News
La Itàlia diversa fa palesa la seva incomoditat
Els referèndums del Vènet i la Llombardia posen sobre la taula els dèficits d’encaix de diversos territoris en el marc actual
Tant al Vènet com a la Llombardia es votava ahir en dos referèndums consultius sobre la possibilitat que les dues regions assumissin competències —les paperetes no especificaven quines— que ara estan en mans de les institucions centrals italianes. En ambdós casos, els referèndums estaven impulsats per governs de la Lliga Nord, però seria un error pensar que l’àmplia victòria del “sí” en tots dos casos —i molt especialment en el del Vènet— només respon al seguiment popular de la consigna leghista.
Dels dos territoris, és el Vènet qui recentment havia fet més recurs a la idea de convocar un referèndum. Primer, sobre la independència; després, quan va ser declarat il·legal, sobre l’autonomia ampliada. També és al Vènet on els sondatges apunten a un suport més gran per la independència (55% segons aquest estudi de Demos, 2014), tot i que a la pràctica la majoria de vènets no s’han mogut gaire per assolir-la: a les darreres eleccions al Consell del Vènet, els partits explícitament secessionistes van obtenir el 5% dels vots. A la Llombardia, les xifres a favor de la independència són força menors.
No és sorprenent, per tant, que hagi estat al Vènet on el referèndum d’ahir hagi obtingut més suport popular: amb un 57,2% de participació, el 98,1% ha votat “sí” a l’increment de l’autonomia. El “sí” l’havien demanat, és clar, la Lliga Nord del president Luca Zaia i els seus aliats de Forza Italia i Fratelli d’Italia, però també —encara que de manera crítica i donant llibertat de vot als militants— el principal partit de l’oposició, el Partit Democràtic. També defensaven el “sí” els independentistes d’esquerres de Sanca Veneta i l’únic partit independentista amb representació al Consell Regional: Indipendenza Noi Veneto.
Pel president del Vènet, el resultat és una injecció de legitimitat per anar a negociar l’increment de l’autonomia amb les autoritats italianes. Zaia reclamarà 23 competències noves, el mateix que farà la Llombardia
Per Zaia, el resultat és una injecció de legitimitat per anar a negociar l’increment de l’autonomia amb les autoritats italianes. Ha superat el llindar mínim de participació perquè el referèndum fos políticament vàlid (50%) i, a més, ara es pot presentar com un líder moderat però decidit que, havent proposat conduir el Vènet a la independència, ha acabat acceptant —els seus crítics diuen que aquest sempre va ser, de fet, el seu objectiu real— el seu “deure d’administrar” el poder “dins de l’àmbit d’allò possible”. I “allò possible” és, segons Zaia, obtenir 23 noves competències, que són les matèries transferibles a les regions de caràcter ordinari segons la Constitució italiana.A la Llombardia el suport no ha estat tan gran: amb dades no definitives, havia votat el 38%, tot i que el govern regional confiava que la participació acabaria sent una mica superior al 40%. El suport al “sí” era una mica inferior al registrat al Vènet: 95% dels vots. En qualsevol cas, el president llombard Roberto Maroni considera que el resultat és un aval per anar a cercar, a Roma, el traspàs de les mateixes 23 competències que vol Zaia.
Acostar-se a les autonomies especials
Entre les competències que volen llombards i vènets n’hi ha de relatives a la fiscalitat, el veritable cavall de batalla de la qüestió: Zaia vol “el federalisme fiscal” i retenir “el 90% dels impostos” per poder ser “com Bolzano i Trento”. Es refereix a les dues províncies alpines autònomes del Tirol del Sud i del Trentí, que gestionen amb gairebé total autonomia els impostos que es paguen als territoris respectius. Aquestes dues províncies constitueixen una de les cinc regions amb estatut especial que té Itàlia. Les altres quatre són la Vall d’Aosta, el Friül-Venècia Júlia, Sicília i Sardenya. Cadascuna d’elles té nivells competencials diferents: Aosta, Tirol del Sud, Trentí i Sicília, més; la resta, menys.
A Sardenya, una proposta de referèndum cerca que, per llei, s’hagi de compensar el poble sard, mitjançant polítiques públiques i recursos econòmics, per les desigualtats causades per la insularitat
Una de les que no es troba còmoda —des de fa dècades— amb el seu pacte autonòmic és Sardenya. A cavall de la celebració de les votacions llombarda, vèneta i catalana —que ha tingut un seguiment notable a l’illa— s’ha posat en marxa una iniciativa per forçar un referèndum que condueixi a una reforma constitucional perquè el caràcter insular de Sardenya sigui inserit a la Carta Magna italiana. La proposta vol que, per llei, s’hagi de compensar el poble sard, mitjançant polítiques públiques i recursos econòmics, per les desigualtats i greuges comparatius —en comparació amb la Itàlia continental— causats per la insularitat. La iniciativa té suports transversals als diferents partits i de 90 alcaldes sards —que ja sumen el 25% del total— i també del president del Parlament sard, Gianfranco Ganau. Amb molts menys suports, el diputat i expresident sard Mauro Pili ha registrat una proposta per celebrar un referèndum d’independència.Tampoc al Tirol del Sud consideren que l’encaix amb Itàlia sigui l’adequat. El 2015, el Consell Provincial del Tirol del Sud va iniciar el camí de la reforma de l’Estatut mitjançant la Convenció de l’Autonomia, definida com “un òrgan auxiliar” del Consell Provincial que permet recollir el parer i les propostes de la ciutadania sobre l’evolució de l’autogovern sud-tirolès. Aquest procés participatiu s’ha dut a terme —amb llums i ombres— i aquest 22 de setembre se n’han presentat les conclusions al Consell Provincial, que és qui té la capacitat legislativa al Tirol del Sud. A la província del Trentí s’ha fet un procés paral·lel.
Capítol a banda mereix la situació de la regió autònoma del Friül-Venècia Júlia, que és composta per dos territoris principals: d’un costat el Friül, que manté la seva pròpia llengua i, fins a cert punt, una identitat diferenciada com a poble, i de l’altre Trieste i la seva àrea metropolitana, que és l’últim reducte italià de la històrica regió de la Venècia Júlia, la major part de la qual es troba avui dins d’Eslovènia i Croàcia. A grans trets, tres de les quatre províncies de la regió autònoma (Udine, Pordenone i Gorizia) formen el Friül històric. La quarta és Trieste, ciutat més poblada i capital de l’autonomia. Per al friülanisme polític, les altres tres províncies —i sobretot la d’Udine— són contrapesos importants al que el moviment percep com la dominació i el centralisme de Trieste sobre el conjunt de la regió autònoma.