News
El nom no fa la cosa, però alguns pensen que ajuda a construir el país
Estats i nacions sense estat cerquen de reflectir la seva identitat i els seus canvis històrics en les seves denominacions oficials. A voltes, són decisions controvertides, preses per mandataris autocràtics. Swazilàndia, l’exemple més recent
La proposta de Mswati III —conegut altrament pel seu estil autocràtic de govern i per la pràctica de la poligínia— no és pas única a Àfrica, ni de bon tros. Amb l’onada d’independències que va tenir lloc a les dècades de 1960 i 1970, molts països van aprofitar per esborrar el símbol més evident de la colonització —el nom que la metròpoli havia decidit per ells— i fer foc nou amb noms inspirats en el passat. Així, la Costa de l’Or i el Sudan Francès van reprendre noms de gloriosos imperis africans medievals en rebatejar-se com a Ghana —fins i tot si geogràficament la seva ubicació no coincidia— i Mali. A l’Àfrica austral, i en una direcció molt similar a la de Swazilàndia, els antics protectorats de Betxuanalàndia i Basutolàndia van esdevenir Botswana i Lesotho. Nyassalàndia va convertir-se en Malawi, Rhodèsia del Sud en Zimbabwe i Rhodèsia del Nord en Zàmbia. Al món exfrancès, l’Alt Volta va esdevenir Burkina Faso de la mà del revolucionari Thomas Sankara i la Costa dels Afars i Els Isses es va transformar en Djibouti.
L’home que va voler ser el Messies del Congo. Perdó: del Zaire
Aquestes modificacions sovint es consoliden en el temps, però no sempre. Va ser molt controvertit el llegat del canvi de nom de l’antic Congo Belga quan Mobutu Sese Seko hi va exercir el poder entre dos cops d’estat: el de 1965, que el va fer ascendir, i el de 1997, que el va enderrocar. Mobutu va implementar la política anomenada authenticité, o zairinització, pel nom nou que l’autòcrata va triar per al país: “Zaire”, un mot provinent de la llengua congo. La zairinització també va introduir una nova bandera i un nou codi del vestit, l’africanització dels noms de persona i el canvi de denominació de diverses ciutats: Leopoldville es va rebatejar com a Kinshasa i amb la nova designació va acollir un dels combats de boxa més coneguts de tots els temps (que, curiosament, va guanyar un boxejador que també s’havia canviat de nom: Muhammad Ali).
Tot aquest procés va anar lligat a una repressió ferotge, al saqueig de les riqueses del país i a un creixent culte a la personalitat en què Mobutu va arribar a ser comparat, pels seus ministres, amb el Messies i el papa. No és estrany que, al mateix temps que creixien el seu ego i el seu compte corrent, Mobutu veiés com també s’incrementava el nombre dels seus enemics. El 1997, Laurent-Désiré Kabila l’apartava del poder i retornava al país el seu nom anterior.
La crida dels vells guerrers alans
Un cas bastant menys conegut és el d’Ossètia del Nord, una de les repúbliques de la Federació Russa. El 1994, els dirigents del país caucàsic van incorporar el cognom “Alània” al seu nom oficial, en memòria del regne medieval fundat pels alans, un poble d’arrel irànica del qual els ossetes actuals es proclamen descendents. El nom, en aquest cas, també arrossega controvèrsia, atès que l’extensió de l’antic Regne d’Alània superava de molt els límits de l’actual Ossètia del Nord, i altres països veïns també en reclamen el llegat. Entre ells, Ingúixia, la capital de la qual, Magàs, també s’anomena així en memòria d’una antiga urbs alana. A la festa també s’hi ha sumat Ossètia del Sud, que els darrers anys ha estat considerant d’afegir “Alània” al seu nom, igual com van fer els seus germans del nord. Anys abans, la Txetxènia del president independentista Djòkhar Dudàiev també havia rescatat un nom medieval: Itxkèria. I continuant a Rússia però bastant més al nord, alguns tàtars proposen encara de recuperar el nom “Bulgaristan” per a la seva república, subratllant el llegat medieval dels búlgars del Volga —sí, aquests búlgars després van migrar cap als Balcans i, eslavitzant-se i cristianitzant-se, van contribuir al naixement del modern poble búlgar. Encara més al nord, el 1992 la república àrtica de Iacútia —nom considerat exogen al país— va adoptar la denominació pròpia i tradicional de “Sakhà”.
Als ossetes, la qüestió de Magàs els va semblar una apropiació indeguda de la seva història per part dels ingúixos. Més o menys com en el cas del contenciós entre Macedònia i Grècia: els grecs reclamen als macedonis que es canviïn de nom —consideren que implica reivindicacions territorials sobre el nord de Grècia— i que deixin de reivindicar el llegat d’Alexandre el Gran. La disputa s’arrossega des de 1992, i Macedònia continua sent coneguda internacionalment de manera oficial com “Antiga República Iugoslava de Macedònia” per pressions gregues. Sobre la taula hi ha la proposta de canviar-li el nom al país: “Alta Macedònia” seria ara mateix l’opció més avançada.
El curiós cas de la Colòmbia minvant
Tornant a l’aspecte més purament colonial, els canvis i mutacions de nom no només han tingut lloc a Àfrica: Amèrica també va registrar nombrosos exemples al llarg dels segles XIX i XX. Un dels més curiosos és el de Colòmbia, nom que òbviament deriva de Cristòfor Colom i que va ser concebut pel revolucionari veneçolà Francisco de Miranda... per referir-se a tota l’Amèrica hispana! El 1819, al Congrés d’Angostura, els delegats encapçalats per Simón Bolívar van fundar la República de Colòmbia —coneguda per la historiografia com a “Gran Colòmbia”— reduint-ne l’extensió al territori dels països que avui són Colòmbia, l’Equador, Veneçuela i el Panamà. Aquí, la voluntat va ser la d’esborrar l’antic nom colonial per aquell conjunt: Nova Granada, que remetia directament a Espanya. El mateix li va passar a Nova Espanya, que en el moment de la independència va passar a denominar-se Mèxic, reprenent el nom d’un dels pobles precolombins més importants i de la regió que ocupaven. Al llarg del segle XIX, la unió colombiana es va trencar, i “Colòmbia” va passar a designar un territori encara més petit: el de l’actual República de Colòmbia.
Altres països americans també van canviar-se de nom en accedir a la independència, ja al segle XX. La Guaiana Neerlandesa va optar per “Surinam” el 1975, que segons el govern surinamès reprèn una denominació antiga basada en una paraula en llengua arawak. Una mica abans, amb l’accés a l’autonomia política, l’Hondures Britànica va adoptar el nom de “Belize”, probablement la denominació maia d’un dels principals rius del país.
Les unitats subestatals no són alienes a aquests processos: al Panamà, l’antiga comarca de San Blas va ser rebatejada com a “Kuna Yala” o “Guna Yala”, és a dir “la terra dels kunes”, com a mostra de reconeixement al fet que el territori és el país del poble indígena kuna. Guna Yala té el seu propi govern —el Congrés General Guna— i la llengua que parlen els kunes és també l’origen d’un topònim que ha acabat assolint fama mundial: “Abya Yala”, que part de l’indigenisme americà proposa com a nom alternatiu per al continent americà, amb l’objectiu d’esborrar-ne la petjada nominal europea, heretada de l’explorador florentí Amerigo Vespucci.
Noms nous per a països no plenament reconeguts
Més enllà de rescatar noms antics, algunes figures històriques han arribat a inventar-se noms per als seus països encara no reconeguts com a tals. Un cas molt destacat és el de “Pakistan”, topònim creat per Chaudhry Rehmat Ali inicialment com un acrònim a partir de les inicials de Panjab, Afghania, Kashmir, Sind i la terminació de Balochistan. En aquest cas, de fet, es tractava de donar un nom nou a una unitat geogràfica que també era nova: no existia ni havia existit mai una unitat política corresponent al futur Pakistan. El nom —i la idea política— va fer fortuna i va ser adoptat pel país en el moment de la seva independència respecte del Regne Unit i la partició de l’Índia.
De característiques diferents, també el topònim “Euskadi” està vinculat a la capacitat imaginativa d’un líder: Sabino Arana, el fundador del Partit Nacionalista Basc. Arana considerava inapropiada la denominació tradicional “Euskal Herria”, o d’altres com “Euskaria” o “Navarra”, per a referir-se al país en termes polítics, i va encunyar el neologisme “Euzkadi”, vinculant l’etimologia del nom amb la denominació del sol en basc. “Euskadi” —amb essa— actualment és recollit a l’Estatut d’Autonomia com a denominació equivalent a “País Basc”, mentre que “Euskal Herria” hi apareix com a sinònim de “Poble Basc”.
El debat roman viu en altres nacions sense estat, i tornant a l’aspecte colonial, els independentistes polinesis es demanen si “Polinèsia Francesa” és un topònim gaire acceptable. Per molts, és evident que no: el líder independentista Oscar Temaru va proposar fa anys rebatejar el país com a “Ma’ohi Nui”. El seu partit, anteriorment, havia posat sobre la taula “Te Ao Ma’ohi”, i altres sectors parlaven de “Tahiti Nui”, que però té el problema d’usar el topònim d’una sola de les illes que conformen el país.
També al Pacífic, la població indígena canaca de Nova Caledònia denuncia encara avui el caràcter colonial del topònim —encunyat per l’explorador James Cook, que volia homenatjar els seus ancestres escocesos— i propugna l’ús del nom “Kanaky”. Alguns països veïns, de fet, ja van marcar un camí similar: les Noves Hèbrides —amb un nom també amb ressonància escocesa— van ser rebatejades com a “Vanuatu” i les Ellice —pel polític anglès Edward Ellice— van prendre el nom de “Tuvalu”. L’antiga possessió espanyola de les Carolines —en honor del rei Carles II d’Espanya— és ara coneguda pel nom dels dos estats que hi existeixen: Palau i Micronèsia.