News
Groenlàndia va a les urnes i continua fent via cap a la independència
L’illa prepara una Constitució per definir el camí a la plena sobirania, però abans haurà de fer front a diversos reptes socials, econòmics i mediambientals
Les eleccions, previstes inicialment per al novembre però avançades al 24 d’abril, previsiblement dibuixaran un Parlament dominat àmpliament pels dos partits independentistes principals: el Siumut i l’Inuit Ataqatigiit, ambdós d’esquerres. A les eleccions de 2014, el conjunt de forces a favor de l’estat propi van sumar el 81% dels vots, i es va formar un tripartit independentista. Groenlàndia té un règim d’autogovern molt ampli dins de Dinamarca.
Segons la premsa local, aquest cop els serveis socials, la mineria, la pesca i la neteja d’antigues instal·lacions militars nord-americanes abandonades seran alguns dels temes destacats en campanya, amb el debat de la independència ara en un segon pla.
“El tema de les instal·lacions militars és força greu”, explica Bailón: “Són antigues bases nord-americanes, algunes de les quals reconvertides en aeroports però d’altres abandonades, sense que ni Dinamarca ni els EUA les hagin netejades”. Una d’aquestes, l’antropòleg l’ha visitada: Bluie Two, a l’est de l’illa, “on s’amunteguen milers de barrils que encara contenen combustible” i altres restes “amb amiant”, un material cancerigen, a l’aire lliure. En aquest reportatge en podeu veure fotografies, i National Geographic li va dedicar un article l’any passat en què avisava de la toxicitat dels materials abandonats.
“Però Groenlàndia té un altre problema, que és gravíssim: les muntanyes de brossa que s’acumulen a pobles i ciutats”, explica l’antropòleg. La gestió dels residus és complexa en un país sense tradició de reciclatge i amb condicions ambientals, geogràfiques i físiques dures. Bona part dels residus acaben cremant-se, en alguns casos en instal·lacions tancades i en d’altres, a l’aire lliure: “Vas a un poble o una ciutat i, en un racó, veus una muntanya enorme d’escombraries. És així a tot arreu. No tenen mitjans per desfer-se’n, ni indústria de reciclatge. I amb l’increment del turisme de creuer que hi ha hagut, la cosa ha anat a pitjor”, apunta Bailón.
Sostenir econòmicament el país sense dependre de Dinamarca
Per construir plantes de reciclatge o per implementar qualsevol altre servei públic, el govern groenlandès necessita més recursos dels que disposa. Dinamarca, cada any, aporta entre 430 i 470 milions d’euros al pressupost illenc. Groenlàndia necessita generar aquests diners per compte propi si vol la independència més tard o més d’hora. “El groenlandès de ciutat, que s’ha acostumat a un determinat nivell de vida, no està disposat a perdre poder adquisitiu per culpa de la independència”, diu Bailón, “i això passa per explotar els hidrocarburs i el turisme”.
En el tema dels recursos naturals, ara fa una dècada a Groenlàndia es va viure un esclat d’entusiasme: es calculava que es podrien obrir, amb relativa facilitat, moltes explotacions que convertirien l’illa en un gran exportador de petroli i minerals que, cap a 2015, ja haurien fet innecessària l’aportació anual danesa. Res més lluny de la realitat. La pesca continua sent el pal de paller de l’economia, les exploracions mineres van força més a poc a poc que no es pensava, i el país no s’ha convertit —encara— en la gran potència exportadora que es preveia.
El turisme, segons dades governamentals, ha crescut notablement (de 3.500 visitants a la dècada de 1990 a 35.000 actualment), però les autoritats, explica Bailón, no sempre donen facilitats als inversors estrangers que volen obrir negocis turístics, cosa que alenteix el creixement del sector. A això cal afegir el debat sobre l’impacte social, ambiental i cultural d’aquesta activitat en un país que no arriba als 60.000 habitants.
Una Constitució en preparació
Mentrestant, les institucions groenlandeses d’autogovern van aprovar l’abril de 2017 la formació d’una comissió que ha de redactar una proposta de Constitució groenlandesa, previsiblement abans que acabi 2018. Aquesta Constitució, segons el govern groenlandès, hauria d’establir els mecanismes per a l’accés a la independència de Groenlàndia i la signatura d’un acord de lliure associació amb un altre país. Aquesta seria la via per conjugar la sobirania illenca amb el manteniment d’alguns vincles amb Dinamarca.
“Imagino que voldran que la Constitució estigui més encarada al groenlandès mitjà. Hi ha una clara diferència política i cultural entre els groenlandesos i els danesos, i és lògic que vulguin fer una Constitució pròpia: actualment, encara està vigent la danesa de 1953”, valora Bailón. L’antropòleg apunta que, de fa anys, el govern ha pres mesures per groenlanditzar aspectes com l’educació, “que s’està adaptant a les coordenades de la cultura inuit, a diferència del que passava abans, que era un sistema molt més similar al danès. Fins i tot ara es proposa que la segona llengua de la instrucció sigui l’anglès, i no el danès. Crec que la nova Constitució anirà encarada cap a això”.
Un nou partit polític format recentment, Nunatta Qitornai, vol posar sobre la taula la preparació de la independència com a qüestió principal de la política groenlandesa. “Hi ha una voluntat generalitzada d’aconseguir la independència”, explica Bailón, “però amb dos corrents: un que la voldria immediatament”, com és el cas de Nunatta Qitornai, “i l’altre que considera que cal ser pacients i avançar pas a pas”. Aquest segon enfocament ha estat el que ha mantingut el govern del Siumut i l’Inuit Ataqatigiit fins ara, i no és clar que el vulgui canviar: “Socialment, jo diria que la meitat dels independentistes donen suport a la via accelerada cap a la independència, i l’altra meitat a la via lenta. Però entre els polítics, que han de gestionar el govern, la segona té més partidaris”.