News

Els Països Baixos voten en un escenari més plural i indefinit que mai

Cartells electorals, març de 2017.
Cartells electorals, març de 2017. Author: Sjaak Kempe @ Flickr
Els Països Baixos decideixen el seu futur aquest 15 de març. Més enllà de la por a l'ultradreta populista i islamòfoba cal valorar una circumstància: possiblement el Parlament que sorgeixi de les urnes serà un dels més atomitzats que ha tingut des del final de l'ocupació alemanya, el 1945. L'hemicicle holandès és compost per 150 escons. La majoria és a 76 però mai, en la longeva història democràtica neerlandesa, cap formació política ha obtingut una majoria suficient per governar sol: sempre han estat necessaris executius amb fòrmules coalicionistes. Un reflex d'una diversitat social que abordem en aquest article.

En aquesta ocasió 28 formacions polítiques competeixen per obtenir el favor de quasi tretze milions d'electors. Als Països Baixos amb 60.000 paperetes, el 0,67 % dels vots, s’obté representació.

Els tres principals partits que des del final de la Segona Guerra Mundial, amb matisos, han controlat la vida política neerlandesa han anat davallant el seu poder electoral. Es tracta dels socialdemòcrates del Partit del Treball (PvdA) —veritables constructors de l'Estat del Benestar neerlandès i que han governat 38 dels últims 71 anys—, els liberalconservadors del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD) i els democristians de la Crida Cristianodemòcrata (CDA). De tenir el 80% del vot als anys vuitanta, tot sembla indicar que en aquests comicis tot just arribaran al 40%.

La previsió és catastròfica especialment per a socialdemòcrates i liberals de dreta, que han governat plegats des de 2012

La previsió és catastròfica especialment per a socialdemòcrates i liberals de dreta, que perdrien al voltant d'un 70% de suports —els primers— i un 30% —els segons. Els partits de mida mitjana, com els democristians i els liberals d'esquerra D66, sembla que poden augmentar, així com el Partit Socialista (SP) —formació d'origen maoista que ha evolucionat fins a una esquerra radical clàssica i euroescèptica eternament competint pels electors més progressistes del PvdA— i, sens dubte, l'Esquerra Verda (GL). També hi ha una certa quantitat de partits petits —en total es preveu que fins a 14 opcions obtinguin representació a la cambra— amb pes. Entre ells cal destacar, en el bàndol confessional i a la dreta de la democràcia cristiana, els partits calvinistes Unió Cristiana i Partit de la Reforma (SGP), així com formacions com el Partit Animalista o 50 Plus, que defensa els interessos dels pensionistes. Els regionalistes frisons no presenten llista.

La clau per entendre la situació holandesa, com a altres indrets, és la incapacitat de la socialdemocràcia per portar a terme la tasca històrica per a la que va ser creada. El PvdA va pactar un govern unitari el 2012 amb els liberals de dreta del VVD, de Mark Rutte, després d’haver promès durant tota la campanya electoral que defensaria un programa contrari a les retallades en prestacions socials —la joia de la corona des dels anys de la seva forja, entre 1948 i 1958. El nou govern va aplicar retallades, orquestrades des de Brussel·les, que el PvdA va acceptar i aplicar de forma meticulosa. Des de llavors tot ha estat davallada. Del lema “Sortir de la crisi bastint una Holanda més forta i més social” del seu líder de llavors, Diederik Samson, va passar-se aviat, com explica la periodista catalana Anna Portella, a “la pèrdua d'autèntics baluards del benestar holandès com les beques universitàries: avui el món universitari holandès s'assembla molt al nord-americà. Milers d'estudiants estan molt endeutats”.

La immigració: cavall de batalla

La mare de tots els combats a la contesa electoral és la qüestió migratòria. La por a l’extrema dreta de Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat plana arreu

La mare de tots els combats a la contesa electoral és, sens dubte, la qüestió migratòria. La por a l’extrema dreta de Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat, PVV, plana arreu. El personatge —tot i procedir d’una llarga militància, fins el 2004, en els liberals de dreta— va connectar de seguida amb els postulats nacionalpopulistes i xenòfobs del difunt Pim Fortuyn, el líder islamòfob assassinat el 2002, nou dies abans de les eleccions d’aquell any, que va gestar, encara que no ho acabés de veure donada la seva defunció, un projecte netament antiimmigració que va arribar a obtenir un 17% de suports i 26 escons. El seu és un partit amb un sol afiliat formal: ell mateix. I amb un sol punt al seu programa: la desislamització, al centre de totes les agendes des de principis del segle XXI i, amb més contundència, des de l'èxode de refugiats del Pròxim Orient de 2014-2015. En el plànol social ha sabut canalitzar l'oposició ciutadana a les retallades del darrer govern de coalició entre liberals de dreta i socialdemòcrates presidit per Mark Rutte.

Wilders, durant la campanya electoral de 2017 / Imatge: Peter van der Sluijs.

En essència —explica el periodista David Morales, del mitjà espanyol CTXT, especialista en política neerlandesa—, Wilders, descendent d'una antiga nissaga vinculada a la colònia de les Índies Orientals, és un fil conductor perfecte amb la Llista de Pim Fortuyn, a qui considera el seu referent i se’n vindica hereu. Per Anna Portella, “es percep una certa sensació —corroborada per enquestes oficials que apunten que un 56 % dels ciutadans desaproven l'arribada de més nouvinguts— estesa i confusa, que el procés migratori no ha culminat en una integració satisfactòria”.

Les comunitats estrangeres més importats demogràficament —turcs i marroquins— són l'objecte principal dels atacs de Wilders. No així les altres comunitats

Les comunitats estrangeres més importats demogràficament —turcs i marroquins— són, de fet, l'objecte principal dels atacs islamòfobs de Wilders. No així les altres comunitats existents al país, procedents del món colonial neerlandès —bàsicament Surinam, Indonèsia i el Carib, amb població majoritàriament no musulmana. De fet, Morales recorda que en el cas de la comunitat turca “ha estat molt sonada l'eixida de les files del PvdA de dos diputats d'orígen turc, Tunahan Kuzu i Selçuk Öztürk, que el 2015 fundaren DENK (Pensa, en neerlandès), una formació que pretén donar veu als migrants i que tot sembla apuntar que recollirà suports importants entre marroquins i turcs”. Fins a 3 escons, se'ls adjudica. Tanmateix, com recorda Portella: ”L'activista afrodescendent de Curaçao Quinsy Gario, impulsor de la campanya “Zwarte Piet és racisme” —relatiu a la polèmica figura folklòrica neerlandesa del ninot amb traces negroides que per la festivitat de Sant Nicolau es treu al carrer als Països Baixos— sempre diu que el problema de la societat és l'obsessió amb el terme integrar quan, allò correcte, seria acceptar”. La societat multicultural generada als anys seixanta és en crisi.

L'extrema dreta més enllà del fenomen Wilders: els calvinistes integristes

El mapa religiós neerlandès ha mutat molt les darreres dècades, i no pas pels motius que argüeix constantment l'oxigenat líder populista del PVV. Així, durant les primeres dècades del segle XX, la demografia confessional s'estructurava en un 40% de catòlics —bàsicament al sud del país, a les províncies de Limburg i Nord Brabant, frontereres amb Flandes— i un 60% de protestants repartits en diferents esglésies al centre i al nord. Avui, amb dades de 2015, un 68% de ciutadans diuen no pertànyer a cap església, un 13% es defineix protestant i un 12% catòlic. Per primer cop l'ateisme representa el 25% de la ciutadania, superant qualsevol confessió. Els musulmans no arriben al 6%.

Enmig del triomf de la laïcitat, sobreviu allò que s'anomena el Cinturó Bíblic: és allà on tenen força la Unió Cristiana i el Partit de la Reforma

Enmig del triomf de la laïcitat, sobreviu allò que s'anomena el Cinturó Bíblic, àmbit geogràfic que recorre el centre del país de Zelanda cap al sud, separant la zona meridional catòlica, tradicional feu del CDA democristià, del nord protestant liberal que històricament ha generat importants borses de vot per a socialdemòcrates i liberals de dreta. El Cinturó Bíblic és allà on, especialment a les zones rurals, tenen força la Unió Cristiana i el Partit de la Reforma. Ambdós obtindran representació —entre tres i cinc escons— i ambdós són partits integristes calvinistes. El Partit de la Reforma és especialment extremista. Teocràtic, fins fa poc no era partidari de la participació de la dona a l'activitat política pública. La Unió Cristiana, més moderada, té un programa econòmic progressista, de centreesquerra.

L'Esquerra Verda, l’esperança progressista

L’Esquerra Verda o GroenLink (GL) serà la sorpresa, diuen les enquestes: multiplicarà el seu nombre d'escons de forma molt important. No és exactament un partit verd europeu a l’ús. Dins la tradició més a l’esquerra de l’ecologisme polític europeu, és una formació complexa, com tota la galàxia política neerlandesa. Va néixer el 1989 de la confluència de l’històric Partit Comunista, del Partit Socialista Pacifista —una formació ben curiosa que durant els anys de la Guerra Freda va aplegar els dissidents cansats del militarisme filoOTAN dels socialdemòcrates i filoPacte de Varsòvia dels comunistes— i de dos petits partits cristians progressistes: els catòlics verds avant la lettre del Partit dels Radicals i els protestants del Partit Popular Evangèlic.

Jesse Klaver atén els mitjans de comunicació / Imatge: GroenLinks.

Des de sempre, l’Esquerra Verda “ha abanderat la societat multicultural holandesa, juntament amb el PVdA”, explica David Morales. Ara poden assolir un resultat determinant gràcies a un líder jove, Jesse Klaver, afaiçonat durant els anys de la crisi —que tot i tenir un impacte molt més minso que al sud d’Europa ha comportat conseqüències greus en l’estat del benestar neerlandès— que representa els Països Baixos mestissos que Wilders odia.

Klaver és més un Trudeau que un Pablo Iglesias, i representa els Països Baixos mestissos que Wilders odia

Tanmateix, Klaver és més un Trudeau que un Pablo Iglesias. Nascut el 1986, és fill de pare marroquí i mare d’arrels indonèsies. Format al caliu de Dwars —l’organització juvenil de l’Esquerra Verda— va fer costat, quan n’era coportaveu, a l’antiga líder verda Femke Halsema —d’origen jueu sefardita—, representant del sector més moderat del partit i enfrontada a l’ala esquerra. El 2009, va passar a encapçalar la branca juvenil de la Federació Nacional de Sindicats Cristians (CNV), un dels referents històrics de l’ELA basca, des de sempre lligada a la democràcia cristiana, però que ell va escorar cap a posicions més progressistes i no confessionals. El 2013 va fer el salt a l’esfera pública estatal. El maig de 2015 va convertir-se de facto en la cara visible i primera de GL en esdevenir el portaveu al Parlament.

Des de llavors, la seva popularitat no ha deixat de créixer. Genera una gran expectació entre els millennials de la seva generació, que mantenen l’esperança que algú que diu representar els valors del multiculturalisme i que xoca frontalment amb la proposta xenòfoba de Wilders pugui liderar una alternativa. Klaver podria ser determinant, en un futur govern de progrés al país taronja. En això coincideixen les fonts consultades: “Vincular Wilders amb el trumpisme i el Brexit és excessiu i, a més, el cordó sanitari de totes les forces de tradició democràtica li impedirà governar”. No sembla un consol, si arriba a esdevenir primera força.