News

Deu mapes que expliquen Sykes-Picot (i algunes coses més del Pròxim Orient)

Fa cent anys que es va signar l'acord que prefigurava la divisió actual de la regió · El pacte obria la porta a la separació d'àrabs i kurds en estats diferents

Sykes-Picot Agreement map.
Sykes-Picot Agreement map.
HISTÒRIA. França i el Regne Unit van concloure, el 16 de maig de 1916, un acord secret que posava les bases de l'actual sistema d'estats al Pròxim Orient. Anomenat Acord Sykes-Picot pel cognom de dos dels seus principals negociadors, el pacte va prefigurar el mapa del Pròxim Orient que ha arribat fins als nostres dies. Les seves fronteres les rebutgen amb igual vehemència l'Estat Islàmic i els nacionalistes kurds, que consideren il·legítims els límits d'estats com Síria, l'Iraq i Turquia. Us presentem, en deu mapes, el procés que va conduir al mapa actual.

1. L'ocàs de l'Imperi otomà (1909)

Aquest mapa de 1909 mostra l'extensió asiàtica de l'Imperi otomà pocs anys abans de la implosió d'aquest estat. Les terres imperials havien arribat segles ençà fins a les portes de Viena, però aquella glòria feia temps que havien quedat enrere.



L'imperi, en franca decadència, maldava per mantenir sota control els actuals Turquia, Síria, Iraq, Líban, Israel, Palestina i Jordània, més bona part de les costes occidental i oriental de la península Aràbiga. A les regions de majoria àrab, el nacionalisme àrab començava a fer via tímidament. I un dirigent de la dinastia haiximita, a la Meca, albirava la possibilitat d'establir, de nou, un gran califat àrab.

2. La correspondència McMahon-Hussein (1915)

En paral·lel als esforços de Mark Sykes i François Georges-Picot perquè el Regne Unit i França s'asseguressin el control de bona part de l'Imperi otomà un cop aquest hagués quedat derrotat a la Primera Guerra Mundial, tenia lloc un altre intercanvi d'impressions. L'alt comissionat britànic a Egipte, Henry McMahon, intercanviava cartes amb el governant haiximita de la Meca, Hussein bin Ali, sobre el futur de les províncies àrabs de l'Imperi otomà.



L'octubre de 1915, McMahon va acabar prometent a Hussein l'establiment d'un estat àrab, tot i que amb dues reserves importants: no li va garantir el control de la costa llevantina ni tampoc cap territori que anés "en detriment" de França.

3. El genocidi armeni (1915)

Enmig de la Primera Guerra Mundial i de l'ascens ideològic i polític del nacionalisme turc, l'Imperi otomà es va llançar a una política genocida contra diverses de les seves minories, cosa que va canviar per sempre més el mapa ètnic de l'Anatòlia oriental. Els primers a patir les conseqüències d'aquesta política van ser els armenis: més d'un milió van ser exterminats a partir de 1915.



Després de les massacres d'armenis van seguir les dels assiris i les dels grecs pòntics. Aquesta neteja ètnica va deixar bona part d'Anatòlia amb una presència molt hegemònica del poble turc, exceptuant-ne la part més oriental, de clara majoria kurda. Aquesta nova configuració tindria conseqüències que arribaran fins avui.

4. L'Acord Sykes-Picot (1916)

Les reserves que McMahon havia presentat a Hussein tenien sentit per al Regne Unit: Londres i París negociaven un acord de repartiment que es va rubricar el 16 de maig de 1916. Els territoris que les dues potències europees es reservaven incloïen molts dels territoris que Hussein desitjava per al seu califat àrab.



La frontera entre les zones A i B de l'acord prefiguraven els límits futurs de dos estats que serien centrals en la geopolítica del Pròxim Orient en les dècades a venir: Síria (mandat francès) i l'Iraq (britànic). I, alhora, impedien l'emergència d'un únic gran estat àrab a la regió.

5. Kurds i armenis busquen el seu estat (1919)

De la mateixa manera que els nacionalismes turc i àrab estaven en ascens, també passava el mateix amb el kurd. La Societat per a l'Ascensió del Kurdistan va fundar-se el 1918 amb l'objectiu de garantir-se la creació d'un estat kurd de les cendres de l'Imperi otomà. A la Conferència de París de 1919, en representació kurda, Sherif Pasha va lliurar una proposta d'estat kurd (línia roja al mapa).



La proposta kurda tenia l'acord de la delegació armènia, que també reclamava la creació d'un estat armeni a la zona del llac Van i a les regions al nord d'aquest.

6. El Tractat de Sèvres (1920)

Després de moltes discussions i desacords entre francesos i britànics, l'agost de 1920 les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial i l'Imperi otomà van rubricar el Tractat de Sèvres, que comportava el desmembrament dels territoris otomans i el repartiment de bona part d'Anatòlia entre diverses àrees d'influència occidentals.



Tal com s'havia pactat prèviament a San Remo (abril de 1920), França renunciava a la província de Mosul -rica en petroli, i que en l'Acord Sykes-Picot quedava sota control francès- a favor dels britànics. És ara, i no abans, que la frontera entre Síria i l'Iraq queda fixada. Sèvres incorpora altres provisions: preveu la creació d'un estat armeni al nord-est d'Anatòlia i recull la convocatòria d'un plebiscit sobre l'eventual establiment d'un estat kurd. Si fa no fa, són les peticions presentades a la Conferència de París.

7. La guerra d'independència turca (1919-1922)

Humiliat i destruït l'Imperi otomà, un jove oficial de l'exèrcit, Mustafa Kemal, va organitzar el moviment de resistència turc davant l'ocupació de les potències occidentals i l'esquarterament d'Anatòlia. Kemal, que prendria el sobrenom d'Atatürk ('Pare dels Turcs'), va obrir tres fronts de guerra: un a occident, un a orient i un al sud.



Les forces turques van aconseguir la victòria en tots tres fronts i, de retruc, van aconseguir mantenir el control sobre els territoris d'Anatòlia oriental que, d'acord amb Sèvres, havien de donar pas als estats armeni i kurd. La victòria d'Atatürk va obligar a renegociar les divisions territorials de la regió.

8. Tractat de Lausana (1923)

L'acord entre els vencedors de la Primera Guerra Mundial i la ja naixent República de Turquia de Mustafa Kemal marca pràcticament la conformació definitiva (almenys, fins al segle XXI) de les fronteres del Pròxim Orient, si fem excepció de Palestina i Israel, que mereixen tota una altra sèrie de mapes a part.



Turquia quedava establerta amb les seves fronteres actuals, sense cap àrea d'influència occidental. Els estats armeni i kurd s'esvaïen. I Turquia encara reclamava la possessió de Mosul, que però va ser definitivament atribuït al Regne Unit (i per tant a l'Iraq) el 1926. L'Iraq va assolir la independència el 1932, format per tres àrees ben diferenciades: un nord poblat per kurds, una àrea central de majoria àrab sunnita, i una regió meridional de majoria àrab xiïta. Aquestes divisions romandran fins a l'actualitat.

9. Els estats francesos a Síria i el Líban (1920-1943)

Al sud de la frontera turca, i d'acord amb allò previst en Sykes-Picot, França havia obtingut el seu mandat de Síria. Els francesos, inicialment, van organitzar-lo en sis estats i territoris autònoms: Alep, Damasc, Latàquia (o dels Alauites), Líban, Alexandreta i dels Drusos.



La sort d'aquests estats va ser dispar. Alep, Damasc i Latàquia van ser subsumits ben aviat en un únic estat sirià. El d'Alexandreta, amb una notable població turca, va ser cedit a Turquia. El dels Drusos, creat per a aquesta minoria religiosa, va desaparèixer el 1936, annexionat a l'estat sirià. Per contra, el Líban va aconseguir la independència el 1943. I és així com actualment existeixen dos estats (Síria i Líban) on en podrien haver hagut sis.

10. El mapa del Kurdistan de la Lliga Kurda (1945)

Tanquem aquest repàs amb el mapa que la Lliga Kurda -successora d'una entitat kurda anterior, Xoybûn- va presentar a la Conferència de San Francisco, el 1945. La Lliga desitjava aprofitar la reorganització que havia de tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial per a aconseguir, finalment, el somni anhelat pel nacionalisme kurd: un Kurdistan independent. Va fer lobby sobre la base d'aquest mapa, que aspirava a superar la divisió del poble kurd entre els estats de Turquia, Síria, Iraq i Iran.



Els nacionalistes kurds, però, no van tenir pràcticament cap oportunitat real d'aconseguir el suport de cap potència per als seus plans. El que sí que van aconseguir és que el mapa entrés en l'ideari nacional kurd, on hi continua sent avui, encara que amb límits una mica més modestos.