News

“El monolingüisme, sobretot quan és imposat, és el diòxid de carboni de les cultures”

Conversa amb l'escriptor kenyà en llengua kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o

Ngũgĩ wa Thiong’o, al CCCB.
Ngũgĩ wa Thiong’o, al CCCB. Author: David Forniès
La recuperació i valorització de les llengües autòctones africanes després de l’amarga experiència colonial ha estat un tema constant i central en l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o (Kamiriithu, Kenya, 1938), un dels escriptors africans més reconeguts arreu del món. A diferència d’altres grans plomes del continent com Wole Soyinka o Chinua Achebe —que van optar per escriure la seva obra en anglès—, Ngũgĩ va abandonar l’ús de l’antiga llengua colonial en la seva creació literària —que va fer servir fins al 1967 en la seva aclamada novel·la A grain of wheat— i va adoptar el kikuiu, el seu idioma matern, parlat a la regió central de Kenya. És en kikuiu que Ngũgĩ va publicar les novel·les i obres teatrals que, sota el règim de Daniel arap Moi, li van costar presó i, posteriorment, l’exili.

Dos dels títols que sintetitzen les seves posicions anticolonials, culturalment emancipadores i revolucionàries —perquè, sí: posar en qüestió les hegemonies culturals perquè siguin redistribuïdes equitativament és encara un pensament revolucionari— acaben de sortir publicades en llengua catalana, a cura de l’editorial Raig Verd: Descolonitzar la ment (Decolonising the Mind, 1981) i Desplaçar el centre (Moving the Centre, 1993). Amb aquest motiu, i a invitació del PEN Català, el CCCB de Barcelona ha acollit una trobada de Ngũgĩ amb periodistes de múltiples mitjans, prèvia a la conferència que l’autor pronuncia al mateix centre cultural aquest 10 de maig.

“Si vols publicar un llibre a Kenya, és molt improbable que te’l publiquin en una llengua africana. L’has d’escriure en anglès”

“De vegades em sento com aquelles formigues que proven de pujar muntanyes amb grans càrregues a l’esquena”, diu Ngũgĩ quan li pregunten sobre la tasca, precisament, de descolonitzar aquelles ments que pensen que, a Àfrica, allò que serveix de debò és expressar-se en idiomes europeus. “El kikuiu, com moltes altres llengües africanes, no és una llengua de poder. La llengua de poder a Kenya és l’anglès. És la llengua de l’educació, de l’administració, del comerç internacional... És fonamental per aconseguir una bona feina i prosperar. Hi ha tot un entramat institucional i econòmic que afavoreix que això sigui així: si, per exemple, vols publicar un llibre a Kenya, és molt improbable que te’l publiquin en una llengua africana. L’has d’escriure en anglès”.

La majoria de llengües nadiues africanes o bé no disposen d’una ortografia pròpia —es mantenen en l’àmbit de l’oralitat— o bé tenen un accés i ús limitat als espais escrits i de l’oficialitat. El wòlof, el somali o el suahili constitueixen algunes excepcions. Molts estats postcolonials, de fet, van optar per emprar l’antiga llengua colonial com un vehicle de construcció nacional... de la nova nació africana naixent. És paradigmàtic, per exemple, el cas de Moçambic, on el FRELIMO —la guerrilla anticolonial després esdevinguda partit únic de l’excolònia portuguesa— va apostar molt fort per la llengua portuguesa, amb una intenció com a mínim triple: fer-la eina de cohesió interna d’una població que parlava desenes de llengües diferents, eina de diferenciació respecte de tot el seu entorn geogràfic, i usar-la com a marcador sociopolític —porta d’accés a les estructures de l’Estat i del govern. Alguns dirigents del FRELIMO arribaven a afirmar que parlar les llengües nadiues moçambiqueses era “tribalista” i “antipatriòtic”.

“Aquest estat de les coses es va crear mitjançant la violència i la humiliació contra les llengües autòctones. El desequilibri entre llengües no té res de natural”

“Aquest estat de les coses es va crear mitjançant la violència i la humiliació contra les llengües autòctones”, repeteix un i altre cop Ngũgĩ. Des que va fugir a l’exili el 1982 —primer a Anglaterra i després als EUA, on actualment resideix i ensenya a la Universitat de Califòrnia—, l’autor kenyà afirma haver vist, en viatges que ha fet per desenes de països, com aquesta és “una experiència global, un patró que es repeteix. El meu llibre Descolonitzar la ment, en part, recull una sèrie de conferències que vaig fer a Nova Zelanda sobre la situació de les llengües africanes. En acabar una d’aquestes conferències, se’m va acostar una senyora i em va dir: ‘Vostè no ha parlat de Kenya. Ha parlat del poble maori’. I aquesta mateixa identificació me la va fer recentment una persona sami a Lapònia. Hi ha llengües que són maltractades”. Aquest pensament va plasmar-se en la participació de Ngũgĩ en l’elaboració de la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996), aprovada a Barcelona sota l’impuls del PEN Internacional i el CIEMEN.

“Aquest desequilibri entre llengües”, continua l’intel·lectual, “no té res de natural. No s’esdevé pas perquè hi hagi llengües més elevades, sinó perquè hi ha relacions desiguals de poder, entre colonitzador i colonitzat, entre pobles dominadors i pobles dominats. Als coreans, durant l’ocupació japonesa de 1910 a 1945, els va passar el mateix que anteriorment els havia succeït als indis de l’Amèrica del Nord: els imposaven noms que no eren els seus”. Un procés que, si s’allarga en el temps, es val d’una acció desvaloritzadora permanent: “Aconsegueixen associar la llengua autòctona amb valors negatius, fins que els parlants nadius rebutgen la seva pròpia llengua. Sense gairebé ni adonar-se’n, va canviant la seva percepció sobre la llengua pròpia, que va sent evitada” pels propis parlants. “I la llengua del dominador va sent abraçada. És una anomalia, però que paradoxalment s’acaba normalitzant. I les noves generacions acaben vivint-ho com una normalitat, quan en realitat és una anormalitat.”

Literatures africanes o en llengües africanes? El ‘robatori de la identitat literària’

“Si Joyce és literatura irlandesa, llavors què són els qui escriuen en irlandès? Quan s’ensenya Joseph Conrad a les escoles, a ningú no se li acut de dir que fa literatura polonesa! Necessitem un altre nom”

A Ngũgĩ li demanen què en pensa d’una polèmica que als lectors catalans —canviant gentilicis, localitzacions i glotònims— els resultarà familiar de fa uns quants anys: la literatura escrita per africans en llengües no africanes, pot ser considerada realment literatura africana? “No és una pregunta només per a Àfrica, sinó per a molts llocs del món: del punt de vista identitari, quina mena de literatura estan fent aquestes persones? Joyce escrivia en anglès. És literatura irlandesa? S’oblida, en aquest cas, que hi ha altres escriptors que fan literatura en irlandès. Si Joyce és literatura irlandesa, llavors què són els qui escriuen en irlandès? Quan s’ensenya Joseph Conrad a les escoles, a ningú no se li acut de dir que fa literatura polonesa! Necessitem un altre nom. En el nostre cas d’Àfrica, vaig proposar de dir-ne ‘literatura africana euròfona’. Però ara m’adono que als meus llibres m’hauria agradat introduir el concepte del ‘robatori de la identitat literària’. M’explicaré amb un exemple: pot passar que algú suplanti la nostra identitat personal, entri als nostres comptes bancaris i s’endugui els nostres diners. Llavors ens enutgem molt, perquè ens han robat. Doncs en literatura passa una mica el mateix, amb la diferència que no ens enutgem gaire. No hauríem de permetre, d’un punt de vista terminològic, que ens robessin la identitat de les literatures escrites en aquelles llengües que han patit dominació”.

Encara avui, una part notable dels escriptors africans que assoleixin èxit ho fan en els idiomes de les antigues metròpolis. Ho recordava Sebastià Bennàssar en aquest article sobre la nova novel·la negra africana, on cita Barbara Fraticelli: “En els darrers anys”, diu la professora, “els autors africans poden publicar en editorials africanes, però ho fan gairebé sempre en les llengües colonials, francès, anglès i portuguès. Gairebé no hi ha oportunitat per a la producció en llengües africanes”. “És que molts joves escriptors africans actuals han estat educats en anglès”, lamenta Ngũgĩ. “Alguns ni tan sols coneixen les seves llengües nadiues. Però sempre n’hi ha hagut que han continuat escrivint en llengües africanes: això sí, no són tan visibles.”

“Que em donessin el Nobel simplement seria important perquè subratllaria l’existència de moltes llengües africanes. Els seria un revulsiu”

A la visibilitat, precisament, remet l’autor kenyà quan li fan la pregunta inevitable: i el premi Nobel de Literatura per a vostè —rumors que fa anys que corren— quan arribarà? Ngũgĩ no li vol donar gaire importància personal: “Que em donessin el Nobel simplement seria important perquè subratllaria l’existència de moltes llengües africanes. Els seria un revulsiu”, pronostica.

La universalitat de totes les llengües

“Totes les llengües tenen la mateixa capacitat de produir gran literatura i d’expressar sentiments universals a partir de la particularitat de cada situació. Aquesta universalitat no s’assoleix pas perquè facis servir una llengua dominant”

“Darrerament he estat llegint les grans poesies èpiques índies: el Mahābhārata i el Ramayana. He vist fins a quin punt s’hi expressen, de maneres increïbles, la integració de la natura i allò humà, i moltes altres idees. Aquells poemes van ser escrits en sànscrit. La gran literatura clàssica, en grec. El Quixot, en castellà. No hi ha cap llengua que ho sigui més que cap altra. Totes les llengües tenen la mateixa capacitat de produir gran literatura i d’expressar sentiments universals a partir de la particularitat de cada situació. Aquesta universalitat no s’assoleix pas perquè facis servir una llengua dominant”, reflexiona l’escriptor i professor, que adverteix: “Ens estem perdent moltíssim coneixement per culpa de la marginalització de les llengües”.

Coneixement i matisos. Maneres diferents de veure i interpretar la realitat a partir de les experiències que vehicula cadascuna de les llengües del món. Cadascuna, única i insubstituïble. “Aquests darrers dies he estat a Viena”, recorda Ngũgĩ, “i ja sabeu que la capital austríaca té una gran devoció per la música i les orquestres. Oi que seria impensable argumentar que, per poder gaudir del piano, s’hagi de deixar de tocar el violí? Tots els instruments, junts, creen grans harmonies. En canvi, en matèria lingüística, aquests arguments sí que els trobem. És la lògica de la dominació: sembla que la llengua marginada hagi de desaparèixer perquè la llengua dominant visqui. El monolingüisme, sobretot quan és imposat, és el diòxid de carboni de les cultures. I el multilingüisme n’és l’oxigen”.