News

A la capital del Kurdistan del Nord, la pau està en disputa

El centre històric d’Amed ha estat escenari d’una autèntica guerra entre milícies kurdes i autoritats turques · 30.000 ciutadans n’han estat expulsats i moltes cases han quedat destruïdes

Amed (Diyarbakir).
Amed (Diyarbakir). Author: Francesco Brusa
L’Estat turc ha guanyat la guerra, i ara sembla que es prepara per guanyar la pau. Pels carrers de Diyarbakir (Amed en kurd) són encara ben visibles els senyals del conflicte sagnant iniciat ara fa un parell d’anys, uns carrers on fins i tot a les boques dels infants que juguen pels carrerons ressonen les paraules “Apo viu” —en referència a l’exlíder del PKK Abdullah Öcalan— i on una vida bulliciosa feta de botigues, bars, centres de culte i trobades espontànies conviu amb la consciència que —com ens repeteixen els habitants— “la policia pot entrar a casa teva en qualsevol moment”.


Sobretot al centre històric de Suriçi, o Sur —on s’arriba passant per punts de control militars distribuïts al llarg de la circumferència de l’antiga muralla—, hi ha moltes cases mig destruïdes, amb forats de projectils a les portes, zones completament arrasades i delimitades per barreres que n’oculten la visió. I és precisament aquí que, metafòricament i concreta, l’Estat turc està construint la pau. Mentre els buldòzers treuen runes i deixalles, l’administració municipal i el govern promulguen lleis noves, arriben a pactes i projecten allò que, a ulls seus, podria ser la Diyarbakir del futur.



Però hi ha molta gent com Talat, un jove activista de la plataforma No a la Destrucció de Sur, que pensa d’una altra manera. “La meitat de Sur està pràcticament destruïda. Unes 2.000 persones han perdut les seves llars, i a altres se’ls està impedint de tornar a viure al centre. Més o menys 30.000 persones han estat desplaçades. El que està passant és una turquització forçosa de la ciutat”, diu sense gaires circumloquis.

De l’esperança a la desil·lusió

Diyarbakir és una de les ciutats més antigues del món. El pas de diferents civilitzacions i poblacions, les estratificacions diverses i les influències arquitectòniques la converteixen en un lloc de gran interès cultural (que recentment li ha valgut la inclusió al Patrimoni Mundial de la UNESCO). Però, igual que molts altres centres a Turquia, també és atacada per canvis socials i econòmics profunds que n’hibriden el teixit urbà amb noves formes d’habitatge i de relacions.

Durant la dècada de 1990, com a conseqüència del conflicte entre l’Estat turc i la guerrilla kurda, molts camperols dels pobles circumdants es van traslladar aquí, sovint construint barris des de zero i de qualsevol manera. Més endavant van començar les primeres conquestes polítiques del moviment kurd, que el 1999 va aconseguir el govern del municipi de Diyarbakir amb el seu propi partit. Aquest poder sense precedents i la relativa llibertat que es vivia en aquell període van portar a una mena de reapropiació de l’espai urbà, amb la modificació de rètols i noms i una promoció constant de la cultura kurda, així com beneficis econòmics.

“Al principi tots érem molt pobres, però érem iguals. Després, amb el govern municipal del partit kurd, molts van poder obrir negocis i empreses o aconseguir llocs de treball més ben remunerats, de manera que s’ha format una nova classe rica”, diu Talat.

Els desenvolupaments de Diyarbakir reflectien les transformacions econòmiques: a la plana àrida, gairebé desèrtica, que envolta l’aeroport, es van començar a aixecar algunes comunitats privades tancades, per satisfer les necessitats de la part de la població enriquida que es traslladava des del centre històric cap a la perifèria, mentre que els carrers de fora de les antigues muralles acollien una infinitat de cadenes de menjar ràpid i de petits centres comercials (el districte Ofis). Sur, buidat de famílies benestants, s’encaminava a constituir-se com un petit enclavament en què confluïen els estrats més pobres de la ciutadania, units per un sentit de solidaritat però alhora de desil·lusió.

“Malgrat aquestes diferències, però, sempre s’ha mantingut una consciència compartida entre rics i pobres: la idea de pertànyer a una comunitat cohesionada en la lluita pel reconeixement de la seva identitat i dels seus drets”, explica Talat. Els percentatges de vot del partit kurd, de fet, també van créixer a escala estatal, i van marcar una entrada històrica al Parlament (amb un HDP que va registrar resultats al voltant del 70% dins del centre històric de Diyarbakir). Però, paral·lelament, les esquerdes anaven madurant: per alguns, especialment els joves, la ira i el desencís prevalien sobre la solidaritat i l’esperança. Es formava així una generació de kurds que, si bé certament no reconeixien l’autoritat d’Ankara, eren igualment cautelosos amb la generació de líders més antics de la guerrilla i es miraven amb sospita qualsevol possibilitat d’un acord polític. Una generació que ha estat definida pels analistes com a “Mad Max”.



Per aquest motiu també, l’escalada del conflicte kurdoturc després del fracàs de les negociacions amb el PKK i la fi de l’alto el foc ha tingut el districte de Sur de Diyarbakir com un dels epicentres principals. Nanos que sovint s’improvisaven com a combatents van cavar trinxeres i van disparar en represàlia contra la policia i els militars turcs, amb la idea d’aconseguir una independència total del barri. Però la resta de la població, desitjosa de pau i amb confiança en les negociacions, no els va donar suport i la resposta de l’Estat no va tardar gaire a arribar, amb particular brutalitat i ferocitat. Una sèrie de greus tocs de queda van posar fi als xocs, i han deixat rere d’ells un munt de runes i d’incertesa que encara ara omplen el centre de la ciutat.

Danys i pressions

“Erdogan ha declarat públicament que somiava amb la reconstrucció de Diyarbakir des que era alcalde d’Istanbul”, continua Talat. “Bàsicament vol vendre la ciutat, vol construir un lloc del qual pugui beneficiar-se constantment. Els habitants de Suriçi vivien en pau i en una situació de solidaritat mútua, però sobretot eren independents econòmicament: hi havia una xarxa densa de relacions de veïnatge, els habitatges eren d’autoconstrucció, etc. Per això, el govern està preparant un pla per evacuar tots els habitants de Suriçi. Vol evitar qualsevol element de dissidència i d’oposició de cara al futur”.

El 21 de març de 2016 el president turc va signar un decret que permet l’expropiació de 6.292 parcel·les, d’un total de 7.714 a Sur. Tenint en compte que les zones restants ja eren propietat de l’Administració Pública de l’Habitatge Col·lectiu (Toplu Konut İdaresi Başkanlığı, TOKI), actualment el centre de la capital kurda està en la seva totalitat en mans del govern. Si no és un urbicidi, tal com el defineixen alguns, és sens dubte un gran robatori. “La seva tàctica és la següent: en primer lloc, ofereixen diners a la gent perquè se’n vagi a viure a una altra banda”, explica Talat. “Si s’hi neguen —cosa que passa gairebé sempre— a continuació comencen a exercir pressions verbals, potser amb amenaces a través de trucades telefòniques anònimes. O de manera més directa, detenint aquells que es neguen a abandonar casa seva. Altres vegades, els habitatges mateixos queden inservibles, pels talls arbitraris a la xarxa elèctrica o per danys causats intencionadament mentre es realitzen treballs de reconstrucció als voltants. També hi ha grups afiliats a l’AKP que de vegades fan patrulles per Sur”.

Tots els casos en els quals els activistes de la Plataforma estan oferint suport legal als antics residents probablement acabaran davant el Tribunal Europeu. Però mentrestant, la destrucció/reconstrucció per part del govern sembla inexorable. Especialment des del conflicte de 2015, les autoritats de l’Ajuntament de Diyarbakir han estat substituïdes temporalment i, per tant, ara ja no hi ha un contrapès institucional a les decisions imposades per les autoritats d’Ankara (en aquest sentit, cal assenyalar que ni tan sols la UNESCO s’ha expressat sobre els fets del centre històric de la ciutat kurda).



“Ara les associacions kurdes són molt més febles que abans. Tota persona que formés part del moviment ha estat atacada o ha patit pressions. Amb el kayyum (comissari), Diyarbakir és administrat directament pel govern, que imposa fàcilment els seus projectes. Es rumoreja que hi ha plans per enderrocar o moure alguns monuments, i a altres edificis i llocs ja els han canviat el nom i s’hi han penjat banderes turques. En general, és evident que el patrimoni i la identitat històrica de la ciutat són respectats ni mínimament: a les reconstruccions només s’utilitza ciment, que no és un material propi de Diyarbakir. Em sembla que durant tots aquests anys l’actitud de l’Estat turc envers els kurds no ha canviat gens. Continuen negant la nostra existència i la nostra cultura. Amb les victòries polítiques i les negociacions recents havíem experimentat un alleujament i una major autonomia, esperàvem que les coses estiguessin canviant. Però només era la preparació d’un altre atac, encara més dur i generalitzat que els anteriors”, diu Talat amb una mica de resignació.

Un patrimoni immaterial

Malgrat els esforços de les associacions i les batalles legals dels antics residents, es continuen enderrocant edificis. Diyarbakir sembla estar avançant cap a una nova etapa de la seva història, en què la voluntat del govern central modelarà de manera gairebé exclusiva l’espai urbà. No és difícil imaginar l’orientació a què es dirigeix, ja aplicada en alguns districtes de les ciutats de l’oest: gentrificació, segregació social, “rentat de cara” i anestèsia de la vida quotidiana en favor del turisme i de la construcció d’una nova “identitat turca” a través de la renovació de llocs i símbols.

Però, evidentment, Diyarbakir no és ni Istanbul ni Ankara. El sentit de pertinença a una comunitat és quelcom que aquí transcendeix el fet de compartir els mateixos carrers o el mateix barri. La consciència i la solidaritat, a més de per una lluita real i veritable, també estan impulsades per una “cultura” àmplia i inclusiva (des del folklore fins a les activitats artístiques de diversos tipus) que, especialment en els últims anys, ha estat una eina fonamental d’emancipació per al poble kurd. Una vegada que li és arrabassada la possibilitat de la resistència política, que en qualsevol cas prova de perseguir, llavors queda el deure de la memòria. “Del que tenim por és que tot això sigui oblidat en el futur. És un procés gradual i hom s’hi acostuma fàcilment. Però no hem d’oblidar que els pobres són qui paguen el preu més alt”, conclou Talat, evocant un altre “patrimoni”, aquest cop immaterial, per defensar al mateix temps que l’històric i concret que avui està sent atacat.

(Aquest article va ser publicat en primer lloc en italià a Osservatorio Balcani Caucaso. Traducció al català de Nationalia. Traduït i reproduït amb permís de l'autor i del mitjà original.)