News

D’ERC al PREPAL: una guia dels partits no estatals que es presenten a les eleccions espanyoles

Al voltant de 35 formacions cerquen representar nacions i pobles, regions i fins i tot províncies individuals amb programes que van des de l’independentisme fins al regionalisme espanyolista

Cartells electorals d'ERC i el Front Republicà per a la campanya de les espanyoles de 2019.
Cartells electorals d'ERC i el Front Republicà per a la campanya de les espanyoles de 2019. Author: David Forniès
No menys de 35 formacions d’àmbit no estatal es presenten a les eleccions al Parlament espanyol d’aquest 28 d’abril. És un conjunt heterogeni, que inclou des de partits independentistes de nacions sense estat fins a organitzacions regionalistes provincials. Partits com ERC, JxCat, el PNB o Coalició Canària hi concorren —des de postulats molt diversos— amb el designi de condicionar la governabilitat a les seves agendes respectives; el BNG o el nacionalisme andalús cerquen recuperar la representació perduda; uns altres intenten mantenir els escons obtinguts fa tres anys en aliances amb Podem que ara s’han trencat —Compromís al País Valencià i En Marea a Galícia—, i encara un altre grup mira d’obtenir el seu primer escó, com ara és el cas del sobiranisme illenc. Fem un repàs de totes aquestes llistes, que globalment aspiren a controlar una desena part dels escons del Congrés.


Catalunya

Les dues grans forces de l’independentisme afronten les eleccions amb expectatives ben diferents, d’acord amb les enquestes. Esquerra Republicana, en coalició amb Sobiranistes, aspira a esdevenir el partit més votat a Catalunya, amb entre 13 i 18 diputats, segons la majoria de sondejos. La formació d’Oriol Junqueras —que encapçala la llista per Barcelona— proposa una negociació entre partits al Congrés que desemboqui en un acord per al referèndum d’independència i la retirada de les causes judicials contra les persones encausades pel Procés. Junts per Catalunya, amb perspectives més minses —entre 4 i 7 escons—, també reclama un diàleg polític per “fer efectiva la República [catalana]” sobre la “base d’una relació bilateral que reconegui el dret a l’autodeterminació”.

Aquest cop concorre un tercer espai independentista, el Front Republicà, ubicat a l’esquerra de les altres dues formacions i que es presenta amb l’exdirigent de Podem Albano Dante Fachin com a líder, “amb el compromís explícit de no votar cap força espanyola o catalana que no defensi explícitament el dret del poble català a l’autodeterminació, la llibertat dels presos i preses polítiques, i el retorn de les persones exiliades, la defensa dels drets socials i la derogació dels articles 155 i 135”. El Front —una coalició de Poble Lliure, Pirates i Som Alternativa— obtindria entre 0 i 3 escons, d’acord amb les enquestes.

També presenta llistes Convergents, el partit fundat el 2017 per l’exconseller Germà Gordó per recollir el llegat de l’extinta Convergència Democràtica.

Esment a banda mereixen les candidatures d’En Comú Podem —coalició guanyadora a les espanyoles de 2015 i 2016 a Catalunya—, atès que inclouen alhora partits d’àmbit no estatal (ICV, EUiA, Barcelona en Comú i Catalunya en Comú) i estatal (Podem i Equo). La coalició, amb Jaume Asens al capdavant, proposa que el Congrés aprovi una “llei de claredat que estableixi els acords i les majories necessàries per exercir el dret a decidir” i que Espanya es defineixi com un “estat plurinacional i plurilingüístic on Catalunya sigui reconeguda com a nació”. Segons els sondejos, obtindria entre 5 i 8 escons.


País Valencià

Trencada la coalició amb Podem, Compromís es presenta amb l’objectiu d’aconseguir per primera vegada representació al Congrés en solitari, en unes votacions que estaran molt marcades per la coincidència amb les eleccions a les Corts Valencianes. La candidatura de Compromís —que les enquestes apunten que aconseguirà representació amb fins a 5 diputats, possiblement menys— torna a anar encapçalada pel diputat Joan Baldoví (del Bloc Nacionalista Valencià, un dels tres components de la coalició amb Iniciativa i VerdsEquo).

A banda, també presenta llista Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). El partit independentista afirma que ve a omplir el buit que Compromís ha deixat, segons la formació republicana, en la defensa del nacionalisme valencià.

També hi concorren els regionalistes blavers de Som Valencians en Moviment. Cap d’aquestes dues llistes aconseguirà representació, segons les enquestes.


Illes Balears

L’enèsim intent de les forces illenques amb representació al Parlament balear per aconseguir un escó a Madrid és protagonitzat aquest cop per dues llistes.

En l’àmbit de l’esquerra ecologista i sobiranista, la coalició Veus Progressistes agrupa Més per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i ERC Illes. Presenta Guillem Balboa —alcalde d’Alaró i nascut al si d’una família bubi, d’origen equatoguineà— com a cap de llista al Congrés. El programa, molt centrat en els drets socials, proposa un model d’Estat republicà, plurinacional i plurilingüe que faci el català llengua oficial de l’Estat, que reconegui el dret a decidir dels pobles que l’integren, i demana la cessió de competències i una representació directa de les Balears al Consell de la UE. Més per Menorca i Ara Eivissa concorren per als escons del Senat respectivament per a les circumscripcions de Menorca i Eivissa-Formentera, mentre que a la de Mallorca els sobiranistes es presenten amb Unides Podem.

A la dreta de Veus Progressistes hi ha la segona llista que persegueix l’escó al Congrés i al Senat: és El Pi-Proposta per les Illes, amb un programa que defensa un concert econòmic per a les Balears i el traspàs de més competències, així com una aposta encara més decidida per desenvolupar el sector turístic: el seu cap de llista, Joan Miralles, ha presidit fins aquest any la patronal turística Habtur. Pel que fa al Senat i a la circumscripció d’Eivissa-Formentera, El Pi i dos partits eivissencs —Més Eivissa i Alternativa Insular— es presenten en coalició.

Extraparlamentari a les Illes, el partit Vida i Autonomia (VIA) es presenta només al Senat a la circumscripció de Mallorca, amb l’activista Jaume Bonet com a candidat. Reclama una hisenda pròpia i la defensa del català.

Les enquestes no preveuen que cap d’aquestes candidatures obtinguin representació, tot i que qui més a prop hi estaria és Veus Progressistes.


Euskadi

Els tres territoris de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba seran de nou l’escenari de la competició pel vot, del punt de vista dels partits bascos, entre el PNB i Bildu. Els penabistes —amb el diputat Aitor Esteban com a cara visible— es presenten amb un programa en què demanen la transferència d’algunes competències “pendents” i que s’ha redactat clarament en mode defensiu, davant el “risc d’involució del marc competencial actual”. Bildu, per contra, es proposa d’emmarcar la seva acció al Congrés en la defensa del dret a l’autodeterminació des de l’esquerra, tal com ha acordat amb ERC, amb la qual vol conformar un únic grup parlamentari i té un acord de coalició per a les europees (Ara Repúbliques) on també hi ha el BNG, Ahora Canarias, Puyalón i Andecha Astur.

Segons la majoria d’enquestes, el PNB obtindrà entre 5 i 7 escons (ara en té 6), mentre que Bildu pot aspirar a entre 2 i 5 (ara en té 2).


Navarra

Igual com a Euskadi, Bildu també presenta llista pròpia a Navarra al Congrés, cosa que no fa el PNB, que com és habitual hi concorre sota el paraigua de Geroa Bai, on els jeltzales conflueixen amb Zabaltzen (la formació de la presidenta navarresa, Uxue Barkos) i un partit local (Atarrabia Taldea). Geroa Bai es presenta amb un programa molt centrat en la defensa de l’autogovern foral. Batzarre (esquerra federalista/confederalista) es presenta dins de la coalició Unides Podem (amb Podem, Esquerra Unida i Equo).

La situació és diferent al Senat, on tots els partits esmentats al paràgraf anterior, incloent-hi Unides Podem, es presenten en coalició sota el nom de Cambio-Aldaketa. En el marc d’aquest acord, a cadascuna de les tres candidatures —Bildu, Geroa Bai i Unides Podem— els ha correspost de nomenar un candidat o candidata.

Els regionalistes foralistes de la Unió del Poble Navarrès (UPN) es presenten en coalició —al Congrés i al Senat— amb dos partits d’àmbit estatal: el PP i Ciutadans, sota la marca Navarra Suma, una aliança a priori sorprenent atès que el partit d’Albert Rivera és hostil al concert econòmic. Navarra Suma es proposa com a “única alternativa” a les candidatures de Bildu i Geroa Bai.

D’acords amb els sondejos, tant Bildu com Geroa Bai podrien obtenir un escó al Congrés o quedar-se sense, mentre que Navarra Suma en tindria un o dos, el mateix interval que tindria Unides Podem.


Galícia

La pugna per aconseguir un escó d’obediència gallega té com a grans protagonistes elBloc Nacionalista Gallec (BNG) i En Marea, que aquest cop ha trencat amb Podem i es presenta en solitari. En Marea —que travessa una divisió interna greuté les seves millors expectatives a Pontevedra, on presenta Iris Malvido, qui agafa el relleu de l’actual diputada Alexandra Fernández, que havia proposat, sense èxit, que es formés una coalició entre En Marea i el BNG, atenent a les coincidències programàtiques dels dos actors: reconeixement de Galícia com a nació en un Estat plurinacional, més competències per al govern gallec, defensa de drets i llibertats, i mesures socials d’esquerres. La coalició, en qualsevol cas, no s’ha fet, i el BNG aspira sobretot a aconseguir escó per la Corunya (Nestor Rego) i Pontevedra (María Carmen da Silva).

Amb moltes menys opcions, segons les enquestes, també es presenten els centristes de Compromís per Galícia (CxG), que havien demanat de formar una coalició amb En Marea i el BNG.

L’Anova de l’històric dirigent Xosé Manuel Beiras finalment ha descartat entrar a Unides Podem i no concorrerà a les eleccions.


Canàries

Coalició Canària (CC, centredreta) és el partit illenc amb millors expectatives d’obtenir representació al Congrés: la majoria d’enquestes li pronostiquen un seient, com en la legislatura passada (el d’Ana Oramas, que repeteix com a cap de llista per Tenerife). Nova Canàries (NC, centreesquerra), que només tindrà llista a Las Palmas, aquest cop es presenta en solitari, a diferència de les anteriors eleccions, en què va aconseguir un escó (Pedro Quevedo) en coalició amb el PSOE.

Els dos partits defensen la seva utilitat com a veu pròpia de Canàries a Madrid en un context en què es començarà a desplegar el nou Estatut d’Autonomia de les illes, aprovat el 2018. CC posa l’accent en la seva solidesa com a partit de govern i marca distàncies amb el centralisme però també amb el “secessionisme”. Per contra, NC insisteix que a les Canàries els cal una veu “progressista” que superi la de la “dreta regionalista”, en referència a CC.

L’esquerra independentista presenta —sense opcions d’obtenir escó, segons les enquestes— la llista Ara Canàries (Ahora Canarias), que aspira a consolidar-se a mig termini com a projecte unitari d’aquest espai, on conflueixen Alternativa Nacionalista Canària (ANC), Unitat del Poble (UP) i el Congrés Nacional de Canàries (CNC). Reclama el dret d’autodeterminació per al poble canari, que considera que pateix “una situació colonial” a mans d’Espanya.

Només al Senat, es presenten diverses candidatures insularistes: AHI a El Hierro (amb CC), ASG a La Gomera, UPL a Lanzarote i Gana Fuerteventura a l’illa homònima.


Aragó

Les dues forces aragoneses amb representació a les Corts d’Aragó (Chunta i Partit Aragonès) han declinat presentar-se a les eleccions al Congrés. La Chunta, “per no dividir el vot d’esquerres”, i el PAR, “per centrar-se en Aragó”. De manera que en el camp de l’aragonesisme, l’única candidatura serà la del Puyalón de Cuchas (esquerra sobiranista), soci d’ERC, Bildu i el BNG a la candidatura per a les europees Ara Repúbliques. És el primer cop que Puyalón es presenta a les eleccions espanyoles: fins ara havia concentrat la seva presència electoral a les municipals i europees.

També concorre la Federació d’Independents d’Aragó (FIA), un partit regionalista favorable a diverses inversions estatals a Aragó —particularment al Corredor Central— i oposat a l’oficialitat del català.


Andalusia

L’única llista d’estricte àmbit andalús és la que presenta Andalusia per Si (AxSI). El seu programa defensa una reforma constitucional que converteixi Espanya en un Estat federal on es reconegui Andalusia com a “nacionalitat” i “la singularitat” del poble gitano. Cap enquesta li dóna opcions d’entrar al Congrés.

No es presenten ni Esquerra Andalusista ni Primavera Andalusa, socis de Podem i IU a les passades eleccions andaluses sota la marca Endavant Andalusia (Adelante Andalucía).


Astúries

L’únic partit sobiranista asturià que es presenta és Andecha Astur (esquerra), amb un programa a favor d’una república asturiana on la llengua pròpia del país sigui oficial. Cap sondatge li preveu l’obtenció d’un escó, però el partit recorda que independentment d’això tindrà “presència” al Congrés a través dels seus socis d’Ara Repúbliques.

Foro Asturias es presenta, de nou, en coalició amb el PP, en una llista al Congrés on els regionalistes conservadors asturians ocupen la segona posició (per a l’actual diputat Isidro Martínez Oblanca), amb possibilitats d’obtenir escó. Foro demana diverses inversions per a Astúries i —com tota la dreta estatal— propugna l’aplicació d’un 155 endurit a Catalunya.



A la resta dels territoris

A banda des les candidatures de tots aquests pobles, en altres territoris també se’n presenten diverses de regionalistes, que no posen en qüestió la pertinença a la nació espanyola ni tampoc, en línies generals, l’arquitectura institucional actual de l’Estat, sinó que generalment es limiten a demanar més inversions de l’Estat central. És el cas de Somos Región a Múrcia, el Partido Riojano, la coalició Extremeños, la Unión Regionalista de Castilla y León, la Plataforma Pueblo Soriano, laCoalición por Melilla o el Partido Regionalista de Cantabria(PRC). Aquest darrer —encapçalat pel veterà president càntabre Miguel Ángel Revilla— és, segurament, el partit que presenta un regionalisme amb més matisos, atès que sí que demana més cotes d’autogovern per a Cantàbria.

Esment a banda mereix el Partido Castellano-Tierra Comunera, que defineix Castella com una nació diferenciada d’Espanya, encara que amb una “relació estreta i profunda” amb ella. A Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Madrid es presenta en coalició amb Recortes Cero i el Grupo Verde amb un programa d’esquerres, ecologista i, en la qüestió territorial, favorable a una “Espanya federal” que reconegui “la unitat de Castella” (val la pena esmentar, però, que dins de Recortes Cero hi ha grups no especialment coneguts pel seu progressisme ni per ser partidaris d’un Estat descentralitzat, com ara Unificación Comunista de España). D’aquesta Castella, per cert, en vol sortir el partit autonomista lleonès PREPAL. En aquesta ocasió l’altra referència del lleonesisme, la Unión del Pueblo Leonés, no es presenta.

De totes aquestes candidatures, l’única a la qual alguna enquesta dóna opcions d’entrar al Congrés és la del PRC de Cantàbria.