News
La Itàlia multipolar decideix diumenge
La coalició conservadora encapçalada per Il Caimano, que amb 81 anys i molts casos de corrupció a l’esquena torna a la càrrega, és conformada per Força Itàlia —el partit berlusconià—, Germans d’Itàlia —hereva de la tradició postfeixista clàssica del Moviment Social Italià i de l’Aliança Nacional, que encapçala Giorgia Meloni— i pel populisme dretà originalment regionalista septentrionalista de la Lliga Nord de Matteo Salvini. Seran els més votats segons les enquestes, que els albiren entre un 35% i un 38% d’intenció del vot, però no obtindrien tampoc majoria. Es queden a uns 900.000 vots. El transfuguisme o les sorpreses electorals, sempre al barret màgic de les possibilitats de la política transalpina, podrien fer-ho canviar.
El pacte de centreesquerra articulat al voltant del Partit Demòcrata de Matteo Renzi —cada cop més escorat a la dreta econòmica— on participen diversos artefactes liberalprogressistes i socialdemòcrates d’àmbit estatal —destacant-hi la quasi eterna, a la política italiana, Emma Bonino, amb la seva petita formació europeista i radical Més Europa— compta amb alguns socis del Tirol del Sud —els nacionalistes tirolesos majoritaris, no del tot alineats amb les pretensions de Viena— i la Vall d’Aosta. Obtindrà devers el 22% del vot, segons les enquestes, esdevenint tercera força en disputa. Lliure i Igual —mixtura de l’espai entre el PD i l’esquerra radical extraparlamentària— i Poder pel Poble —esquerra alternativa i populista— pugnaran per ser al Parlament, també. Sembla que els primers, amb uns resultats propers a un 6% d’intenció de vot, ho tenen quasi garantit.
Tot plegat dibuixa un escenari complex de gestionar, on és possible que la tasca coalicionista de formar govern sigui molt complexa i on factors com la possibilitat que la Lliga sigui la força més votada del bloc de centredreta poden portar, novament, una situació d’ingovernabilitat.
De tot això Nationalia en parla amb algunes veus amb extens coneixement de la política itàlica consultades per a l’ocasió. Una llarga conversa amb el veterà periodista de La Vanguardia Enric Juliana, complementada amb les opinions d’experts com la periodista i corresponsal d’El Punt-Avui a Roma Alba Sidera, l’historiador i professor de la UB Giovanni Cattini, el filòleg i activista resident a Barcelona Marcello Belotti, el politòleg i investigador de l’Institut de Ciències Humanes i Socials de Florència Lorenzo Zamponi i l’advocat i activista Alessandro Presicce, ha permès d’estructurar un repàs per com és la Itàlia que votarà diumenge.
En aquest sentit, la Itàlia de 2018 arrossega dinàmiques històriques que s’han agreujat amb el temps. La clivella nord-sud i la incapacitat de les forces progressistes des de finals dels anys 80 de construir una alternativa al bloc conservador en són les més destacables. Quelcom agreujat, el darrer cicle, amb la crisi econòmica i el fenomen migratori.
La diversitat d’Itàlia, en clau nacionalitària, no hi és aliena. Les anomenades regions amb estatut especial —Sardenya, Sicília, Vall d’Aosta, Trentino-Tirol del Sud, i Friül-Venècia Júlia—, que es corresponen amb els territoris amb sentiments culturalment no italians de l’estat transalpí, afronten amb diferents nivells d’especificitat els reptes actuals.
Per Enric Juliana, si quelcom permet d’entendre Itàlia en clau històrica des de la diversitat, aquest és el cas sicilià: “Al segle XIX la unificació italiana es fa amb un plebiscit important on quasi tots els municipis ratifiquen el nou estat. Pels italians suposa la modernització i la superació de l’Antic Règim. La construcció, en definitiva, d’una nació moderna. Això cal pensar que passava mentre Espanya vivia en el borbonisme, que era la forma de govern del sud itàlic i Sicília fins aquell moment”, explica el periodista. I continua: “El feixisme mussolinià, extremadament estatista, havia estat molt dur amb el fenomen de la màfia, profundament antiestatista. Molt. Cal pensar que s’havia arribat a bombardejar amb artilleria pesant determinats pobles controlats per la Cosa Nostra. Els aliats desembarquen a l’illa, el 1943, gràcies a l’ajut de mafiosos sicilians establerts a Nova York i la costa est dels EUA. Lucky Luciano, sobretot. Expliquen que els oficials nord-americans arribaven a cada municipi que alliberaven dels alemanys i dels feixistes amb la llista de quines persones del poble calia promocionar”.
En els anys immediatament posteriors a la guerra es genera un moviment independentista illenc, lligat en gran part a la màfia, que fins i tot va tenir una expressió armada, l’Exèrcit Voluntari per la Independència de Sicília (EVIS). “Arribaren a plantejar fer de l’illa independent un estat associat dels EUA. Un personatge clau fou del moviment fou Salvatore Giuliano, que finalment va ser assassinat”. Sicília era un element geoestratègic important pel control de la Mediterrània: la decadència britànica a la regió ja havia començat durant la comtessa i la guerra civil grega no va fer més que agreujar-la. Roma i Washington ho sabien. Així que “el problema sicilià” fou resolt amb “una autonomia accelerada abans de l’aprovació de la Constitució de 1948. Roma va fer un gest més ràpid i intel·ligent”.
Sicília és, des de llavors, en el fons, i com ha escrit de vegades el politòleg Flavio Capucci, un “gegant adormit” que només s’ha remogut amb el sentiment meridionalista de greuge a les polítiques del nord, però que no té una expressió electoral clara. Actualment el petit Partit Socialista Sicilià, autonomista i que s’inspira en les lligues de treballadors sicilians de finals del XIX, concorre diumenge en aliança amb Lliures i Iguals, la candidatura a l’esquerra del PD amb més possibilitats d’obtenir representació.
Començaren, llavors, a preveure’s regions de dos nivells: les d’estatut especial i les ordinàries. La majoria per zones amb minories lingüístiques —alemanya, francesa/arpitana, eslovena i friülana— que feien frontera amb estats veïns amb qui hi havia confrontació. El model, diuen alguns constitucionalistes, va ser el de les regions i nacionalitats autònomes de la Segona República Espanyola. L’excepció, a banda de Sicília, fou també insular: Sardenya. “Gramsci havia estat independentista de jove —recorda Juliana— atès que des de les últimes dècades del XIX fins a la guerra el país sard visqué en una situació de depauperació econòmica notable. Un treballador de Torí guanyava cinc cops més que un treballador sard!”. Diumenge, el sardisme, majoritàriament d’esquerres amb l’excepció de l’històric Partit Sard d’Acció —circumstancialment coalitzat amb la Lliga— ho torna a intentar amb una aliança, Progetto Autodeterminatzione, que l’historiador Adrià Mainar Scanu explicava a Nationalia fa uns dies.
El nord...
El nord és una peça important. Esmenta, Lorenzo Zamponi, politòleg, que “la Llombardia i el Vènet representen un quart de la població de l’estat i un terç del PIB estatal”. Són una potència. La Lliga Nord, que representa els interessos d’una classe mitjana industrial i desenvolupista, va ser durant bona part dels anys 80 i 90 un partit septentrionalista, que feia un discurs netament independentista. Eren els anys del lideratge d’Umberto Bossi i d’un cert aproximament del regionalisme padanista —que vindicava la Padània— a altres moviments nacionalitaris europeus. No obstant això, el populisme xenòfob i dretà de la formació sempre va distanciar-lo dels sobiranismes d’altres pobles del vell continent, a excepció d’alguns grups flamencs també d’orientació ultradretana. Una xenofòbia que, igual que el discurs estatal de la Lliga, ha anat virant: dels terroni del sud d’abans, migrants interns al cap i a la fi, als nouvinguts d’altres latituds d’avui.
Pel professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Giovanni Cattini, “el fet que la història d’Itàlia, també del nord d’Itàlia, sigui fonamentalment —en contrast amb el cas ibèric— la història de les ciutats, de les urbs, xoca amb el fet que el suposat padanisme intenti construir una identitat al voltant de regions com la Llombardia o el Vènet, amb escassa tradició històrica com a territoris més enllà de les ciutats-estat que les conformaven”. Juliana ho complementa: “El sentiment padanista intentava fer forat agafant-se, en el fons i de forma una mica ambigua i confosa, a la vella tradició històrica de la República Veneciana, que va ser una realitat independent fins a la intervenció militar de Napoleó a principis del segle XIX”.
La Lliga Nord, amb els anys, ha anat mutant, transformant-se, al mateix temps que la seva implicació als executius de Roma, sempre com a soci predilecte de Berlusconi, s’anava convertint en una constant. “D’alguna forma passa de la retòrica antiromana i independentista, evocant l’espai nacional que anomenen ‘Padània’, a ser una formació netament de dreta nacional italiana amb sensibilitat regional i amb el focus posat a la immigració, el gran tema de l’agenda política transalpina”. Presicce explica que “la Lliga el que fa és regionalitzar arreu de l’estat el que abans només reclamava pel nord... Així, l’eslògan ‘Primer, els llombards’ agafa la fórmula de ‘Primer, els toscans’ o ‘Primer, els sards’ depenent d’en quina zona faci campanya”.
El moviment nacionalitari del nord ha estat majoritàriament escorat a la dreta. Es manté així, fins avui. El professor Cattini recorda “la figura del filòsof Massimo Cacciari, que fou alcalde de Venècia de 1993 al 2000, i que emmirallat en la figura i el projecte de Pasqual Maragall va predicar un cert regionalisme d’esquerres amb les ciutats com a vèrtex”. Avui només la minoritària esquerra independentista i ecologista del Vènet Sanca Veneta —estretament vinculada als moviments socials contraris a la massificació turística de l’àrea veneciana, ben enllaçats amb iniciatives semblants a Catalunya, les Illes Balears i Grècia— combina posicions progressistes i sobiranistes.
...i el sud
L’element meridional serà cabdal, també diumenge. Malgrat la transformació de la Lliga, la formació de Matteo Salvini encara té dificultats, sembla, al sud. El vot majoritari de dretes meridional podria ser retingut pel berlusconisme i pels postfeixistes de Germans d’Itàlia. Enric Juliana opina que “cal tenir en consideració que Sicília i Calàbria han crescut menys que Grècia en l’últim cicle econòmic, el que coincideix amb la crisi”. No és per menys. “En pocs indrets d’Europa —afirma— he vist unes mancances estructurals tan greus com al sud d’Itàlia. Hi ha un endarreriment crònic esperonat per les xarxes de tipologia mafiosa. Cal prendre en consideració que el biaix sud-nord és molt més acusat que a Espanya. La diferència entre un municipi calabrès i un de Llombardia, on la renda és quasi alemanya, és descomunal. Més que, per posar un exemple, entre Cadis i Girona”. El fet que les deslocalitzacions del gran capital industrial del nord es facin fora de l’estat en comptes de cap al sud, com s’havia fet tradicionalment, ha estat terrible per a l’economia meridional. Si no fos per la xarxa familiar i social, l’escenari seria demolidor”, descriu Presicce. L’única excepció, al sud, és la regió de la Pulla —que ha desenvolupat algunes experiències de govern progressista— on, via el turisme, especialment ha tingut un altre tipus de desenvolupament, així com l’alcaldia de Nàpols, en mans del jutge antimàfia Luigi de Magistris.
La pugna constant és, encara ara, entre l’estat i la màfia, al sud. Marcello Bellotti, filòleg i excoordinador a Barcelona del partit Esquerra, Ecologia i Llibertat, que va liderar Nicchi Vendola, fins a la seva dissolució en l’actual artefacte socialdemòcrata Lliures i Iguals, no s’està de recordar que “la màfia del sud, molt interconnectada amb el nord, controla entre un 10 i un 12% del PIB italià. No paga impostos, però finança sous i fins i tot pensions. Exerceix un control social molt present.”
A les eleccions de diumenge, sembla que el Moviment 5 Estrelles pot atreure vot meridional per la promesa d’una renda garantida. “Existeix —diu, de nou, Juliana— la sensació, encara, que el sud està immers en l’Antic Règim”. Per a les coses bones i per a les dolentes. “Hi ha una sensibilitat meridionalista que dóna la culpa de l’endarreriment del sud a la unificació. Recordo coincidir fa uns anys amb personalitats napolitanes que es lamentaven de ‘què va venir a fer Garibaldi aquí!’”.
La península Itàlica està dividida per la meitat, com narra Bellotti, “per quelcom més que pels Apenins”. El desembre de 2016 el vot més contrari a la reforma constitucional que promovia Renzi va ser al sud, contrastant amb el 60% de vots favorables a urbs septentrionals com Milà. “Dos països o un país trencat”, matisa Juliana. Pel sotsdirector de La Vanguardia, un dels problemes principals del país és la manca d’un mínim comú denominador de consens. “El nord i el sud tenen interessos oposats, economies oposades, costa molt trobar quelcom que els unifiqui”. Segueix, el jove politòleg Zamponi, explicant que “la renovada aliança entre la Lliga i Berlusconi probablement guanyarà la majoria d’escons del nord, així que la possibilitat de tenir la majoria al parlament estatal passa per competir amb el Moviment 5 Estrelles al sud”.
L’Església catòlica italiana “té encara —segons Juliana— una capil·laritat social molt forta, si ho comparem respecte a Catalunya i a Espanya, però ha començat a disminuir, a minvar, a perdre intensitat, progressivament”. A tenir menys influència a la política. Tot i el seu pes evident a la Itàlia bianca, la de Roma cap al sud. Quan la Democràcia Cristiana entrà en crisi, a finals dels 80, després de la caiguda del món soviètic, el papa d’aquell moment, Joan Pau II, no va intervenir. “Necessitem catòlics militants”, va dir. Així, se substituí la idea del partit catòlic per la d’una militància catòlica, més transversal. D’aquí, la relativa poca influència del Partit Popular Italià, que n’estava destinat a ser l’hereu. Hi ha hagut, de fet, “catòlics militants” a tots els partits: des del berlusconisme i l’extrema dreta fins a l’ala més progressista del PD.
La immigració i la dreta extrema
La immigració segurament sigui el gran cavall de batalla de la comtessa de diumenge. “Cal tenir present que les onades de migrants procedents del litoral africà han estat molt presents dins l’imaginari col·lectiu italià. Narrades amb profusió per la televisió. Fa quasi deu anys que totes les famílies italianes dinen amb les imatges de barques i pasteres arribant a les seves costes”. Aquí, encara que diferents fonts fan valoracions diferents i que la xifra d’immigrants que hi ha als estats espanyol i italià pugui variar en uns centenars de milers, el cert és que “la sensació d’impacte que els italians tenen és molt forta”. També i en referència a la comparativa amb Espanya, Juliana recorda que “el gruix de la migració a l’Estat espanyol ha estat llatina i catòlica, de llengua castellana, amb vincles emocionals importants, mentre que el perfil dels nouvinguts a Itàlia des de fa ben bé dues dècades —dels albanesos dels 90 “que semblaven sortits d’un psiquiàtric en lloc d’una dictadura” als africans que arriben ara via Líbia— és més “estrany”, per religió i cultura, al cos central de la societat italiana, extremadament monoètnica durant segles”.
I el fenomen migratori condueix a reflexionar sobre el rol que l’extrema dreta juga a l’estat transalpí. Per Alba Sidera, “no deixa de ser curiós que els mitjans parlin de ‘la coalició de centredreta’ quan de les tres forces majoritàries dues d’elles —la Lliga i Germans d’Itàlia— són directament d’extrema dreta i Berlusconi representa una dreta conservadora dura —que ha arribat a afirmar les darreres setmanes de campanya, sempre pugnant amb Matteo Salvini per qui fa la proposta més xenòfoba, que si arriba al govern expulsarà 600.000 immigrants”. Els successos de Macerata, a principi de febrer, quan un ultradretà que havia estat candidat al seu municipi per la Lliga va disparar contra un grup de nouvinguts nigerians culpabilitzant-los d’un crim que s’havia donat dies enrere a aquella zona, no han fet sinó encendre un tema que les forces de discurs xenòfob empren amb resultats positius en campanya. Matteo Salvini va recordar que “uns fluxos migratoris fora de control condueixen al desacord social”. L’organització neofeixista Força Nova, enxarxada a escala europea en el marc de l’anomenada Aliança per la Pau i la Libertat, on participen partits com Democracia Nacional a l’Estat espanyol o Alba Daurada a Grècia, “directament —recorda Sidera— va emetre un comunicat defensant l’atemptat”. De fet, tant Força Nova —fundada 20 anys enrere pel veterà feixista Roberto Fiore, implicat, el 1980, en la massacre de l’estació de Bolonya i que s’ubica en l’anomenada Tercera Posició, anticomunista i anticapitalista— com Casa Pound —autoanomenats “Feixistes del Tercer Mil·lenni” que ha estès una xarxa àmplia de casals socials arreu de la península— viuen un moment dolç. La periodista i corresponsal d’El Punt-Avui explica que “Força Nova representa el neofeixisme nero més genuí, fortament conservador en allò social, contrari a les vindicacions feministes que titllen d’‘ideologia de gènere’, i defensor dels valors de la família”. Per contra, Casa Pound “fa servir estratègies de penetració del seu discurs molt subtils. Amb estètica i formes allunyades de l’extremisme de dreta que tothom guarda a la memòria. Fins i tot als seus centres socials —la clau de la seva expansió— organitzen debats més o menys plurals on participen polítics del centreesquerra!”.
Aquest diumenge se celebren, també, eleccions regionals a dos territoris: la Llombardia i el Laci. A la primera regió, feu dels lliguistes, guanyaran els de Salvini amb tota seguretat. Al Laci, Sidera alerta: “Si supera el llindar del 3% podria entrar Casa Pound al Parlament regional. Seria un precedent perillós”. El professor Cattini explica que, en tot cas, la situació dels neofeixistes és del tot irregular atès que “en virtut de la llei Scelba, de 1952, l’apologia o reconstrucció del Partit Nacional Feixista o similars està fortament penada”.
L’esquerra —existent?
El quid dels problemes de l’esquerra italiana és la mateixa evolució del Partit Demòcrata. “El PD ha estat la gàbia per a l’esquerra italiana”, diu Juliana. El que havia de ser una fórmula d’entesa electoral entre els excomunistes i els sectors més centristes i progressistes de la democràcia cristiana ha acabat en una operació de llarg abast —on les sigles han anat canviant, del primerenc Partit dels Demòcrates d’Esquerra que encara tenia la falç i el martell al logo, fins al PD renzià que es fotografia amb Macron i Albert Rivera— protagonitzat per figures com Massimo d’Alema i Walter Veltroni —“l’Errejón de la política italiana”, comenta Juliana, sorneguer. En el fons tot és una pugna constant, la del PD, entre els excomunistes i els exdemocristians per controlar l’artefacte principal de l’esquerra; i, clar, qui sempre guanya són els democristians. El veterà periodista és molt dur, en aquest sentit, afirmant que “el PD, que és un invent del catòlic progressista Romano Prodi, ha estat la fórmula perfecta per acabar amb els comunistes”.
El partit de Renzi sembla que mantindrà els seus feus a l’Emília-Romanya, la Toscana, l’Úmbria i les Marques, les històriques regions roges que tenien una hegemonia indiscutible del Partit Comunista (PCI). Zamponi apunta, tanmateix, que “el PD corre el perill de perdre escons clau allà, ja que ha decidit presentar candidats que vénen del centredreta com Pierferdinando Casini o Beatrice Lorenzin a ciutats històricament d’esquerres com Bolonya i Mòdena”.
A l’esquerra del PD trobem dues candidatures. Lliure i Igual és la més ben posicionada, fruit de la unió de la galàxia de partits i personalitats progressistes descontentes amb el gir neoliberal de Renzi. Per Belotti —que confessa haver-los fet suport, malgrat desitjar que Poder pel Poble, la candidatura d’esquerra alternativa, obtingui representació—, Lliure i Igual, encapçalada pel sicilià Pietro Grasso, president del Senat i reconegut magistrat antimàfia, basa la seva unió en “referents interessants d’Espanya i Catalunya, com Barcelona en Comú o Podem, que entenen el pluralisme regional i la diversitat ideològica dins l’esquerra com una oportunitat”. En aquest sentit, les velles referencialitats sembla que s’han invertit i, pel filòleg italià resident a Barcelona, “les esquerres espanyoles i catalanes són seguides amb devoció pel progressisme italià”. Lluny d’aquesta posició se situa Alessandro Presicce, advocat de la Pulla i dirigent local de Rifondazione Comunista a la ciutat de Lecce, que afirma que Lliure i Igual “és un ‘PD 2’ que compta amb el suport del vell establishment dels partits tradicionals progressistes que han provocat la situació actual de l’esquerra italiana”. Presicce defensa donar suport a la candidatura Poder pel Poble, “sorgida de l’experiència del centre social okupat de Nàpols Je so Pazzo i de la seva líder Viola Carofalo, que ha estructurat des del municipalisme cap a dalt un moviment d’abast estatal on s’han unit les forces principals de l’esquerra alternativa, en especial Refundació Comunista i el refundat, el 2016, Partit Comunista Italià, supervivents del naufragi posteurocomunista d’aquells que no acceptaren abandonar el PCI el 1991”. Poder pel Poble compta, també, al seu interior, amb el minúscul Partit del Sud-Meridionalistes Progressistes, de Natale Cuccurese.
Les temptatives unitaristes s’han intentat, però allò que divideix el PD i la resta de forces és, per Zamponi, “l’austeritat, un fenomen europeu, que s’ha materialitzat en una reforma laboral intolerable per a bona part de l’esquerra del Partit Demòcrata”.
Tot resta obert. “Les perifèries urbanes estan castigades. El sector públic, en general, està molt deteriorat. El país està fotut”, clou Juliana. Les eleccions de diumenge representen un enfrontament generacional soterrat. Zamponi sentencia que “a les mobilitzacions juvenils del cicle 2008-2012 els va faltar, per quallar com un 15M o un Occupy, una major complicitat i la gestació d’aliances amb la gent gran”. Per l’investigador, “contràriament als jovents català i espanyol, els joves italians no cresqueren en un context de boom econòmic i grans esperances, i han viscut la crisi no com xoc sinó com l’aprofundiment d’un declivi que ve de lluny”. Continua Alba Sidera: “L’atur juvenil a Itàlia és gegantí. Al sud, dos de cada tres joves no tenen feina. Un 40% de joves s’abstindrà, mentre que, sempre segons enquestes, sembla que la força més votada entre aquest segment de població serà el Moviment 5 Estrelles, seguit pel PD, Força Itàlia, la Lliga i, amb només un 8% la candidatura, Lliure i Igual”. L’extrema dreta fa forat, també, entre el jovent. “Hi ha neofeixistes organitzats a molts instituts de secundària, sobretot mitjançant Força Nova i la Casa Pound”. En els joves, tanmateix, hi ha l’esperança dels canvis que puguin produir-se en el futur.