News

L’autonomia de Mindanao: punt final a un conflicte que sacseja el sud de les Filipines des de fa 50 anys?

Aprovada en plebiscit la creació de la Regió Autònoma del Bangsamoro, després d’un acord entre la guerrilla del poble moro i el govern filipí · La consolidació de l’autogovern i de la pau, reptes de present i futur

La regió de majoria musulmana de Mindanao, o Bangsamoro, ha aprovat en plebiscit la creació d’un nou sistema d’autonomia que li atorgarà un marge d’autogovern relativament ampli respecte de les Filipines. És el segon intent d’instituir una autonomia al Bangsamoro com a solució a un conflicte armat que, en mig segle, ha deixat un balanç de 120.000 morts pel cap baix. Els reptes són múltiples: la consolidació de la pau, la gestió del nou govern autònom, el seu encaix en els plans del controvertit president Rodrigo Duterte i la presència d’Estat Islàmic a la zona. En parlem amb Jordi Urgell, sotsdirector de l’Escola de Cultura de Pau (UAB) i investigador en conflictes i construcció de pau especialitzat en la regió del sud-est asiàtic.

Què és el Bangsamoro?

És el nom amb què es coneix un territori del sud de les Filipines de majoria musulmana, en un país on més del 90% de la població és cristiana. El Bangsamoro està constituït per una part de l’illa de Mindanao —la segona més gran de les Filipines— i l’arxipèlag de Sulu. Les províncies del Bangsamoro “es compten entre les més empobrides del país”, explica Urgell. Els musulmans de Mindanao són coneguts col·lectivament com a “poble moro” (anglès “Moro people”), un terme que agrupa almenys tretze grups etnolingüístics diferents. “Hi ha una certa divisió de punts de vista entre els grups”, diu Urgell, “i això es veu en les composicions dels diferents grups armats que operen o han operat a la regió”.

Per què hi ha grups armats al Bangsamoro?

El poble moro té una tradició llarga de resistència a les potències exteriors. Els sultanats islàmics de Mindanao van oposar-se al domini espanyol durant els segles XVIII i XIX i, posteriorment, el poble moro va confrontar-se a la dominació dels Estats Units durant el primer terç del segle XX. Després de la independència, el govern de les Filipines va aprofundir en la colonització de les terres de Mindanao per part de filipins cristians arribats de fora de l’illa, procés que ja havien iniciat els nord-americans. De resultes, els moros van esdevenir minoria a Mindanao (20%) i van quedar desposseïts de moltes terres; alhora, el govern filipí els va excloure del poder polític i en va marginar les llengües i cultures.

El 1968 va esclatar una revolta armada independentista de sectors del poble moro contra l’Estat filipí. Dos són els grans grups originàriament independentistes —actualment autonomistes— moros: el Front Nacional d’Alliberament Moro (MNLF, fundat el 1969) i la seva escissió de 1978, el Front Islàmic d’Alliberament Moro (MILF). Més endavant apareixeran altres grups amb un caràcter islamista molt marcat, que complicaran el panorama bèl·lic. El més conegut és Abu Sayyaf (1991), ara vinculat a Estat Islàmic.

Quina va ser la resposta de l’Estat davant la revolta?

De primeres va aplicar la llei marcial i hi va enviar l’exèrcit, però gairebé al mateix temps va iniciar contactes amb la rebel·lió. “Les primeres negociacions sobre l’estatus polític de Mindanao daten de 1972, entre Nur Misuari i Ferdinand Marcos”, respectivament líder del MNLF i president de les Filipines, “amb mediació de Gaddafi”, explica Urgell. Entre moltes giragonses i fracassos, el govern filipí i l’MNLF van estar negociant la pau durant dues dècades i mitja, fins que el 1996 van assolir un pacte final, o Acord de Jakarta. Nur Misuari esdevenia president de l’autonomia del poble moro, la Regió Autònoma del Mindanao Musulmà (RAMM).

Què va passar amb aquesta autonomia?

D’un costat, l’MNLF va escindir-se el 2000 entre partidaris i detractors de Misuari. L’any següent, Misuari va perdre el càrrec de president de la RAMM i va reprendre les armes. De l’altre, el MILF no va formar part de l’Acord de Jakarta i va mantenir el seu conflicte armat contra l’exèrcit filipí —tot i que, com l’MNLF havia fet abans, també va començar a negociar amb Manila al mateix temps que li disputava el control del territori. Més en general, “tothom ha arribat a la conclusió que la RAMM ha estat un experiment fallit”, resumeix Urgell, “per mala governança, per corrupció, per dependència financera respecte de Manila...”.

Quina diferència hi ha amb la nova autonomia que s’acaba de votar?

La nova Regió Autònoma del Bangsamoro —que substituirà la RAMM a tots els efectes— disposarà de més competències, entre les quals administració de justícia, llengua, cultura, educació, salut, serveis socials, planificació urbana, lleis laborals, sobre dones, sobre pobles indígenes... Competències que, però, podran ser “supervisades” per la presidència filipina. També tindrà més autonomia financera —podrà cobrar els seus propis impostos— i disposarà de més extensió geogràfica: Cotabato City, que no formava part de la RAMM, va votar el 21 de gener a favor d’incorporar-se a la nova autonomia. Aquest 6 de febrer, altres municipis voten un procediment similar. També preveu la implementació d’un sistema judicial propi basat en la Constitució i en la xaria. Però la xaria no s’aplicarà quan en un cas judicial una de les parts no sigui musulmana. “Tot plegat, dibuixa un sistema amb un grau d’autonomia bastant superior al de les províncies de la resta del país”, explica Urgell. S’exclou, en tot cas, que la Regió Autònoma del Bangsamoro pugui proclamar-se independent.

L’altra gran diferència és que l’autonomia que es posa en marxa ara és fruit de l’acord entre el govern filipí i el MILF, que ha acabat substituint el MNLF com a referent principal de la rebel·lió mora. Manila i el MILF van signar el 2014 l’Acord Integral del Bangsamoro, amb facilitació de Malàisia, a partir del qual el Parlament filipí va aprovar la Llei Orgànica del Bangsamoro (2018) que posa en peu l’autonomia.

Com s’implementarà l’autonomia?

“Ara s’obre una transició de tres anys”, explica Urgell, amb un govern provisional o Autoritat Transitòria del Bangsamoro, dominada pel MILF, que tindrà el 51% dels seients —el 49% restant serà nomenat pel president filipí, Rodrigo Duterte. La guerrilla “haurà de demostrar com governa. En paral·lel, el grup ha organitzat el seu propi partit polític”, el Partit de la Justícia del Bangsamoro Unit (United Bangsamoro Justice Party, UBJP), “que quan es convoquin eleccions al govern del Bangsamoro tothom espera que aconseguirà romandre al poder”. Aquestes eleccions s’haurien de fer el 2022.

Aquest procés avançarà en paral·lel amb els plans de Duterte de descentralitzar les Filipines convertint-les en un estat federal, una idea amb la qual no tothom està d’acord al país asiàtic. “Està per veure fins a quin punt [Duterte] instrumentalitzarà la regió autònoma a favor de la seva agenda”, diu Urgell, que opina que aquesta sinergia pot acabar beneficiant la consolidació del Bangsamoro: “Per Manila, el fet de no entorpir la creació de la regió autònoma pot ser un incentiu per demostrar que la descentralització funciona bé”.

Paral·lelament caldrà implementar el procés de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) dels membres del MILF. “Segons l’acord de pau, el 30% s’han de desmobilitzar ara, el 35% quan es nomeni l’autoritat transitòria, i el 35% a les eleccions de 2022. És la desmobilització d’una guerrilla important, amb milers de membres —es parla de 12.000, tot i que el grup afirma que en té 40.000—, i en aquest sentit som en un punt molt important: si van mal dades, part dels combatents del MILF poden veure’s temptats de passar-se a altres grups armats; però si hi ha un bon procés de DDR, pot passar el contrari”, i contribuir a l’estabilització del territori.

Com ha estat la participació de les dones en el procés?

Destacada. La persona que va signar l’Acord Integral en nom del govern filipí és la professora Miriam Coronel-Ferrer, “que va esdevenir d’aquesta manera la primera dona al món a rubricar un acord de pau amb un grup rebel, una imatge molt potent”, valora Urgell. El MILF també va tenir una assessora en el procés: l’advocada Raissa Jajurie.

A banda, “les organitzacions de dones i feministes de Mindanao han estat molt actives elaborant propostes per als legisladors de cara a la redacció de la Llei Orgànica de Bangsamoro i socialitzant els beneficis dels acords de pau. També han jugat un paper important donant suport al procés quan aquest encallava”.

Aquest estudi del SIPRI de novembre de 2018 també valora positivament la participació femenina en el procés però apunta que l’enfocament de gènere ha estat limitat —sobretot si es compara amb l’altre cas citat en l’informe, el de Colòmbia—, quedant-se més en un nivell de no discriminació i de drets bàsics.

La Llei Orgànica preveu la “protecció dels drets fonamentals de les dones”, segons es llegeix a la secció 12, incloent-hi la protecció contra la discriminació tal com es defineix en la CEDAW, així com un mínim d’un seient reservat per a les dones al Parlament i al futur govern del Bangsamoro. No hi ha especificacions per al col·lectiu LGTBI.

Quins reptes esperen de cara al futur?

Per Urgell, hi ha tres grans reptes.

Un, evitar que els recursos d’inconstitucionalitat que s’han presentat al Tribunal Suprem —i altres que puguin venir— contra la Llei Orgànica del Bangsamoro aturin l’establiment de l’autonomia.

Dos, aconseguir que les poblacions no musulmanes del Bangsamoro —pobles indígenes no islamitzats i persones procedents d’altres indrets de les Filipines— se sentin còmodes i representades en la nova autonomia. “Hi ha veus, per exemple, que manifesten la seva por que al final se li acabi aplicant la xaria també a la població no musulmana”, apunta Urgell.

I tres, evitar que els grups armats oposats a la Llei Orgànica facin descarrilar el procés. Aquest és, probablement, el repte amb més perills potencials.

Com hem dit abans, Estat Islàmic té presència al Bangsamoro a través de grups armats preexistents, com Abu Sayyaf, o de nova planta. “Estat Islàmic ha decidit obrir un segon front” en la seva guerra, explica Urgell, “per desviar l’atenció de la seva reculada territorial a l’Iraq i Síria. Està apostant molt fort per fer confluir sota la seva bandera diversos grups que ja estaven molt arrelats a la zona”, en una relació que, de moment, és de win-win per a tots ells: “Estat Islàmic guanya combatents i territori, i els grups locals guanyen en molta prominència de combat, econòmica i mediàtica”.

“Gràcies a la crisi de Marawi”, en què diversos grups afiliats a Estat Islàmic es van enfrontar durant cinc mesos de 2017 a l’exèrcit filipí pel control d’aquesta ciutat, “van aconseguir molts diners fent pillatge. I ara aquests diners els poden utilitzar per reclutar combatents, aprofitant un sentiment de frustració en algunes capes del poble moro, que veu que els seus greuges històrics, com la despossessió de la terra, no s’han acabat de resoldre. Hi ha gent que té la sensació que el procés avança massa lentament, i que al final l’Estat filipí acabarà enganyant el MILF d’una forma o d’una altra. Aquests grups armats cada mes tenen enfrontaments amb l’exèrcit, i ningú no descarta que puguin tenir la capacitat de tornar a prendre el control d’una ciutat important”, alerta Urgell. De l’altre costat, “cal no oblidar la militarització del gabinet de Duterte i la possible militarització del conjunt del país, en un context de llei marcial decretada per Duterte el 2017 a Mindanao que continuarà vigent, com a mínim, fins a desembre de 2019”.