d’acord—, crec que han de fer-ho integrant-se i no pas utilitzant estructures que divideixin. No volem un estat serbi dins de Kosovo”, insisteix Frashër Krasniqi, membre destacat del Partit Socialdemòcrata de Kosovo, una escissió de VV. I què opina de l’intercanvi de territoris? “No parlo de forma específica d’aquest acord, però no es pot descartar cap opció que resolgui el problema i no deixi una autonomia estranya dins de Kosovo”, respon.
“Els serbis ja tenen una autonomia a Kosovo, i no volem que hi hagi un altre estat fallit com a Bòsnia. Kosovo ha concedit molt en acceptar les condicions del Pla Ahtisaari i no crec que la comunitat internacional estigui interessada en un estat disfuncional. I la idea de l’intercanvi de territoris és una bogeria. Es parla de respectar els drets humans mentre es pensa a desplaçar la gent. La solució és l’Estat de dret, la integració en oposició a les divisions en funció de l’ètnia. Seria obrir la capsa de Pandora, desencadenaria la mateixa idea a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord... És contrària a l’Estat de dret i a la forma d’associació del segle XXI”, afirma l’acadèmic Hajrullahu.
Els albanokosovars no volen cedir més en aquesta negociació que va començar tot just acabada la guerra. Asseguren que ja van fer prou d’acceptar el Pla Ahtisaari, un document que, en estipular les bases de la Constitució kosovar, va conduir a la independència i que consideren més avançat que moltes constitucions d’Europa. Tampoc volen perdre el nord de Kosovo, on hi ha el crucial llac Gazivoda i part de la rovellada mina de Trepça. Tenint en compte aquesta situació de posicions enquistades, no estranya que en el seu últim informe el Crisis Group es demani què estan disposats a cedir els kosovars: “Belgrad té una gran concessió a fer: el reconeixement, que és l’objectiu principal de Pristina i que donaria a Kosovo el tiquet d’entrada a les institucions internacionals. Kosovo encara no ha explicat què està disposat a oferir a Sèrbia [...]. Alguns confien que una combinació de pressió i de milers de milions en assistència al desenvolupament per a Sèrbia, unida a una adhesió ràpida a la UE, pugui fer que reconegui Kosovo sense concessions significatives per part de Pristina”.
Aquest conflicte ètnic, com tots, té les seves versions, els seus acadèmics i les seves llegendes irrefutables. Els albanesos diuen ser descendents dels il·liris, un poble que va habitar aquesta regió molt abans del naixement de Jesucrist, i recorden que els eslaus van arribar als Balcans al segle VI. Així, els serbis no poden ser els pobladors originals de Kosovo. Amb lògica també, els serbis al·leguen que els temples religiosos ortodoxos de l’època medieval són un reflex de la indubtable identitat sèrbia del territori; recorden que la dinastia sèrbia dels Lazarevic va sucumbir el 1389 al Camp de les Merles, a Kosovo, contra les tropes otomanes de Murad, i incideixen en el fet que, en aquell temps, els albanesos hi eren minoria, i que posteriorment va haver-hi una alteració demogràfica promoguda pels otomans per a debilitar els revolucionaris serbis. Per això, assegura Belgrad, la població albanesa a Kosovo va arribar al 90% al segle XX, amb el seu pic després de l’últim èxode de serbokosovars en concloure la guerra de 1999.
Belgrad exerceix el control efectiu als deu municipis serbokosovars a través de la Llista Sèrbia i d’estructures paral·leles: lliura diners i llocs de treball a canvi de lleialtat
La comunitat serbokosovar s’estima en 140.000 persones dividides en deu municipis. Belgrad hi exerceix el control efectiu a través de la formació política Llista Sèrbia i de les estructures paral·leles en educació, sanitat i altres parcel·les vitals. És a dir, lliura diners i llocs de treball a la seva gent a canvi de lleialtat. Sistema que de moment funciona, atiat pel ressentiment de la guerra recent. No obstant això, hi ha una diferència en la manera en què els serbokosovars s’aproximen al conflicte. Als sis enclavaments del sud de Kosovo no volen ni sentir a parlar d’un possible reconeixement, perquè els amoïna quedar-se com una minoria oblidada dins de Kosovo, i detesten la possibilitat d’un acord d’intercanvi de territoris, que els porta a dir “egoistes” als seus germans de nord i critiquen, tot i votar-lo a les urnes, el president serbi Aleksandar Vucic.Al nord de Kosovo la situació és diferent: l’autoritat de Pristina s’hi dilueix, en no poder controlar la frontera amb Sèrbia, que de facto comença a partir del riu Ibar. L’assassinat del polític serbokosovar Oliver Ivanovic ret compte de la debilitat que hi mostra l’autoritat albanokosovar. A més de les estructures paral·leles, l’alteració poblacional al nord de Mitrovicë oculta els interessos reals dels autòctons, difícils de quantificar per la manca de censos fiables a la regió. Així, des que va concloure la guerra el 1999 i els albanokosovars se’n van anar, van arribar-hi serbokosovars del sud, temorosos de les represàlies albaneses; serbis procedents de regions deprimides dels Balcans que aprofitaven les ajudes per a l’assentament, i estudiants universitaris preparats per fer llum en una regió grisa que llangueix amb tons més verds des del tancament gairebé total del consorci Trepça. També va arribar-hi la màfia, que no entén de nacionalitats, i es va instaurar un joc polític que ofega la regió. Els seus habitants, a la cerca d’un futur millor, d’acabar amb aquest conflicte congelat, són pragmàtics: encara que hi ha reticència, reconeixerien Kosovo sempre que Mitrovicë i les regions al nord del riu Ibar tornin a ser part de Sèrbia.
El pont del riu Ibar, a Mitrovicë, frontera de facto entre Kosovo i Sèrbia. / Imatge: Miguel Fernández Ibáñez.Des de la declaració d’independència el 2008, Kosovo ha centrat la seva política exterior en l’obtenció del reconeixement internacional. Malgrat haver estat acceptat per 112 països pel cap baix, actors internacionals importants continuen sense reconèixer la jove república. En destaquen Rússia i la Xina, que tenen dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, i cinc estats de la UE: Grècia, Xipre, Eslovàquia, Romania i l’Estat espanyol. Aquesta situació ha provocat que Kosovo no pugui avançar a la UE o a la UNESCO, tot i que de mica en mica s’ha anat integrant en organitzacions perifèriques que doten els estats de reconeixement real o tou. En el camp de l’esport rau el seu triomf: vam poder presenciar l’or olímpic a Rio 2016 de la judoka Majlinda Kelmendi, i aviat es jugarà a Sevilla el partit de la fase de grups per al Mundial de Qatar que enfrontarà les seleccions d’Espanya i Kosovo.
Els estats que li neguen el reconeixement asseguren que la solució passa per un acord amb Sèrbia. I buscant-lo, el procés de diàleg entre les parts es va iniciar el 2011 sota els auspicis de la UE. El 2013 es van veure els primers resultats: acords com l’obtenció del codi internacional telefònic per a Kosovo i molts altres que s’han implementat a mitges o que directament s’han oblidat. En el característic estira i arronsa d’aquest contuberni, la negociació travessa ara una fase de deteriorament: els darrers anys, la campanya de desprestigi sèrbia ha provocat que més d’una desena de països li hagin retirat el reconeixement a Pristina o que la Interpol hagi rebutjat l’adhesió de Kosovo. Com a resposta, Pristina va imposar aranzels als productes serbis. Aquesta forma progressiva d’acostar-se al conflicte basada en la reciprocitat d’accions, encara que de vegades vagin en sentit contrari al desitjat, és el camí triat per la UE. Possiblement serà també l’opció que intentarà Kurti, qui fa no gaire es negava a negociar i que ara, pragmàtic, accepta un acostament progressiu que mantingui a curt termini l’statu quo.
L’Albània Unida està desada al calaix en el dia a dia, però no és descartable que algun dia esdevingui una opció a discutir
Els EUA, garants de Kosovo i del poble albanès, si bé no s’oposen a aquesta visió de reciprocitat, no defugen un acord directe, sigui quin sigui, entre les parts. Així, el 2018 es van mostrar disposats a donar suport a un intercanvi territorial acordat pels presidents dels dos països. La idea, controvertida, significaria redissenyar les fronteres als Balcans en funció de les línies ètniques. Això no agrada a la UE: lògicament, podria desencadenar moviments similars a Bòsnia i Hercegovina i a Macedònia del Nord. És més, aquesta idea podria portar a una discussió molt més peluda: l’Albània Unida (els albanesos consideren el terme “Gran Albània” com a propi dels serbis i el rebutgen), que gaudeix del suport majoritari de la societat albanesa. El passat gener, el populista Haradinaj ja va posar el tema sobre la taula, i Kurti, un líder que té i busca influència a Albània i Macedònia del Nord, fins fa poc defensava la celebració d’una consulta popular. Oblidada en el dia a dia —probablement a petició de la comunitat internacional—, no és escabellat pensar que algun dia esdevindrà una opció a discutir, encara que probablement recoberta sota el terme confederalisme, una forma d’organització que avança en aquest segle XXI i que posa a prova el dret internacional i la concepció d’estat-nació pròpia del segle XX.Kosovo pateix els efectes de la controvertida guerra de 1998 i 1999, en què l’OTAN va intervenir en favor de la guerrilla albanesa de la UÇK, i la posterior declaració unilateral d’independència. Tot i que el cas kosovar va ser considerat una “excepció” en l’àmbit jurídic, la bretxa en el dret internacional va ser aprofitada per Vladímir Putin a Abkhàzia i Ossètia tan aviat va arribar la declaració d’independència de Kosovo el 2008. Quid pro quo. D’ençà, entre passadissos pomposos i sopars d’alt llinatge, aquest conflicte és una carta en els interessos geopolítics de les grans potències. Aquesta manca de consens, que era fàcil de preveure, va ser llavors minimitzada pels polítics locals i la comunitat internacional. Van prometre una integració global ràpida. Ningú no en va dubtar. Pot ser que la societat fos massa ingènua, que volgués ser massa ingènua. Però el 2021, encara que no hi hagi temptatives de violència interètnica, roman un conflicte congelat al cor dels Balcans.