News

Andalusia des d’Andalusia: tres veus de l’esquerra andalusista per explicar el moment polític actual

Parlem amb Paco Benítez, Pastora Filigrana i Antonio Manuel sobre les dificultats de l’andalusisme, la irrupció de Vox i la desfeta del PSOE

 Els resultats de les eleccions andaluses del 2 de desembre han estat analitzats a bastament a través de grans claus a escala estatal, que no sempre posen el focus d’atenció en les dinàmiques de proximitat. A Nationalia hem demanat a tres veus de l’andalusisme sobre tres fets essencials: la irrupció de l’extrema dreta al Parlament, la derrota de l’espai del centre cap a l’esquerra i les dificultats que travessa l’andalusisme per recuperar un espai propi a la cambra andalusa. Responen Paco Benítez, exsecretari general de les Joventuts Andalusistes; Pastora Filigrana, activista prodrets humans i membre del SAT, i Antonio Manuel, president de la Federació Ateneus d’Andalusia.


 Val la pena recordar, abans de res, que per primer cop en la història del Parlament andalús el PSOE no disposarà d’una majoria, sigui tot sol o sigui amb el suport de les forces d’esquerra. Els socialistes han sumat 33 escons i la coalició Endavant Andalusia (Adelante Andalucía, AA) n’ha aconseguit 17. Són en total cinc menys que la majoria absoluta, situada als 55. També per primer cop un partit d’extrema dreta entra al Parlament: Vox disposarà de 12 escons. I de nou, cap candidatura formada només per partits andalusistes no ha aconseguit entrar a la cambra: Andalusia per Si (Andalucía por Sí, AxSí), la principal d’aquestes, n’ha quedat fora amb el 0,6% dels vots. És cert que AA agrupava dos partits d’àmbit estatal (Podem i IU) amb dos d’obediència andalusa: Esquerra Andalusista (Izquierda Andalucista, IzA) i Primavera Andalusa. Però cap dels 17 diputats elegits a les llistes de la coalició pertanyen ni a IzA ni a Primavera.


1. En clau andalusa, què explica la irrupció de Vox al Parlament?

Paco Benítez:

“Contra el Procés català, Andalusia s’havia de vestir com a salvaguarda de la identitat nacional espanyola. Però quan jugues amb foc, t’acabes cremant”

L’alienació cultural d’Andalusia és el factor principal. Allò andalús sempre s’ha venut com allò més espanyol. Un català o un basc, si sempre li expliquen que la cultura espanyola és flamenc, toros o sevillanes, és evident que pot arribar a la conclusió que ell no hi encaixa. En el cas dels andalusos és a l’inrevés. En aquesta campanya, això ha servit per visualitzar Andalusia com la contraposició de Catalunya. Contra el Procés català, Andalusia s’havia de vestir com a salvaguarda de la identitat nacional espanyola. I en això hi han insistit tots: PP, Ciutadans i PSOE. Però quan jugues amb foc, t’acabes cremant: si Vox és qui està abanderant aquest discurs, molta gent acaba comprant la marca pura i no les marques blanques.

Un altre factor important: a mesura que avançava la campanya, molta gent ha anat percebent que Vox entraria al Parlament i que, per tant, votar-los ja no era llençar la papereta a les escombraries. A això han contribuït els mitjans de comunicació però també els partits: al debat electoral, Susana Díaz va preguntar a les altres forces fins a quatre vegades si pactarien amb Vox. Han situat a l’escenari un partit que gairebé no ha fet campanya ni rodes de premsa.

Un altre condicionant ha estat l’atur. No és veritat, com han dit alguns, que la majoria de vots de Vox siguin obrers decebuts —les dades demostren que el partit ha estat més votat als barris més benestants— però amb tot sí que és cert que ha pogut aconseguir entre 50.000 i 70.000 vots en els barris obrers. I pot ser que tingui a veure amb el fet que les esquerres han diversificat massa els seus discursos i han abandonat el de classe.

També els ha ajudat la circulació de fake news per xarxes socials, sobretot en relació amb la immigració. I el que és pitjor: la gent no ha tingut la percepció que això eren missatges d’ultradreta, sinó normals. Informacions falses que també han fet circular en relació amb els càrrecs polítics. S’han passat anys dient que hi ha 450.000 polítics a Espanya, quan en realitat només hi ha 73.000 càrrecs electes, i molts són de pobles petits on ni tan sols l’alcalde cobra un sou de jornada completa! Però havent generat aquest caldo de cultiu, Vox proposa suprimir diputacions i autonomies, i troba eco.

Finalment, cal assenyalar la pervivència d’un franquisme latent —no només a Andalusia— i una reacció de sectors de dreta catòlica molt conservadora —res a veure amb l’església obrera, que a Andalusia també té molta presència— oposada a l’avortament, a les lleis contra la violència de gènere i al feminisme, en el marc d’una societat que continua sent molt masclista i patriarcal i que no ho reconeixerà mai. De fet, per a alguns, és reconfortant que vingui Vox i li digui: “No, tu no ets masclista. Les equivocades són elles, les feministes”.


Antonio Manuel:

“S’ha narcotitzat el poble andalús fent que perdés la seva identitat nacional i de classe. Enmig del desemparament, les capes populars i la gent humil, desorientada, culpen dels seus mals a l’esquerra”

Crec que és un error referir-nos a una determinada marca d’ultradreta com a un fenomen singular. Això que ha passat no és més que una prolongació del discurs nacionalcatòlic del PP, de Ciutadans i del PSOE de Susana Díaz. És el final d’un procés d’espanyolització d’Andalusia encetat ja des de l’anomenada Transició. A Andalusia no hi ha dreta nacional —les excepcions serien individualitats com Manuel Clavero Arévalo o Manuel Pimentel. L’andalusisme és sinònim d’esquerra. Per tant la dretanització d’Andalusia és la seva espanyolització i viceversa. S’ha narcotitzat el poble andalús fent que perdés la seva identitat nacional i de classe, que sempre han estat lligades. D’aquí, el fet que enmig del desemparament les capes populars i la gent humil, desorientada, culpin dels seus mals a l’esquerra.


2. Per què, per primer cop, l’espectre polític del centre a l’esquerra no ha aconseguit la majoria absoluta?

Paco Benítez:

Els votants d’esquerra no s’han mobilitzat perquè n’estan farts, del PSOE. Les taxes de participació en barris obrers ha estat menor que als barris benestants.

El PSOE ha patit una fuga de vots cap a Ciutadans, alhora que Ciutadans i el PP han vist com part dels seus votants han marxat cap a Vox. I això que aquest cop el PSOE ha adoptat un perfil baix —al camp, per exemple, en un país on el 40% del vot és rural, ha fet molt poca campanya— confiant que una imatge de moderació li serviria per guanyar. Clarament no li ha funcionat.

“Els votants d’esquerra no s’han mobilitzat perquè n’estan farts, del PSOE, que ha deixat l’esquerra com un erm”

Cal tenir en compte la diferència entre el binomi PSOE-Podem a Espanya i Andalusia. El PSOE andalús se situa a la dreta del PSOE espanyol, mentre que el Podem andalús, controlat per Esquerra Anticapitalista, se situa a l’esquerra del Podem espanyol. A Espanya governen junts; a Andalusia això és molt més difícil. Aquesta distància fa que el votant, o exvotant, andalús del PSOE percebi Podem molt més com un partit comunista o d’ultraesquerra, i no el vol votar. Sí que és cert que amb AA han mirat de suavitzar aquesta imatge, i en part ho han aconseguit, però no en prou mesura.

El problema principal i de fons de l’esquerra és el seu caïnisme, i hi incloc l’andalusisme. En el procés de configuració d’AA, per exemple, ha quedat fora Iniciativa per Andalusia —que precisament era un partit que parlava molt de la necessitat de la unitat— i Equo. A l’hora de fer les llistes, Podem i IU han ocupat pràcticament tots els llocs principals. La gent està farta de veure que es reparteixen carnets de qui és d’esquerres i qui no. Això provoca desencantament.

D’altra banda, el PSOE ha deixat l’esquerra com un erm. Ha piconat tothom amb la idea que el PSOE és l’esquerra veritable i la resta, una colla de radicals. I amb això ha afavorit que els mateixos votants d’esquerres incorporessin una mirada més conservadora.


Pastora Filigrana:

“La desfeta del PSOE s’explica per la forta deriva neoliberal del susanisme, com a colofó d’un procés de degradació històrica”

La desfeta del PSOE s’explica per la forta deriva neoliberal del susanisme, com a colofó d’un procés de degradació històrica. Fins i tot un corrent del seu partit va fer campanya sota el lema “PSOE, sí. Susana, no”. Això explica la gran abstenció i el transvasament d’una part important del seu vot cap a les opcions de dreta.

AA, malgrat tenir 15 escons durant quatre anys —cosa que dóna molts recursos econòmics—, s’ha dedicat a invertir-los reforçant la seva organització interna —amb alliberats de partit, etc.— en lloc d’ajudar a enfortir el teixit social i popular a les viles i els barris. Penseu que a molts pobles d’Andalusia, quan algú té un problema, acudeix a la seu del PSOE!


Antonio Manuel:

“El PSOE ha dretanitzat a l’electorat i l’ha despersonalitzat identitàriament. El PSOE, sense susanisme, haurà de valorar si vol tornar a ser andalusista”

Quan Andalusia obté l’estatus autonòmic el PSOE ocupa l’espai simbòlic de l’andalusisme. Era obvi que la dreta andalusa no podia fer-ho perquè mai no ha cregut en Andalusia. És un projecte aliè a les classes populars del país. Però el PSOE va renunciar a l’autonomia. Va abdicar del seu andalusisme. Hi ha fites importants en aquest procés de deteriorament, que s’ha accentuat amb el susanisme. La reforma agrària de 1987 o el fet que les eleccions i el debat polític espanyol i andalús se solapessin expressament en funció a interessos de fora d’Andalusia, perjudicant una agenda política andalusa autocentrada, només en són dos exemples. Quan el susanisme pacta amb Ciutadans a Andalusia i amb Rajoy a Espanya i defensa el 155 a Catalunya, abandona tot principi andalusista i d’esquerra, abandona tot l’espai simbòlic. El PSOE ha dretanitzat a l’electorat i l’ha despersonalitzat identitàriament. El PSOE, sense susanisme, haurà de valorar si vol tornar a ser andalusista.


3. Per què l’andalusisme no aconsegueix sortir de la crisi en què està immers?

Paco Benítez:

En general, l’andalusisme no està tenint més repercussió perquè després de la dissolució del Partit Andalusista encara no s’ha definit, o redefinit, què és l’andalusisme. AA n’ha intentat rescatar algunes coses —i dins de la coalició hi havia col·lectius que han treballat aquestes idees: per exemple IzA ha aconseguit impregnar d’andalusisme el discurs— però al final la sensació per a molta gent ha estat que s’ha fet poc més que afegir el cognom “andalusista” al binomi Podem-IU. Aquests darrers anys, no s’ha aprofundit sobre què vol l’andalusisme i cap a on ha d’anar.

Com deia, en l’andalusisme també es detecta aquell mateix caïnisme de l’esquerra. Mirem per exemple què ha passat amb la implosió del Partit Andalusista: uns han anat a IzA, altres a AxSí, altres a Convergència Andalusa, altres a diversos grups municipals que no han fet campanya...

D’altra banda, també és cert que els mitjans de comunicació han girat l’esquena al principal partit d’obediència andalusa que es presentava tot sol (AxSí). No ha tingut espai mediàtic, cosa que es pot entendre si es té en compte que la Junta d’Andalusia governada pel PSOE —partit que reclama l’etiqueta “andalusista” per a ell sol— s’ha gastat 600 milions d’euros en publicitat institucional en aquests mateixos mitjans.

“Aquesta crisi és una oportunitat per a l’andalusisme. Però ha de saber llegir la societat. Si radicalitza el seu discurs i el gira contra Espanya, provocarà rebuig”

Però també crec que aquesta crisi és una oportunitat. L’andalusisme és autonomista, i ara és l’autonomia que està sent atacada. La majoria de partits afirmen que beuen de Blas Infante i de les reivindicacions de la diada del 4 de Desembre. L’andalusisme, amb els anys, ha aconseguit crear una certa consciència andalusa i ha impregnat, en certa manera, les institucions. El creixement, els darrers tres anys, de les manifestacions andalusistes de la Plataforma 4 de Desembre n’és un exemple.

Per aprofitar-ho, l’andalusisme ha de saber llegir la societat. Si radicalitza el seu discurs i el gira contra Espanya, provocarà rebuig. En això, crec que pot mirar-se el que explica Xavier Vendrell al llibre L’esquerra independentista: de l’extraparlamentarisme a l’hegemonia: la proposta no pot ser contra Espanya, per permetre que tothom pugui escoltar-la.


Pastora Filigrana:

IU mai s’ha cregut els drets nacionals d’Andalusia. El seu andalusisme és tan sols agafar una pancarta de tant en tant. El mateix puc dir de Podem. Semblava que Teresa Rodríguez, una dona amb un gran capital polític, podia portar l’organització cap a un nou escenari, però no ha estat així. L’any passat, durant la diada del 4 de Desembre, es van negar a assistir a la manifestació unitària andalusista si no retiràvem la referència explícita a la defensa de la sobirania d’Andalusia i el suport al Procés català del manifest. Estaven terroritzats!

AxSí no tenia possibilitats, atès que representa un andalusisme històric, més intel·lectual i valuós, però que no està arrelat a les lluites socials. L’afany de centralitat i la recerca del vot moderat els bloqueja.

“Al municipalisme hi ha espai per a un nou andalusisme d’esquerres”

La sortida que el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) i l’esquerra sobiranista andalusa radical on jo m’ubico busca —amb aliances amb altres sindicats com USTEA i moviments socials— és ara mateix una aliança amb el municipalisme de base sorgit a les eleccions locals passades, quan Podem no va voler presentar-se sota les seves sigles. Fruit d’allò i de tasques i d’acumulacions de forces anteriors, van sorgir molts projectes municipalistes, d’esquerres i andalusistes. Alguns estan sota l’òrbita de Podem però molts altres se senten orfes. Per aquí hi ha espai per a un nou andalusisme d’esquerres.


Antonio Manuel:

Sovint hi ha l’error de confondre l’andalusisme amb els projectes polítics andalusistes. Com explicava abans, la idea de l’andalusisme va més enllà dels partits que han fet bandera del seu autocentrament. El Partit Andalusista (PA) va regalar la “S” primigènia (de les sigles del Partit Socialista d’Andalusia-Partit Andalús, de 1979 a 1984) al PSOE. Abandonar l’esquerra el va abocar a la desaparició. Els projectes andalusistes que advoquen pel centre o el centredreta tenen poc sentit.

El projecte d’AA pren peu, encara que no obtingui el resultat esperat, perquè suma des de la concepció d’una esquerra nacional andalusa i andalusista. No tinc cap dubte que si Podem i IU s’haguessin presentat com a forces sucursalistes de Madrid el resultat hauria estat molt pitjor. Teresa Rodríguez i Antonio Maíllo han pres les seves decisions a Andalusia. AA s’ha comportat com un subjecte polític andalús. Això no pot obviar-se.

“L’andalús comú s’identifica abans amb l’ocupació de la Corrala Libertad que amb la reivindicació de la independència d’Andalusia”

Pel que fa al sobiranisme andalús explícit, el que representa el SAT, penso que s’equivoca si avança cap a un sobiranisme més d’identitat organitzativa abans que a un sobiranisme social. Què vull dir amb això? Les ocupacions de terres o la defensa de la justícia social estan molt presents en la forja de la identitat andalusa, des de sempre. El que necessita el poble andalús és ser conscient de la seva manca d’autonomia real, de sobirania. Crec que demanar el destí final abans que el punt de partida és negatiu, contraproduent. L’andalús comú s’identifica abans amb l’ocupació de la Corrala Libertad que amb la reivindicació de la independència d’Andalusia.