News

Les claus del segon referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia

Un urna a la capital de Nova Caledònia.
Un urna a la capital de Nova Caledònia. Author: Senat francès
Els habitants de Nova Caledònia, un arxipèlag situat a 1.500 km a l’est d’Austràlia, que actualment forma part de França, tornen a les urnes el 4 d’octubre, en el segon referèndum d’autodeterminació en només dos anys. La votació s’emmarca en l’acord de Nouméa, que canalitzava per vies democràtiques un conflicte entre partidaris i detractors de la independència, que va estar a punt d’esdevenir una guerra civil.


Després d’un resultat més ajustat del que es preveia en la primera votació, les dues opcions tornaran a mesurar les seves forces, amb una gran incertesa sobre quin pot ser el resultat i amb la possibilitat que torni a haver-hi aviat un tercer referèndum.

Què ha canviat en aquests dos anys a Nova Caledònia?

El 2018 va guanyar la permanència a l'estat francès amb un 56,7% dels vots, enfront del 43,3% dels favorables a la independència. El resultat va ser inesperat, ja que les enquestes pronosticaven fins a un 75% dels vots en contra, i els unionistes preveien una victòria de tal calibre que portés a la renúncia de la segona i la tercera votació.

Com explica Sarah Mohamed-Gaillard, professora d’Història de l’Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals (Inalco) i especialitzada en Nova Caledònia, la consulta de fa dos anys va ser una victòria moral i va donar esperances als independentistes, mentre que els que hi estaven en contra, han vist que poden perdre i enguany han endurit el to del discurs.

La tensió ha augmentat, amb una campanya més polaritzada i ofensiva

La tensió ha augmentat, amb una campanya més polaritzada i ofensiva, a la vegada que hi ha hagut un canvi d’actitud de les autoritats franceses. Si fa dos anys el govern francès va mantenir una escrupolosa neutralitat, i oficialment no es va pronunciar per cap de les dues opcions, enguany s’ha autoritzat a fer servir la bandera francesa per la campanya del no en cartells i circulars.

El referèndum, previst inicialment per al 6 de setembre, es va ajornar un mes a causa de la covid-19, ja que va crear problemes logístics i va ajornar uns mesos les eleccions municipals. Tanmateix, la pandèmia ha tingut molt poca presència i no s’espera que afecti gaire a la participació. En total, només s’han detectat 27 casos, no s’ha produït cap mort i ara mateix no hi ha cap hospitalitzat. Això s’ha aconseguit amb mesures restrictives que fa que s’hagin suspès tots els vols regulars fins al 27 de març de l’any que ve i que qualsevol persona que arribi a Nova Caledònia hagi de passar una quarantena de 14 dies en un hotel.

Una composició ètnica que dificulta la victòria del “sí”

El poble autòcton de l’arxipèlag, el canac, impulsor de la independència, és una minoria a la seva terra i aquesta és una de les claus de la victòria del “no” en la primera votació. Només representen el 39% dels habitants, tot i que encara són majoria (70%) al nord de la Grande Terre, l’illa principal de l’arxipèlag, i a les illes de la Lleialtat (94%), molts habitants de les quals viuen en tribus. En canvi, només són una quarta part dels habitants del sud de la Grande Terre, on hi ha la capital Nouméa i on es concentren vora de tres quartes parts de la població.
La relació entre el percentatge de canacs sobre el total de la població i el resultat del referèndum del 2018 és evident sobre el mapa:



Les persones que es defineixen com a europees són el segon grup més nombrós, i representen un terç dels 270.000 habitants de les illes. Es concentren al sud de la Grande Terre i majoritàriament estan en contra de la independència. La divisió és més complexa, ja que existeixen altres comunitats d’origen forà, algunes de les quals fa molt de temps que hi viuen, com els descendents de treballadors indonesis, vietnamites o japonesos, a la vegada que hi ha força mestissatge, que fa difícil de dir amb exactitud quina és la distribució ètnica. Una de les comunitats més importants és la provinent de Wallis i Futuna, una migració econòmica principalment dels 60 i 70 que representa el 8% de la població de Nova Caledònia. De fet, hi ha més persones d’aquesta comunitat a Nova Caledònia que a la col·lectivitat d’ultramar francesa d’on provenen.

Un estudi sobre el primer referèndum evidencia que la majoria d’europeus van votar “no”, mentre que la majoria de canacs ho va fer pel “sí”

En relació amb el comportament electoral, un estudi sobre el primer referèndum evidencia que la majoria d’europeus van votar “no”, mentre que la majoria de canacs ho va fer pel “sí” a la independència, encara que no va ser unànime. Vora del 10% dels votants europeus van votar a favor, en especial els més joves, mentre que el 20% dels canacs van votar que no. Com explica el professor Yann Bevant, de la Universitat de Nouméa, el vot en contra entre els canacs prové de persones de més edat i menys nivell educatiu, que tenen por de les conseqüències de la independència. De fet, la viabilitat econòmica és un dels principals debats, ja que el 15% del PIB de Nova Caledònia són transferències franceses, sobretot pels salaris dels funcionaris, fet que comporta que l’arxipèlag tingui un PIB força superior als països veïns, que es van empobrir després de la independència, com Vanuatu o Papua Nova Guinea.

Una dada clau que revela l’enquesta és que hi ha una quarta part dels electors que no tenen una posició ideològica ferma sobre la independència, i malgrat que la participació va ser molt elevada, del 80%, la campanya actual se centra sobretot a mobilitzar i convèncer aquests potencials votants. El professor Bervant destaca l’aparició el 2019 del partit Despertar Oceànic (Réveil océanien), que representa la comunitat de Wallis i Futuna. Tot i que aquest grup vol majoritàriament la permanència a França, la formació no s’ha posicionat entre les dues opcions, ha apostat per una “solidaritat oceànica” i fins i tot s’ha aliat al Congrés de Nova Caledònia amb els independentistes. Un altre fet nou és que el Partit del Treball (1,88% a les eleccions), que va promoure l’abstenció ara fa dos anys, ara s’ha adherit a la campanya del “sí”. Per tant, la clau es trobarà en la mobilització dels que van ser abstencionistes, així com a comprovar si hi ha un canvi d’actitud en la comunitat originària de Wallis i Futuna. El professor considera que si es dóna, probablement en aquesta ocasió no serà suficient com per assolir el 50% dels vots a favor de la independència.

La professora Mohamed-Gaillard explica que hi ha molts matisos entre els unionistes (anomenats “lleialistes” allà), amb projectes diferents i fins i tot no hi ha una campanya unitària del “no” en aquest referèndum. Alguns es defineixen com a francesos de Nova Caledònia, mentre que hi ha una altra part que vol un encaix amb França però reivindiquen una identitat diferenciada de la metròpoli. En un principi, els lleialistes s’oposaven frontalment als independentistes, però avui hi ha sectors que opten per un nacionalisme caledonià, un nacionalisme sense independència.

Una quarta part dels electors que no tenen una posició ferma sobre la independència. La campanya se centra a mobilitzar i convèncer aquests potencials votants

De fet, un grup de quatre intel·lectuals caledonians amb posicions oposades sobre la independència van publicar fa tres setmanes un article a Le Monde que ha tingut una gran repercussió, en la qual refusen la idea que encara es té des del continent, segons la qual hi ha una situació colonial com si Nova Caledònia no hagués evolucionat en els darrers 30 anys. Els autors reivindiquen els matisos, refusen el paternalisme amb els canacs, i diuen que les desigualtats ja són una responsabilitat dels mateixos caledonians, que no han tingut la capacitat de reformar prou el país. Per tant, aposten per una societat caledoniana diversa per a solucionar els problemes, amb o sense independència.

De colònia a l’autodeterminació

Els actuals referèndums s’emmarquen en l’acord de Nouméa de 1998, arran dels Évènements (1984-1988), un conflicte ètnic i polític, amb milícies de totes dues bandes, que va culminar amb la crisi dels ostatges d’Ouvéa el 1988, en què van morir quatre gendarmes i 19 independentistes, amb una polèmica actuació de l’Estat francès pocs dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials.

Uns mesos més tard, independentistes, antiindependentistes i el govern francès signaven els Acords de Matignon-Oudinot, que preveien un estatus transitori durant 10 anys, que havia de desenvolupar políticament i econòmicament el territori i que finalitzaria en un referèndum d’autodeterminació. Tanmateix, una dècada després no s’havien corregit les desigualtats de l’època colonial i la victòria del “no” semblava indubtable, cosa que feia previsibnle que una votació només complicaria més les coses. Per això es va signar un segon pacte, el de Nouméa, que situava el referèndum entre el 2014 i el 2018, i en cas que guanyés el “no”, es podia repetir el 2020 i el 2022 si ho demanava una tercera part del parlament insular.

La professora Mohamed-Gaillard remarca la importància del concepte de “destí comú” en l’acord de Nouméa, que estableix una ciutadania de Nova Caledònia. L’objectiu és que es formi una societat caledoniana, amb capacitat de decidir el futur de l’arxipèlag, amb les persones que hi viuen permanentment, fet que exclou milers de francesos metropolitans que opten per establir-s’hi de manera temporal. De fet, per evitar que el referèndum es desvirtués, es va congelar el cens, de manera que no poden votar els habitants que han arribat després del 1998. Hi poden votar vora 181.000 persones, tot i que en unes eleccions normals hi ha 215.000 electors.

Fins aquell moment la divisió ètnica del país s’entenia per un marc colonial d’oprimits i opressors. La situació colonial es remunta al 1853, que va provocar l’expulsió dels canacs de les seves terres ancestrals i van ser arraconats en reserves. No van tenir nacionalitat francesa ni dret a vot fins al 1953 i el menyspreu va arribar al punt que un centenar de canacs van ser exposats en gàbies a l’exposició colonial de París de 1931.

Les males condicions de la població i el referent d’altres independències del Pacífic, començades per Samoa Occidental (1962), Nauru (1968), Fiji i Tonga (1970), van desencadenar un moviment d’alliberament nacional, liderat per una generació de joves formats a la metròpoli. Tanmateix, els canacs ja eren una minoria a la seva terra, un procés que es va accelerar amb un gran migració econòmica, promoguda pels francesos, principalment per l’explotació de níquel (on hi ha una quarta part de la reserva mundial). La divisió era clara, i va tenir el màxim punt d’enfrontament a la dècada dels 80, quan es van produir els acords.

I després del referèndum, què?

En els 30 anys que han passat d’ençà dels primers acords, s’han fet progressos importants. Els independentistes han entrat a les institucions, les quals tenen un alt nivell d’autonomia, presideixen el parlament i controlen dues de les tres províncies. De fet, hi ha un sistema de govern de consens, com el nord-irlandès, que obliga a governar conjuntament els independentistes i els que no ho són. Per contra, les desigualtats i els efectes de la colonització són encara evidents. Els canacs tenen un 20% d’atur (la resta de comunitats un 3%), una mitjana de sou d’un 30% més baix i, a la vegada, representen el 7% dels títols d’educació superior però un 85% dels presos de Nova Caledònia.

Hi ha pocs habitants que es defineixin simplement com a caledonians, cosa que demostra que el “destí comú” encara no s’ha assolit

La professora Mohamed-Gaillard explica que hi ha pocs dels habitants que es defineixin simplement com a caledonians, cosa que demostra que el “destí comú” encara no s’ha assolit del tot i molt probablement trigarà dècades a sorgir una nació. Tanmateix, els avenços també han estat tangibles.

En cas d’un vot en contra de la independència aquest 4 d’octubre, el futur més immediat és la possibilitat d’una nova consulta el 2022. En canvi, els efectes a llarg termini són més incerts. Les institucions actuals són transitòries, un parèntesi constitucional a causa dels acords. Per tant, en cas de guanyar el “no”, l’objectiu serà integrar Nova Caledònia com a part federada de la Constitució francesa, incompatible amb el caràcter unitari i centralitzat actual. Com explica el professor Bervant, el reconeixement d’un nou model d’autogovern, inexistent ara a França, de ben segur que tindria un efecte sobre moviments nacionals com el cors, el bretó o l’alsacià, que podrien exigir un estatus similar.

Si guanya el “sí”, els mecanismes de finançament estatal deixaran de tenir base legal i s’haurà d’establir un marc d’ajuda al desenvolupament, mentre que s’elaborarà una nova constitució

En cas de guanyar el “sí”, l’evolució és més clara. Nova Caledònia començarà un període de transició per a esdevenir un estat independent. Els mecanismes de finançament estatal deixarien de tenir base legal i s’hauria d’establir un marc d’ajuda al desenvolupament, mentre que s’elaboraria una nova constitució i l’Estat francès garantiria fins a llavors la moneda, l’ordre públic i la justícia.