News
Independències en diferit: cap a l’estat propi, més autonomia o l’statu quo?
Us oferim un recull de mirades històriques amb casos europeus del segle XX
De la DUI a l’establiment d’estats independents
Irlanda: de 1916 a 1921 (o 1931)
Després que els independentistes proclamessin la República Irlandesa i fracassessin a mantenir-la dempeus durant la rebel·lió armada de Pasqua de 1916, el Sinn Féin es va presentar a les eleccions britàniques de 1918 amb la promesa d’establir una assemblea constituent i proclamar, de nou, la república si resultava guanyador a les urnes. El partit, efectivament, va guanyar 73 dels 105 escons irlandesos en joc, i es va veure legitimat a reproclamar la república. El 21 de gener de 1919, a Dublín, es va establir el Parlament irlandès i es va aprovar una Constitució provisional. El naixement estat va demanar el reconeixement internacional i van iniciar una gira mundial cercant suports explícits entre les diferents cancelleries. No en van aconseguir cap, tret d’un reconeixement poc clar per part de la Rússia Soviètica.
En paral·lel amb això, s’anava desenvolupant un conflicte armat d’intensitat creixent entre l’Exèrcit Republicà Irlandès —la força armada del nou estat— i les tropes britàniques: la guerra d’independència, que va durar des de 1919 fins al 1921. El 6 de desembre d’aquell any, representants irlandesos i el govern britànic van signar el Tractat angloirlandès, que posava punt final a la guerra, donava naixement a l’Estat Lliure Irlandès i separava sis comtats de l’Ulster que romanien sota sobirania britànica: Irlanda del Nord. El Parlament britànic encara va tenir prerrogatives legals sobre el nou Estat irlandès fins al 1931. I la Irlanda independent no va convertir-se en república fins al 1936 —o 1949: és un tema de debat entre historiadors, encara avui.
Kosovo: de 1992 a 2008
Es considera generalment que l’any del naixement efectiu de la República de Kosovo és 2008, després que l’Assemblea aprovés la separació de Sèrbia i el nou estat fos reconegut per una cinquantena de països. En realitat, però, la primera declaració d’independència va tenir lloc el setembre de 1992, proclamada per membres electes de l’Assemblea de Kosovo, que havia estat suspesa prèviament per part de les autoritats de Sèrbia (durant el període iugoslau, Kosovo era una república autònoma dins de Sèrbia.) Sense control efectiu del territori, la proclamació va conduir a allò que alguns politòlegs han anomenat un “paraestat” o “estat paral·lel”, amb l’històric líder Ibrahim Rugova com a president. Es tractava d’un conjunt d’institucions a l’ombra o a la clandestinitat —incloent-hi serveis educatius, sanitaris i culturals, consells municipals i partits polítics— a mig camí entre un moviment de resistència civil i un veritable estat.
Sectors kosovars crítics amb aquesta estratègia, bàsicament pacifista, van fundar l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK), que va combatre contra l’exèrcit iugoslau en la guerra de 1998-1999 que va acabar amb la intervenció de l’OTAN i la separació efectiva de Kosovo respecte de Sèrbia, sota un protectorat internacional. El 2007, l’enviat especial de l’ONU, Martti Ahtisaari, va recomanar la “independència supervisada” de Kosovo, que es va implementar l’any següent. Avui dia, Sèrbia continua sense reconèixer-ne la independència, però les autoritats kosovars mantenen el control del seu territori, que és considerat un estat independent per 110 països membres de l’ONU.
Noruega: de 1814 a 1905
Els noruecs són segurament els que més paciència van tenir entre la proclamació de la seva independència i la realització efectiva: ni més ni menys que 91 anys. Noruega va aprofitar la crisi europea de les guerres napoleòniques per declarar-se independent de Dinamarca —rebutjant l’annexió a Suècia, que és el que les potències de l’època havien arranjat— el maig de 1814 mitjançant l’aprovació de la seva Constitució, que definia el país com a “lliure, independent, indivisible i inalienable”. Els noruecs no van aconseguir suports internacionals significatius i el mateix estiu, Suècia —per la via militar— va imposar-los el seu domini. Això sí, en termes força favorables, si els hem de comparar amb la majoria de conquestes militars: Suècia va permetre que Noruega es consolidés com a estat, i tot just li va requerir l’acceptació d’una monarquia i una política exterior comunes.
L’arranjament va durar fins al 1905, quan el Parlament noruec va votar a favor de la dissolució de la unió. El rei suec s’hi va oposar i, a banda i banda de la frontera entre ambdós països, es van desplegar tropes: suecs i noruecs tenien exèrcits separats, i els segons estaven disposats a defensar la proclamació de la independència. El govern noruec va organitzar un plebiscit on el vot favorable a la independència va superar el 99,9%. Els dos governs van negociar la separació, que es va fer efectiva abans de final d’any.
De la DUI als acords d’autogovern intern
Fèroe: de 1946 a 1948
Durant la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va posar les illes Fèroe —que formaven part de Dinamarca— sota el seu control militar. En paral·lel, la cambra de representants de les illes, el Logting, havia assumit les competències que l’Estat danès no estava en condicions d’exercir, atès que Dinamarca es trobava sota ocupació alemanya. Acabada la guerra, i ja amb les illes de nou sota control danès —les tropes britàniques havien marxat el setembre de 1945— el Logting va organitzar un referèndum d’autodeterminació, en què el 48,7% dels votants van triar la independència, el 47,2% la van rebutjar, i el 4,1% va votar en blanc. Els diputats del principal partit independentista —el Partit Popular— van considerar que el “sí” era el vencedor, i el 18 de setembre van aprovar la declaració d’independència. El govern danès va rebutjar-ho, i tan sols sis dies després va forçar el rei de Dinamarca a dissoldre el Logting i es van convocar eleccions a la cambra feroesa.
La votació va tenir lloc el 8 de novembre, i en va resultar una majoria de diputats autonomistes del Partit de la Unió del Partit Socialdemòcrata. Dinamarca va considerar que aquesta mena de plebiscit havia demostrat que els feroesos no volien la independència, i va oferir un acord d’autonomia legislativa a les illes. El Parlament danès el va aprovar l’1 d’abril de 1948, i s’ha mantingut —amb algunes ampliacions— fins avui.
Gagaúsia: de 1989 a 1994
Durant l’ensorrament de la Unió Soviètica no tan sols van néixer com a estats independents les quinze repúbliques constituents. Tota una sèrie de repúbliques autònomes i regions van provar de consolidar la seva sobirania, i una d’aquestes va ser Gagaúsia, un país poblat per un poble de llengua turquesa i religió ortodoxa que viu al sud de Moldàvia. Tement que l’Estat moldau independent s’uniria a Romania —país amb el qual comparteix llengua i cultura—, el moviment nacionalista gagaús va establir una república autònoma de Gagaúsia el 1989 i, l’agost de 1990, van proclamar-ne la sobirania, cosa que va ser declarada il·legal per part de les autoritats moldaves.
Durant els anys següents, van tenir lloc xocs armats esporàdics entre forces estatals moldaves i les milícies gagaüses establertes pel nou estat per defensar el territori. Mentre, els dirigents del nou estat de facto cercaven de convèncer Moldàvia d’acceptar un acord federal o confederal. El procés per l’estat propi va concloure el desembre de 1994 amb un pacte: Gagaúsia acceptava abandonar la via independentista i convertir-se en una autonomia dins de Moldàvia, amb competències legislatives i executives, a canvi que l’Estat moldau li reconegués el dret a constituir-se en república independent si mai Moldàvia s’unia a Romania.
De la DUI a la semiindependència semireconeguda
Abkhàzia: 1992-actualitat
Els abkhazos, durant la dominació soviètica del Caucas, eren un poble integrat a Geòrgia com a república autònoma. Patint per una pèrdua d’autogovern si Geòrgia se separava de l’URSS, el Consell Suprem d’Abkhàzia va proclamar la independència el juliol de 1992. La decisió culminava tres anys de tensions entre abkhazos i georgians, que s’havien declinat en diversos enfrontaments armats.
La proclamació va ser declarada il·legal per part de les autoritats georgianes, que va enviar tropes a ocupar Abkhàzia, cosa que van aconseguir en gran mesura. Però la contraofensiva abkhaza, amb suport rus, va expulsar les forces georgianes i, el setembre de 1993, les tropes abkhazes controlaven bona part del país. Abkhàzia va quedar com un estat de facto no reconegut per ningú fins a 2008, quan Geòrgia va provar de reconquerir el territori per la via militar. La contraofensiva, de nou amb suport de Rússia, va permetre als abkhazos posar la totalitat d’Abkhàzia sota el seu control i, setmanes després, rebre el reconeixement de Rússia i Nicaragua, al qual en dates posteriors es van sumar Veneçuela i Nauru. D’ençà, s’ha assistit a la consolidació de la independència d’Abkhàzia respecte de Geòrgia, però amb el preu d’una integració cada cop més estreta amb Rússia en àmbits com la defensa o l’economia.
Epíleg: les DUI que no van tenir cap èxit
De vegades, la via independentista no condueix a res més que a mantenir l’statu quo anterior o, fins i tot, a deixar les coses pitjor que no estaven. D’aquests casos n’hi ha una pila, i tenen contextos molt diferents entre ells. Val la pena recordar-ne alguns. El 1918, es va proclamarun estat soviètic a Baviera que va durar un mes, abans que l’exèrcit alemany el sufoqués. El 1939, l’autonomia txecoslovaca de Rutèniava proclamar un estat propi que només va resistir un dia, envaït per Hongria. A la caiguda de l’URSS, Txetxènia es va independitzar unilateralment de Rússia el 1991 i va resistir fins al 2000, quan l’exèrcit rus va conquerir la capital, Grozni. A Itàlia, la Lliga Nord va proclamar la independència de la Padània el 1996 en una acció simbòlica rere la qual no hi havia res preparat per poder implementar un estat sobirà.