News
Les dones, al centre del conflicte de l’est de la República Democràtica del Congo
“Els milicians de Nduma Defense of Congo (NDC) actuen des de fa mesos com si fossin els amos del territori a l’oest de la demarcació de Lubero, al Kivu Nord. Violacions, robatoris, assassinats, taxes mensuals il·legals obligatòries, treballs forçosos... La llista d’abusos a la població ocupada no és exhaustiva. Però el silenci de les autoritats davant d’aquestes atrocitats comença a fer sospitar la població que aquesta milícia té algun tracte de favor.” Així comença la denúncia que el Group d’Associations de Défense de Droits de l’Homme et de la Paix (GADHOPi), una coordinadora ubicada a la ciutat de Butembo, al Kivu Nord, a l’est de la República Democràtica del Congo, publicava el 18 de juny al seu web.
Pocs dies abans es va estendre l’alarma per l’atac d’un grup armat a la presó de Kangwaiii, a Beni, amb el resultat de més de 900 presos força perillosos alliberats i 11 guardians morts. Entre els alliberats es trobaven bandits Mai-Mai i del grup rebel ugandès Allied Democratic Forces (ADF-Nalu), instal·lat de fa temps a la zona, tots ells responsables de les massacres patides a Beni en els darrers tres anys.
L’estiu de 2014 vaig ser a Beni amb la companya Rita Huybens per gravar una part d’un documentaliii sobre les violacions com a arma de guerra a l’est del Congo per a la Lliga dels Drets dels Pobles. Vam entrevistar una noia de 17 anys segrestada i esclavitzada sexualment durant vuit mesos per un grup rebel, i que havia quedat embarassada com a conseqüència de les violacions patides durant el captiveri. Ens deia que els rebels havien aparegut de cop i havien matat els pares i dues tietes, que un germanet que duia a coll havia mort durant el forcejament i que, després, a ella, se l’havien endut amb altres noies cap al campament que els rebels tenien dins la selva. En aquell moment, Beni era considerada una zona segura. Tres mesos més tard, a l’octubre, les bandes armades —principalment les ADF-Nalu— van començar a fer incursions en diferents punts del municipi, i les morts i violacions van esdevenir notícia habitual.
Per allà on passen, els grups armats deixen terra cremada: escoles tancades, activitat mínima i desplaçaments de població. La seva acció no només no remet sinó que va creixent i escampant-se per pobles que abans eren segurs
Un any més tard, al novembre de 2015, vam viatjar a Butembo, uns 60 kilòmetres al sud de Beni, aquesta vegada per a fer el seguiment del projecte “Suport a les Maisons d’Écoute a Butembo, Lubero, Beni” que havia engegat la Lliga. I vam saber que el balanç de morts a l’àrea de Beni en aquest període havia arribat a 600. Segons dades recollides per la coordinadora GADHOP, fins a l’abril de 2017, les persones mortes ja pujaven a 1.200. Endemés, no hi ha estadístiques fiables dels homes que són segrestats als camps i apareixen morts després i, sobretot, de les dones que són violades durant les incursions ni de les que segresten i esclavitzen sexualment. Per allà on passen, els grups armats deixen terra cremada: escoles tancades, activitat mínima i desplaçaments freqüents de població. Així, durant els darrers dos anys i mig, a Beni-Butembo-Luberoiv, segons diverses fonts, l’acció dels grups armats no només no remet sinó que va creixent i escampant-se per pobles que abans eren segurs.Una història d’inestabilitat
Allò explicat fins aquí és una mostra de l’estat de violència en què viu la província de Kivu Nord. Però passa el mateix al Kivu Sud, i és molt semblant el que està succeint a la regió de Kasai. Des que el Congo va esdevenir la finca particular del rei Leopold II de Bèlgica —que la va espoliar, amb l’auge del cautxú, esclavitzant i sotmetent la població mitjançant un règim sanguinari— els congolesos no han gaudit de períodes llargs de pau. Com tampoc Ruanda, Burundi i Uganda. Tots ells són estats nascuts de la Conferència de Berlín de 1885. Tots ells són països pertanyents a la regió dels Grans Llacs. I entre ells, les fronteres són molt permeables, per on sempre han circulat de manera fluïda diferents ètnies: hutus, tutsis, twas o nande, entre altres.
Després de la descolonització del Congo l’any 1960, van aparèixer diversos conflictes que no tenien necessàriament motivacions identitàriesv, sinó que més freqüentment tenien a veure amb el control dels recursos naturals i l’ocupació de la terra. Però les províncies dels Kivu, a l’est del Congo, van esdevenir, com a conseqüència del genocidi ruandèsvi de 1994, l’escenari on es dirimien els enfrontaments sagnants entre hutus i tutsis, i van transformar els Kivu en territori de refugiats i de grups rebels. Primer van ser els hutus que perseguien els tutsis; després, els tutsis van assolir el poder a Ruanda i es van convertir en perseguidors dels hutus. Balanç total: més d’un milió de morts i uns dos milions de refugiats i desplaçats. I gairebé sense treva, Ruanda va decidir de donar suport al rebel Laurent Kabila per derrocar Mobutu Sese Seko, que exercia la dictadura al Zaire — el nom del Congo decidit per Mobutu— en l’episodi conegut com la Primera Guerra del Congo (1996-1997).
Un cop al poder, Kabila va prescindir dels seus aliats ruandesos i ugandesos, que s’havien instal·lat a l’est del Congo per explotar els recursos. Immediatament va començar a la regió dels Grans Llacs la coneguda com a Primera Guerra Mundial d’Àfrica —per la implicació d’una desena de països i la xifra esgarrifosa, segons algunes dades, de cinc milions de morts. L’assassinat de Laurent Kabila i diversos acords de pau entre 2002 i 2003 (Sun City i Pretòria, a Sud-àfrica), van desembocar en un Govern de transició, primer, i posteriorment, en un Govern electe, el 2006, presidit per Joseph Kabila, fill de Laurent Kabila.
Els minerals de sang
Tot i la fi de la gran guerra, a l’est de la República Democràtica del Congo continuen instal·lats diversos grups rebels d’oposició als governs de Ruanda, Burundi i Uganda que, amb el temps, s’han convertit en bandes armades que viuen de l’explotació de les riqueses del sòl i del subsòl d’aquest racó del Congo, sembren el terror i han fet que la situació de conflicte esdevingui crònica.
Com a més importants entre aquests grups podem citar els hutus de les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), l’Exèrcit Nacional d’Alliberament d’Uganda (ADFNalu) i els burundesos de les Forces Nacionals d’Alliberament (FNL). D’altra banda, les Forces Armades de la RD del Congo (FARDC)vii també han actuat, sovint, de la mateixa manera que les bandes armades contra les quals haurien de combatre. Probablement, per haver integrat a les seves files de 120.000 a 130.000 milicians rebels en aplicació dels acords de pau de 2008 entre el govern de la República Democràtica del Congo i el líder tutsi rebel, Laurent Nkunda.
Hi hem d’afegir uns 20 grups armats, entre la setantena de detectats als Kivu, que pertanyen als anomenats Mai-Mai, i que neixen com a grups d’autodefensa per combatre les incursions dels grups estrangers, però que amb el temps acaben sent bandits que assassinen, roben i violen com fan els altres.
Caddy Adzubaviii, reconeguda advocada, periodista i activista pels drets de les dones, m’ho deia l’any passat en una entrevista que li vaig fer: “De fet, si es fa un mapa d’ubicació dels recursos miners a la zona, trobarem que coincideix amb els llocs on són presents els grups armats. Allà on hi hagi mines d’or, de coltan, de cassiterita... mines en general, allà hi haurà concentració de grups armats... L’explotació d’aquests minerals són la seva força, el seu finançament. Canvien el mineral per les armes”.
A partir del gran desenvolupament de la indústria electrònica puja la cotització de tot de minerals que es produeixen a l’est del Congo. A la majoria de les mines s’extreuen il·legalment, i viatgen a les indústries de transformació i de components a través de Ruanda
A partir del gran desenvolupament de la indústria electrònica, a la dècada dels 2000, puja la cotització del coure, l’estany (de la cassiterita), l’or, el tungstè, i el niobi i el tàntal, trets del coltan. Tots es produeixen a l’est del Congo. A la majoria de les mines els minerals s’extreuen il·legalment, i viatgen a les indústries de transformació i de components a través de Ruanda, principalment. Les mesures internacionals per posar fre al consum il·legal d’aquests minerals encara no aturen el conflicte, i els grups armats continuen movent-se amb gran facilitat esquivant les FARDC —o en connivència amb elles— i les forces de la missió de l’ONU, la MONUSCO. A Europa, la Xarxa Europea per a l’Àfrica central (EURAC, en les seves sigles en anglès)ix, a la qual pertany la Lliga dels Drets dels Pobles, treballa de valent fent una denúncia i sensibilització insistents sobre la necessitat de consumir mineral explotat legalment i també sobre els conflictes de la regió dels Grans Llacs. El pitjor del tauler d’escacs, però, són les conseqüències greus que recauen sobre la població civil, i especialment sobre dones i infants.Un context desfavorable
La paradoxa cruel és que un dels països amb més recursos d’Àfrica sigui també un dels més pobres. Perquè la riquesa del Congo sempre ha estat en mans de les classes dirigents, de les empreses estrangeres o subsidiàries d’aquestes i dels grups armats. Els congolesos han estat la mà d’obra esclavitzada o mal pagada que viu del treball a les mines o d’una activitat agropecuària gairebé de subsistència.
La República Democràtica del Congo és en el lloc 176, de 188 països, pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humàx. I si parlem de nenes i dones, la marginació segueix sent igualment greu: en l’Índex de Desigualtat de Gènere, ocupa exactament el mateix lloc 176.
Per l’investigador Prosper Hamuli, el manteniment de la pobresa és una estratègia del poder: mentre la població es preocupa per sobreviure no ho fa per organitzar-se i reivindicar els seus drets
Per l’investigador Prosper Hamulixi, el manteniment de la pobresa és una estratègia del poder: mentre la població es preocupa per sobreviure no ho fa per organitzar-se i reivindicar els seus drets. La conseqüència és que la pobresa, la inseguretat, la violència, el menyspreu dels valors ciutadans, l’espoli de la riquesa i l’absència de l’Estat pel que fa a serveis a la població estan esdevenint, gairebé, estructurals al Congo.A més, la repressió sistemàticaxii de la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacifica de polítics i activistes està creant una situació insostenible i perillosa, en l’intent del president Joseph Kabila de perpetuar-se anticonstitucionalment en el poder o de deixar-lo en mans dels seus. En el decurs dels darrers dos anys s’ha empresonat una llista llarga de polítics opositors i activistes. Tot i així, moviments juvenils, com ara La Lucha de Goma o Filimbi de Kinshasa continuen al peu del canó.
Les dones i els infants al centre de la vulnerabilitat
En aquest context els més vulnerables en les incursions dels grups armatsxiii són les dones i els infants. Siguin rebels o Mai-Mai, les seves accions criminals solen seguir un mateix patró: arrasar, matar i violar. Les massacres han provocat que unes 700.000 persones visquin desplaçades de les seves llars a les dues províncies del Kivu, segons algunes dades de Norwegian Refugee Council recollides a EcoDiario.esxiv. Dues terceres parts es calcula que viuen en famílies d’acollida i la resta, en camps de desplaçats. En el documental “Uchungu na tumaini, crònica del dolor i l’esperança”xv, vam parlar amb Kahindo Ndole, instal·lada en una tenda esparracada del camp de desplaçats Mugunga 1 de Goma. Mare de nou infants i amb el marit desaparegut des que els armats van atacar el seu poblet a la zona de Masisi, una de les més perilloses, va haver de ser operada de l’esquena com a conseqüència de la violació que va patir. Adele Ndoole, en canvi, vídua i amb cinc fills, era en una casa d’acollida, després de viure en la indigència, des que va fugir de Walikale, una altra zona amb molta activitat de grups armats i mineria il·legal.
També vam parlar amb dues adolescents, Izelte i Sheila, que tenien 16 i 17 anys quan ens van oferir el seu testimoni. Totes dues tenien sengles nadons nascuts de les violacions de què van ser objecte. Izelte era a casa seva quan la van sorprendre els rebels i van matar els seus pares: “Després em van portar a un altre lloc, on em van violar”. En el cas de Sheila, els Mai-Mai Simba van irrompre a trets durant la festa de final de curs i un d’ells la va violar. Els rebels van fugir en arribar un destacament de l’exèrcit congolès: “Aleshores vaig agafar camí de casa meva, però no hi havia ningú: tothom havia fugit. Quan estava estudiant per quin camí podien haver fugit els meus pares, de sobte vaig trobar el cos del meu germà, mort, a prop de la casa”.
Tanmateix, les violacions no són exclusives dels armats. Els civils carreguen amb un munt d’accions violentes envers les dones. Aquest comportament dels homes pot tenir l’arrel en la banalització de la condició femenina i en el fet que les dones, en general, no coneixen els seus drets i donen per fet que han de callar i acceptar la voluntat dels homes. També el costum, o normes no escrites, que regeix el funcionament de la societat tradicional pesa en el respecte a les dones. Malauradament, aquest menysteniment aplana el camí perquè qualsevol veí sense escrúpols, patró o mestre s’aprofiti de la seva ascendència per violar una noia. Li va passar a Françoise Eladixvi, que va quedar embarassada de bessonada: “Jo em trobava malament, estava malalta. El mestre del meu curs es va oferir a allotjar-me a casa seva per cuidar-me. I la primera nit ja va venir a trobar-me a la meva habitació”.
Per més desgràcia, els pares de Françoise Eladi la van fer fora de casa, perquè ella no volia desprendre’s dels seus fills. L’estigmatització ve, així, a sumar-se a la violència de la violació, als danys físics i psicològics de diferent grau i a la possible maternitat no desitjada.
Les dones per les dones
L’esperança per apaivagar les conseqüències d’aquesta violència estructural cal buscar-la en les mateixes dones. Les que han aconseguit una bona formació i s’han alliberat del jou de la submissió han estat les primeres a prendre la iniciativa de treballar per la pau i per la dignitat femenina. Són dones ben adobades en l’adversitat, enfortides en les desigualtats d’oportunitats i, sobretot, indignades pel patiment que les envolta i per la inhibició del Govern.
L’esperança per apaivagar les conseqüències d’aquesta violència estructural cal buscar-la en les mateixes dones
Són dones treballant per les dones. Al Kivu Sud, en l’àmbit de la comunicació, i també en l’àmbit de la sensibilització i de la incidència política, trobem l’exemple de les periodistes de l’Association des Femmes des Média (AFEM), establerta a Bukavu. Treballen activament a la premsa escrita i a la ràdio, principalment a les ràdios comunitàries, des d’on els missatges arriben quotidianament als àmbits rurals. Fan reportatges sobre el terreny i envien les produccions a les ràdios locals. La seva presidenta fins l’any passat, Jolly Kamuntuxvii, deia en una entrevista que, segons el costum, les dones caminen un pas enrere dels homes en els assumptes públics. Preocupades per aquesta situació, al 2015 es va engegar un projecte a tot el país, anomenat Rien sans les Femmesxviii (Res sense les dones), que té com a objectiu la representació paritària home-dona a les instàncies de presa de decisions a tots els nivells.També al Kivu Sud està en marxa el projecte Femme au Fonexix (Dona al telèfon). Consisteix que les dones puguin accedir a una plataforma per fer arribar missatges que són recollits i valorats per l’equip de Ràdio Maendeleo, de Bukavu, el qual actua després de pont i altaveu del missatges o alertes rebudes.
Gràcies al treball en xarxa i a la intervenció en fòrums internacionals d’activistes i d’organitzacions de dones, les congoleses han aconseguit tenir pes en l’aprovació de la resolució 1.960 del Consell de Seguretat de l’ONU de 2010, que exigeix elaborar llistes d’agressors i informes sobre sospitosos de cometre actes de violència sexual o de ser-ne responsables, i que el mateix 2010 es traslladés a Bukavu la cloenda de la Marxa Mundial de les Dones.
Al Kivu Nord, i amb alguna representació al Kivu Sud, és present Synergie des femmes pour les víctimes de violences sexuelles, una coalició de 35 associacions de dones i de drets humans que presten assistència mèdica, psicosocial i jurídica a les víctimes de violacions, amb l’objectiu final d’apoderar les dones i de posar fi a l’epidèmia de la violència sexual al Congo.
Les 16 associacions que són a la coordinadora GADHOPxx de Butembo, al Kivu Nord, també són mostra de la mobilització de la societat civil davant la situació de conflicte. L’ONG sabadellenca Lliga dels Drets dels Poblesxxi acompanya financerament tres associacions de dones d’aquesta coordinadora: Femmes Juristes pour la Défense des Droits de la Femme (FJDF), Association de Défense des Droits de la Femme (ADDF) i Femmes Engagées pour la Promotion de la Santé Intégrale (FEPSI), dedicades respectivament a la defensa jurídica de les dones, al tractament psicològic i a la sensibilització i a la salut, a través dels serveis hospitalaris. El documental “Uchungu na Tumaini, crònica del dolor i l’esperança”xxii, va ser produït per la Lliga amb l’objectiu de denunciar les conseqüències del conflicte i d’acostar a la ciutadania la tasca d’aquestes associacions. Perquè el més important és aconseguir recuperar les dones que han patit la violència per a la vida quotidiana. Una tasca difícil, però en què s’ha d’invertir molta dedicació, professionalitat i temps. Cal portar els culpables de les violacions a judici sempre que se’ls pugui identificar, tot i la manca de rigor d’alguns tribunals de justícia. Cal una teràpia feta per professionals locals, bons coneixedors de l’entorn cultural i social de les víctimes. Cal una atenció hospitalària adequada, perquè, a banda dels danys físics que hagin pogut patir en ser violades, n’hi ha que queden embarassades i han de ser ateses al part. Hi ha adolescents violades, com ara la Jackiexxiii, que amb 14 anys li van haver de practicar una cesària a l’hospital de FEPSI, perquè encara era immadura per parir. També bona part de les violades s’han infectat amb el VIH i han de seguir un tractament hospitalari, que —insistim— l’Estat no cobreix. Per això aquestes organitzacions han de comptar amb suport i finançament internacionals. Elles hi posen la lluita, començant per subvertir els aspectes del costum que menystenen socialment les dones. Són qui han de seguir amb l’estabilització d’aquelles que han patit violència, amb la sensibilització a les escoles, a través de la creació de comitès mixtos per dirimir els conflictes de gènere i fomentar l’educació en la igualtat o amb l’emissió de programes de ràdio de contingut reivindicatiu. Són les dones que han de treballar de valent per perdre el complex de no voler postular-se al costat dels homes en la participació política. Ho diu Mado Chidekaxxiv en una entrevista que li vaig fer l’any passat. Chideka és una advocada congolesa de la diàspora a Bèlgica, gran difusora de la directiva 1.325 del Consell de Seguretat de l’ONU sobre dona, pau i seguretat, tres paraules que haurien de viatjar inseparables.
NOTES
i Gadhop. “Territoire de Lubero, face au silence, suite aux exactions des MaiMai Nduma Defense of Congo, la population abandonne les villages aux miliciens” [en línia]. (18 juny 2017) https://goo.gl/46kTL5 [Consulta: 6 setembre 2017]
ii Radio Okapi. “ Evasion à la prison de Beni : des détenus dangereux retrouvent la liberté” [en línia]. (12 juny 2017) https://goo.gl/GPRgJt [Consulta: 6 setembre 2017]
iii Lliga dels Drets dels Pobles. “Uchungu na tumaini, crònica del dolor i l’esperança” [en línia]. https://vimeo.com/130268976 [Consulta: 6 setembre 2017]
iv Amnesty International. https://goo.gl/DWqzj4 [Consulta: 6 setembre 2017]
v Ospina Serna, Juliana. “Conflicto en el este del Congo: ¿un pueblo víctima de su propia riqueza?” [en línia]. Politica crítica. (28 abril 2013) https://goo.gl/a8hh7B [Consulta: 6 setembre 2017].
vi Escola de Cultura de Pau. Baròmetre 14. Sobre conflictes, drets humans i construcció de pau [en línia]. (abril-juny 2007) https://goo.gl/cDqxSW [Consulta: 6 setembre 2017]
vii Royo, Josep M. República Democràtica del Congo: un estat de la qüestió [en línia]. Institut Català Internacional per la Pau, 2013. https://goo.gl/ZZambF [Consulta: 6 setembre 2017]
viii Adzuba, Caddy. “El que hi ha darrera el mòbil” [en línia]. Lliga dels Drets dels Pobles. (22 febrer 2016) https://goo.gl/pbAmuv [Consulta 6 setembre 2017]
ix European Network for Central Africa (EurAc) http://www.eurac-network.org/en [Consulta: 6 setembre 2017]
x United Nations Development Programme. Human Development Reports [en línia]. http://hdr.undp.org/en/composite/GDI [Consulta: 6 setembre 2017]
xi Vegeu nota iii
xii EurAc. Processus democratiques et impasses politiques dans la region des Grands Lacs [en línia]. (Juny 2017) https://goo.gl/7s1ZN3 [Consulta: 6 setembre 2017]
xiii Csete, Joanne; Kippenberg, Juliane. The War Within the War: Sexual Violence Against Women and Girls in Eastern Congo [en línia]. Nova York: Human Rights Watch, 2002. https://goo.gl/ApK7LG [Consulta: 18 setembre 2017]
xiv EcoDiario.es [en línia]. (22 maig 2017) https://goo.gl/FXSemW [Consulta: 6 setembre 2017]
xv Vegeu nota iii
xvi Vegeu nota iii
xvii Giménez, Josep Ramon. “Congo, buscant el camí de la pau” [en línia]. (13 febrer 2014) https://goo.gl/ho6vda [Consulta: 6 setembre 2017]
xviii Kvinna Till Kvinna Foundation. Dr Congo [en línia]. https://goo.gl/J3aYT9 [Consulta: 6 setembre 2017]
xix Femme au Fone. https://goo.gl/tsLNFz [Consulta: 6 setembre 2017]
xx GADHOP. “Territoire de Lubero, face au silence, suite aux exactions des MaiMai Nduma Defense of Congo, la population abandonne les villages aux miliciens” [en línia]. (18 juny 2017) https://goo.gl/46kTL5 [Consulta: 6 setembre 2017]
xxi Lliga dels Drets dels Pobles. http://www.dretsdelspobles.org/ [Consulta: 6 setembre 2017]
xxii Vegeu nota iii
xxiii Vegeu nota iii
xxiv Lliga dels Drets dels Pobles. “Mado Chideka i la resolució 1325” [en línia]. https://goo.gl/rpnr9H [Consulta: 6 setembre 2017]