News

Iemen del Sud: cap al (re)naixement d’un nou estat?

Les forces independentistes controlen des d’aquesta setmana la capital, Aden, i reclamen una negociació que els garanteixi el dret d’autodeterminació

En un gir dels esdeveniments a la guerra civil del Iemen, les forces independentistes del Consell de Transició del Sud (STC) han aconseguit el control de l’antiga capital del Iemen del Sud, Aden, i asseguren que tiraran endavant el seu projecte de reestablir l’Estat sud-iemenita. Tenen, de moment, el suport dels Emirats Àrabs Units. Però l’escenari, enmig d’una guerra participada per diverses potències regionals, no és senzill. Desgranem el rerefons del conflicte. 


El Iemen del Sud, independent des de 1967 i 1990

El Iemen del Sud ocupa aproximadament dues terceres parts de la superfície de la República del Iemen. És, com tot el país, un territori divers, amb regions històricament diferenciades —com Aden, que és el port més important de tot el Iemen, la vasta regió d’Hadramaut o la zona de Mahra, més orientada cap al veí Oman— que abans de l’arribada dels britànics a la regió al segle XIX, estava dividit en una vintena d’emirats i sultanats, en bona part basats en lleialtats tribals que han sobreviscut fins a l’actualitat. A la darrera fase del domini britànic, tots aquests miniestats van ser organitzats en dos grans agrupaments: la Federació d’Aràbia del Sud i el Protectorat d’Aràbia del Sud, que el 1967 es van fusionar i van accedir a la independència sota el nom de República Democràtica Popular del Iemen, més coneguda com a Iemen del Sud.

Aquesta república de l’òrbita comunista va ser independent fins al 1990, quan es va fusionar amb el Iemen del Nord per crear l’actual Iemen unificat. Una unificació, escriuen Veiga, Hamad Zahonero i Gutiérrez Terán a Yemen. La clave olvidada del mundo árabe, que “els dirigents del sud” havien volgut “per salvar-se de la bancarrota de la república socialista i evitar un alçament popular contra ells. No hi havia, per tant, ànim patriòtic ni veritable convicció política”. Des del primer moment va emergir un descontentament ampli al Sud davant del fet que les elits del Nord acaparessin el poder i els recursos del nou país, deixessin sense feina milers de persones i imposessin un gir social conservador. Ja el 1994 el Sud va intentar independitzar-se, però va ser derrotat en quinze dies per una intervenció militar del Nord.

El Moviment del Sud, una força heterogènia

A partir sobretot de 2006 i 2007 emergeix el Moviment del Sud, en oposició al govern iemenita d’Ali Abdallah Saleh —que tenia el suport de diverses tribus i clans del Nord— i a l’aparell de l’Estat, controlat per Saleh i disfuncional si del que es tractava era de proveir els ciutadans de serveis i bona governança. El Moviment del Sud és molt heterogeni i fragmentat: reuneix de manera laxa líders meridionals diversos, antics oficials de l’exèrcit del Iemen del Sud —desplaçats dels llocs de comandament del nou exèrcit unificat—, gent urbana d'Aden incòmoda amb el tribalisme i el conservadorisme, grups d’aturats, pensionistes i dones, algunes tribus i clans meridionals... cadascun d’ells amb les seves pròpies agendes. Això provoca que, durant anys, no hi hagi lideratges gaire clars ni cohesionadors, però sí mobilitzacions massives als carrers. Els primers temps, el Moviment reclama una reforma de l’Estat iemenita; a partir de 2009 i 2010, creixen les demandes independentistes. En aquesta entrevista a Nationalia, Stephen W. Day en parla més a bastament.

És en aquesta situació de desunió que els actors meridionals entren primer a la revolta iemenita que, entre 2011 i 2012, provocarà la caiguda de Saleh i la seva substitució per Mansour Hadi, i després, a la guerra civil del Iemen, que esclata el 2015. Des del primer moment, diversos líders sud-iemenites reclamen la restitució de la independència i la sortida de la guerra, però cap d’ells no té la força ni els suports suficients per organitzar un comandament sud-iemenita únic ni molt menys per controlar el país. Es forma una plèiade de comitès populars armats meridionals que, paradoxalment, acaben donant suport al govern iemenita de Mansour Hadi reconegut per Nacions Unides quan aquest es veu obligat a lluitar contra una aliança septentrional formada pels acòlits del ja expresident Saleh i la guerrilla islamista xiïta dels Houthis, que té suport iranià. El govern de Hadi, a més, s’instal·la provisionalment a Aden, precisament la capital dels independentistes.

L’emergència del STC amb suport dels Emirats Àrabs

Els efectius del moviment del Iemen del Sud essencialment es passen el 2015, 2016 i 2017 dins de la coalició de Hadi, que compta amb el suport militar de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (EAU). Durant tot aquest temps, el càrrec de governador d'Aden l'ocupa un general major de l’exèrcit, un home en principi lleial a l’executiu de Hadi però cada cop més crític amb la ingerència saudita i cada cop, també, més vinculat als EAU, que li ofereixen diners per reconstruir la ciutat portuària: és Aidaroos al-Zubaidi, qui l’abril de 2017 és rellevat del càrrec per Hadi. El maig, Zubaidi anuncia la formació del STC, que a partir de llavors serà vist com un actor al servei dels Emirats Àrabs. Per aprofundir en aquesta qüestió, a la Chatham House, Peter Salisbury ha publicat un complet report sobre la situació del Iemen durant tot el 2017.

La influència dels Emirats, però, no es limita pas al STC. El país del Golf també alimenta milícies tribals en regions diferents del Iemen del Sud —Lahj, Abyan i Shabwa— i milícies regionals a les províncies de Hadramaut i Mahra. En aquesta darrera, però, també hi ha presència de forces vinculades amb l’Aràbia Saudita. A més, hi ha soldats dels EAU destacats a l’illa de Soqotra, pertanyent també al Iemen del Sud tot i que geogràficament més propera a Somàlia.

La majoria d’analistes interpreten l’ascens del STC com una expressió del puixant paper que juguen en el conflicte del Iemen els Emirats Àrabs i de la separació creixent que existeix entre aquest país i l’Aràbia Saudita, que continua sent el suport principal de Hadi i dels seus lleialistes. Per explicar aquesta divisió, els analistes apunten als diferents interessos geopolítics de les dues potències del Golf així com al fet que els saudites hagin acceptat els islamistes d’Islah —propers als Germans Musulmans— com a aliats de facto mentre que l’elit dels Emirats considera els Germans com uns enemics seus irreconciliables.

La presa de control d’Aden

És davant d’aquest escenari que el 21 de gener, Zubaidi va anunciar que iniciava el procediment per prendre el control d’Aden si Hadi —que ara ja no és a la ciutat sinó a la capital saudita, Riad— no feia dimitir tot el seu govern, encapçalat pel primer ministre Ahmed bin Daghr, al qual acusaven de corrupció, de mala gestió i d’haver-se girat en controla del poble sud-iemenita. El procediment ha estat, simplement, desplegar-se per les zones d’Aden que encara no controlava el STC, enfrontant-se contra els lleials al govern. Segons la Creu Roja, els combats han deixat un balanç provisional de 38 morts.

Després d’haver proclamat la seva victòria total a la ciutat, les forces del STC han adoptat una tàctica de prudència: s’han retirat d’algunes posicions i Zubaidi ha tornat a afirmar que es manté lleial a Hadi en el combat contra les forces dels Houthis, però no pas al govern de Bin Daghr. En qualsevol cas, el STC ha demostrat que, en aquests moments, els independentistes són el grup armat que té més força a la ciutat.

Un referèndum d’autodeterminació?

Zubaidi, l’octubre passat, afirmava que el seu objectiu últim era convocar un referèndum d’autodeterminació, i fins i tot arribava a dir que la votació se celebraria “aviat”. Als comunicats d’aquestes setmanes, el STC ha reiterat que el Iemen del Sud ha d’esdevenir un país independent i que les forces del Nord no hi són benvingudes. Alhora, ha insistit que donaran suport a la “resistència del Nord” contra els Houthis —que aquest desembre van assassinar Saleh i han partit peres amb l’entorn de l'expresident— fins que aquests siguin derrotats. Segons Salisbury, els fets d’aquestes dues setmanes cal entendre’ls en el marc dels “greuges del Sud i de la cohesió creixent entre les forces que tenen el suport dels EAU”, un marc en el qual l’STC està cercant “un seient real a la taula, i és això pel que estan actuant ara”.

Perquè pugui implementar el seu projecte independentista, però, cal tenir en compte que el STC ni agrupa tot el Moviment del Sud, ni molt menys controla tot el territori del Iemen del Sud: hi ha zones en mans de milícies tribals, d’altres on Al Qaida i Estat Islàmic tenen influència, altres sota control més o menys efectiu del govern... Ni tampoc els Emirats Àrabs —ni cap altre país— no han donat cap senyal de voler donar suport al procés d’independència. Tal com estan les coses ara sobre el terreny, l’Aràbia Saudita percebria un suport dels EAU al projecte independentista com una amenaça i una ingerència permanent en un país —el Iemen— que els saudites han estat considerant el seu pati del darrere des de fa dècades.

Segons escriu l’analista Sama’a al-Hamdani a Atlantic Council, és “improbable” que tot plegat condueixi a la ruptura de l’aliança entre l’Aràbia Saudita i els EAU en relació amb la lluita contra els Houthis, però sí que “és clar” que ambdós estats voldran usar els seus proxies iemenites per establir-se respectivament com l’actor més poderós al país. Al-Hamdani apunta que, per als Emirats, “la unitat del Iemen no és la seva preocupació principal”. I aquí és, probablement, on Zubaidi pensa que pot tenir una oportunitat.

El líder del STC assegura que està disposat a esperar a una negociació —des de la força del “seient real” de què parla Salisbury— “sota els auspicis de la comunitat internacional” que “garanteixi” al Iemen del Sud “el dret a l’autodeterminació”. Fins ara, però, els principals actors internacionals i iemenites tan sols han mostrat estar disposats a arribar a un acord postbèl·lic per convertir el Iemen en un estat federal. Hadi, per exemple, proposava el 2013 la constitució d’un nou Iemen amb sis estats federats. El Moviment del Sud, però, ho va rebutjar: d’un costat, perquè el Iemen del Sud quedava dividit en dos, i de l’altre, perquè no se li reconeixia el dret a l’autodeterminació.