News

El referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia, en dotze anotacions

El territori insular del Pacífic vota el 4 de novembre sobre la seva independència de França

Acte de campanya del FLNKS a favor del "sí".
Acte de campanya del FLNKS a favor del "sí". Author: Union Calédonienne
Nova Caledònia celebra aquest diumenge 4 de novembre un referèndum d’autodeterminació en què més de 174.000 persones estan cridades a decidir si aquest país del Pacífic roman dins de França com a territori autònom o esdevé un nou estat independent. Totes les previsions apunten a una victòria clara del “no” a la independència, que no serà, tanmateix, la fi del projecte independentista: es poden convocar dos nous referèndums d’autodeterminació a curt termini. Us oferim aquest article –una actualització i ampliació d’aquest altre que vam publicar ara tot just fa un any— per repassar les característiques peculiars d’aquest cas.


1. Què és Nova Caledònia?

És un territori —una col·lectivitat, segons la terminologia oficial francesa— administrat per França i situat a la zona occidental de l’oceà Pacífic, a uns 1.000 quilòmetres d’Austràlia. Té un estatus semiautònom dins de la República Francesa. Disposa d’un govern i d’un Parlament, anomenat Congrés de Nova Caledònia, que pot aprovar determinades lleis. Aquesta autonomia és fruit d’un pacte que data de 1988, al qual ens referirem més endavant.

França va ocupar Nova Caledònia el 1853 i va sotmetre’n els habitants originaris —els canacs, melanesis— a un règim legal de discriminació durant dècades, alhora que va fomentar-hi la colonització europea, asiàtica i del Pacífic. Com a conseqüència, la població actual de Nova Caledònia és multiètnica, amb els canacs com a grup principal amb el 39%, els europeus en segon lloc amb el 27%, i els polinesis originaris de Wallis i Futuna —un altre territori francès— en tercera posició amb el 8%. Fins a un 16% de la població s’autodeclara com a pertanyent a diverses comunitats o bé simplement com a “caledonià”.

Grups de canacs disconformes amb la dependència respecte de la metròpoli i amb la seva progressiva minorització a la seva pròpia terra van començar a organitzar partits independentistes durant la dècada de 1970. De tots, el més important és el Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FLNKS), fundat el 1984, que ha encapçalat la lluita per l’autodeterminació del país.

2. Què es vota al referèndum d’aquest diumenge 4 de novembre?

Es decideix si Nova Caledònia es converteix en un estat independent o bé si continua formant part de la República Francesa. La pregunta és binària: “Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la sobirania plena i esdevingui independent?”, a la qual els votants han de respondre “sí” o “no”. La votació serà la culminació d’un procés històric de trenta anys de durada i, més a curt termini, de dues setmanes de campanya electoral on partidaris i contraris de la independència han oposat els seus projectes.

3. Qui demana el “sí” i qui el “no”?

L’espectre polític caledonià està dividit, a grans trets, entre partits independentistes i partits unionistes, també anomenats lleialistes en la terminologia local. En general, els partits independentistes tenen el suport dels canacs. Són la part de la població més desafavorida econòmicament, motiu pel qual els partits independentistes que els representen tendeixen a ser d’esquerres. Inversament, els partits lleialistes tenen el suport d’europeus i descendents d’europeus que s’han anat assentant al territori, així com de membres d’altres comunitats i de persones mestisses. Tendeixen a ocupar un posició socioeconòmica millor i això explica que els seus partits siguin conservadors.

Aquesta és una explicació a grans trets, i té molts matisos. No tots els canacs donen suport a la independència: n’hi ha que temen que separar-se de França deixaria l’illa en una posició econòmica pitjor que la dels estats independents del seu entorn. Tampoc no tots els partits unionistes són iguals. Alguns mantenen posicions més conservadores i hostils contra qualsevol avenç en l’autonomia, però altres com Calédonie Ensemble —el partit amb més diputats al Congrés de Nova Caledònia— estan oberts a noves formes d’autogovern des de posicions ideològiques més centristes i favorables a bastir una identitat caledoniana comuna, sempre però refermant el vincle del país amb França. El seu líder, Philippe Gomès, ha arribat a admetre que Nova Caledònia és “una petita nació” dins de França en termes comparables a Escòcia o el Quebec i insisteix que el territori ha de mantenir el dret a l’autodeterminació a llarg termini malgrat que ara guanyi el “no”. Val a dir que el discurs sobre la “nació caledoniana pluricultural” també el fa anar el FLNKS.

4. Qui pot votar?

Aquest ha estat un dels grans camps de batalla del referèndum, que es va acabar resolent l’any passat. Podran participar-hi 174.000 persones, una xifra inferior a les que poden votar a les eleccions corrents. Això és així perquè amb l’Acord de Nouméa es va decidir de crear una llista electoral congelada que, essencialment, impedeix que puguin votar les persones no natives de Nova Caledònia que hi hagin arribat després de 1994 i que no puguin justificar 20 anys de residència al territori. Va ser una demanda dels independentistes, atès que la tendència demogràfica a Nova Caledònia és rebre nous habitants provinents de fora que, habitualment, són contraris a la independència. Efectivament, el 1963 els canacs eren el 48% de la població, el 1996 havien davallat al 44%, i el 2014 ja només eren el 39%.

5. Qui ho té millor per guanyar el referèndum?

Excepte sorpresa majúscula, el “no” guanyarà àmpliament el referèndum. La majoria dels no canacs votaran en contra de la independència, i es preveu que una part minoritària dels canacs farà el mateix. Tots els sondejos apunten que més del 60% dels votants introduiran la butlleta del “no” a l’urna. L’estudi més recent, d’aquest setembre, dóna una previsió de resultat de 66% a 34%, sempre a favor del “no”. La immensa majoria de votants del “no” hi afirmen que la dependència de Nova Caledònia respecte de França en termes econòmics, de seguretat i de garantia de nivell de vida són els motius principals per rebutjar la secessió.

Els votants del “sí” esmenten el reforçament de la identitat canaca, l’obertura a altres països del món i l’oportunitat d’explorar noves vies de desenvolupament com a raons principals per voler la independència. Tot i així, crida l’atenció que el 83% dels qui diuen que votaran “sí” afirmen tenir “una bona imatge” de França. I el 87% afegeixen que, passi el que passi al referèndum, Nova Caledònia ha de reforçar les seves relacions amb ella.

Pel motiu que us explicarem més endavant, políticament no té les mateixes implicacions un resultat més ajustat que un de més ampli.

6. Com és que es pot organitzar un referèndum d’independència?

El referèndum d’independència de Nova Caledònia, encara que pugui semblar sorprenent, està previst a la Constitució francesa.

A la dècada de 1980 va tenir lloc un conflicte violent entre milícies independentistes i lleialistes que va culminar en la crisi dels ostatges d’Ouvéa el 1988, que va fer 23 morts (19 independentistes i 4 gendarmes). Aquell any el govern francès, el FLNKS i els unionistes caledonians van signar els Acords de Matignon, en què acordaven un període de transició de 10 anys abans de signar un nou pacte, l’Acord de Nouméa, el 1998: el govern francès transferia competències executives i legislatives a les institucions illenques i acceptava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació entre 2014 i 2019. L’acord va ser aprovat en referèndum amb el 72% dels vots a favor. El referèndum d’autodeterminació d’aquest 2018 es governa a partir de les disposicions d’una llei específica, aprovada el 1999.

Arran de l’Acord de Nouméa es va modificar la Constitució francesa per tal d’inserir-hi unes “disposicions transitòries”, que formen el Títol XIII de la Carta Magna. S’hi preveu “l'accés a la plena sobirania” de Nova Caledònia en el cas que el “sí” guanyi al referèndum d’autodeterminació. Aquestes disposicions conviuen, dins del text constitucional, amb la referència a la “República indivisible”.

7. La previsible victòria del “no” serà la fi del projecte independentista?

En absolut. Això, per dos motius sobretot. Un, els partits independentistes estan convençuts que el sol fet d’haver organitzat el referèndum obre la porta a mantenir un debat ampli on bona part de la població vegi eventualment els beneficis de la independència. I dos —i encara que, de nou, pugui semblar sorprenent—, l’Acord de Nouméa permet que es repeteixi el referèndum l’any 2020 i un altre cop el 2022. Així que el camp independentista té l’oportunitat de forçar aquestes noves votacions si un terç dels diputats del Congrés de Nova Caledònia ho sol·licita.

Sabent això, el camp unionista aspira a una victòria molt àmplia —els líders lleialistes estan demanant als electors que els atorguin una majoria del 70% pel cap baix— per tal que les forces independentistes ni tan sols es plantegin la convocatòria dels referèndums de 2020 i 2022. Saben que un resultat relativament ajustat —per exemple, del 60% contra el 40%— donaria ales a la idea dels independentistes que, en el termini de quatre anys, el “sí” pot arribar a ser majoritari.

Fins i tot si els referèndums de 2020 i 2022 se celebren i també hi guanya el “no”, la qüestió de l’autodeterminació no haurà quedat conclosa. L’Acord de Nouméa explicita que, en aquest cas, “els socis polítics es reuniran per examinar la situació creada”. El FLNKS no renuncia a fer valer la carta de l’autodeterminació més enllà de 2022, atès que Nova Caledònia oficialment continua sent considerat un territori no autònom per part del Comitè de Descolonització de Nacions Unides. Al rerefons hi ha el sentiment, estès entre el poble canac, que al capdavall són ells qui estan legitimitats en darrera instància a decidir el futur polític de les illes, i no pas els descendents de les poblacions assentades a partir de la colonització.

8. Com serà la transició a la independència si guanya el “sí”?

El govern francès té previst un escenari de transferència ordenada de poders cap a les autoritats de Nova Caledònia. París preveu un traspàs pactat entre les autoritats dels dos països, en un “període de transició limitat en el temps” durant el qual “la seguretat, l’ordre públic, la moneda i la justícia continuaran sent assegurats per França”. En aquest període, el govern francès transferirà a les autoritats illenques les anomenades “competències de regalia”, és a dir aquelles que li corresponen exclusivament segons els Acords de Nouméa —justícia, defensa, moneda, crèdit, ordre públic, dret penal, migració i seguretat— i les autonòmiques que encara no li ha transferit —administració d’ens públics, ensenyament superior i comunicacions audiovisuals.

Les autoritats de Nova Caledònia hauran de menar el país a un procés constituent fins arribar a “una data triada de manera concertada” en què una llei francesa “marcarà, en dret intern, la fi de la pertinença de Nova Caledònia al conjunt francès”, alhora que les autoritats del nou estat “hauran de procedir a una declaració unilateral d’independència en l’escena internacional a fi d’establir relacions diplomàtiques amb els altres estats” i ingressar a l’ONU. França podria estudiar, diu el document del govern francès, de mantenir la nacionalitat francesa a “alguns” ciutadans del nou estat sobirà, cosa que també defensa el FLNKS.

9. I quin escenari es trobaria el nou estat independent?

El nou estat tindrà la tasca ingent d’organitzar una economia que es pugui sostenir tota sola. El 15% del PIB neocaledonià depèn de les transferències econòmiques que arriben des de la metròpoli, una quantitat de diners que en un escenari d’independència ja no estarien disponibles. També té un greu problema de dependència alimentària. Els independentistes repliquen que les transferències que actualment surten de Nova Caledònia cap a França en forma de cotitzacions, impostos o beneficis bancaris i comercials obtinguts per empreses franceses podrien compensar pràcticament tota la pèrdua d’aquest 15%. L’investigador francès Philippe Askenazy admet que efectivament una part significativa d’aquest 15% acaba retornant a la metròpoli. Els independentistes també diuen que el país és viable mercès a l’explotació de les riqueses naturals —níquel sobretot— i dels ingressos del turisme.

Amb tot, els unionistes temen que, amb la independència, Nova Caledònia perdi riquesa i se situï a nivells més similars als dels petits estats oceànics que no pas a les xifres actuals —el PIB per càpita de Nova Caledònia és força superior al de països veïns com Vanuatu o Fidji. També apunten que, amb una economia més dèbil, Nova Caledònia podria passar de dependre de França a caure en l’esfera d’influència de potències regionals com la Xina o el Japó. Per contrarestar-ho, una Nova Caledònia independent podria cercar recer en aliances regionals —com és el cas del Grup Melanesi Punta de Llança o el Fòrum de les Illes del Pacífic— i mirar de diversificar els seus vincles polítics, econòmics i militars per mantenir un cert equilibri i marge d’independència entre els diferents actors principals de la regió del Pacífic.

Segons el FLNKS, la nova república hauria de ser secular i multicultural, amb una Constitució acordada per les “forces rellevants” del país i refrendada pel poble. El Parlament del país hauria de preveure escons per als consells tradicionals canacs, al costat d’aquells escollits per sufragi universal. El país, proposen els independentistes, hauria d’ampliar la seva denominació oficial per dir-se “Kanaky Nova Caledònia”. Pel que fa la seguretat, l’FLNKS voldria mantenir una aliança militar amb França, ampliada a altres països illencs de l’entorn.

10. Passi el que passi al referèndum, pot tornar un escenari de violència?

Des dels acords de 1988 el país ha travessat tres dècades on l’absència de violència física ha estat la tònica general. Tot i així, s’han viscut alguns episodis violents entre grups de comunitats diferents, així com una conflictivitat permanent per motius socioeconòmics, protagonista també durant la setmana anterior al referèndum. Els governs francès i caledonià són conscients que la pau és relativament fràgil, i han fet diverses crides a la calma davant de la celebració del referèndum, igual com ho han fet els partits principals. França ha enviat 350 policies de reforç, i s’ha prohibit la venda d’alcohol i el transport d’armes per part dels civils.

Els mesos abans del referèndum, les principals forces polítiques de Nova Caledònia —independentistes i unionistes— van estar treballant en el si d’un grup de debat sobre el futur del qual va sortir una Carta de Valors Caledonians com a compromís de “viure plegats en pau” malgrat la seva “oposició sobre el futur institucional”.

11. Està en perill l’autonomia si guanya el “no”?

L’Acord de Nouméa expliciten que l’autogovern de Nova Caledònia és irreversible. La nota del govern francès citada anteriorment insisteix en aquest compromís. No hi ha cap partit unionista amb pes significatiu que vulgui suprimir l’autonomia, i de fet tant Calédonie Ensemble com Républicains Calédoniens veuen l’oportunitat d’usar una victòria clara del “no” per iniciar una negociació que desemboqui en un “estatut particular” i “permanent” de Nova Caledònia dins de la República Francesa, amb dret a l’autodeterminació inclòs, a canvi que els independentistes renunciïn a convocar nous referèndums d’independència a curt termini. D’aquesta renúncia, el líder del FLNKS, Daniel Goa, no en vol sentir a parlar.

El primer ministre francès, Édouard Philippe, ha anunciat que l’endemà del referèndum es desplaçarà fins a Nova Caledònia per reunir-se amb els líders principals de les forces polítiques del territori, oficialment per analitzar els resultats i les condicions del postreferèndum.

12. Un oceà amb més demandes independentistes?

Nova Caledònia no és pas l’únic territori insular del Pacífic on es farà properament un referèndum d’autodeterminació. Bougainville, que pertany a Papua Nova Guinea, té prevista la celebració d’un referèndum d’independència el juny de 2019. No és del tot segur que la votació es faci en aquella data: el govern de Papua diu que les autoritats de Bougainville no han creat encara unes institucions funcionals ni han aconseguit que es desarmin totes les milícies residuals d’un conflicte anterior. En tot cas, sí que es coneix la pregunta, en què es demanarà als illencs que triïn si volen més autogovern dins de Papua Nova Guinea o bé la independència.

També hi ha hagut peticions reiterades per a un referèndum d’autodeterminació a la Polinèsia —una altra dependència de França—, que el 2013 va ser reinscrita a la Llista de Territoris No Autònoms de les Nacions Unides, així com a Hawaii, a Guam i a la Samoa Americana. També resta pendent de resoldre el cas de Tokelau, que el 2006 i el 2007 no va aconseguir, per poc, esdevenir un estat lliure associat de Nova Zelanda.