News

Síria i l’autogovern kurd, a la cruïlla

Crònica de l’anàlisi que Txell Bragulat, Joan Roura i David Meseguer han ofert a la primera taula rodona del cicle “Conflicte i refugi”, del CIEMEN

Meseguer, Bragulat i Roura, durant la taula rodona.
Meseguer, Bragulat i Roura, durant la taula rodona. Author: D. F.
Els conflictes de Síria i l’Iraq —tan interrelacionats— han tingut dues novetats destacades aquesta setmana en el terreny militar. A Síria, les Forces Democràtiques (SDF), liderades per la milícia kurda de les YPG, han anunciat l’alliberament total de la ciutat de Raqqà, fins ara en mans d’Estat Islàmic. I a l’Iraq, l’exèrcit ha recuperat la ciutat de Kirkuk, que des de 2014 estava controlada pels peixmergues kurds. Coincidint amb aquests dos esdeveniments, el CIEMEN ha celebrat la primera taula rodona del seu cicle “Conflicte i refugi”, dedicada precisament a la guerra de Síria. Hi han participat els periodistes David Meseguer i Joan Roura i la historiadora i directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani Txell Bragulat.


“Síria està esquarterada”, diu Roura al col·loqui, en avaluar la situació actual del país. La zona del nord, sota el lideratge del moviment kurd d’esquerres vinculat al PKK, s’ha proclamat autònoma sota el nom de Federació Democràtica del Nord de Síria. Al nord-oest, existeix un veritable trencaclosques —grups opositors, gihadistes, aliats de Turquia, tropes turques— amb la ciutat d’Alep en mans del règim de Bashar al-Assad, que domina una part considerable de l’oest i del centre del país. El sud és un altre mosaic de zones sota control de diversos grups de l’oposició entre territoris dominats pel règim. I a l’est, Estat Islàmic manté els seus darrers reductes, al llarg de l’Eufrates i al voltant de la ciutat de Deir Ezzor. “És un esquarterament que comparo amb el d’Alemanya al final de la Segona Guerra Mundial”, continua Roura, recordant la divisió del país centreeuropeu en quatre sectors. “I Síria quedarà igual d’esquarterada que va quedar l’Iraq després de la intervenció dels EUA el 2003. I això ens posa davant la destrucció sistemàtica dels dos principals enemics d’Israel a la regió: Síria i l’Iraq”.

Els kurds: un projecte aparentment fort, però amb pors

La darrera ciutat incorporada a la Federació Democràtica del Nord de Síria és Raqqà. Ciutat de majoria àrab sunnita, els combatents d’Estat Islàmic n’ha estat completament expulsats aquest 17 d’octubre. “Però molta gent hi continuarà sent favorable a Estat Islàmic”, alerta Meseguer, i tot i així el moviment kurd “intentarà implementar el mateix sistema que a llocs com Manbij, on estan intentant crear consells civils amb representants locals. S’haurà de veure com funcionarà a llarg termini, i sobretot com funcionarà a Raqqà. És una aposta valenta, perquè trenca amb els règims autoritaris existents. Però hi ha molts interessos, i caldrà veure què passa en el futur”.

“Els kurds tenen por que, quan acabi la batalla de Deir Ezzor, els Estats Units els abandonin”

Més avall del curs de l’Eufrates, en direcció a la frontera iraquiana, es desenvolupa des de fa mesos una altra important operació militar, al voltant de Deir Ezzor, amb tres protagonistes: les SDF —que ocupen el marge nord del riu—, Estat Islàmic —que va perdent terreny però manté el domini de part de la ciutat— i les tropes d’Al-Assad, que van avançant. És probable que properament l’exèrcit sirià aconsegueixi el control de la ciutat i “s’hi quedi, amb el suport de Rússia”, considera Roura. Meseguer hi està d’acord, però alhora recorda que hi ha el perill que la fi de la batalla de Deir Ezzor pugui significar un tombant en la guerra pel que fa als kurds. “Fins ara, han continuat rebent armament occidental i suport aeri dels EUA, però segons em diuen les fonts sobre el terreny amb qui parlo, els kurds tenen por que, quan acabi la batalla, els Estats Units els abandonin. De fet, els kurds tenen tres pors: l’abandonament per part dels EUA, [la millora de] les relacions entre Ankara i Damasc i un possible atac turc contra les seves posicions. Fa unes setmanes, els ministre sirià de l’Interior es posicionava sobre una possible autonomia kurda. Alhora, però, Turquia torna ara a amenaçar els kurds, amb la presència de tropes turques sobre el terreny a les zones d’Idlib i d’Al Bab”, molt properes a les autonomies kurdes del nord de Síria. “També cal tenir en compte que les relacions entre Ankara i Damasc, ara, no són tan dolentes com semblava que ho eren fa poc”, insisteix.

La situació militar sobre el terreny canvia de pressa. Els esdeveniments a la Regió Autònoma del Kurdistan, a l’Iraq, ho palesen: el control de les forces kurdes de l’Iraq —els peixmergues— sobre Kirkuk i altres territoris en disputa semblava, fins ara, prou sòlid. Tot ha canviat després del referèndum d’independència d’aquest setembre: l’exèrcit iraquià, amb el suport de les milícies xiïtes, ha recuperat Kirkuk —i els seus rics pous de petroli— pràcticament sense oposició, davant la retirada dels peixmergues. “El referèndum kurd s’ha de llegir com un intent del govern autònom kurd de negociar amb l’Iraq millores econòmiques”, diu Joan Roura. “El govern kurd sabia que el referèndum no conduiria a la independència. I ara Barzani cobrarà les seves comissions relatives a l’explotació del petroli de Kirkuk”. Ahir mateix, el govern iraquià va “convidar” British Petroleum a tornar a explotar els camps que l’exèrcit de l’Iraq acaba de recuperar de mans dels peixmergues kurds. Els interessos del partit de Barzani en l’afer estan explicats, entre d’altres, en aquest article d’Al-Monitor publicat ara fa uns mesos.

“Resta per veure si els esdeveniments actuals de l’Iraq es contagien a Síria”, valora Meseguer, i eventualment esclata un conflicte entre les SDF i les forces lleials a Al-Assad. “Fins ara, les SDF i el règim no s’han destorbat massa pel que fa a les operacions militars, amb el riu Eufrates com a frontera de facto. Caldrà veure si, després que Estat Islàmic sigui expulsat de Deir Ezzor, hi haurà negociacions de pau o no”.

El futur, al front de guerra i a les cancelleries

Probablement, els actors no sirians hi tindran molt a dir. Si, com ja s’ha esmentat, els EUA surten d’escena, l’autogovern encapçalat pels kurds pot quedar molt malmès. També dependrà del camí que prengui Rússia: principal valedora del règim d’Al-Assad, no manté males relacions amb l’autonomia kurda, i podria fer una aposta doble, afavorint una convivència més o menys forçada entre el règim al sud de l’Eufrates i la Federació Democràtica al nord. Com encaixaria Turquia en aquest arranjament, però, es fa més difícil d’imaginar.

“L'entrada de tots els actors internacionals —gihadistes, Iran, Estats Units, Rússia, les monarquies del Golf— impossibiliten qualsevol sortida democràtica del conflicte”

Sigui com sigui, “l’entrada de tots els actors internacionals —gihadistes, Iran, Estats Units, Rússia, les monarquies del Golf— impossibiliten qualsevol sortida democràtica del conflicte sirià”, valora Roura. En aquest escenari, continua el periodista, “Síria és un conflicte global que ja no té a veure amb les revoltes inicials, malauradament per als sirians. Les relacions internacionals no es basen en la justícia: són relacions de poder. I guanya qui té aquest poder: per armes, per riquesa, per amics...”.

Ni tan sols els kurds, internament, escapen d’aquesta dinàmica que travessa fronteres estatals. “Hi ha divisió, al bàndol kurd”, explica Meseguer. El PYD, referent sirià del PKK i principal actor polític a la Federació Democràtica, “té moltíssima força popular, però cal recordar que hi ha tot un seguit de grups i partits sota el paraigua del PDK, dirigit des del Kurdistan iraquià per Massud Barzani. Els dos bàndols estan enfrontats i el PYD ha forçat la fugida dels membres del PDK, als quals acusa de col·laboracionisme amb Turquia”. Meseguer també assenyala que, sovint, els marges de maniobra dels actors kurdosirians són més estrets que no sembla: “Molts cops, quan parlo amb kurds de Síria, ho reconeixen: ‘Aquí no prenem les decisions: o venen de Qandil, o venen d’Erbil’, em diuen”. Qandil és la base central d’operacions del PKK, i Erbil és la seu del govern autònom kurd liderat per Barzani.

El que ha quedat de la revolta siriana sobre el terreny

“S’estan imposant el relat i l’autoprofecia que el règim va mantenir des del principi”, diu Txell Bragulat, “que era que el règim era el govern legítim i que havia de fer front a grups terroristes, moguts per tots els enemics del govern antiimperialista i progressista de la regió, per enfonsar-lo”. Això, malgrat que els primers mesos de revolta van viure un enorme protagonisme de la societat civil, organitzada no pas en grups armats sinó en xarxes i associacions que reclamaven obertura, reformes i la fi de l’autoritarisme. Roura hi està d’acord: “S’ha anat a matar tot allò que constituïa una esperança popular. Per això s’ha acomplert l’autoprofecia: per tal de mantenir el mateix statu quo que existeix a la regió des de la Primera Guerra Mundial”.

“Els Consells Locals són illes d’experiència democràtica en una Síria devastada per la guerra”

Crítiques a la forma com, des d’Europa, s’ha seguit el conflicte: “No ens hem endinsat prou a conèixer el que ha passat sobre el terreny, que és molt divers i contradictori. No s’ha fet prou cas a l’existència dels Comitès de Coordinació Locals (CCL) i dels Consells Locals, que han estat la primera experiència de participació democràtica per a molta gent: a Alep, a Kafranbel, a Daraa...”, insisteix Bragulat. Els CCL van créixer al llarg de 2011 i 2012 “organitzant manifestacions, reportant sobre el que estava passant, fent-se càrrec de persones ferides, documentant víctimes...”, diu la directora de la Mostra, i van anar sent el germen dels Consells Locals. “Però a mesura que el conflicte es va fer violent, els Consells van perdre la capacitat d’imposar el poder popular”. Els actors armats van esdevenir hegemònics. “I tot i així, el març de 2016 encara restaven 395 Consells. Són illes d’experiència democràtica en una Síria devastada per la guerra”. “Malauradament”, valora Meseguer, “d’aquesta experiència en queda molt poca cosa, excepte a la corona de Damasc i a algunes zones del sud”. “I a la clandestinitat”, matisa Bragulat.

La crisi del refugi, concebuda amb mirada europea

“Aquí a Europa”, critica la historiadora, “es comença a parlar de la ‘crisi dels refugiats’ el 2015. Però comença el 2011. Turquia, el Líban, Jordània i l’Iraq en reben milions, durant els primers anys”. A Europa se’n parla relativament poc. Fins que l’èxode comença a arribar a territori europeu. Hi ha tres grans factors que, el 2015, contribueixen a desencadenar-ho: “Turquia i el Líban van endurint les condicions dels refugiats als seus camps; el règim sirià comença campanyes de reclutament forçós i moltes famílies decideixen enviar els seus joves cap a Europa; i alhora, entre molts refugiats, hi ha la sensació que Europa —que acull líders opositors i dissidents des de fa anys— serà un refugi real també per a ells”, resumeix Bragulat.

Aquest èxode s’ha d’emmarcar en un degoteig constant de milers i milers de morts. Els tres conferenciants denuncien que ni tan sols l’ONU està fent ja un recompte de víctimes, i es recorre a xifres molt dispars. Com a molt mínim, diuen, serien 250.000 morts des de 2011, però “probablement” en siguin 400.000 o més. En un país de 21 milions d’habitants just a l’inici de la guerra, parlem d’almenys el 2% de la població morta en conflicte. Els refugiats i desplaçats són milions: possiblement, més de la meitat de la població total del país.